‘La traducció al japonès ha resultat un gran èxit per a Kirmen Uribe’

El 1545, el rector baixnavarrès Bernart Etxepare va escriure ‘Linguae Vasconum Primitiae’, considerat el primer llibre en èuscar. A les seves pàgines, hi expressava el desig que la llengua basca sortís de casa, ocupés les places i que es mostrés al món: ‘Heuscara ialgui adi mundura.’ Aquest interès expressat fa quasi cinc segles des de la Baixa Navarra és el que mou actualment el jove Extepare Institutoa, l’equivalent de l’Institut Ramon Llull en català. De les funcions, objectius i tasques encomanades, ens en parla la professora Mari Jose Olaziregi, directora de promoció i difusió de l’èuscar en aquest organisme.

–Quan es va crear Etxepare?

–L’institut va néixer per llei el 2008, després d’haver rebut el vist-i-plau unànime al parlament basc, però és actiu des del 2010. L’objectiu que té Etxepare és la promoció i difusió internacional de la llengua i la cultura basques. Respecte a l’Institut Ramon Llull, amb qui som grans amics i hi col·laborem molt, la gran diferència és que nosaltres també portem les indústries culturals, és a dir, tot el que té a veure amb la promoció del cinema, l’assistència a fires de grups teatrals, exhibicions, films… Les atribucions que tenim, a banda la creació de lectorats de llengua i la presència en salons del llibre, també inclouen anar a fires d’audiovisuals, de música, etc.

–Qui hi ha rere l’institut?

–És un ens públic de dret privat creat pel Departament d’Educació, Política Lingüística i Cultura del govern basc, però la filosofia i l’estratègia que portem a terme les deu persones que en formem part és de treballar en xarxa: tenim infinitat de convenis amb institucions, fires literàries, festivals… És a dir, treballem molt la col·laboració i el cofinançament, el fet d’anar sempre amb algú. Hi ha alguns esdeveniments que produïm nosaltres mateixos, sobretot relacionats amb literatura i universitats, però normalment mirem de col·laborar amb festivals que ja funcionen ianem a fires del llibre establertes per a promoure-hi traduccions de literatura basca. Enguany hem dut a la Durangoko Azoka, per exemple, un grup de sis editors i quatre periodistes polonesos perquè coneguin la nostra fira més referencial, i perquè comencin a traduir més seriosament la nostra literatura.

–No hi ha, doncs, cap institució de Navarra o d’Iparralde implicades?

–Tu saps que Euskal Herria és dividida en tres administracions i en dos estats: nosaltres tenim convenis amb Navarra, i amb Iparralde col·laborem constantment. Però a més a més, tot i que per llei podríem subvencionar qualsevol artista basc i euskaldun fora d’Euskadi, la política cultural i lingüística que porta a terme Etxepare és de promoure iniciatives sempre fora de l’àmbit geogràfic de l’èuscar. És a dir, mai no organitzarem un festival a Baiona o a Tafalla, sinó en tot cas a Bordeus i Saragossa. Això no vol dir que no portem artistes internacionals a Baiona i que les nostres ajudes, les pugui sol·licitar qualsevol escriptor euskaldun visqui on visqui. És una política que complim fil per randa. Resumint: la frontera política hi és, malauradament, però els autors d’Iparralde, per exemple, són al nostre catàleg.

–Promoveu la traducció de la literatura basca a més llengües, però també traduïu a l’èuscar?

–No, això ho porta el Departament de Cultura i ha estat una estratègia política de traducció de primer ordre des dels anys 1980. De fet, actualment el nombre d’obres universals traduïdes a la llengua basca, solament amb el conveni subscrit amb l’Associació de Traductors d’Èuscar, crec que supera les cent vuitanta. I després cada editorial també ha seguit la seva politica. Resultat: s’ha traduït molta literatura universal (inclosa la catalana, és clar) a l’èuscar, i molt bé per cert. I la contribució que els traductors han fet a la llengua literària en èuscar ha estat inqüestionable. Borges en èuscar sona fantàstic, i també Espriu. Moltes vegades la gent ens qüestiona: ‘Deveu traduir autors russos, que són llunyans, però no Julio Cortázar, oi?’ Doncs sí, també, perquè sona molt bé en èuscar i perquè incorporem a través seu a la nostra llengua literària unes poètiques i estils que ens són útils.

Etxepare solament dóna ajuda a la traducció de l’èuscar o del castellà d’autors bascs a unes altres llengües. I m’anticipo aquí a la possible pregunta: traduïu igual els autors en basc i en castellà? No: hi ha una política òbviament positiva en favor de l’èuscar. Per què? Perquè hi ha autors bascs que escriuen en castellà que poden optar a una altra mena d’ajudes.

–En la tasca de projecció internacional, trobeu recepció?

–Sí, cada vegada més. El món editorial internacional és molt difícil en el sentit que hi ha quotes. L’anglo-saxó, per exemple, tradueix poquíssim i a més imposa quotes. Moltes vegades pensen que tenir un autor minoritari al catàleg ja els va bé, però dos ja no calen. Alhora també demanen cada vegada més autors que estiguin disposats a viatjar i a presentar-se, autors que tinguin una certa trajectòria, que tinguin un premi… Tota aquesta combinatòria és difícil i complica les coses. Però només et diré una dada: des que vam començar el 2010 fins ara el nombre de sol·licituds per a aconseguir beques de traducció s’ha doblat. De fet, ja no tenim diners per a poder subvencionar. I hi ha cada vegada més curiositat, no sols en el mercat anglo-saxó, sinó també en el xinès, el japonès…

–Quins són els autors que capten més l’atenció a fora?

–A veure, d’entrada cal dir que hi ha uns tres-cents autors que escriuen en èuscar. Jo, com a lectora i professora de literatura basca, crec que té ara mateix un nivell com mai no l’ha tingut. Responent a la pregunta, hi ha una dotzena d’autors molt sol·licitats. A part Bernardo Atxaga (que té el seu propi circuit i es mou sol), hi ha Kirmen Uribe (que és un crac), Harkaitz Cano (la seva novel·la ‘Twist’ sobre la guerra bruta de l’estat espanyol amb el cas de Lasa i Zabala és fantàstica i s’ha traduït ara a l’anglès, el búlgar, el serbi, l’italià…), Iban Zaldua, Rikardo Arregi i escriptores com Arantxa Urretabizkaia, Eider Rodriguez i Miren Agur Meabe. De la zona d’Iparralde cal destacar Itxaro Borda, que va molt a festivals i és molt sol·licitada. És una addicta, per cert, a Maria Mercè Marçal i cada vegada que anem a Catalunya en llegeix algun poema traduït per ella mateixa.

Sobre la presència femenina, voldria dir que s’ha venut des de fa temps el mite del matriarcat basc, però és mentida. La plaça pública basca és territori dels homes, és un patriarcat. Però també és veritat que ara comencen a pujar moltes escriptores i les coses ja canvien, com també passa amb la música. Entre els autors de trenta-cinc anys cap avall, les dones ja tenen força presència.

–Tornant a les traduccions, són bàsicament en anglès?

–Bé, el mercat anglès puja molt ara mateix, mentre que l’espanyol continua com abans: es tradueix molt, però no tant com es podria suposar. En francès ha començat a pujar ara i en alemany també va bé. Quant a les llengües de l’est d’Europa, s’hi han començat a interessar, i en italià hi ha força activitat també. I el japonès ha resultat un gran èxit per a Kirmen Uribe, i a més la traductora Nami Kaneko tradueix directament de l’èuscar. La primera traducció ja va ser una passada i la segona, també.

–Suposo que la música basca és més fàcil de vendre al món, oi?

–Sí, és més fàcil, però hem vist que hi ha molta necessitat d’ajuda arran de la crisi. Tots els grups ho passen malament i nosaltres els donem ajudes per a rondes musicals. Hi ha alguns requisits, com ara tenir més de dos concerts perquè surti rendible… Però en general la música basca es ven molt bé, amb bandes com Gozategi, Esne Beltza, alguns grups de folk… I també hi ha cracs com Fermin Muguruza, a qui també vam subvencionar una ronda per Sud-amèrica. I cantants com Ruper Ordorika, que hem convidat moltes vegades, o Xabier Muguruza, Mikel Urdangarin…

–I en el camp del cinema, amb la nominació per a anar als Oscar del film ‘Loreak’ deveu teniu ara un as a la màniga, oi?

–Que ‘Loreak‘, el primer film rodat íntegrament en èuscar, hagi estat seleccionat com a candidat a l’Oscar per l’Academia de Cinema espanyol dóna una visibilitat a la nostra llengua impressionant, és una oportunitat única i l’aprofitem al màxim. Hem contribuït a sufragar-ne la presència a Nova York i Los Angeles per intentar fer-ne una bona promoció. És un film molt digne, està molt bé.

–I pot obrir portes a la indústria cinematogràfica en èuscar…

–I tant, per descomptat. Una indústria, a més, que neix d’aquí, que s’alimenta aquí i que s’ha educat aquí, de manera molt autodidacta, i que ha rebut l’empenta del Festival Internacional de Sant Sebastià, de primer nivell, o bé del programa de curts Kimuak (‘brots’), creat pel govern basc el 1998. És un programa de curts meravellós, en què es presenten cada any seixanta treballs i se’n seleccionen set per a voltar per mil festivals. Molts dels directors i guionistes que són a primera línia ara, com Jon Garaño i José Mari Goenaga de l’esmentat ‘Loreak’, han passat justament per Kimuak. Tot plegat és una tasca de casa, d’anar a poc a poc, d’establir xarxes, d’aprenenatge, i és clar que és un honor arribar fins on ha arribat ‘Loreak’: és el lloc que volem per a l’èuscar, una visibilitat igual que qualsevol altra llengua del món.

–Sobre l’altra gran línia estratègica d’Etxepare, l’educativa: quants lectorats hi ha d’èuscar al món?

–De convenis, en tenim amb trenta-nou universitats; i de lectors, n’hi ha trenta-quatre. No està gens malament per a una llengua amb un límit màxim d’un milió de parlants. En la majoria de casos, el que cerquem és una universitat de prestigi i que hi tingui interès de veritat, que doni una presència curricular a la llengua i no pas marginal, i que s’ho prengui seriosament i hi hagi un nombre d’alumnes mínim. Els comptes d’Etxepare són controlats pel parlament, com ha de ser, i actualment, amb molt de dolor, doncs un lectorat a Stanford que era a més molt desitjat, no s’ha pogut mantenir amb sols dos alumnes.

–Hi ha curiositat per la llengua, doncs?

–De curiositat, cada vegada n’hi ha més. El que no tenim són fons per a donar cobertura a tota la demanda. I és veritat que en un primer moment als lingüistes els crida l’atenció una llengua tan antiga, d’origen desconegut, però després això cal treballar-s’ho en el dia a dia, i l’aprenentatge de la llengua costa. Acabo de tornar de la Universitat Lomonóssov de Moscou i t’emociones veient una persona que parla un èuscar perfecte après allà.

–Quin perfil tenen els alumnes?

–Hi ha de tot. Les raons per a aprendre èuscar són molt variades i diverses. N’hi ha que tenen pura curiositat lingüística. A Madrid em van contestar des de ‘per què no’ a ‘per dur la contrària’. També em diuen que l’estudien per demostrar-se que no és tan difícil, o perquè els fascina l’estructura sintàctica basca. I uns altres s’han enamorat d’algú que el parla: sol ser una via important d’aprenentage. Hi ha de tot, com veus.