23.10.2018 - 11:12
|
Actualització: 23.10.2018 - 11:15
L’1 d’octubre de 2017, 2.262.424 catalans van anar a les urnes en un referèndum no pactat amb l’Estat espanyol. La pregunta era si la ciutadania catalana volia que Catalunya esdevingués un estat independent en forma de república, i el ‘sí’ va guanyar amb un 90% dels vots.
Tanmateix, la majoria de catalans contraris a la independència no van anar a votar, considerant aquest referèndum fora de la legalitat i, per tant, no vàlid. No obstant això, hi va haver una minoria de la població que, tot i estar en contra de la independència de Catalunya, van votar. El ‘no’ va representar el 7,83% dels vots. Una xifra petita, però gens menyspreable, ja que 177.547 persones no independentistes van donar legitimitat a aquest referèndum.
Marc Guinjoan, politòleg i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, analitza la distribució geogràfica d’aquests 177.547 vots i realitza un perfil aproximat d’aquells que s’oposen a la independència de Catalunya.
Com exposa Guinjoan, la majoria de vots negatius a la independència provenen sobretot de les comarques més poblades, mentre que aquelles que van mostrar un suport més gran al ‘sí’ formen part de la Catalunya Central, a més de diverses comarques de la província de Lleida.
Per consultar les xifres exactes de l’1-O, desplaça el cursor sobre el nom de les comarques.
Per tal de conèixer de primera mà aquells que es troben darrere de les xifres, hem entrevistat a cinc persones que van decidir votar per expressar la seva voluntat de que Catalunya continuï formant part de l’Estat espanyol.
“El referèndum ha de passar”
“Sóc demòcrata i votar és un dret de tots. Molta gent ha mort perquè jo pugui votar”, defensa en Marc –el nom no és real a petició de l’entrevistat–, un estudiant universitari de 23 anys. “Tenia clar que l’1-O volia votar, però al veure el que estava passant encara me’n van venir més ganes”, explica en Marc, que no es considera independentista: “Crec que no és la solució en un futur cap a Catalunya”. Tot i això, també matisa: “Veient el que ha passat, cada cop m’apropo més al sí, però penso que es pot arribar a un acord entre el Govern i la Generalitat”, afirma aquest jove badaloní amb un somriure escèptic. Està convençut de que el referèndum és la solució: “El referèndum ha de passar, hi ha molta gent que vol votar”.
“Estimo molt Catalunya, no sóc de les que diuen ‘me’n vull anar cap a Andalusia’”
A la Catalunya central, a Igualada, la Isabel i la seva filla Irene també van votar ‘no’. “La família és tota de fora de Catalunya, no és el mateix sentiment el que és transmet”, reflexiona la Irene, de 19 anys. “És una mica egoista: ‘el país va malament i ens en anem i muntem el nostre’”, argumenta aquesta estudiant de treball social. “Em sap greu que per aquesta situació la gent odiï Espanya, quan la culpa la tenen els polítics, no Espanya com a país”.
La seva mare Isabel és molt més crítica: “Sobren els polítics, per culpa seva ens barallem nosaltres. Són tots corruptes, d’una banda i altra”, comenta. La Isabel també lamenta la pèrdua de recursos que ha patit: “Sóc pensionista i cada cop tinc menys de tot: sanitat, serveis socials, educació… Arriba un punt que només penso que no em toquin la pensió i em deixin viure.” Manifesta que: “Avui dia, és molt difícil anar amb un bàndol o l’altre. Que vulguin la independència em sembla bé, estimo molt Catalunya, no sóc de les que diuen ‘me’n vull anar cap a Andalusia’. Però els polítics catalans haurien d’anar pas a pas: una independència no es pot fer de la nit al dia”. Afirma que està a favor d’un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya: “En Pedro Sánchez hauria de fer unes votacions a Catalunya però per llei. Que voti tothom i que surti el que surti el respectin”.
El politòleg Marc Guinjoan coincideix en que una possible solució per desencallar el conflicte seria la celebració d’un referèndum. En aquest vídeo també explica el perquè de la baixa participació del ‘no’ i ens enumera les raons principals d’aquells que s’oposen a la independència.
“M’he sentit còmplice del que ha sigut ‘el procés’ en anar a votar”
En Jaume, estudiant universitari, se’n penedeix d’haver donat legitimitat a l’1-O: “El referèndum ara em sembla il·legítim i il·legal”, argumenta aquest barceloní de 21 anys. “Veient les imatges de com pegaven a les persones, vaig sentir la responsabilitat d’anar a votar en resposta a aquest acte d’agressió”. Tot i això, no tornaria a votar: “Després de reflexionar m’he sentit còmplice del que ha sigut ‘el procés’ anant a votar, tot i votar que no”. Defensa que la solució seria un referèndum, però “controlat per l’Estat espanyol, que s’hauria d’assegurar de guanyar”. Per tal de fer-ho, “Espanya hauria de controlar els mitjans de comunicació, com TV3. Per tots és sabut que tergiversa la veritat i fa propaganda independentista”. A més, qualifica aquest últim any com un desastre per a Catalunya i culpa als independentistes: “S’han bloquejat les institucions i s’han deixat de fer moltes accions concretes que necessita la ciutadania”.
“Uns per tossuts, i els altres per incompetents, van ser incapaços de reaccionar abans”
Per al Jaime, empresari de Lleida, les raons sentimentals a l’hora de votar ‘no’ són inexistents: “Mai he tingut sentiment nacionalista, de cap tipus. Pensava que l’1 d’Octubre no tindria cap validesa, per les condicions en què es va donar, però com em deixaven anar a votar ho vaig fer.” La incertesa i el desconeixement de les conseqüències d’una possible independència van fer que votés ‘no’. “No crec que ningú sàpiga 100% que passaria però, com a empresari del món agrari depenc de les exportacions arreu d’Espanya i Europa, i creia que votar ‘no’ representa una mica més d’estabilitat”, diu aquest lleidatà de 53 anys. Tot i això, no té clar què votaria si es repetís el referèndum. “Si es produís un referèndum amb garanties, voldria preparar-me més per saber que estic votant, i aleshores, decidir.”
Valora negativament tot l’esdevingut durant aquest any, i en culpa tant als polítics independentistes com al govern de Rajoy: “És trist. No hauríem d’haver arribat a aquesta fractura social, política… a tots els nivells. Uns per tossuts, i els altres per incompetents van ser incapaços de reaccionar abans i asseure’s a parlar per buscar un terme intermedi”.
La possible inestabilitat econòmica, com apunta el Jaime, és una de les raons majoritàries per estar en contra de la independència. Però n’hi ha més:
L’1-O va marcar un abans i un després en la política, tant catalana com espanyola. Un any després, la situació sembla encallada. La coalició sobiranista, amb Quim Torra com a president de la Generalitat, continua defensant la via unilateral i la independència de Catalunya com a solució. Per la seva part, el govern de Pedro Sánchez ha mostrat una major predisposició al diàleg, però aquesta voluntat encara no s’ha fet palesa amb resolucions de cap tipus. El PSOE té temps fins al juny de 2020, quan acaba la seva legislatura, per intentar arribar a algun acord amb el Govern de Torra, que no ha donat senyals de recular en les seves exigències.
