Kosovë? Per què?

A vegades els lectors no aproven l’escriptura de tal topònim o de tal altre. Per exemple, la de Kosovë. Per què no escriviu ‘Kosovo’ o ‘Kosova’?, demanen.

No pas per singularisme, sinó per coherència amb els criteris de VilaWeb, de respecte a les llengües de fora i a la nostra. El respecte a la nostra llengua ens exigeix de preservar la versió tradicional catalana dels topònims forasters, acordada al sistema ortogràfic vigent. El respecte a les llengües de fora ens inclina a preferir l’escriptura originària dels topònims que no tenen adaptació tradicional catalana.

En aquest segon cas, si la llengua originària empra l’alfabet llatí, la grafia del topònim és ben simple: n’hi ha prou de manllevar-la. En tot altre cas, el topònim s’ha de transcriure (fer-ne una adaptació gràfica raonablement aproximada a la pronúncia originària), cosa no sempre tan fàcil. Però atenció: llengua originària no vol dir llengua oficial o reconeguda, sinó llengua pròpia del país a què pertany el topònim.

Per tant, si Kosovë no té adaptació catalana tradicional; si l’albanès, la llengua dels kosovesos, empra l’alfabet llatí; si la forma prevalent, i preferent, d’aquest topònim és, en albanès, Kosovë…, què podem fer sinó emmanllevar-la?

Quant a ‘Kosovo’ i ‘Kosova’ són adaptacions de la forma sèrbia de Kosovë, l’una literal i l’altra fonètica. Kosova també s’empra, a vegades, en albanès.

Nota marginal. La nostra condició lingüística fa de ‘Kosovë’ (també de ‘Kosova’) una escriptura incòmoda. A la catalana, la ‘s’ s’hauria de pronunciar sonora i la ‘ë’ neutra (en català oriental). En canvi, solem fer la ‘s’ sorda i la ‘e’ tancada. I no pas per respecte a la pronúncia original (que fa la ‘s’ sorda, però la ‘ë’ neutra), sinó per supeditació. (És una trista feblesa cultural de no saber llegir a la catalana els mots forasters de pronúncia desconeguda!)