06.02.2022 - 21:50
Mentre els humoristes i les xarxes socials en fan befa i escarn, l’implacable autòcrata nord-coreà, Kim Jong-un, fill i nét d’una família de dictadors d’ençà de fa set dècades, s’ha consolidat en el poder, ha millorat l’economia i la capacitat nuclear del país i, sobretot, ha convençut els dirigents més poderosos del planeta que el tractessin com si fos el governant normal d’un estat legítim.
Investigar la realitat de Corea del Nord, un dels països més tancats i misteriosos del món, suposat paradís socialista assolat per la fam, la pobresa i la repressió, i fer el retrat del seu màxim líder és un repte immens i una necessitat urgent per a comprendre el trencaclosques del món contemporani. Fa pocs dies, per exemple, l’exèrcit nord-coreà va llançar un altre míssil de prova al mar del Japó. Una advertència a la comunitat internacional i als EUA per a reactivar les converses començades amb Donald Trump.
Com es pot mantenir al poder un home aparentment tan esperpèntic i com és que no s’ha enfonsat un règim perillós per al món i terrible per als vint-i-cinc milions de persones que malviuen atrapats en una dictadura criminal vuitcentista? Qui és, en realitat, Kim Jong-un? Com és i què passa a Corea del Nord?
La periodista i corresponsal del Washington Post a Pequín, Anna Fifield (Nova Zelanda, 1976), publica un treball d’investigació extraordinari i absolutament pioner i nou: El gran sucesor. El destino divinamente perfecto del brillante camarada Kim Jong-un (Capitan Swing), el millor llibre de l’any segons The Financial Times. És una feina que es podria considerar a l’altura de L’emperador, la biografia de l’etíop Haile Selassie escrita pel periodista polonès Ryszard Kapuściński.
Si el bon periodisme té per missió d’il·luminar les zones d’ombra que el poder i la censura volen mantenir ocultes, Anna Fifield s’ha endinsat en una de les més fosques i ha aconseguit de sortir a la superfície amb una joia informativa històrica. Mai no s’havia investigat i relatat amb tant de rigor, compromís i amenitat la història d’aquell país ignot, de la nissaga d’autòcrates que l’han sotmès, ni de les característiques psicològiques, socials i polítiques d’aquella dictadura criminal tremenda, disfressada de Disneyland.
Com a corresponsal de premsa, Fifield ha pogut entrar a Corea del Nord unes quantes vegades, sempre en motiu d’esdeveniments de propaganda que interessaven al règim, d’un campionat de lluita lliure a la primera prova nuclear. En aquestes estades, sempre obligatòriament acompanyada de funcionaris de propaganda del govern, li era impossible de conèixer la realitat del país i la seva gent. Més aviat eren la pantalla idíl·lica però sinistra que amagava la realitat crua i ignota.
Periodista tenaç, amb experiència i bons contactes en tots els àmbits, fruit dels anys de feina a Beirut, Teheran, Seül, l’Iran, l’Irac, Síria i Líbia, Anna Fifield ha dedicat anys i centenars d’hores d’entrevistes fetes en vuit països, principalment a nord-coreans que han aconseguit fugir del país, per a reconstruir la realitat oculta de Corea del Nord i del personatge polièdric de Kim Jong-un. Si no en sabíem gairebé res, allò que sabem després de llegir el seu llibre glaça tots els somriures que podia haver-nos originat en el passat el ridícul personatge. “Allò que vaig descobrir no augurava res de bo per als vint-i-cinc milions de persones que encara estan atrapades a Corea del Nord”, escriu Fifield.
Kim Jong-un, el col·lega de Donald Trump
Abans, les actuacions públiques d’aquell paio grassonet extravagant i amant del bàsquet es consideraven pallassades de còmic o excentricitats d’un nen consentit. Inaugurava parcs d’atraccions, muntava a cavall o moto nàutica, menjava grans gelats amb coca-cola i llançava míssils personalment. Però darrere l’espectacle, l’home ha sabut treballar amb astúcia i estratègia per a situar-se en el mapa internacional. Avui, la seva tenacitat i habilitat diplomàtica, afegida a la seva potència nuclear, ha forçat els EUA, la Xina i Corea del Sud a prendre’s les relacions amb Corea del Nord seriosament per primera vegada en molts anys.
Qui se les va prendre amb més entusiasme, quasi fraternal, va ser un altre nen ric i consentit ascendit a president, Donald Trump. La seva conversió va ser molt ràpida i sorprenentment reverencial. Trump va passar d’insultar i ridiculitzar Kim a Twitter a entrevistar-se amb ell i elogiar-lo quan va culminar dues inquietants jugades polítiques: la demostració de la seva important potència nuclear i el restabliment de relacions amb Corea del Sud. El magnat immobiliari nord-americà va arribar a dir que s’havien enamorat quan va descobrir les possibilitats per al negoci de la construcció de les platges d’estiueig del seu esperpèntic col·lega. Falta saber què ens portarà el futur d’aquesta relació tant interessada com sospitosa.
L’any 2017, quan Kim Jong-un feia sis anys que “regnava”, sembla que els seus científics van aconseguir de construir la bomba d’hidrogen. Corea del Nord entrava a l’exclusiu club de la bomba-h, amb els EUA, el Regne Unit, Rússia, la Xina i l’estat francès. A més, ell era el cap d’un exèrcit d’1,2 milions de soldats, el quart més gran del món i als seus trenta-tres anys era el mandatari més jove del món amb armes nuclears. Un millennial educat a Suïssa, amant dels Harlem Globetrotters i dels films de Jackie Chan i Jean-Claude Van Damme, arribava al cim del món.
Un nen ric, consentit i egòlatra
“Vivíem en una casa normal i actuàvem com una família normal. Li feia de mare. Venien els seus amics i els preparava alguna cosa per a picar. Va ser una infantesa molt normal, amb festes d’aniversari, regals i nens suïssos que venien a jugar.” Són declaracions de la tia del petit dictador a l’autora, quan la va localitzar i entrevistar als EUA, vint anys després.
El seu testimoni, el d’alguns companys d’escola i els d’alguns treballadors, com ara el cuiner japonès de la família Kim, són la clau per a construir un retrat de l’estimat i respectat líder suprem. Aquell nen va viure aïllat del món, en palaus exclusius en què els nens circulaven en cotxes de golf i gaudien d’increïbles sales de jocs, cinemes i parcs d’atraccions privats. Gràcies als seus gusts i per influència de la seva mare, els nens nord-coreans que podien tenir televisió van conèixer l’ànec Donald i Tom i Jerry.
El petit Kim a vuit anys sovint vestia amb un vestit de general de quatre estrelles. Passava l’estiu tot sol –o amb els germans i germanastres– a les platges de Wonsan, on tenien piscines flotants que els permetien de nedar a plena mar sense haver d’esquivar les onades ni més inconvenients marins. Al palau d’estiueig, hi havia televisors Sony, ordinadors, videojocs per a jugar al SuperMario, pianos de cua Yamaha i Stenway i muntanyes de Lego i Playmobil. El futur dictador conduïa un cotxe petit a set anys i es passejava amb una pistola Colt 45 a la cintura.
A Wonsan avui hi ha construït un gegantí parc d’atraccions aquàtiques amb túnels, tancs d’aigua, laberints, tobogans en espiral i piscines. Però els focs artificials de Disneyland, els ha substituïts per rampes de llançament de míssils. De l’escenari dels seus jocs infantils estant, ha llençat dotzenes de coets i supervisat exercicis militars a gran escala.
Mentre els seus súbdits tenien una fam endèmica i una desnutrició que va matar molta gent, ell menjava sushi i viatjava sovint a Eurodisney. Es creu que, als anys noranta, a Corea del Nord van morir entre mig milió i dos milions de persones per fam, malalties i desastres naturals. El llibre explica que molts dels qui van sobreviure semblaven esquelets, menjaven rates i furgaven amb les ungles les bonyigues de les vaques per trobar algun gra de blat de moro per a alimentar-se.
En canvi, la família “reial” solament menjava arròs d’una regió del país i un grup de treballadores seleccionava els grans un per un perquè fossin perfectes i del mateix volum.
Alerta amb el “líder estimat i respectat”
Kim Jong-un no és un pallasso ni un monstre ni un retardat mental, cal tenir-ho molt en compte. I la seva influència en l’equilibri del món no s’hauria de menystenir, ens diu la periodista Anna Fifield al llarg de gairebé quatre-centes pàgines sorprenents i reveladores. Amb pols ferm, informacions ben contrastades, fonts molt ben informades i un subtil i elegant sentit de l’humor, la narració ens il·lustra i ens alerta.
Una de les qüestions clau de l’autora és esbrinar per què Corea del Nord es manté aparentment intacta, mentre l’URSS s’ha desintegrat i la Xina o el Vietnam s’han transformat. Hi ha diverses raons, conclou.
Kim ha millorat una mica la situació econòmica letal dels coreans tot permetent els mercats, cosa que ha reactivat les activitats de manera que si la gent abans menjava carn dues vegades l’any, ara pot menjar-ne dues al mes. A més, hi ha diners per a subornar els funcionaris i millorar les condicions per a guanyar-se la vida. L’elit del poder s’enriqueix.
També hi ha una fervent identitat nacional, una fe que els fa sublimar la misèria real. Tal com indica el més elemental catecisme nacionalista, la clau és alimentar la fe absoluta en el líder, divulgar símbols ficticis, mentides històriques, tergiversacions informatives i coloristes desfilades populistes. Gràcies a la propaganda, el “líder estimat” adquireix virtuts extraterrenals, vinculades amb les llegendes ancestrals de les muntanyes i la natura. El jove Kim Jong-un ha adoptat el mateix estil de vestir i de somriure constantment del seu avi, Kim Il-sung. És la dictadura dels somriures paternals, omniscients, benvolents.
Però el suport principal del règim és la por. És l’ingredient més important del “kimjongunisme”. Els càstigs són tan durs que els qui s’oposen al règim prefereixen arriscar-se a fugir del país, abans que intentar un canvi de dins estant. “Solament els que tenen una determinació molt ferma d’escapar proven de fer-ho realment”, confessa una fugitiva a l’autora. “I encara que ho aconsegueixin, saben que hi ha la possibilitat que castiguin els seus familiars. I així continuen les coses.”
La crueltat criminal del “gran successor”
Kim Jong-un, segons el retrat que en fa Fifield, no és un malvat dels dibuixos animats, sinó un dictador despietat que actua estratègicament, encara que per aconseguir-ho hagi d’ordenar assassinats i desaparicions. Tal com va fer amb el seu oncle mateix, Jang Song-thaek, mentor seu i vice-president de la Comissió Nacional de Defensa; o el seu germanastre, Kim Jong-nam, entre molts individus més.
L’oncle Jang va ser processat sota diverses acusacions: vida dissoluta, relacions amb dones, ús de drogues i alcohol o no aplaudir amb prou entusiasme els discursos del seu nebot “líder estimat”, que va ordenar la seva execució immediata. Era el desembre del 2013. Es creu que centenars de col·laboradors de Jang van desaparèixer aquells dies.
Kim Jong-nam vivia fora de Corea del Nord i, segons que sembla, es dedicava al negoci dels casinos i, potser, a emblanquir diners negres del règim. Un dia, a l’aeroport de Kuala Lumpur, dues noies el van abordar, fregant-li les mans per la cara, la boca i els ulls. Una darrera l’altra. El van empastifar amb els components d’un verí que el va matar quan va entrar en contacte amb la seva pell i va fer reacció. Era el 13 de febrer de 2017.
L’escalada nuclear
L’afecció de la família Kim per les armes nuclears ve de la guerra de Corea (1950-1953) quan, precisament, no en tenien. El seu avi, Kim Il-sung, que havia combatut els japonesos a Manxúria, va convèncer Stalin i Mao que el deixessin envair Corea del Sud. La va envair, però el general americà al Japó Douglas MacArthur el va castigar a força de bombes. El 85% de totes les estructures del Nord van ser arrasades. La capital, Pyongyang, va rebre dues-centes mil bombes, una per a cada habitant. Quan els americans van amenaçar amb la bomba atòmica, la Xina i l’URSS van intervenir per fer-los signar un armistici.
Els Kim ja havien vist com dues bombes atòmiques llançades a Hiroshima i Nagasaki l’any 1945 havien causat la rendició del Japó. Ara, una simple amenaça els havia doblegats. Els calia, en conseqüència, de construir un poder d’armament atòmic propi per parar els peus als seus enemics i impressionar el món. Després de l’esforç de tres generacions, sembla que Kim Jong-un ho ha aconseguit.
Suborns, metamfetamines, ostatges i hackers
A Corea del Nord la propietat privada i els negocis privats estan prohibits. Tot i això, n’hi ha. I l’economia ha anat revifant d’ençà de la catastròfica dècada de la fam i els desastres dels anys noranta. Kim va permetre els mercats, que han originat una incipient economia de classes mitjanes, legal i il·legal –via suborns. Això ha permès el tràfic amb la Xina i el contraban de productes electrònics, DVD, PlayStation, mòbils, aliments i metamfetamines. Es creu que hi ha alts índexs d’addicció en les zones fronteres del país. Són barates, animen i fan perdre la gana.
El brillant camarada i els seus assessors han ideat vies de negoci molt diverses. La detenció d’ostatges estrangers per a intercanviar és una altra font d’ingressos i de negociacions. A més, cada any el país envia milers de treballadors de la construcció a la Xina o als Emirats Àrabs. Gran part dels seus salaris s’ingressen als comptes de l’estat. Segons el llibre, els experts calculen que cada any s’han enviat a l’estranger uns cent mil obrers que aporten cinc-cents milions de dòlars a l’estat. I, en tercer lloc, ha format un bon exèrcit de pirates informàtics que ja han causat dificultats significatives als enemics estrangers, especialment, a Corea del Sud.
La xarxa de suborns a oficials, policies i membres del partit ha permès, de retruc, que les elits dirigents també prosperin. La millor manera de fer negocis a Corea és subornar el màxim nombre de gent possible, li explica una empresària fugada a l’autora. L’elit ha estat molt ben tractada per Kim Jong-un, que sap perfectament que l’èxit per a mantenir-se en el poder és aviciar aquesta elit i els seus fills que, a la capital, ja gaudeixen de luxes similars als del món occidental: gimnasos, karaokes, discoteques, sales de concerts, atraccions esportives i recreatives, cinemes, botigues de roba de les millors marques, clíniques de cirurgia plàstica per a occidentalitzar els ulls de les noies, etc.
Seguint en la línia de la modernitat i el glamur capitalista de revista, el “líder estimat” s’ha casat amb Ri Sol-ju, una atractiva cantant d’una família de l’elit. Les seves aparicions afegeixen sofisticació i modernitat a la parafernàlia del règim. Els experts creuen que tenen tres fills. Ben segur que dins la família Kim les estratègies i lluites secretes de successió s’han activat.
Mentrestant, l’ONU i juristes del Col·legi Internacional d’Advocats volen portar Kim Jong-un a la Cort Penal Internacional, acusat de crims contra la humanitat per la manera en què el seu règim utilitza les presons polítiques per a controlar la població. Se sap que hi ha de camps de treball i presons secretes, però no les xifres reals de les víctimes de la repressió, i de la fam i les malalties causades per les seves polítiques cleptocràtiques medievals.
