Kirmen Uribe: ‘Jo crec que els pobles no poden ser mai derrotats’

Molta poca gent ha sentit parlar mai de Karmele Urresti, Txomin Letamendi, Manu Sota o Antonio Gezala, que han caigut pràcticament en l’oblit. Però tots tenen una història personal i un compromís polític que permeten d’entendre la humiliació que va sofrir tot un poble: els abusos i la impunitat del franquisme, l’exili, el fracàs de molts somnis d’un món millor… I una convulsió social i generacional que va desembocar en el naixement d’ETA. Kirmen Uribe (Ondarroa, 1970) rescata aquestes persones de l’oblit en una novel·la documental que tot just acaba de presentar: L’hora de despertar-nos junts (Edicions 62). Hi relata la vida de la parella formada per Karmele i Txomin, com van haver de fugir durant la guerra del País Basc, primer a França i després a Veneçuela, i com van combatre el franquisme i el feixisme.

Txomin Letamendi va acabar morint per les seqüeles de les tortures salvatges que havia rebut a les presons franquistes, just al mateix moment que la resistència veia com s’esvaïen les esperances que les potències aliades liquidessin el règim franquista. Tot i el sentiment de derrota, no van lluitar debades. Així ho exposa Uribe, una de les veus més potents i renovadores del panorama literari basc actual, en aquesta entrevista. Repassant la trajectòria vital de tres generacions d’una mateixa família es pot explicar la història recent del poble basc. I la del nostre món d’avui.

—Fan impacte les humiliacions i les frustracions que hi ha en aquesta història, envers unes persones en particular i al poble basc en general.
—Sí. Va passar així. Tinc la sensació quan es parla del poble basc, i també pot passar amb Catalunya, que es fa amb un objectiu molt tancat. I a mi em venia de gust d’explicar la història basca amb l’objectiu molt obert; d’explicar què ha passat durant molts anys, i no tan sols durant els noranta. Parlem d’on venim.

—I d’on veniu?
—Hi ha un procés, i els esdeveniments van passant. I al final una família és una família, i la memòria passa de pares a fills, i el sentiment de pertinença també passa de pares a fills. En la novel·la es veu què és ser basc, i què ha estat ser basc durant tots aquests anys: passar d’una època, als anys vint, amb el renaixement cultural i després el govern basc, de tanta esperança, a la impotència i a la frustració… Però no pas a la derrota, ni al fracàs. I volia explicar tot això, amb una visió més àmplia. Crec que els novel·listes hi som una mica per a això.

—Però en canvi sí que hi ha personatges que se senten derrotats, com Txomin Letamendi i fins i tot el president Agirre. I es rendeixen.
—Agirre tenia el somni d’un País Basc lliure, fort, en una Europa occidental i vinculat als Estats Units. Ell creia cegament en la democràcia, en les democràcies dites occidentals, però li van fallar. Va posar-hi molts homes, i en van morir molts, entre els quals Txomin Letamendi, per aquest ideal de la derrota de Franco i el restabliment de les institucions legítimes.

—I creien en els aliats quan prometien un País Basc lliure.
—Però tot això als cinquanta canvia amb la Guerra Freda, i Agirre se sent derrotadíssim i sent que tota la feina de la seva vida ha estat en va. I a Txomin Letamendi li passa igual, i es mor als anys cinquanta. Però, passats setanta anys, no veig pas que fos una derrota.

—No?
—No. Jo crec que no són mai derrotats, els pobles, ni les societats. Ja ho deia Focault: qualsevol poder crea un contrapoder. Si reprimeixes això, acabarà sortint d’una altra manera. I al final, som aquí, la llengua basca és viva i la cultura basca també. I fou per Txomin, per Karmele, per Agirre…

—I per Manu Sota.
—I per Manu Sota, sí!

—És un personatge fascinant, molt desconegut.
—I l’he volgut rescatar per a aquesta novel·la. Ha estat per les circumstàncies de la història, perquè tota aquesta generació d’abans de la guerra ha acabat desapareixent. Primer pel franquisme i després, durant la transició, no els van donar importància. La gent va dir ‘oblidem el que va passar i mirem endavant’. Es va cometre l’error de menystenir les generacions anteriors.

—Per què diríeu que Manu Sota és un personatge únic?
—Manu Sota va ser una persona increïble, molt culta, professor de Cambridge, organitzador de la selecció basca, va crear Eresoinka –l’ambaixada cultural basca a l’exili–, la primera delegació basca a Nova York, el primer d’establir relacions amb els serveis secrets anglesos… És un personatge molt literari, perquè a partir dels anys cinquanta comença a portar una vida gairebé monacal, no creu pràcticament en res, es refugia en l’èuscar, en els llibres, comença a fer un diccionari enorme de milers de veus, es tanca en si mateix i es mor tot sol. I he volgut fer justícia amb aquest personatge fascinant. Un paio moderníssim per a la seva època.

—La frustració d’aquella generació no és acceptada per la següent.
—No, per la que no va viure la guerra, no.

—Hi havia el cultiu perquè sorgís ETA, de què dieu que fins al final del franquisme es poden admetre posicions favorables ben argumentades. I després del franquisme?
—Per a mi el que va fer ETA després no és admissible èticament. Matar nens, matar polítics… Són exemples. En molts casos per a un basc era dir: fan això per al teu país? Posar una bomba on hi ha nens? No. Això no casa amb el que jo penso, i jo crec en la llibertat del País Basc. I també crec que l’estat ha tingut un paper una mica fosc en tot això, amb les tortures, el GAL… Semblava com si es delissin, entre cometes, perquè ETA continués. Al País Basc ha estat la societat basca mateix que ha dit a ETA que parés. I a la societat basca hi ha una sensació d’impunitat envers molts altres crims. Amb això no vull justificar res. Al final els crims d’ETA han estat jutjats i es paguen. Però hi ha molts altres crims que no. De mica en mica, les víctimes de diferents violències, del GAL, d’ETA, parlen entre elles; s’avança a l’hora d’escoltar, com a mínim, el patiment de l’altre.

—Una de les parts ha fet passos grans per a la pau. Però l’estat espanyol no n’ha fet cap, i fins i tot actua repressivament. Això pot posar la llavor d’una nova frustració entre una part de la societat basca
—El període de la violència al País Basc s’ha de tancar bé. Els partits bascs ho veuen clar. No sé si tots, però la majoria sí. I tancar-ho bé vindrà amb el reconeixement mutu d’admetre com a víctimes totes les víctimes, d’admetre com a víctimes els milers de torturats. I en aquest sentit hi ha una mena de deixadesa per part de l’estat. ETA ja no hi és? Doncs mira… No volen tancar bé el capítol de la violència. Crec que un cop més serà la societat basca que avançarà. Però l’estat no fa cap pas, no hi ha acostament de presos, no hi ha res.

—La clau és generacional? I parlo de la vostra generació, que sigui capaç de fer, com feu en el llibre, aquestes preguntes: Per què no vam reaccionar arran de l’espiral de violència i de mort? Per què no vam aturar aquella inèrcia sense sentit? Per què vam callar? Per què vam negar el patiment dels altres?
—Sí, volia fer això a la novel·la, que té un punt d’alliberament i de confessió, de dir que potser hem fallat en aquest sentit com a societat. I com a persones no ens hem fet la idea del sofriment de l’altre. Sí. Però hi som a temps. Som a temps d’anar tancant ferides i de despertar-nos junts i de caminar junts com a país. Com a País Basc.

—També us pregunteu, veient una fotografia de la vostra muller quan era adolescent: ‘Com podíem ser feliços en un territori marcat a sang i foc per la tensió política?’. Què hi responeu?
—És que els nens són feliços. És una actitud vital. Però potser això serà una altra novel·la que algun dia escriuré. Sí, vam ser feliços, en aquell clima, que era de molta tensió. I de repressió.

—I que en pobles com Ondarroa es vivia més a flor de pell.
—Ondarroa ha estat un poble molt castigat. Ha estat un poble molt nacionalista, i ja es veu a la història de Karmele i dels seus pares. Hi ha hagut moltes víctimes dels grups paramilitars, o de part de l’estat. Ha estat un poble molt castigat. Moltes vegades es parla d’Ondarroa com un poble radical, però s’ha d’entendre com han patit la gent d’allà, què significa segrestar un jove perquè és rebel i dur-lo a la muntanya i matar-lo. Això ha passat. Això ha passat, també. I això marca.

—I ve de lluny. Al llibre hi ha l’escena en què Frantzisko Urresti, pare de Karmele, tip d’humiliació, acaba calant foc al seu vaixell de pesca.—Aquesta escena potser és el cor del llibre. Aquesta impotència, aquesta frustració que té: la ràbia que tinc perquè m’ho han pres tot, els meus fills són a l’exili, la meva filla s’ha casat amb un ruc, a la meva dona per enèsima vegada els tribunals li diuen que no pot ser mestra, no em deixen fer servir els meus vaixells… I acaba explotant, i crema el seu vaixell, un vaixell sense sentit, condemnat a romandre amarrat. Crema el símbol de la seva lluita, perquè va lluitar durant molts anys per tornar a pescar.

—Catalunya apareix molt a la novel·la. Per exemple, Companys. I sobretot la figura de Josep Benet.
—Benet explica com funcionava la resistència basca, que ell admirava. Ho explica en els seus documents, que vaig tenir l’oportunitat de consultar a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Hi ha centenars de folis sobre la resistència basca i sobre Letamendi. Va ser per a mi una descoberta: això que he fet jo ara ja ho va fer Benet fa molts anys! Explica molt bé què feia la resistència, i crea un nexe sobre què va passar als anys setanta, perquè entre els papers de Benet vaig trobar la carta de Txiki, un dels últims afusellats pel franquisme, que també fou capturat a Barcelona. Benet tenia l’última carta que Txiki va escriure des de la presó abans de ser afusellat.

—La carta de Txiki és una de les altres fites de la vostra novel·la.
—Perquè en la carta Txiqui diu: ‘Avui nosaltres som al banc dels acusats, però demà hi seran ells, i serà el poble qui ens farà justícia. No ho oblideu, perquè els meus companys i jo no podrem. Confiem en vosaltres.’ Però això no ha passat mai! I quan vaig llegir la carta de Txiki vaig restar de pedra, i vaig tremolar. I em vaig dir: ’Txiki, però si encara no hem fet el que ens vas demanar!’

—Em fa la impressió que us heu tret un pes de sobre escrivint aquesta història.
—És cert. Era una història que tenia a la ment des de feia molts anys. Coneixia els fills de Karmele i de Txomin des de petit. Formen part de la meva infantesa. Sempre he tingut la intuïció que allà hi havia una gran història, però no tan solament la història d’una família sinó també la d’Euskadi, que es podia explicar a través de la història d’aquesta família.

—Vau estar temptat de canviar els noms reals dels protagonistes. Què hi ha de ficció dins de la història?
—Vaig pensar un moment de canviar els noms i fer una novel·la de ficció. Però sentia que no seria honest, que no jugaria net, que hauria pogut ser una impostura, perquè hauria pogut canviar la història. La millor manera d’explicar-la era utilitzant els noms reals i els esdeveniments reals, explicar la història real, explicant que això va passar així i en aquests anys. I ho he traslladat al text.

—La ficció en tot cas us permet de potenciar la història real.
—Sí, el pacte amb el lector és clar, perquè sap que les dades que li ofereixo, i n’hi ha moltes, són veritat. Però també sap que l’escena en què s’enamoren Karmele i Txomin o la manera com parla el lehendakari Agirre amb un polític nord-americà és impossible de saber, i són escenes de ficció. M’agrada aquesta combinació entre realitat i ficció, és un camp molt fèrtil.

—Però delicat, perquè hi ha històries personals molt sensibles.
—Sí, hi ha persones reals, morts reals, patiment real de molta gent. La meva prosa aquí és com la d’un cirurgià, sense cap vel·leïtat. Res no és banal. He volgut ser molt precís i net i amb molt respecte a tota la gent que hi apareix.