L’1-O és una realitat material

Al voltant de les celebracions de l’1-O, hem pogut llegir politòlegs i comentaristes de diari afins a la situació –vull dir, a la convicció que l’independentisme ha perdut la partida, que ha de plegar veles per construir estat propi, i que ha de cercar acords amb Espanya que el deixin respirar, és a dir, que n’asfixiïn el trencament històric que representa. Tots aquells senyors constaten “realitats” com ara:

1) que l’independentisme “es va creure la pròpia propaganda”, diu un primer comentarista, val a dir, el fet constatable que s’havia erigit en un moviment alternatiu respecte a Espanya i la seva dominació, cosa que el comentarista no aborda, temorós, sens dubte, de l’enorme capacitat subversiva que presenta enfront del règim espanyol;

2) que hi havia una paret contra la qual es va xocar, la famosa “relació de forces”, diu un segon comentarista, ignorant que eren forces d’una mena tan distinta que difícilment es pot parlar de cap mena de “relació”: si hagués estat així, els milions de votants de l’1-O haurien organitzat prèviament cossos paramilitars, o haurien repartit cops a peu d’urna, per defensar la seva voluntat democràtica i popular contra les forces antidemocràtiques espanyoles: llavors hauríem pogut parlar amb puresa de “relació de forces”. Parlar rigorosament i, doncs, honestament, de “relacions de força” vol dir de “totes” les forces. I l’independentisme, justament, va deixar de banda un element central de les “relacions de força”: la capacitat de resposta directa, immediata, contundent a la repressió de l’estat, per la senzilla raó que jugava en un altre tauler d’escacs –i l’enemic ho va reconèixer a l’acte;

3) que l’estat espanyol és tan llosc, diu un tercer comentarista, que “externalitza” la gestió de la crisi en tribunals i policia, ignorant que, de fet, l’única cosa que demostra la seva actuació del 2017 ençà és l’íntima, la profunda relació entre tots els aparells de l’estat, el seu caràcter orgànic, la seva versatilitat per usar-los a conveniència en cada situació donada, i en termes complementaris o suplementaris: així, per exemple, cap govern ni cap oposició ni cap congrés dels diputats no van posar en dubte les sentències del procés, però les relliscades de l’aparell judicial enfront d’Europa van ser “eixugades” convenientment, amb els indults, per l’aparell executiu;

4) que tot allò que emana de l’independentisme, diu un quart comentarista, queda reclòs en ell mateix, sense que “signifiqui res” fora del seu àmbit, i amb només “sentit per als que hi participen”: amb aquesta barroeria intel·lectual, es nega la crisi de legitimitat de l’estat espanyol a Catalunya; el rearmament bel·licista i feixistoide de l’opinió pública espanyola; el daltabaix de la justícia espanyola a tot Europa; o la necessitat peremptòria d’inventar-se un nou cicle polític de “diàleg” per tapar les esquerdes de l’aparell de dominació, etc.: Déu n’hi do, si produeix efectes cap enfora, l’independentisme, per vist que és un moviment tan “autoreferencial”!;

5) que tot allò que remou “les brases del procés”, diu un cinquè comentarista, serveix per introduir una “nova dosi de virus [no sabem com, amb tanta brasa] de l’opressió i el victimisme”. Que el procés ha estat un incendi, és un fet; que el comentarista consideri que només n’han quedat les brases, no fa cap esforç per demostrar-ho: hom diria, més aviat, que ara l’independentisme és com un foc amagat, que, tard o d’hora, quan haurà acumulat prou i nova energia, haurà de treure-la per tantes boques com calguin, i amb procediments desconeguts i pautes inesperades; que es consideri l’opressió un “virus” és propi i natural del caràcter “literari” dels comentaristes quan no poden dir les coses pel seu nom, en el sentit de trobar les arrels de l’opressió, que són estructurals, no pas oportunistes, tot i que el procés ha demostrat que són sensibles a la vacuna d’alliberament; i que les víctimes de la repressió siguin considerades “victimistes”, també ho tindrem per llicència poètica, o, si volem ser més rigorosos, per ignorància supina: el comentarista ha estat aquí un penós victimari de la veritat.

Tot plegat, revela que aquests senyors que escriuen als diaris no és que siguin curts de gambals, sectaris, o vividors, sinó que tenen el pa a l’ull de la ideologia acomodatícia i peresosa que no els deixa veure la “realitat” clara i material davant les seves barbes. I això ens porta on no voldrien ni volen que ens porti politòlegs, comentaristes, editorialistes i més fauna de la comunicació submisa: que l’independentisme era i és l’alteritat; que l’1-O hi havia un estat in nuce a la vista del món, quan la nació esdevenia força material, no pas pensament retòric, voluntat de permanència, o reivindicació historicista; que érem un estat en procés de formació. Un estat de nou encuny, no pas limitat als components liberal-democràtics, que la constitució espanyola engavanya i desnaturalitza, sinó portant-los més enllà gràcies a una organització capil·lar –un fet material: democràcia de base–, la saba constituent i constitutiva d’un estat: un estat nacional-popular. Vet aquí el seu perill mortal per a l’estat opressor i, de passada, per als polítics porucs: perquè és un fet que es pot qüestionar, negar, bescantar i reprimir en superfície, però, com totes les ruptures històriques, no es pot esborrar. La seva realitat material ja no hi ha qui la desarreli, i tot allò que hagi de girar al país, haurà de girar entorn del seu eix.