26.03.2021 - 21:50
Turquia intensifica la repressió contra el pro-kurd Partit Democràtic del Poble (HDP). En tan sols una setmana s’ha publicat una nova condemna contra el pres polític Selahattin Demirtas, se n’ha expulsat un diputat del parlament i han començat els tràmits per a prohibir la formació.
La fiscalia ha demanat la dissolució del partit al Tribunal Constitucional turc i la inhabilitació d’uns set-cents dirigents, una decisió que seria irreversible, emparant-se en el fet que el partit vol trencar la “unitat indivisible de l’estat turc” i que té vincles amb la guerrilla kurda PKK, un dels arguments més utilitzats per a reprimir qualsevol iniciativa kurda.
El diputat armeni de l’HDP Garo Paylan opina que la il·legalització és una possibilitat molt real, perquè els tribunals són controlats pel govern i és probable que segueixin les seves indicacions. De fet, és notori que el president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha maniobrat per eliminar qualsevol dissidència dins la justícia i en cinc anys ha apartat més de quatre mil jutges.
No obstant això, Paylan explica que la il·legalització no aturaria la seva lluita de fa dècades per la democràcia: “Poden prohibir el partit i empresonar gent, però més enllà de l’estructura, no som solament 687 polítics. Hi haurà milers de candidats nous. Som milions, milions de persones que ens voten i ens donen suport i que trobaran el camí per a continuar aquesta lluita. Segur.”
Una persecució d’ençà de la fundació
Els obstacles han estat constants d’ençà de la creació de l’HDP, ara fa poc més de vuit anys. El partit no uneix solament els kurds, sinó que suma un seguit de moviments d’esquerres, feministes i altres minories (com armenis i alevis), cosa que ha permès de superar la barrera electoral del 10%, que històricament havia estat infranquejable. De fet, tot i tenir els feus al Kurdistan, el suport s’ha estès per tot l’estat, i destaca el 13% dels vots a Istambul en les darreres eleccions. Una confluència, tercera força al parlament, que no ha fet gens de gràcia a les autoritats governants.
Durant l’estat d’emergència del 2016, els caps de la formació, Selahattin Demirtas i Figen Yüksekdag, van ser empresonats, acusats de terrorisme. D’aleshores ençà, els represaliats es compten per milers. En aquests cinc anys, s’han arrestat més de vint mil afiliats del partit, dels quals quatre mil encara continuen a la presó. En el món local, dels seixanta-cinc consistoris que es van guanyar en les eleccions d’ara fa dos anys, quaranta-nou han estat intervinguts i ara mateix hi ha catorze batlles a la presó.
En el cas del parlament turc, la repressió també és evident. Hi ha sis diputats de l’anterior legislatura (2015-2018) que resten empresonats. Dos diputats de l’actual també són a la presó, Leyla Güven i Musa Farisogullari, i aviat hi entrarà Ömer Faruk Gergerlioglu, que aquesta setmana va perdre la condició de parlamentari i ha de complir una pena per haver fet una publicació a les xarxes socials.
Això no és tot. Ara mateix, hi ha gairebé mil procediments contra diputats de l’HDP sota revisió de la comissió de justícia del parlament. Entre aquests, hi ha nou diputats que s’enfronten a dures condemnes, acusats d’haver organitzat les protestes de Kobane del 2014, que van deixar una quarantena de morts i que denunciaven la inacció del govern turc davant la massacre dels gihadistes a la frontera entre Síria i Turquia. Entre els encausats, hi ha l’actual co-presidenta, Pervin Buldan, Garo Paylan mateix i Selahattin Demirtas, que continua empresonat, malgrat la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que n’ordena l’alliberament.
Paylan remarca que, sobretot, són representants d’una causa, que naturalment està amoïnat, però que l’amoïna més la democràcia: “Ens poden empresonar, ja ho han fet moltes vegades”. Tanmateix, considera que és una manera de lluitar perquè cada vegada més gent s’adoni de la situació. “Sempre que ens han reprimit, ens hem enfortit. I si s’atreveixen a reprimir-nos més, encara ens enfortirem més, i més gent ho veurà.”
El paper de Catalunya i Europa
Un dels aspectes que denuncia el diputat és la inacció d’Europa. Recorda que Turquia havia estat candidata a ser una democràcia plena, el primer estat de majoria musulmana, i que el món s’hi havia interessat; però ara considera que Europa la veu com una causa perduda i que, fent cas omís del comportament d’Erdogan, només es preocupa dels seus interessos, com ara la qüestió els refugiats. Malauradament, diu, això encara esperona més el president turc i causa més patiment i repressió.
De fet, opina que hi ha un augment dels règims autoritaris i que això fa que els discursos feixistes es retroalimentin i es reforcin d’un país a un altre. “Erdogan és avui un nacionalista, i també islamista, i això afecta el feixisme i extremisme europeu.” Per això defensa que es trenqui el cercle viciós. I que cal una solidaritat internacional, que també vindrà de Catalunya. De fet, considera que com que Catalunya ha sofert un règim feixista i altres actuacions de tarannà autoritari i ha lluitat durant dècades, pot entendre molt bé la situació que viuen els kurds.
Via Istambul
Un primer punt d’inflexió seran les eleccions generals turques del 2023, en les quals per primera vegada en molt de temps hi ha la possibilitat que Erdogan surti derrotat. Tot i que després hauria d’acceptar-ne el resultat. Ara fa dos anys, el candidat de l’oposició Ekrem Imamoglu va guanyar les eleccions municipals d’Istambul, per uns pocs milers de vots, i va arrabassar la batllia al partit del president turc després de vint-i-cinc anys al poder sense interrupció. Tanmateix, la comissió electoral, en una decisió molt polèmica i sense precedents, va obligar a repetir les eleccions a la ciutat. En aquestes circumstàncies, tot i la distància que hi havia amb el Partit Republicà del Poble (CHP), socialdemòcrata i kemalista, el partit pro-kurd va decidir de no presentar candidats, perquè entenia que la votació esdevenia un plebiscit que podia “obrir el camí de la democràcia a Turquia”. Finalment, la victòria del bloc opositor va ser encara més àmplia.
Ara, en les eleccions generals, el batlle d’Istambul, Imamoglu, i el d’Ankara, Mansur Yavas, són els polítics més ben situats com a candidats per a vèncer Erdogan i, de fet, els sondatges pronostiquen que és possible. Un canvi que podria significar un viratge cap a una Turquia més democràtica.
Tanmateix, Garo Paylan remarca que l’oposició, tot i ser secular, també és molt nacionalista. Per tant, els kurds i la resta d’aliats tenen clar que, passi el que passi, i guanyi qui guanyi d’ací a dos anys, hauran de continuar lluitant al carrer i a les institucions.
