Kilian Jornet: ‘De vegades he hagut de girar cua perquè he sentit por’

En Kilian Jornet s’ha fet gran. No és que hagi envellit, ni de bon tros. Però es nota que ha madurat, que no és el mateix corredor excitat i assedegat de victòria i ansiós de rebentar rècords de les curses de muntanya més exigents del món. Això ja no l’omple, els seus somnis han canviat. Ell mateix explica que fa sis anys o set era més temerari que no pas ara, i que s’havia ficat en situacions de risc innecessari. Ara tècnicament i física està més preparat, i continua entomant el risc, perquè forma part de la seva activitat, de la seva professió i és part intrínseca de l’esport de muntanya; però el mesura més i, sovint, gira cua i se’n torna. Perquè ha tingut por. De somnis, en té uns altres, i l’ambició la manté intacta.

Acaba de presentar el penúltim film del projecte ‘Summits of my life’, molt diferent dels anteriors. ‘Langtang’, dirigit també per Sébastien Montaz-Rosset, és, tal com explicava Júlia Tercero en la crònica de la presentació, ‘una mena de dietari de la seva experiència al Nepal just després del terratrèmol del 25 d’abril proppassat. Però ara la fita no és un cim, sinó el projecte humanitari que van desenvolupar-hi i que encara té continuïtat. De la intensitat de la vivència sobre el terreny, n’ha sorgit una altra iniciativa: el recapte de diners per a construir 116 cases en una de les zones més devastades.’ I d’això comencem a parlar amb en Kilian Jornet. Parlem per telèfon; és a la Vall d’Aran, on prepara la copa del món d’esquí de muntanya. Quan parles amb ell tens la sensació que el coneguis de fa molt de temps.

—A ‘Langtang’ no corres per superar un rècord, sinó per mirar d’ajudar enmig d’una tragèdia.
—És molt diferent, sí, perquè no anàvem allà a filmar això. No hi anàvem preparats. Vam anar enregistrant allò que vèiem molt sobre la marxa, ens vam preguntar què en fèiem de tot allò, i ho vam editar de la millor manera possible.

—Va ser just abans de marxar cap al Nepal per anar a l’Everest que hi va haver el terratrèmol, oi?
—Sí. De fet, un dels companys de la nostra expedició ja era allà. I el dia abans de volar-hi nosaltres hi va haver el terratrèmol. Però no sabíem exactament la magnitud del que havia passat. I fou durant el viatge cap allà que ens anaven informant de quina era la situació, quantes víctimes hi havia, quina era l’afectació. I quan vam arribar allà ja no vam pensar en la muntanya. En Jordi Tosas coneixia molta gent a la vall de Langtang, i jo hi havia estat dos anys abans. Sabíem que era una de les zones més afectades i vam decidir d’anar directament cap allà.

—Amb un material d’enregistrament molt diferent del que vau fer servir en els films anteriors.
—Portàvem material de gravació per anar a l’Everest, però un cop ens hi vam trobar no podíem carregar tant de pes, havíem d’actuar ràpid i vam agafar només un parell de GoPros, una altra càmera bastant lleugera i un objectiu. Vam agafar el mínim, que no ens perjudiqués a l’hora de portar pes i que alhora poguéssim documentar-ho tot.

—Enregistreu imatges molt crues de la devastació, en pla subjectiu, i ho contrasteu amb imatges de poc abans en què tot era dempeus. Impressiona.
—És la manera de fer entendre què ha passat: que es vegi que la gent abans somreia i ara ja no. Crec que el Seb [Montaz-Rosset] ha fet una feina molt bona a l’hora de mostrar què havia passat quan vam ser allà, i sense ser sensacionalista. Hi havia imatges molt dures que vam veure i que no vam utilitzar, perquè no calia. Sense entrar en detalls com aquests es podia explicar la duresa del que va passar.

—Quan hi éreu no sabíeu què us trobaríeu ni què n’havia de sortir, d’aquell enregistrament.
—Vam tenir clar que volíem anar a ajudar a Langtang. Sabíem que hi havia molta gent morta, i vam decidir d’entrar-hi, fer la feina que poguéssim de reconèixer cossos, d’enviar informació a les ambaixades i col·laborar amb els equips de rescat. La nostra idea era fer coses i l’enregistrament era més secundari. Quan hi pensàvem ens posàvem la GoPro al cap i enregistràvem el que podíem.

—Fa l’efecte que vau estar en perill, que vau jugar-vos la pell provant d’arribar a segons quins llocs.
—Tant com jugar-nos la pell, no. Sí que hi havia llocs que eren perillosos. Però vaja, anàvem a l’Everest, de manera que la quota de risc ja la teníem assumida.

—Però les autoritats us avisaven justament d’aquest perill.
—Sí, va haver-hi moments de risc. Hi va haver esllavissades de pedra, jo em vaig trencar una costella i hi va haver moments en què veies que havia passat molt a prop. Al final, també has de saber fins on pots pujar i fins on et pots arriscar, fins a quint punt val la pena. De fet, hi havia un lloc on volíem anar i no hi vam arribar perquè vam veure que encara hi havia allaus. Vull dir que estem acostumats als terrenys de muntanya on hi ha allaus, on hi ha perill, i ja anàvem preparat no pas a assumir els riscs sinó a intentar evitar-los.

—Sovint parles de saber conviure amb el risc, i saber mesurar-lo en cada moment. Trobar l’equilibri en això deu ser la clau per a sobreviure fent el que fas.
—Sí, n’és la clau; saber renunciar, saber ser honest amb tu mateix. No pas humil, sinó honest. Saber dir ‘tinc aquestes capacitats físiques i tècniques i tinc aquesta experiència, i la muntanya em presenta aquest repte’. I has de decidir si val la pena o no. I hi ha una part subjectiva que és molt gran: hi ha dies que arribes a un lloc i dius ‘avui, ho sento, però no puc’. I un altre dia que arribes al mateix lloc amb les mateixes condicions i sí que pots, per una qüestió emocional, pel moment de la vida que travesses, per la por que tens. Tot afecta. I per això l’equilibri és difícil de trobar, perquè hi ha en joc moltes coses. Has de saber renunciar moltes vegades. Sempre dic que la meitat de les vegades que vaig a la muntanya he girat cua, perquè sents que no és el dia o que les condicions no hi són.

—Recordes cap cas concret en què hagis hagut de girar cua?
—Sí, en escalada, per exemple. Jo no sóc escalador. I fent vies senzilles sense corda, vies que he fet abans, m’he trobat que feia deu metres i sentia que no estava bé, que no estava concentrat, que tenia por. I faig mitja volta. Vas a un lloc i tot és perfecte, però hi ha alguna cosa que sents que et fa dir que no. Mira, avui mateix hem anat a fer un cim aquí a la Vall d’Aran. Hi hem arribat, i a mitja paret ja hem vist que hi havia alguna cosa que feia pudor; hi havia una quantitat de neu que ens feia pensar que potser passàvem, o que potser no. I una altra vegada que hagués estat motivat al cent per cent i amb ganes hauria decidit de tirar amunt, i potser hauríem passat i no hi hauria hagut cap problema. Però érem allà i ens hem dit que potser no valia la pena perquè amb una relliscada ens hauríem matat. En un altre moment de la meva vida, segur que avui hauria dit ‘passem’.

—Per això segur que et va marcar molt la mort de l’Stéphane Brosse, al teu costat.
—Sí. Precisament després de l’accident que vam tenir vaig fer coses en què ara m’adono que me la vaig jugar. I en aquell moment no ho veia. No veia que afrontava un risc que avui potser no afrontaria.

—En el moment de l’accident?
—No, en el moment de l’accident va ser mala llet. Hi havíem estat una setmana abans, hi havia una cornisa molt grossa, i es van alinear una sèrie de factors que van desencadenar l’accident. Però els sis o set mesos després sí que vaig fer activitats en què em vaig arriscar. Que potser avui les faig, però ara el meu nivell és més alt que aleshores. Quan fas activitats sense corda o sol has de trobar-te en una zona de molt confort; no pots anar a trobar els teus límits quan fas una activitat tot sol. I en aquell moment vaig fer activitats tot sol molt al límit. Però llavors no ho veia d’aquesta manera.

—En què és diferent el Kilian Jornet de fa cinc anys o set, que meravellava el món guanyant totes les curses de muntanya que es proposava, del d’avui?
—D’entrada, amb els anys vas aprenent coses, et vas fotent hòsties. En aquella època estava molt més excitat per guanyar curses. La primera vegada que guanyes una cursa important tens una emoció molt gran, i avui dia guanyar una altra UTMB o alguna altra cursa així doncs està bé però no m’aporta personalment una emoció gaire gran, i l’has de buscar en un altre lloc. Quan repeteixes molt ja controles, ja domines, però ja no aprens més. Per això he hagut de canviar les motivacions, i ara faig més muntanya. Tenia una llista de curses i d’objectius que volia aconseguir i pensava que potser algun dia aconseguiria, quan tingués quaranta anys. Però quan ho has aconseguit tot abans et quedes buit de somnis, i has de buscar unes altres motivacions. El perill de somiar és que si te’n surts et quedes sense somnis.

—Quins són ara els teus somnis?
—No m’agrada gaire posar grans objectius i anar fent el dia a dia. M’agrada llevar-me i pensar que tinc aquest petit projecte per a avui o per a demà, avui aquesta línia, demà aquella cursa… Evidentment que hi ha grans projectes, com l’Everest, on tornarem segurament l’estiu que ve. I aquest hivern continuo competint, fent la copa del món d’esquí de muntanya. I vull intentar guanyar algunes curses, però sense l’ànsia aquella que fa sis o set anys que tenia, que volia guanyar la copa del món. Ara si la guanyo, bé, i si no mala sort. I anar aprenent en el terreny personal. Ara conec molt bé el meu cos, com reacciona a l’entrenament, i sé si una cosa és realment possible o no. Però això no em posa cap desafiament al davant, i en canvi sí que me n’hi posa l’escalada, l’alpinisme, i anar aprenent fent coses noves, coses que abans no podies fer.

—Has pensat mai quan arribarà el moment que el teu cos et dirà que ja no pots ser tan competitiu?
—A veure, tenim l’Urban Zemmer amb quaranta-dos anys i essent un dels millors en quilòmetre vertical, en curses que duren mitja hora. Crec que fins als trenta llargs la gent rendeix molt bé.

—L’Agustí Roc, per exemple, un dels teus mestres.
—Sí, l’Agustí, i tant. Fins ben entrats els trenta va estar al capdavant. Fins els trenta-sis o trenta-set en curses de muntanya es pot rendir molt bé. I en esquí de muntanya hi ha gent que guanya amb trenta llargs. Una altra cosa és la motivació. Jo ara mateix fa quinze anys que competeixo en esquí, i deu o dotze en curses de muntanya. Són molts anys de fer les mateixes coses. I em motiva igualment perquè al final una cursa és un molt bon entrenament.

—I després de l’Everest, què?
—Quan puges una muntanya, darrere en veus un munt que també vols pujar. De projectes i idees n’hi ha. Com fer-ho i quan ja ho veurem més endavant.

—Et fa mandra parlar de política?
—No, cap problema.

—Ho dic perquè hi ha gent a qui li comença a fer una mica de mandra.
—Sí, però com que jo visc una mica més aïllat…

—Com veus la situació política avui dia?
—És complicada, tant la nacional com la internacional. Jo ara visc a França. I al final el Front National no ha aconseguit cap govern regional, però que l’extrema dreta pugi tant… I a Espanya? Que un partit com Ciutadans pugi tant, si és la dreta. I que el PP, amb tot el que ha fet, continuï al capdavant de les enquestes, és preocupant.

—Per què penses que a França hi ha tanta gent que es decanti pel Front National?
—Jo crec que hi ha por. I que la gent està cansada de la política en general, i potser per això partits com Ciutadans i Podem pugen molt. I també per això crec que puja el Front National a França, on també deuen haver afectat bastant els atemptats de París. I l’educació d’avui dia es basa molt a aprendre coses, però no pas d’obrir la ment, de veure món, de descobrir coses diferents. I als polítics ja els interessa tenir gent que es prepara per a una feina i que sigui capaç de fer-la però sense esperit crític. Si tothom tingués molts diners entendria que guanyessin el PP o Ciutadans, però no és el cas. Si el que és estrany és que no hi hagi una revolució.

—A Catalunya hi ha l’independentisme.
—Sí, i molta gent s’ha fet independentista perquè qui vol estar a Espanya? Quan veus totes les lleis que s’hi han anat aprovant… Li ho comentava a la meva companya, que és sueca, i no es podia creure una llei com la llei mordassa, o la llei de política energètica. No ho entenia, venint d’un país on les dretes fan polítiques socials més avançades que les esquerres d’aquí. Qui es vol quedar en un lloc així, quan hi ha tanta falta de respecte? Jo no sóc independentista ni nacionalista d’enlloc. Jo segurament seria més aviat anarquista. En un món ideal la política no hauria d’existir. Però en un món com el d’avui, si Espanya retrocedeix democràticament, fent lleis retrògrades, qui s’hi vol quedar?

—Vas votar sí el 27-S?
—Sí, vaig votar per una opció independentista.

—El 20-D votaràs?
—No. Ara sóc a la Vall d’Aran i després he de marxar a França, i era un merder haver d’anar a Puigcerdà per a demanar el vot per correu, i no hi podia passar. I, a part, tampoc…. [esbufega]

—No et motiva gaire, oi?
—No, no gaire. I visc a fora. Les coses d’aquí sí que m’afecten, perquè la meva empresa sí que treballa a Espanya, però jo visc a França.

—El 2012 vas demanar el vot per Iniciativa.
—No demanar el vot, però sí que m’agradava el programa que tenia. I ara mateix la CUP em sembla un partit molt interessant, i m’agrada que hagin aconseguit tenir tanta força.

—Hi sents afinitat.
—Sí, des d’un punt de vista de polítiques socials hi sento més afinitat. Pel que fa a Iniciativa, és que hi ha hagut un canvi tan gran els últims quatre anys, que ha explotat tot. Han sortit tantes opcions i diferents… i ara hi ha d’haver una estabilització, què es pot fer i què no, què és paper mullat i què és factible.

—És a dir, que el 27-S vas votar la CUP.
—Sí. Dubtava molt entre la CUP i Junts pel Sí, de qui m’agradava el programa social i tenia el Raül Romeva, que és un polític que ha fet coses molt interessants. Però jo votava a Girona, i preveia que Junts pel Sí ja tindria prou força. I vaig pensar que era millor votar la CUP. Si hagués votat a Barcelona potser hauria votat Junts pel Sí.