Kílian Sebrià: “Ara em dedicaré a voltar pels Països Catalans”

Kílian Sebrià (1964) fa trenta-sis anys que treballa a Catalunya Ràdio, vint-i-un dels quals conduint el programa Catalunya nit. Fa encara no un mes que es va acomiadar del programa ben emocionat, i amb raó: ell ha estat un dels homes que han introduït l’informatiu d’autor al país. En aquesta entrevista feta ahir a pocs metres del seu estudi, Sebrià explica les raons que van donar-li per fer-lo plegar i també diu a què es dedicarà d’ara endavant. Vol recuperar el programa Sense fronteres. Però també parla dels seus orígens a Igualada, fill d’una cosidora i un camioner.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare era cosidora en un taller d’Igualada, però el que ha fet, bàsicament, és fer de mestressa de casa. El pare era camioner. Jo havia anat molt amb ell, molt d’hora al matí, amb un Pegaso Comet, que tenia el motor al mig, entre els dos seients, que feia una escalfor terrible, però molt agradable.

—Quina ruta feia?
—Venia aquí a Barcelona, però anava també a molts punts de Catalunya. El meu pare va morir d’Alzheimer, ara fa molts anys. El van obligar a fer un canvi de trajecte durant uns quants dies i va decidir deixar de treballar, perquè no sabia per on anar. Un home que havia anat pertot arreu ara no sabia anar a Barcelona per una altra via? Allò ens va donar pistes que tenia l’Alzheimer.

—Formeu part d’una cosa que no existeix en teoria: classe obrera catalana. Es veu que tots són burgesos, els catalans.
—Venien de la menestralia i la seva tradició era pagesa de la Noguera. Ma mare era filla de pagesos.

—Sou una casa polititzada?
—El meu pare, no gaire, perquè estava molt per la feina. La meva mare, sí, que és molt llesta. Se n’ha anat adonant a mesura que ha anat avançant, sobretot a partir de la mort del dictador. Forma part d’aquesta manera de sentir-se i ser català, que pots ser-ho fins i tot sense plantejar-te la política. I que quan te la planteges, te la planteges com a català.

—A quina escola vau anar?
—Als Maristes, una escola religiosa, i després a l’institut públic. Dels Maristes, bon record, tot i que el pas del temps m’ha fet veure que algunes coses no acabaven de dringar bé. Alguns càstigs, sobretot alguns càstigs. Hi havia molt càstig físic.

—Vint-i-un anys dirigint el Catalunya nit. I a Catalunya Ràdio, quants?
—Trenta-sis. Diria que vaig ser el primer de fer d’especialista al parlament, de redactor parlamentari.

—Sou fundador de Catalunya Informació.
—Amb els Jocs Olímpics de Barcelona vaig fer de presentador d’un dels programes especials d’esports (jo ja estava molt vinculat a l’hoquei patins d’Igualada). I sí, vaig ser un dels que van començar Catalunya Informació, vinculat a esports, en una etapa molt diferent de la d’ara. Amb moltes més mancances tecnològiques i molt més divertiment, també. Com més mancances, més imaginació.

—La idea de Catalunya Informació quina era?
—Teníem la referència del France Info. A vegades mirar molt amunt i fora t’ajuda per muscular-te, però a vegades pot fer el contrari. Ara, per exemple, els networks de 24 hores van de baixa. Aleshores, hem de mirar fora i també anar de baixa, o hem de persistir? Som públics i això ens pertoca com a públics, o no? Per mi aquest és el gran debat sobre què és la nostra feina.

—I la vostra resposta és?
—La meva resposta és que, malgrat tot, les 24 hores és una aposta que una emissora pública ha de mantenir.

—Vau anar un any als Estats Units.
—Diguem que és una història d’amor, perquè la meva dona, la periodista de TV3 Montse Jene, va anar-hi a fer un curs. I jo vaig pensar que havia d’anar als Estats Units, perquè les relacions a distància són molt complicades, i perquè volia tenir també l’experiència. Nou mesos, hi vaig estar, i en vaig treure moltes de les coses que després he aplicat en aquests vint-i-un anys d’informatiu.

—Per exemple?
—Una de tècnica: allà quan estan a punt de posar un tall de veu d’algú, si allò s’ha produït en un ambient sonor com aquest, un bar d’hotel, ells ja introdueixen l’ambient sonor real en la part final de la teva al·locució. I així tu entres al bar amb ell. I això em va fer pensar: per què no fem entrar la gent… al lloc on passen les coses? I d’aquí ve tota la teoria, que ja tinc argumentada i fins i tot escrita, curiosament en castellà, perquè va ser per a una intervenció a la Universitat d’Euskadi. Habitualment anàvem a una manifestació i ens apartàvem perquè el soroll no ens molestés. Doncs no cal. Jo he defensat molt que el so ambient són les nostres imatges. I d’això n’hi ha dos exemples molt clars.

—Quins?
—Un, el primer que recordo que vam utilitzar: l’últim viatge que feia George Bush fill. Vaig escoltar la seva arribada i se sentia caminar, se li sentien les passes, pam, pam, pam, i se sentien ocellets. I jo deia: ostres, l’última vegada que vaig sentir George Walker Bush venir a Europa, se sentia una cridòria de protesta brutal. I ara no. Què vol dir, això? Que ja està, que s’ha acabat. I l’altre cas és quan maten el coronel Muhàmmad al-Gaddafi. La sonoritat és molt confusa, però és d’aquelles que et provoca alguna cosa a dins. Perquè és la mort, sents la mort. Ho teníem tot preparat, un programa molt treballat, i a les 7 i 10 segons jo estic a punt de començar a parlar amb el braç aixecat, em vénen i m’obren una pantalla i veig: “ETA deixa les armes”. Doncs fora Gaddafi. Comencem de zero. Farem ETA. Això és el que a mi m’agrada del periodisme.

—Per què us van donar l’Ondas per la cobertura de la nevada?
—Perquè vam fer col·lectivament un programa espectacular basat a saber que no importa tant què hagis de dir tu, sinó què necessita l’altre que diguis. I fins i tot què vol dir l’altre que diguis, o fins i tot què dirà l’altre. Per tant, vam obrir línies, vam estar molt pendents d’ells. L’any 1987, Catalunya Ràdio es fa gran amb uns incendis en què la ràdio fa la sensació real que és una emissora nacional, que és l’altre element cabdal d’aquesta emissora. I l’altra cosa és que en moments com aquest necessites que hi hagi algú assegut a l’estudi que no es posi nerviós, que és potser l’única habilitat que tinc.

—Expliqueu-me un dia dolent
—La mort dels avis del llac de Banyoles, que es van ofegar. He d’imaginar-me els avis allà, a dos metres de la vora, i ofegant-se perquè no es poden moure. O la mort de les noies italianes d’Erasmus en un accident d’autobús a Freginals. Encara ara m’emociono, perquè jo sóc una persona que s’emociona. Però les emocions, transmeses a través de la paraula, fins i tot del to, crec que ajuden a entendre la transcendència del fet.

—Ara us diré tres noms: Albert Cuesta.
—Un crac, que estimo molt, que ha sabut portar la informació tecnològica al dia a dia, a la vida de cadascú, que ha sabut més que ningú avançar-se als fets i avançar-se als fenòmens. Estic orgullosíssim d’haver-lo tingut, d’haver format part del mateix equip que ell.

—Sergi Mulero.
—Sergi Mulero ha estat la gran descoberta. Som generacionalment de dècades, d’anyades diferents. És més jove que jo. Ell venia de Londres, no havia estat a la redacció, i per tant va ser com una immersió kilianistica bastant intensa. És un fenomen de periodista, és un fenomen de comunicador, i es mereixeria fer moltíssimes coses en aquesta emissora.

—Devia entrar a la ràdio quan vós ja hi éreu: Jordi Borda, actual director.
—Amb Jordi Borda hem tingut aquella relació tan particular (que últimament s’ha perdut una mica entre tots, no tan sols nosaltres, i ho hauríem de revisar) que és trobar-se pels passadissos. No eren converses prohibides, però eren converses de veritat. Amb ell parlàvem de cap on va la ràdio. I de com anava el país, que per això la ràdio és nacional.

—Si haguéssiu de definir l’evolució que ha tingut la ràdio, què diríeu?
—No és una evolució lineal. És molt petita, es fa molt gran, es fa molt complexa, molt. Es fa paquidèrmica, fins i tot. Hi ha un moment que es fa una mica més petita per condicions econòmiques. Però continua essent gran. I crec que estaria bé que en algun moment es replantegés ella mateixa per sentir-se lleugera i petita, sense deixar de ser gran. I el que no ha perdut mai és l’ambició dels seus treballadors, tot i que a vegades pugui semblar-ho, de treballar per una emissora pública. Molta gent ho tenim a l’ADN, molt posat a dins: ser útils a la gent.

—Per què plegueu del Catalunya nit? Què diríeu?
—Perquè m’han dit que haig de plegar, perquè volen fer una remodelació, cosa que jo els reconec absolutament: tenen l’autoritat de fer-ho i la possibilitat de fer-ho. Igual que ells tenen el dret de fer-ho, jo ja vaig dir al director: jo tinc el dret de no agradar-me molt, i així estem. Això sí, tots dos ens vam entendre molt, fins al punt que vaig fer la broma de: “Ara que feu un concurs, pot ser que m’hi presenti”, perquè una mica d’experiència en tinc. [Riu.] Sé positivament, ell m’ho havia comunicat, que el programa li agradava i les audiències eren bones, però és una nova etapa que volien començar a fer. I això a mi em fa passar per un dol, però després has de replantejar-te les coses i posar més força en altres activitats o en altres aventures. M’hi continuaré prenent com a aventura, perquè per mi treballar a la ràdio és una aventura.

—I ara què fareu?
—Encara no és oficial, no ho han comunicat, però et diré que fa molts anys vaig fer un programa que es deia Sense fronteres. Seria un germà del que feu vosaltres a VilaWeb: la mateixa inquietud pel català, per la unitat de la llengua. Però no tan sols basat en la llengua, sinó en allò que passa a tots els que formen part d’aquesta comunitat lingüística, que estem més separats del que hauríem d’estar. I això ho vaig fer durant onze temporades. I aleshores va semblar que ja entràvem en una època de normalitat, que ja s’ha vist on ens ha portat, i aleshores ho vam aturar. I ara la casa ha pensat que era un bon moment per a recuperar-ho. La casa ha aixecat una altra vegada la bandera de descobrir presència catalana al món. Bandera que després va agafar Mikimoto amb el seu Afers Exteriors. (De fet, els primers catalans que ell anava a trobar eren els que havíem tingut nosaltres durant molts anys en el programa, perquè havíem fet una feina de formigueta d’anar-los trobant.) A això em dedicaré ara. Però passa que això és un programa setmanal i l’altre és un programa diari.

—I ara, a viatjar, doncs?
—No t’ho pensis, que no hi aniré pas jo a buscar els catalans pel món. S’hi pot parlar de més maneres. Però sí que voltaré molt pels Països Catalans. Sempre he tingut la tendència de sortir molt de l’estudi, fins i tot en directe, i anar-me’n. Tot això ho vull continuar fent, vull anar a trobar la gent allà on són.

—Per anar acabant: algú que dubti de si tenir fills o no, per què ha de tenir tres fills, com vós?
—Perquè serà triplement feliç. Triplement preocupat, triplement endeutat, però triplement feliç. Els meus es diuen Judit, Oriol i Anna. I sóc triplement feliç

—Dient-vos Kilian, devíeu ser el primer de la vostra generació.
—Soc el primer que s’escriu amb K al registre civil de Barcelona. El nom Kílian m’ha anat molt bé. La cosa més emocionant és que et diguin: “Aquesta veu, tu ets en Kílian!” I el Kílian situa molt de pressa, perquè no n’hi ha gaires. I l’altra anècdota molt vinculada a això, que és doble, és que Kílian Jornet es diu Kílian perquè jo em dic Kílian. Els seus pares seguien el matinal que feia, i van dir: Escolta’m, posem-li Kílian com ell. I, per rematar-ho, va haver-hi un moment que vaig estar a punt de fer El matí de Catalunya Ràdio, en clara disputa amistosa amb la Terribas (som molt amics). I l’anècdota és que el cap de publicitat de l’emissora se’n va anar a Madrid a parlar amb les majors, i després de parlar molt li diuen: “Però una cosa, aquest noi que corre per les muntanyes ja podrà fer el matinal de Catalunya Ràdio?”

—Ha! Alguna cosa que no hagi preguntat que volguéssiu afegir?
—Catalunya Ràdio és molt important per a Catalunya. No és només en el meu ADN defensar-la, sinó en el de molts que tenim la necessitat de ser útils. Jo encara crec que no hem acabat la nostra feina, malauradament, que era la de normalitzar el català. La de fer-lo visible i útil per a la gent i utilitzable. I això està en retrocés, i crec que tenim la missió de continuar pressionant i empenyent, en aquest sentit. I això, més enllà de divergències i diferències, crec que és una cosa que ens uneix a tots.