01.11.2024 - 21:40
Els números no acostumen a enganyar i els referits a la banca que hem anat sabent aquesta setmana són concloents. Enguany, els beneficis de les sis grans entitats de l’Íbex 35, fins al setembre, han augmentat d’un 20%, cosa que marca un rècord històric. Per això pot sorprendre molta gent que, quan parlem de xifres tan elevades i positives, les queixes dels banquers hagin estat tan dures contra l’allargament durant tres anys de l’impost que grava interessos i comissions. Molta gent no sap que el 2023, també enmig de protestes, l’impost nou va representar el 4,2% dels beneficis. O, si voleu, 1.100 milions, sobre els 26.000 milions presentats, en números rodons. Enguany, al setembre, ja han obtingut 23.656 milions, és a dir, que sembla que se superarà de llarg la xifra de l’any passat.
El cas és que es parla més de les protestes que no pas dels guanys… i com s’han aconseguit, és clar. No hi ha cap misteri, ni som davant uns banquers extraordinaris. Pensem que solament en interessos, totes 6 entitats han aconseguit 68.542 milions d’euros, un 9% més que no pas l’any passat. I també han crescut considerablement els ingressos per comissions, que augmenten d’un 8%, fins a superar els 20.000 milions. I, és clar, el marge financer ha fet un salt enlaire superior al 10%. Es tracta que, amb la pujada dels tipus del BCE i l’euríbor, automàticament entraven més ingressos per crèdits, en les hipoteques, per exemple; mentre, per una altra banda, tan sols calia mantenir sota mínims la remuneració dels estalvis, que ara –tot s’ha de dir– necessitaven menys, per la liquiditat que fornia el BCE.
En definitiva, cobrar més als qui tenen crèdit, pagar menys als qui estalvien i augmentar les comissions per a tota l’operativa; vet ací el gran secret del 20% de millora del benefici d’enguany. I, és clar, guanyar diners addicionals, tallant els costs de funcionament, oficines i personal. No sembla que s’hagi inventat gaire cosa, oi? I el servei al client? Doncs, en contra que no diu la publicitat d’algunes entitats, no crec que gaire gent cregui que ha millorat. Cal afegir, solament, que amb més competència aquest funcionament tan plàcid seria més difícil d’aconseguir.
I les protestes? Doncs, com a tot arreu, evidentment, hi ha hagut de tot. Alguns de més mesurats en les paraules i uns altres de més desfermats. A mi, particularment, m’han emprenyat els arguments del conseller delegat del BBVA, Onur Genç, quan ha advertit que aquesta decisió del govern espanyol llastraria la concessió de crèdit i la inversió en plena transició energètica. “Si tens menys capital disponible perquè es generen costs addicionals, com aquests imposts, es redueix la concessió de crèdit.” I no va tenir manies a quantificar-ho. “Aquesta mena de gravamen, en la versió de l’any passat, ha significat 50.000 milions menys de capacitat de finançament per a Espanya.”
Curiosament, qui es preocupa tant pel risc del creixement de l’estat espanyol no té cap mena de dubte a mantenir l’OPA hostil contra el Banc Sabadell. Una OPA que, segons que va quantificar la PIMEC ara fa tres mesos, reduiria la disponibilitat de crèdit d’un 8%, és a dir, més de 54.000 milions d’euros en préstecs, i perjudicaria especialment les pimes i les famílies. És evident que Genç i la PIMEC parlen de dues coses diferents. En el primer cas, és tota la banca que paga l’erari públic, i, en el segon, es vol aconseguir més benefici propi, a còpia, sobretot, de rebaixar costs, és a dir, de destruir feina. Sentir arguments com aquests, emprats per persones que, com el senyor Genç, guanyen gairebé set milions d’euros l’any, fan mal a les orelles.
El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, encara ha anat més lluny i ha fet una amenaça velada d’anar-se’n. Aquesta vegada, no de Catalunya ni del País Valencià, sinó de l’estat espanyol… Va comentar que encara que en les energètiques era més evident la possibilitat de paralitzar inversions i dur-les a una altra banda (en referència a Repsol), en els bancs també passava, encara que no fos visible: “En el sector financer passa igual que en l’energètic, però en compte d’una gran decisió, en són moltes. On és més lògic que creixi a futur la banca si ací hi ha un impost i en uns altres mercats no? Veurem diferencials i com els nostres estalvis financen uns altres mercats. No és tan tangible, però són les lleis del mercat.” A més, ha recordat que les institucions comunitàries parlaven molt sobre la necessitat de fusions transfrontereres europees, i si n’hi havia amb un banc espanyol, “on seria la nova seu social i com es defensaria que hi hagués més activitat a Espanya?”.
Ahir, eren les patronals que alçaven la veu. En un comunicat, les associacions AEB i CECA consideraven que la decisió de crear un nou impost bancari “perjudicava el creixement econòmic”, i en cas d’aprovar-se en els termes anunciats, no descartaven d’acudir als tribunals perquè esmenessin “alguns dels vicis d’inconstitucionalitat de l’actual gravamen en vigor”. “Minva el crèdit a famílies i empreses, especialment a les pimes, que representen el suport del teixit productiu espanyol i la base de creació d’ocupació”, advertien.
Posar d’exemple de càstig potencial del nou impost a les famílies, quan no s’han volgut remunerar els seus estalvis per guanyar més marge, i a les pimes, quan els han posat traves en moments complicats, em sembla, senzillament, fals i indigne. Són els avantatges de gaudir d’un mercat oligopolístic, i en què, a més, no veuen pas malament de reduir una mica més la competència, amb l’OPA del BBVA al Sabadell. I no manquen tampoc unes quantes gotes de cinisme, com ara les de la presidenta del Santander, Ana Botín, que etzibava, sense manies: “Imposar un impost bancari sobre els ingressos d’un banc, com tenim a Espanya, va directament en contra del creixement i no contribuirà al nostre objectiu comú d’ajudar que a la gent li vagi més bé.” En quina gent devia pensar, la senyora Botín?
Evidentment, el canvi de rumb que ha començat el BCE i les perspectives de més baixades de tipus faran més complicada l’obtenció de beneficis als bancs per les vies actuals. De fet, les dades del tercer trimestre, agafades totes soles, ja no són tan bones com les del primer semestre i apunten que no serà tan fàcil d’assolir xifres espectaculars com fins ara. He trobat molt seriosa la reflexió del president de l’Autoritat Bancària Europea (EBA, per les sigles en anglès), José Manuel Campa, que dilluns passat va dir que la rendibilitat de la banca europea podia haver assolit el seu sostre, en un entorn de canvi dels tipus d’interès, i va advertir que, malgrat la solidesa, el sector afrontava alguns riscs.
En una audiència amb la Comissió d’Afers Econòmics de l’eurocambra, Campa va recordar que la rendibilitat sobre fons propis del sector a Europa havia passat del 2,7% el 2013 al 10,9% actual, alhora que la ràtio entre costs i ingressos havia descendit de 7 punts bàsics, fins al 56%. Són dues dades de millora en els comptes que em semblen brutals, en tan poc temps. “Els bancs de la Unió Europea poden haver aconseguit el punt màxim de rendibilitat en un entorn de tipus d’interès canviants”, va dir.
