17.10.2022 - 21:40
Si hi ha una cosa que em costa a la vida són els dinars de feina o a la feina. Aquell moment íntim d’ingerir aliments, esglaiat per l’activitat cerebral, o pitjor, pels plans i les anticipacions. I allà les neurones a estall mentre la boca mastega. La saliva alleugerint l’impacte de l’objecte que es precipita a l’abisme interior, mentre intentes amablement resseguir la conversa. El resultat d’aquesta remescla és relegar el dinar a un fet mecànic. I acabem sense saber què és allò que ens estem menjant, i si ens ve de gust, o quina olor i sabor té. Els dinars haurien de ser sagrats. I no només els diumenges, sinó cada dia, de dilluns a divendres, i el cap de setmana també. Prou de persones unint genolls en una andana de metro amb un tupperware a la falda i endrapant amb l’ull a la via que no s’escapi el comboi. Prou de cares enganxades a la pantalla de l’ordinador autoempapussades en tres minuts. Prou d’entrepans falsos en forns falsos, a sis euros, que t’ensenyen el tall i quan separes les llesques veus que el farcit era només un esquer. La banalització del dinar deu ser símptoma d’algun fracàs col·lectiu prou greu. Recordo un senyor molt gran que passejava pel meu carrer. Sempre feia el mateix recorregut, amunt i avall, avall i amunt. Sense variacions. Quan arribava a l’alçada de la meua finestra acostava el cap i deia: ja arriba la millor hora del dia. Començava a proclamar-ho de bon matí, i amb la demència que tenia, ho repetia una vegada i una altra, al seu pas per casa nostra, fins que desapareixia a la una del migdia perquè finalment li havia arribat l’hora. A la tarda reiniciava la mateixa cantarella: ja arriba la millor hora del dia, ja arriba la millor hora del dia… Ell sabia que menjar li ordenava la jornada i, de pas, la vida.
No hi ha dubte que si hi ha un acte constant i regular de la nostra existència, aquest és menjar. Ho fem encara que no tinguem temps, encara que no vulguem, encara que no ens ho plantegem. Deia Marc Talavera, del col·lectiu Eixarcolant, que menjar és fer política i és l’acte polític que més cops farem a la vida. Per molt maldestres i desconnectades que ens trobem de la nostra panxa. Per molt oblidats que tinguem els intestins i la digestió. Per molt mentals que ens hagi fet la rutina i el progrés. Dinar no és un acte banal, ni sopar, ni berenar, ni qualsevol de les menjades. Aquests dies llegeixo els diaris íntims de Virgínia Woolf, editats per Club Editor –és una selecció de Gonzalo Torné traduïts per Carlota Gurt–, i entre les anotacions del seu dia a dia, entre les xafarderies del món literari i els apunts sobre la creació, Woolf escriu frases com: avui el pa no ha llevat; ens tenia preparada la sopa calenta; ell va beure té i llet amb brandi.
Em ve al cap, o potser a l’estómac, que fins i tot les vides que s’han sofisticat amb l’intel·lecte no poden eludir la presència constant de l’acte de menjar en el seu dia a dia. De fet, possiblement perquè a poc a poc ens hem anat desconnectant de les nostres digestions, de les crides sordes dels nostres gasos o els nostres fluids, també hem anat banalitzant el producte que anàvem dipositant al nostre interior. I amb ell, tota la cadena que va del cultiu de la terra. La distribució dels aliments. Com els productes viatgen milers de quilòmetres fins a arribar a la nostra boca. També de l’hostaleria capturada per les grans corporacions comercials. Hi ha una relació estreta entre cultura i aliment. I trencat el vincle, ens trobem en un procés de tornar a traçar les connexions entre estómac, terra i gent. Els que van de l’hort a la prestatgeria del supermercat. De la prestatgeria del supermercat a la nostra taula. De la taula a l’estómac.
Apunto dues iniciatives que refan aquesta relació entre aliment i cultura, i que en certa manera contribueixen a fer que tornem a posar el dinar al centre del debat. El col·lectiu cultural Nyamnyam, ubicat a Mieres (Garrotxa) ens explica que allò que separa l’Homo sapiens dels altres animals és la capacitat de cuinar. Cap animal cuina, diuen. I si tinguéssim en compte allò que incorporem a la nostra dieta? I si recuperéssim la sobirania sobre els nostres dinars de cada dia? Un acte que fet en massa podria destruir la indústria alimentària. Perquè cuinant o, com a mínim, sabent què mengem, som capaços de crear noves relacions socials i ecològiques. També Eixarcolant és una de les meues iniciatives preferides. Una entitat de la Catalunya Central que fomenta la recuperació de les espècies silvestres comestibles i totes aquelles varietats agrícoles tradicionals. Ens diuen que podem tornar a girar el cap als marges dels camins i veure que tot allò verd que hi trobem potser es pot incorporar als nostres menús.
Semblar clar que el dinar de cada dia és un fet cultural i ens cal tornar a pensar-hi. Com volem que siguin els nostres dinars, quant volem que durin; de què volem que estiguin fets i amb qui els volem compartir? El dinar ha de tornar a ocupar un lloc important a la nostra vida, perquè, com dèiem, és l’acte polític que, si tenim sort, més cops haurem de fer. No el deleguem ni un dia més.
