La banca sempre acaba guanyant

La ficada de pota del Tribunal Suprem ha estat de les que fan època i deixa encara més tocada la credibilitat de l’alta institució judicial espanyola, que fa aigua per totes bandes. En l’afer de les hipoteques s’ha actuat malament, molt malament, fins al punt que el govern espanyol ha hagut d’esmenar-li la plana i el president del Tribunal Suprem ha hagut de demanar perdó públicament. Això és una cosa insòlita. La cosa ha canviat radicalment, després del sí i finalment el no del Tribunal Suprem. Al final, serà la banca que pagarà l’Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats a les hipoteques, una vegada publicat el decret avui al BOE. Es tanca així una manera habitual d’operar que, segons el Suprem, ‘no era clara en la llei’, tot i que durant molts anys era normal que qui havia de pagar l’impost fos qui prenia la hipoteca. A partir d’ara, serà el banc, que és qui guanya amb l’operació –presta diners amb interès i obté garanties–, cosa que des del punt de vista del sentit comú sembla més lògic.

He de dir que m’ha sorprès la celeritat del govern espanyol a prendre la decisió. Ni més ni menys que l’endemà del desgavell. I ho ha fet de manera rotunda i totalment favorable als seus interessos electorals. Qui ho pot criticar? Una vegada queda clar que el dolent de la pel·lícula és la banca, el ‘càstig’ és ben rebut per la població –clientela de les entitats financeres. I d’aquesta manera s’alleuja el clam que havia sorgit contra el Tribunal Suprem, amb manifestacions dels ‘afectats’ incloses.

No obstant això, hi ha tres aspectes que m’agradaria comentar. El primer és, precisament, això que guanya el consumidor. Tinc els meus dubtes. Per més que l’ADICAE ho vengui així als seus associats. Fixeu-vos que la primera cosa que ha fet el president Pedro Sánchez ha estat apel·lar a la responsabilitat del sector financer perquè no repercuteixin aquesta decisió en les comissions i tipus dels préstecs hipotecaris. I, cosa insòlita, ha anunciat la creació d’un organisme per a ‘protegir els clients financers i reforçar la protecció davant potencials abusos’. No és aquesta la funció del Banc d’Espanya? És que tampoc no es fia de l’autoritat monetària? El cas és que amb aquesta petició, Sánchez queda bé davant l’electorat i la societat, tot i que sap que la banca no li farà cas. Les hipoteques seran més cares, que ningú en dubti, via diferencial amb l’Euribor o via comissions. Per tant, això que guanyen els consumidors encara s’ha de veure. Preguntat per la desaparició de la retroactivitat, que havia aixecat moltes esperances entre els hipotecats, Sánchez es va limitar a dir que els qui ho volguessin tenien ‘el dret d’acudir al Tribunal de la Unió Europea, perquè Espanya és un estat social i democràtic de dret’. ‘Hi tenen tot el dret’, va insistir…

El segon aspecte que em sembla interessant de recordar és que, malgrat tot, la banca ha de respirar tranquil·la. Ara queda clar que és a partir de la publicació del decret que la banca haurà de pagar l’impost, però queda fora de joc tot el temps anterior. Què feia por a la banca i va fer caure fortament les seves cotitzacions en borsa? Mireu, s’exposaven tres hipòtesis abans de la decisió de Pedro Sánchez: que no hi hagués retroactivitat i es pagués l’impost a partir d’ara; que la retroactivitat es fixés en els últims quatre anys, per no haver prescrit els exercicis en el terreny impositiu; o que es remuntés encara més, fins als quinze anys que fixen la prescripció de deutes.

En el primer cas –la situació que s’ha esdevingut–, segurament faran repercutir el cost addicional, cosa que no els generarà pas menys ingressos. Si la retroactivitat hagués estat de quatre anys, segons que calculava el sindicat de Tècnics d’Hisenda (Gestha), vora 1,5 milions d’hipotecats podrien reclamar la devolució de l’impost, amb més de 3.600 milions d’euros en joc, prenent de referència el període d’octubre del 2014 a juliol del 2018. Hi havia despatxos d’advocats que ja publicitaven l’actuació immediata abans de la decisió del govern espanyol… La tercera hipòtesi proposava quinze anys i era la més improbable, perquè hauria implicat litigis complexos entre entitats i contribuents, atès que s’hauria de reclamar als bancs per veure si havia prescrit el termini d’Hisenda. De totes maneres, tot i admetre això, Gestha calculava que uns 13,4 milions de contribuents podrien reclamar, amb més de 25.000 milions d’euros sobre la taula. El càlcul es remunta al gener del 2003 i, en total, serien gairebé 15 milions d’hipotecats.

Segons Moody’s, el primer cas, que és el que finalment s’ha complert, tindrà un cost anual de 640 milions per a la banca i es podrà repercutir amb certa facilitat. Sembla clar, doncs, qui guanya realment, davant les probabilitats tan negatives que s’havien suscitat.

I hi ha un tercer aspecte del qual gairebé no s’ha parlat i que és pura conjectura, però podria haver passat. És sobre el vessant econòmic financer de la qüestió. Les accions de la banca van caure uns 6.000 milions d’euros en termes de capitalització borsària, després de la decisió del Tribunal Suprem de fer pagar a la banca l’impost del dia 18 d’octubre. Un dia després, el Tribunal Suprem ajornava la decisió final fins al ple del dia 5 de novembre. La incertesa s’apoderava de la banca, que augmentava les pèrdues a la borsa. La confusió es traslladava a les sucursals bancàries. Alguns bancs, fins i tot, van suspendre la concessió de crèdits a l’espera de saber els detalls de la sentència i poder reformular l’oferta. Durant aquests dinou dies de ‘crisi’ en el sector, hi ha hagut moviments erràtics en les cotitzacions. El dia 7 de novembre, després de l’anunci del decret de Sánchez, l’índex bancari de l’Ibex va recuperar pràcticament el nivell del 17 d’octubre. Enmig, queda un sot del 8%. Això vol dir molts diners, en unes accions amb alt nivell de liquiditat. Algú podria sospitar que més d’un hauria fet l’agost a l’octubre i al novembre gràcies a aquesta bogeria de moviments contraris, al so del que feia el Suprem. No es pot provar res, però segur que algú –dels més mal pensats– hi veurà alguna cosa tèrbola…