The Washington Post · Michelle Ye Hee Lee

Seül, Corea del Sud. El líder suprem de Corea del Nord, Kim Jong Un, ha donat un cop a la taula de la política internacional amb un seguit de moviments audaços que han captat l’atenció del món sencer.

Kim ha abandonat sobtadament el somni de la reunificació amb el Sud, que havia marcat la política nord-coreana aquestes darreres set dècades. Ha augmentat dràsticament la propaganda personalista entorn seu. I, sobretot, ha enviat milers de soldats nord-coreans a Rússia, cosa que ha demostrat el seu compromís amb un ordre mundial alternatiu i contrari als designis occidentals.

Amb vista a l’any que ve, el líder nord-coreà sembla més confiat que mai, enfortit pels avenços del seu programa d’armament nuclear i l’envigoriment de l’aliança amb el president rus, Vladímir Putin.

“Veiem un Kim Jong Un embravit”, diu Rachel Minyoung Lee, experta en els mitjans de comunicació estatals nord-coreans, que explica que ha observat un canvi clar en la manera amb què Pyongyang parla del paper de Corea del Nord en la política internacional. “Crec que [Kim] es veu a si mateix com una figura més important que en el passat”, continua.

El canvi arriba després d’un període de quatre anys en què Kim no tan sols ha aconseguit de sobreviure al tancament fronterer que implicà l’esclat de la pandèmia, i que molts analistes esperaven que enfonsés definitivament la feble economia nord-coreana, sinó que ha aprofitat l’oportunitat per imposar mesures de control encara més draconianes: ha restringit els moviments dels ciutadans fins i tot dins el país i ha fet pràcticament impossible d’escapar-se’n.

És un tomb radical per al dirigent, que va prendre el poder el 2011 –a tan sols vint-i-set anys– i d’aleshores ençà s’ha esforçat per emular el seu avi, el venerat fundador de l’estat nord-coreà, fins al punt d’adoptar-ne la tallada de cabells i veu ronca que el caracteritzaven.

Avui, el líder nord-coreà ja no és aquell jove que provava de sostenir el seu poder sobre les bases del llegat del seu avi. Ara, Kim és un autòcrata endurit i altament experimentat, disposat a explotar la seva importància sobtada en un conflicte que ha posat de cap per avall l’ordre polític mundial.

Durant el seu primer mandat com a president nord-americà, Trump va amenaçar de desfermar “foc i fúria” sobre Kim si posava en perill els Estats Units. Però, més tard, canvià sobtadament de postura i optà per establir una relació d’amistat –que va arribar a qualificar “d’amorosa”– que culminà amb una cimera d’alt perfil sense precedents. Aquella ronda de converses acabà fracassant l’any 2019, i Kim s’ha negat a relacionar-se amb Washington d’ençà que Trump va deixar el càrrec.

És possible que Trump provi de redreçar la seva relació amb Trump durant el seu segon mandat. Alguns experts, però, creuen que el dirigent nord-coreà pot mostrar-se significativament menys disposat a estrènyer els vincles amb els Estats Units que no pas ara fa sis anys, atesos els canvis en la política exterior nord-coreana.

Aquest antic “amor” entre Trump i Kim no reflectia cap vincle personal especial entre tots dos dirigents, segons que explica Sydney Seiler, un ex-alt funcionari d’intel·ligència nord-americà especialitzat en Corea del Nord. Més aviat, diu, aquesta amistat aparent no era sinó un mer reflex les tàctiques de negociació de Trump i la propaganda nord-coreana.

Però ara Kim té Putin. “Per què hauria de recórrer a Trump?”, etziba Seiler.

Kim traça el seu propi camí

Corea del Nord va començar a obrir a poc a poc les portes a final del 2023. Poc després d’aquesta reobertura incipient, les accions de Kim van començar a deixar clar que estava decidit a traçar el seu propi camí com a dirigent de Corea del Nord.

D’una banda, ha posicionat la seva filla pre-adolescent com la possible primera hereva del règim, un moviment sense precedents en una societat que atribueix una gran importància tant a la masculinitat com a l’edat i l’experiència.

El primer de gener d’enguany, Kim va abandonar formalment l’objectiu de la reunificació pacífica de la península coreana, una posició política fonamental establerta pel seu avi i reforçada pel seu pare. Ha estat la ruptura més dràstica amb els seus predecessors d’ençà que arribà al poder, ara fa tretze anys.

De fet, el règim ha començat a eliminar –o, fins i tot, fer saltar pels aires– les referències simbòliques a la reunificació que fins ara abundaven al país, incloent-hi els monuments i carreteres que connectaven totes dues Corees. En el metro de Pyongyang, l’estació de la Reunificació ha canviat de nom, segons una fotografia publicada a internet a l’agost per un turista rus.

Un altre canvi destacable ha estat la intensificació sobtada del culte a la personalitat del líder. Enguany, pràcticament per primera vegada d’ençà que Kim encapçala el país, la propaganda estatal l’ha començat a posar al mateix pedestal que el seu pare i, sobretot, el seu avi.

Al maig, el retrat de Kim va exposar-se en un edifici del partit, per primera vegada, al costat dels del seu avi i el seu pare. Els retrats dels dos primers Kim són exposats en tots els edificis, cases i fins i tot vagons de metro a Corea del Nord, però el seu successor, fins ara, havia defugit aquesta mena d’iconoclàstia.

Són exemples de com el règim prova de “reequilibrar la balança” a favor de Kim, segons que explica Yang Moo-jin, president de la Universitat d’Estudis Nord-coreans de Seül. “És conscient que la fixació constant en el llegat del seu avi disminueix el seu poder”, diu.

Durant els primers anys del mandat de Kim, segurament calia destacar aquest llegat. El líder suprem va desafiar totes les expectatives quan es va fer càrrec de l’empresa familiar després de la mort del seu pare, l’any 2011. Mancat d’experiència i empès per la por, Kim començà purgant alts funcionaris sense pietat, fins al punt d’executar el seu propi oncle, i es va fer dir “guerrer del líder suprem” en al·lusió al llegat del seu avi.

Durant aquells primers anys de mandat, els alts funcionaris del règim sovint van proposar a Kim que creés insígnies de la seva cara. D’ençà dels anys setanta, tots els nord-coreans són obligats a dur una insígnia amb la cara d’un dels primers dos Kim –o tots dos– a la solapa.

Però el tercer líder suprem nord-coreà rebutjà reiteradament la idea, segons que explica Ri Il-gyu, un ex-diplomàtic del règim que fugí a Corea del Sud l’any passat.

Aquest juliol, per primera vegada, els alts càrrecs del partit han estat vists duent insígnies amb el rostre de Kim a les solapes, en un nou indici del començament d’una nova era.

“Això demostra que [Kim] ja no es veu a si mateix com un mer guerrer del líder suprem, sinó com el líder suprem”, explica Il-gyu.

Com més va, més pròxim a Putin

Més enllà de les fronteres nord-coreanes, l’estrenyiment dels vincles amb Putin ha catapultat l’audàcia de Kim a un nivell completament nou.

El març del 2022, un mes després de la invasió russa d’Ucraïna, Kim va deixar clar que feia costat a Putin quan va ser un dels únics cinc països a votar en contra d’una resolució de l’ONU que condemnava Rússia.

La decisió, potser imprevisiblement, acabaria fent que Kim –i el seu antiquat arsenal soviètic– cobressin sobtadament importància en un conflicte que ha redefinit la geopolítica mundial.

Al final de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va ajudar a instaurar un règim comunista a la meitat nord de la península coreana, i va donar suport a la invasió de l’exèrcit del nord de Corea del Sud –el costat pro-americà de la península– l’any 1950. Els xinesos també van lluitar al costat dels nord-coreans al conflicte, cosa que va salvar Corea del Nord de la derrota definitiva.

Durant dècades, Pyongyang va enfrontar un país amb l’altre per aconseguir suport econòmic i militar. Com que la guerra de Corea (1950-1953) va acabar en un armistici, en compte d’un tractat de pau, Corea del Nord va optar per conservar les municions soviètiques de què disposava per si el conflicte es reprenia.

A mesura que la guerra a Ucraïna s’ha anat cronificant, Rússia ha recorregut com més ha anat més a Corea del Nord a la recerca d’aquests vells projectils i armes, segons el govern Biden. Més recentment, Moscou fins i tot ha començat a fer servir soldats nord-coreans sobre el terreny de batalla, un moviment altament sorprenent per a un país –Corea del Nord– que no havia enviat mai tropes a cap conflicte estranger.

L’enviament d’aquests soldats pot representar una gran quantitat de divisa estrangera per al règim de Kim, desesperadament mancat de liquiditat. L’agència d’espionatge de Corea del Sud calcula que Rússia paga uns 2.000 dòlars el mes per cada soldat nord-coreà, equivalent un total de 20 milions de dòlars el mes pels 10.000 soldats que es creu que Pyongyang ha desplegat al front ucraïnès. Aquesta xifra s’afegeix als milions que es creu que Rússia paga a Corea del Nord en canvi d’armes i municions.

Més enllà dels diners, els funcionaris nord-americans sospiten que Corea del Nord també pot rebre tecnologies clau per a ampliar el seu programa armamentístic en canvi d’aquestes transferències.

L’any passat, Kim va visitar Rússia, el primer viatge internacional del líder suprem nord-coreà d’ençà de l’esclat de la pandèmia. De Rússia estant, Kim va prometre suport total a la invasió, i Putin va acordar ajudar Kim amb transferències de tecnologia espacial, una prioritat per a Pyongyang. Tots dos dirigents, considerats pàries en com més va més països, es necessitaven més que mai.

Kim i Putin van tornar a reunir-se enguany, aquesta volta a Pyongyang. Van signar un pacte de defensa mútua i van comprometre’s a acudir en ajuda de l’altre en cas d’atac militar. És l’acord bilateral més important que Corea del Nord ha signat d’ençà de la Guerra Freda.

L’estrenyiment de les relacions entre Moscou i Pyongyang “és absolutament crucial per a Corea del Nord”, atès que permet a Kim de reduir la seva dependència de Pequín. Ho diu Scott Snyder, president del Korea Economic Institute of America, un grup d’experts sobre la península coreana amb seu a Washington.

Mentrestant, Rússia, com a membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU, ha protegit Kim de possibles represàlies internacionals per haver ampliat els seus programes nuclears i armamentístics fent servir el seu dret de vet per rebutjar –juntament amb la Xina– noves sancions contra el país.

No obstant això, Kim probablement sap que la seva nova aliança amb Putin és purament fruit de l’interès mutu, segons els experts.

“Kim s’ha llegit els llibres d’història. El seu pare probablement li va ensenyar a no refiar-se de ningú, a recordar que tothom, al cap i a la fi, es preocupa per si mateix”, explica Seiler, l’ex-alt funcionari d’intel·ligència nord-americà. “Però ara sembla que creu que les coses van tal com vol”, afegeix.

Ri, el diplomàtic nord-coreà de més alt rang que ha fugit al Sud d’ençà del 2016, és escèptic sobre el futur de Kim, i creu que qualsevol benefici que pugui obtenir de l’aliança amb Rússia no durarà.

“En última instància, el principal interès de Kim és protegir-se a si mateix i a la seva família”, diu Ri. I afegeix: “El Kim Jong Un que vaig conèixer era un home amb un poder omnipotent i absolut, però les dictadures no duren per sempre. Sempre acaben, i el final sol ser violent. Espero que algun dia se n’adoni.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb