16.02.2018 - 22:00
Avui, 17 de febrer, fa deu anys que Kossove es va declarar independent de Sèrbia. Malgrat l’oposició activa d’alguns països, el nou estat ha anat traçant un camí per al seu ple reconeixement, que independentment de les circumstàncies ha esdevingut una guia per als estats independents de facto no reconeguts completament per la comunitat internacional.
Un creixement internacional sense aturador
A final del 2008, cinquanta-tres països ja havien reconegut la independència kosovar, inclosos els Estats Units, França i el Regne Unit. El 2013, tres anys després de la sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia, que concloïa que la declaració d’independència no violava el dret internacional, els estats que reconeixien Kossove ja eren més que els que no ho havien fet.
Els reconeixements no s’aturen. L’últim a fer-ho ha estat Madagascar, el 24 de novembre de 2017, i actualment 111 membres de les Nacions Unides, dels 193 totals, reconeixen el nou estat. Aquest 2018, ja hi ha una majoria favorable a Kossove a totes les grans institucions internacionals, com ara l’ONU, la Unió Europea, l’OTAN i la Conferència Islàmica.
Malgrat el boicot permanent de Sèrbia, la República kosovar també ha anat augmentant la seva presència en els principals organismes internacionals, com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (2009), la Comissió de Venècia (2014), la Cort Permanent d’Arbitratge (2016) o l’Organització Mundial de Duanes (2017). A poc a poc, ha anat normalitzant la situació i ha aconseguit, entre més, un prefix telefònic propi i un IBAM nacional, coses que normalment només tenen els estats reconeguts per l’ONU.
Tanmateix, Kossove encara no forma part de l’ONU, i el 2015 es va quedar només a tres vots d’assolir les dues terceres parts dels vots necessaris per a ser admès a la UNESCO. El 2014, govern kosovar es va marcar com a objectiu ser membre de ple dret de l’ONU el 2020 i membre de l’OTAN el 2022.
L’esport com a reconeixement internacional
A més de la feina en les institucions intergovernamentals, Kossove ha trobat reconeixement en diversos sectors, com per exemple Facebook –amb 2.200 milions d’usuaris actius–, que va reconèixer Kossove ara fa cinc anys. Però el reconeixement l’ha tingut, principalment, en l’esport.
L’esport ha obligat molts estats a reconèixer de facto l’estat kosovar. Aquesta setmana, sota amenaça del COI, l’estat espanyol s’ha vist obligat a tramitar els visats dels esportistes kosovars perquè poguessin participar en els Jocs del Mediterrani de Tarragona. Cal recordar, per exemple, que el 2013 el govern espanyol va denegarel visat a quinze metges kosovars que participaven en el Congrés Europeu d’Anestesiologia a Barcelona perquè eren ciutadans d’un estat no reconegut per Espanya.
A més, l’adhesió al Comitè Olímpic Internacional (2014) li ha permès de participar en els Jocs Olímpics de Rio del 2016 (on va guanyar una medalla d’or) i en els actuals Jocs Olímpics d’hivern, on també ha aprofitat per reafirmar la seva independència, amb un únic atleta kosovar a Pyeongchang. Cal afegir que és membre de ple dret en vint-i-cinc federacions esportives, incloses les més mediàtiques, com són el bàsquet, el tenis, l’atletisme i el futbol, el 2016, i per tant, pot estar present als Mundials de diverses disciplines.
El temps obre les relacions de Kossove amb Sèrbia
Com era d’esperar, la resposta sèrbia a la independència kosovar va ser una oposició frontal. L’endemà mateix de la declaració va emetre una ordre de detenció per alta traïció contra els principals dirigents de Kossove. A més, cinc dies abans de la DUI, havia començat un pla per a impedir-ne el reconeixement i va mobilitzar tota l’acció exterior per fer consultes de manera insistent als estats que volguessin reconèixer el nou estat.
El 15 d’agost, Sèrbia va presentar una resolució per a preguntar a la Cort Internacional de Justícia si la DUI era compatible amb el dret internacional, procés que va acabar amb resultat negatiu per als interessos serbis. Sense la via judicial i amb un control de facto per part de les autoritats kosovars, a partir del 2011, el govern serbi no va tenir més remei que començar a debatre problemes fronterers.
En un començament, entre la població sèrbia era majoritària l’oposició a qualsevol reconeixement, però cada vegada s’ha anat imposant més la visió que la situació difícilment és reversible. Una enquesta del 2013 mostrava que un 63% dels serbis consideraven que, a la pràctica, Kossove era un estat independent i ja només es podia lluitar per garantir la millor posició per als serbokosovars.
El gener del 2013, tots dos estats van arribar a un acord sobre cobrament de taxes i duanes, que significava de fet un reconeixement de la frontera i les institucions de Kossove. I el 19 d’abril de 2013, els presidents de tots dos governs es van reunir per primera vegada i van signar l’Acord de Brussel·les, un pas important cap a la normalització de les relacions i que permetria de continuar avançant cap a la integració europea.
Dos anys més tard, van tornar a signar una sèrie d’acords, els quals, per al govern kosovar, eren un reconeixement de fet, tot i que per als servis eren solament la garantia de la representació dels serbokosovars. Entre els acords, es permetia a Kossove de tenir prefix telefònic d’estat i que els tribunals del nord de Kossove s’integressin a la justícia estatal. Tot i això, Sèrbia encara s’oposa activament a qualsevol reconeixement internacional.
Un dels principals focus de tensió és l’encaix dels serbokosovars, actualment 120.000 dels 1,8 milions d’habitants. Sota el paraigua de la Unió Europea es va crear l’Associació de Municipis Serbis de Kossove, però Pristina ha paralitzat aquest ens, perquè la majoria albanesa la considera una imitació de la República Srpska (el govern dels serbis de Bòsnia i Hercegovina).
L’assassinat del moderat serbi Oliver Ivanović, el 16 de gener d’enguany, per un autor encara desconegut, va coincidir amb el dia que s’havien de reprendre les converses mitjançades per la Unió Europea entre serbis i kosovars, que van ser suspeses. L’assassinat ha comportat noves tensions, que se sumen a les ja existents, com era l’associació municipal sèrbia, les relacions entre tots dos estats, la voluntat de crear un exèrcit kosovar i les negociacions de la frontera amb Montenegro.
Integració europea, malgrat el reconeixement parcial
La majoria d’estats de la Unió Europea reconeixen la independència de Kossove, però manquen cinc estats, que teòricament podrien blocar qualsevol acord. La Unió Europea, amb flexibilitat, ha adoptat acords fent ús de la Comissió Europea com a entitat jurídica, ha estat la manera d’esquivar qualsevol mena de vet.
El 22 de gener de 2016, el Parlament Europeu va ratificar l’Acord d’Estabilització i Associació amb Kossove, el primer pas per a l’adhesió. Un cop signat, va ser ratificat per 468 vots a favor i només 102 en contra, sense la intervenció ni dels governs ni dels parlaments estatals.
Avançant en la integració, el 2016, la Comissió Europea va proposar el lliure accés dels kosovars a l’àrea Schengen, cosa que a la pràctica, com que no hi ha cap frontera física amb l’estat francès i Portugal, faria impossible de controlar l’entrada de ciutadans kosovars a l’estat espanyol. L’acord ha quedat condicionat a un pacte a la demarcació fronterera amb Montenegro, que encara no s’ha tancat, tot i que aquesta mateixa setmana Montenegro ha ofert la bona voluntat per a trobar una solució.
De la Unió Europea, encara hi ha cinc estats que no han reconegut Kossove: Eslovàquia, Romania, Grècia, Xipre i Espanya, encara que tots tret de l’estat espanyol han flexibilitzat clarament la seva posició.
Grècia, Romania i Eslovàquia, tot i no reconèixer formalment la independència, ja accepten el passaport kosovar. El 2015, el primer ministre romanès va dir que podrien considerar de reconèixer el país perquè ‘moltes coses han canviat des del 2008’. Eslovàquia ha anunciat que estudia de reconèixer Kossove; Grècia es va abstenir en l’entrada a la UNESCO; i fins i tot el primer ministre grec va visitar Pristina. Tots aquests moviments deixen l’estat espanyol com el més intransigent, una posició que causa molt malestar a Brussel·les.
L’estat espanyol, més intransigent que Sèrbia
L’oposició de l’estat espanyol a Kossove ha estat total, segons que argumenten, perquè és unilateral i ‘no respecta la legalitat internacional’, i alhora diuen que Catalunya és un cas totalment diferent.
Aquesta oposició frontal és més intransigent que la de Sèrbia, que no ha tingut més remei que obrir vies de negociació. Fa menys d’un any, el 28 de març, el senat espanyol va tornar a rebutjar una moció d’ERC per a reconèixer Kossove.
L’últim cas de pressions espanyoles contra Kossove el trobem aquest mateix febrer. El dia 6, la Comissió Europea va presentar la nova estratègia dels Balcans Occidentals, que posava com a objectiu l’adhesió de Sèrbia abans del 2025, amb el condicionant d’un acord jurídicament vinculant amb Kossove. Per la seva banda, el primer ministre kosovar, Ramush Haradinaj, va declarar que el seu govern esperava presentar una sol·licitud d’adhesió a la UE el segon semestre de 2018.
En els esborranys anteriors, Kossove era situat en peu d’igualtat amb la resta de països, però les pressions espanyoles han fet que s’hagi rebaixat el llenguatge, i allà on apareixia el molt ‘països’ ara diu ‘socis’. A més, s’hi ha afegit que Kossove podrà avançar en la seva ruta europea ‘una vegada que les circumstàncies objectives ho permetin’.
També s’ha pressionat per evitar de posar una data a les negociacions de Sèrbia i Kossove, considerat com un element clau per a la integració de tots dos estats. Mentre en un començament fa referència a la necessitat d’arribar a un acord ‘a final del 2019 com a molt tard’, en el text definitiu s’elimina qualsevol referència a la data.
En aquesta polèmica, ni tan sols els cinc estats europeus que no reconeixen Kossove no van anar a l’una. Grècia va donar suport a l’estat espanyol, Eslovàquia va donar suport a la Comissió, i Xipre i Romania se’n van quedar al marge.
Les pressions han servit per a modificar el llenguatge del text, però en cap cas l’estratègia europea. Tot i quedar més ocult, la realitat s’imposa des de fa anys, o sigui que la Unió Europea va negociant amb Kossove tot i l’oposició espanyola i malgrat que la independència es va assolir amb una declaració sense acord.
Amb més entrebancs o menys i amb més temps o menys, amb el control efectiu del territori, com més va es fa més necessària la cooperació i hi ha més reconeixements. S’hi estigui a favor o en contra, la independència kosovar sembla que ha esdevingut irreversible.
