El web3: un futur d’internet sense control?

Com cada final d’any, el món tecnològic fa les previsions sobre les possibles innovacions del futur. Aquests dies un dels aspectes destacats ha estat el Web3. Fins i tot Elon Musk, el cofundador de Paypal, Tesla i SpaceX, ha aprofitat Twitter per dir sorneguerament: “Algú ha vist el Web3? No el puc trobar.” Molta gent en parla, però ningú no sap ben bé què és. El dia abans Musk ja havia dit que considerava que el Web3 encara no era res tangible, sinó simplement una paraula de moda. Però, alhora, el magnat considera que podria ser el futur d’internet en deu anys, vint o trenta. Els defensors del Web3 han aprofitat les xarxes socials per mostrar vídeos de mitjan anys noranta del segle passat en què personatges famosos ridiculitzaven la internet aleshores incipient. Podria ser que ara cometéssim el mateix error de judici? De moment, en sabem molt poc, del Web3. Sobretot, que s’ha de basar en la tecnologia que ha fet realitat el bitcoin: la cadena de blocs, el blockchain. Més enllà de la tecnologia, el debat sobre com hauria de ser la nova internet té un fort component ideològic, com veurem tot seguit.

Web 1.0: el començament d’una gran disrupció

Avui dia internet forma part de la nostra vida diària i és un element indispensable. No solament en depèn tota l’economia, sinó també molts serveis bàsics. Tanmateix, és gairebé impossible que internet deixi de funcionar, si més no per accident, avaria o sabotatge. De fet, ser resilient en aquesta mena de circumstàncies va ser el seu principal objectiu de disseny. Als anys seixanta del segle passat, el Departament de Defensa dels EUA va crear una xarxa de telecomunicacions descentralitzada que podia funcionar encara que alguns dels seus nodes fos atacat i destruït. Si un node de la xarxa fallava, les comunicacions en feien servir uns altres i redirigien el trànsit d’informació automàticament. Aquesta naturalesa descentralitzada, i sense que ningú pugui controlar tots els nodes, és l’essència mateixa de la xarxa de xarxes.

La internet inicial tenia un àmbit d’ús molt limitat. No tan sols pel seu origen militar, sinó també per la complicació tècnica a l’hora de fer-la servir. Tan sols persones amb elevats coneixements informàtics, i accés a una infrastructura molt sofisticada i cara per a l’època (militar, universitària, administració…) sabien fer-la servir. Tanmateix, la cosa canvià amb el naixement del web. Si la infrastructura tecnològica es va crear als EUA, el web, tal com el coneixem avui dia, es va idear a Europa. Concretament al CERN, l’accelerador de partícules situat a Ginebra (Suïssa). Una veritable revolució amb una data concreta: la primera pàgina es va posar en línia el 20 de desembre de 1990.

Els lectors més veterans deuen recordar com era el món aleshores, especialment en l’àmbit de les telecomunicacions. Les trucades s’havien de pagar per minuts. Fer-ne d’internacionals era difícil i molt car. I si es volia trobar informació calia recórrer a una enciclopèdia o anar a una biblioteca. La incipient internet, que avui anomenem Web 1.0, representava el començament de la fi de tot això. Que acabà originant un gran canvi social difícil de preveure per a la majoria de la població d’aleshores. Resultat de la circulació d’idees i d’informació com mai abans s’havia vist. Trencant fronteres, barreres socials i econòmiques. Les empreses, per una altra banda, van començar a aprofitar internet per fer negocis i es van limitar a traslladar el model de negoci físic a la nova xarxa.

Web 2.0: la disrupció social en marxa

Els experts acostumen a situar el començament del Web 2.0, la internet que fem servir avui dia, el 2005. Però no deixa de ser una data arbitrària. Internet havia anat madurant, amb connexions cada vegada més ràpides i barates i ordinadors més potents. Però sobretot, arribant a bona part de la població mundial. Encara calgué esperar al 2007 per veure l’iPhone, el mòbil que va definir els mòbils intel·ligents i dugué la xarxa a totes les butxaques. Internet 24 hores a qualsevol lloc. Es deixava enrere aquella internet que desapareixia així que apagàvem l’ordinador de la feina o de casa. Les xarxes socials, incipients aleshores, van trobar en els nous mòbils l’hàbitat natural: Facebook, Instagram, Twitter, Tinder o Whatsapp només són les més conegudes. Fins i tot ha canviat la nostra manera de pensar: hem perdut capacitat memorística, perquè confiem a agafar el mòbil i cercar qualsevol informació a la xarxa.

En l’àmbit empresarial, la ubiqüitat d’internet, els preus de connexió barats i la gran potència d’ordinadors i mòbils han permès de crear tota una nova economia. Si amb el Web 1.0 les empreses empraven la xarxa seguint els paràmetres de negoci tradicionals, amb el Web 2.0 la xarxa ja és un camp econòmic que es mou sota les pròpies directrius. No sempre lliures de polèmica: Uber (taxistes), Glovo (repartidors) són uns bons exemples dels maldecaps que pot dur el nou model d’economia “col·laborativa”. Noves tecnologies, sovint amb els mateixos problemes de sempre. O fins i tot agreujant-los.

Web3: fer realitat la promesa inicial d’internet

Internet havia de ser una xarxa descentralitzada, que no pogués controlar ningú i on tothom pogués ser completament lliure. Si bé en molts aspectes internet ha estat un gran avenç, molts tecnòlegs consideren que els objectius inicials són lluny d’assolir-se. Fins i tot hi ha fronts en què hem empitjorat. Els Estats cada vegada la controlen més. Internet no és una xarxa amb un únic node, sinó que en té molts. Però no tants perquè els països no puguin controlar-los, si els convé. La Xina disposa d’un gran tallafocs perquè els seus ciutadans no accedeixin a webs que el govern considera inapropiats. L’estat espanyol ha impedit l’accés a pàgines com ara les relacionades amb el referèndum d’independència de Catalunya del 2017. En molts països internet va deixant de ser una eina de llibertat per transformar-se en una eina de repressió. Els mòbils ens geolocalitzen en tot moment i ajuden a saber amb qui ens relacionem. Càmeres connectades a internet permeten de reconèixer-nos la cara i controlar-nos els moviments. Les empreses elaboren perfils nostres per oferir-nos productes mentre naveguem, i els estats autoritaris analitzen contínuament les xarxes socials com a eina de repressió de la població que les fa servir. En estats com l’espanyol, hi ha hagut gent condemnada a la presó pel que han expressat a les xarxes socials.

Tal com es defineix avui internet, el poder tradicional –polític, militar, econòmic…– va fent seu el control de la xarxa. O això, si més no, argumenten els defensors del Web3, que volen construir una xarxa que protegeixi veritablement els usuaris.

Bitcoin ho canvia tot

Com dèiem, no hi ha cap definició concreta del Web3, amb un seguit de protocols tècnics i webs de referència. Ni una xarxa específica per la qual puguem navegar. Ara, es basa en un seguit d’idees provinents del bitcoin. A VilaWeb ja us hem parlat amb profunditat de la primera criptomoneda. Va ser creada en una llista de correu criptogràfica, per persones molt preparades tècnicament, i d’una gran intel·ligència. Del creador, no se’n sap la identitat, sinó sols el sobrenom, Satoshi Nakamoto, tot i ser una de les persones més riques del món –se sap que té un milió de bitcoins. En la creació del bitcoin i la tecnologia que el fa possible, la ideologia va ser el component principal: la d’avantposar i protegir la llibertat individual enfront del control d’un grup de persones, corporacions, governs o estats. Els protocols que regulen Bitcoin, amb la cadena de blocs com a nucli principal, garanteixen aquest objectiu. De fet, és la primera tecnologia de la història que realment ningú no pot controlar ni trencar. Si més no ara per ara. A més, també per primera vegada, crea l’escassetat d’un bé digital. Una veritable contradicció, perquè fins que no arribà es podien fer còpies infinites de qualsevol element digital –més enllà de sistemes anticòpia que sempre s’acaben esquivant.

Sens dubte, Bitcoin i la cadena de blocs funcionen. Això es demostra en el que és possiblement el camp on més interessos hi ha per a rebentar una tecnologia: els diners. Qui ho aconsegueixi robarà al banc més gran del planeta. Més enllà de la seguretat informàtica, element indispensable, Bitcoin demostra també la capacitat de resistir contra un control d’un grup minoritari. La prova de foc va ser l’episodi anomenat “la guerra per la mida del bloc”, ocorregut entre el 2015 i 2017. Les empreses nascudes al voltant de Bitcoin van voler modificar el funcionament de la xarxa Bitcoin per poder-la controlar d’acord amb els seus interessos comercials. Un fenomen que recordava l’evolució d’internet: nascuda en entorns molt tecnificats i amb una forta ideologia de llibertat individual, quan creix passa a ser controlada pel poder establert. Tanmateix, amb Bitcoin aquesta manera de fer ha fracassat: no van poder apoderar-se’n.

Web3, una internet sense control pel poder

Així doncs, actualment ens trobem en una internet que no acaba de complir les expectatives inicials. Per una altra banda, la tecnologia Bitcoin permet d’albirar una internet que finalment pugui assolir-les, si hom és capaç d’adaptar-la. Per això quan es parla del Web3, es fa amb el propòsit de crear una internet que faci servir els mateixos mecanismes que regeixen la xarxa Bitcoin, però aplicada als usos de la internet d’ara. Els protocols i tecnologies del Web3 encara s’han de definir i concretar. Ningú no sap ben bé com es pot fer, però la tecnologia de cadena de blocs (blockchain) es vol anar expandint progressivament a noves àrees. Per exemple, ja es venen obres d’art digital gràcies a un dels elements del bitcoin, el protocol NFT, que assegura que no puguem copiar les monedes i que cada una sigui única. Un principi aplicable a monedes, però també a art. O a més àrees. Més enllà de la seguretat, un altre element clau de la tecnologia que hi ha darrere les criptomonedes és l’Organització Autònoma Descentralitzada (DAO), que fa referència al sistema de governança. És essencial per a obtenir una xarxa realment descentralitzada i igualitària. Aquesta manera de governar-se de les criptomonedes es pot aplicar a moltes altres àrees. Els contractes intel·ligents són una altra tecnologia desenvolupada per a les criptomonedes que podria ser aplicada a més àmbits.

Per això una de les evolucions lògiques ha estat les finances descentralitzades. Basades en criptomonedes, l’objectiu és que qualsevol persona o empresa pugui esdevenir un banc i pugui deixar els seus diners a altri, sense intermediaris. De passada, això ataca directament el sistema bancari tal com el coneixem avui dia. D’iniciatives que trasbalsarien l’status quo actual, n’hi ha més. Ja hi ha xarxes de telecomunicacions en què qualsevol pot comprar una antena i oferir serveis de connexió. Cobrant en criptomoneda directament dels clients, sense necessitat de tenir la infrastructura de cap empresa de telecomunicacions i impossibilitant que la controli. Amb tot plegat, la potencialitat del Web3 és enorme.

No tot són flors i violes

Com veiem, el Web3 significaria una disrupció que ataca l’estructura social i de poder actual. Els estats no podrien controlar-la, ni els bancs, ni les grans empreses. És l’ideal llibertari fet realitat. Malgrat això, aquest és dels primers grans problemes que haurà d’afrontar: l’oposició de grups contraris amb molt de poder. Una altra incògnita és si els usuaris voldran una internet d’aquestes característiques. L’antropologia mostra que els humans som animals socials, no pas individus aïllats. Ens agrupem de manera natural, tenim comportament gregari, participem en estructures de poder, etc. Estem acostumats, i cerquem, normes que regulin el grup. Dut a l’extrem, fins i tot podríem considerar que el Web3 ataca el nostre comportament d’espècie. És una mostra que el fons del debat sobre què ha de ser el Web3 no és tecnològic, sinó ideològic. I això també pot ser un dels grans frens perquè es desenvolupi.

Més enllà de qüestions teòriques i intangibles, les tecnologies que hi ha darrere el Web3 també presenten problemes ben reals i concrets, com mostra la quotidianitat del bitcoin. D’entrada, hi ha la gran volatilitat de les monedes digitals. Si bé ens poden fer guanyar molts diners, també ens poden fer perdre tots els estalvis en pocs minuts. Una economia no es pot basar en aquesta inestabilitat contínua. El segon problema associat al bitcoin és el del frau. Segons alguns estudis, el 95% de la compra-venda de bitcoins són fraudulentes. Amb maneres de fer impossibles en el món bancari tradicional, gràcies a la regulació de les autoritats monetàries. No tot és blanc o negre, i tant tenir una autoritat centralitzada com no tenir-ne pot presentar virtuts i defectes.

En conclusió, la tecnologia que hi ha darrere el bitcoin té avantatges i inconvenients. El Web3 s’haurà d’anar construint progressivament, corregint aquestes disfuncions, si vol reeixir. Tanmateix, al final haurà de passar la prova de foc: la faran servir els usuaris? O serà massa complicada? Més enllà de qüestions tècniques, el concepte de Web3 obre el debat sobre la internet actual i la retallada progressiva de llibertats. La tecnologia permetrà de defensar els individus enfront del poder dels governs i les grans empreses? O, per contra, servirà perquè aquests acumulin més poder encara? I en el fons del debat hi ha aquesta qüestió: és millor ser governat per algoritmes o per humans?