Kilian Jornet: ‘Allà dalt no tens ningú que et digui que al·lucines’

[Aquesta entrevista, publicada originalment el juny del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’ que, durant l’estiu del 2017, ha recopilat les millors entrevistes del curs passat]

Ha concedit entrevistes tot el dia. Ningú no vol perdre l’oportunitat d’entrevistar Kilian Jornet, que fa dues setmanes que va enfilar-se al sostre del món en una sola tirada de vint-i-sis hores. Una gesta increïble. Insaciable i inconformista, set dies més tard ho va tornar a fer i va deixar bocabadat tothom. Després de descansar uns dies a Noruega, on resideix amb la seva companya, fa una ronda per atendre els mitjans. Ahir Barcelona, avui Madrid i després París i Londres.

Reconeix que es troba descol·locat. A la ciutat se sent com un peix fora l’aigua. Però té paciència infinita i mostra comoditat quan li preguntem sobre el seu terreny: la muntanya, l’última expedició a l’Everest i Summits of my Life, el projecte que acaba de tancar. I no defuig res. Ofereix reflexions sobre els riscs de l’alpinisme, explica com el va afectar la mort de l’alpinista i amic Ueli Steck i parla de política, ara que s’acosta un referèndum.

—Què vàreu sentir quan vau fer cim?
—Un sentiment d’objectiu aconseguit. He arribat aquí, que és el que m’havia proposat. No hi ha una emoció forta. Quan fas cim aquí al Pirineu o als Alps, depenent de per on hagis pujat, és com rebre una dosi d’adrenalina. En canvi, aquesta sensació no la vaig sentir perquè estava bastant cansat, i el cervell funcionava en modalitat de reserva, al mínim, perquè saps que no pots gastar energia. I l’emoció no et fa sobreviure, no la sents. Estàs content. Estàs alleugerit perquè no has de pujar més amunt.

—Totes dues vegades vàreu fer cim de nit. Era la intenció inicial?
—La primera vegada la previsió era anar molt més de pressa, però vaig tenir una gastroenteritis. I al final vaig haver d’anar a poc a poc, perquè havia d’anar parant cada deu passos per culpa dels vòmits o de les rampes. I la segona vegada, la meva idea era arribar a la tarda al cim. Però va haver-hi molt males condicions. De fet, la previsió meteorològica deia que faria bon temps: gens de vent i un cel clar. Però va fer bastant vent i va nevar tot el dia. Això em va obligar a obrir camí, el vent molestava molt i per una altra banda encara estava una mica cansat de la primera ascensió. Al final vaig acabar veient la posta de sol al cim.

—Un moment que recordareu.
—Va ser bastant bonic. Ets allà dalt, sol, veus la posta de sol i penses que tens tota la nit per tu sol per ser allà dalt.

—Encarar sol l’ascensió amb la foscor davant vostre, el mal de panxa… No us va passar pel cap fer marxa enrere?
—No, perquè anava pujant i dient: mentre no tinguis cap problema gros, és a dir, mal d’altura o congelacions, quin perill real hi ha? El fet de no trobar-me bé em feia anar lent, que és una putada. Però vaig pensar: què pots fer, millor que això? I vaig tirant cap amunt. Durant aquests últims anys he fet molta preparació psicològica a la muntanya per poder sostenir situacions compromeses i estar-hi confortable.

—I això com s’entrena?
—Fent tirades llargues en zones completament sol, en terrenys molt tècnics. Als Alps i a Noruega. L’objectiu és poder viure una situació límit dins la meva zona però sentir-m’hi confortable. Aquesta preparació és progressiva. Al final fas coses per les quals fa anys tenies por. I aquella mateixa situació, potser, tres anys enrere l’hauria viscuda amb por i amb una corda. I ara anava en modalitat solo i sentint-me a gust, sense tensió. I si no estàs en tensió, no perds energia.

—Des dels 7.000 metres d’altitud, on us deixa Sébastien Montaz, fins al cim, hi trobeu dificultats tècniques?
—De fet, fins als 8.400 vas caminant. Jo m’ajudava amb dos bastons. I a partir d’allà et trobes els tres graons. El primer és molt fàcil, gairebé ni hi poses les mans. El segon sí que és més complicat. Hi ha tres escales. Les dues primeres les vaig poder escalar pel costat i en la tercera em vaig haver d’agafar. Però és un terreny que, comparat amb altres passos que he fet, era de poca dificultat. En el tercer esglaó vaig trobar unes rampes de gel per la banda esquerra i vaig passar bé. De dificultat tècnica n’hi ha, però no pateixes.

—En Sébastien va informar que estàveu bé quan passàveu pels set mil metres. A partir d’aquell moment van transcórrer moltes hores sense que ningú no en sabés res. Va ser una tria vostra?
—Sí, és el que volia. Fer el cim era un extra. Per a mi la manera de fer-ho era el més important. I per a mi l’èxit era saber si era possible de fer una classe de muntanyisme concret: anar sense oxigen, sense cordes fixes, sense xerpes i sense cap comunicació. És a dir, no portava ni telèfon satèl·lit ni ràdio. I al final, les decisions que prens allà a dalt, les prens tu sol perquè no tens cap ajuda externa. Si tens una paranoia, tu vius la paranoia. No tens ningú que et digui que al·lucines, ni ningú que t’informi que ve mal temps. Aquesta va ser la meva tria.

—És benvist arriscar-se així en el món de l’alpinisme clàssic?
—Totes les formes són vàlides i bones. Jo no crec que hi hagi ni bones maneres ni males maneres d’anar a l’Himàlaia. Tothom sap què fa, com ho fa i per què. Al final cadascú té unes raons concretes per a prendre més o menys riscos o per fer-ho d’una manera o una altra. I totes són bones. I de fet és interessant veure les maneres com un escala, el perquè, com entrena.

—Totes aquestes hores que van passar van crear una situació de nerviosisme social pel que us hagués pogut passar.
—Això és una cosa que jo no he volgut mai. Quan vaig amb expedicions, vull escalar. I sempre dic: jo marxo i quan torni ja us diré què ha passat. Com que hi havia més expedicions i aquestes també comuniquen què fan els altres, el primer intent el vàrem comunicar.

—Però us estimàveu més que no es digués.
—Sí. En el segon ascens vaig dir que no diguéssim res. No vàrem dir res i, de fet, va començar a córrer el rumor. Però no vaig dir res a ningú, ni a la meva mare. Només hi havia dues persones que ho sabien; una és la meva companya. Eren les dues úniques persones que sabien que aquell dia pujaria. Tu hi vas, escales i si passa res, quina importància té saber si m’he matat al minut zero o els dos dies següents?

—Però teniu una dimensió social i, vulgueu o no, sou un referent per a molta gent. I aquell diumenge i part del dilluns molta gent va viure la vostra ascensió amb neguit.
—Jo estava bastant desconnectat. A la tornada la meva companya em va dir: ‘Veus aquests cabells blancs? Són culpa teva.’ Però bé, ho vaig escollir així. Fer alpinisme d’aquesta manera vol dir acceptar certs riscos, com no portar localitzador amb què em puguin seguir, ni xerpes que vagin dient com estic per telèfon satèl·lit cada vint minuts. Quan sóc a la muntanya vull anar vivint aquesta experiència. No vull estar connectat amb el món. Vull viure el que vaig vivint allà i ser-ne conscient. Vull prendre les decisions que crec que són correctes sense deixar-me influir. I és per això que prenc aquesta decisió de no comunicar res. En Sébastien no va saber com estava fins que no em va veure a cinc-cents metres del camp base.

—Abans que intentéssiu la segona ascensió, ens van sorprendre unes paraules de la vostra mare. Us aconsellava que no ho féssiu. ‘Per a una mare és una mica dur’, deia. Patiu per la por dels éssers que us envolten?
—Intentes abstreure-te’n. I és fàcil perquè fas una activitat que requereix estar concentrat en l’instant precís. I estar concentrat fa que tota la resta desaparegui. I no només la gent de casa, sinó també el que has fet cinc minuts abans i el que faràs un minut més tard.

—Què us sembla que hi hagi tanta implicació emocional de tanta gent que no coneixeu de res?
—Hi ha molta gent que em segueix, i coses com la que he fet poden excitar més perquè és concret. És com el futbol. Com pot ser que una persona s’enfadi o sigui feliç perquè onze paios hagin guanyat un partit? Com es pot explicar? L’esport és una cosa molt absurda. Al final no és altra cosa que una activitat que et procura una emoció intrínseca i ser-ne espectador et pot donar inspiració i idees. És curiosa, l’emoció humana.

—També hi ha un procés d’identificació amb uns valors que teniu molta cura de transmetre.
—És clar. És com quan érem al Cho Oyu quan es va morir en Ueli [Steck]. Per una banda, hi ha un sistema de valors que et cau a terra perquè, a banda de l’amistat i el lligam personal, des de fora tot el que representava en Ueli, en un moment s’ensorra. I això t’afecta. Tot aquest sistema de valors i la manera de veure la muntanya, et demanes si era vàlid. Era correcte?

—Us va fer dubtar?
—Sí, et fa tenir dubtes. Preguntes. Realment és una ximpleria jugar-me la vida per intentar pujar un cim d’aquesta manera? Val la pena fer-ho d’aquesta manera, d’aquesta manera innovadora, sabent que augmentes molt el risc? És clar, quan ho aconsegueixes saps que és possible d’escalar d’aquesta manera. I hi ha una satisfacció molt gran però t’obre moltes portes. Però d’altra banda, fas el descens i penses que ets un beneit perquè te l’has jugada molt. Hi ha dies de tot. Al final el que vehiculava en Ueli era això, aquest estil, aquesta manera d’entendre la muntanya. I en el moment de la mort, és clar, et preguntes si era vàlida o no?

—I què responeu?
—A l’Everest hi vaig anar sabent que no volia prendre cap risc.

—Només dues setmanes després de la mort de Ueli Steck.
—Sí. Amb ell havíem escalat junts, teníem projectes junts. Érem amb l’Emilie al Cho Oyu quan ho vàrem saber. Mires al costat i penses en la dona d’en Ueli i… Ningú no vol acabar així. Però vols escalar i vols fer coses, coses noves. Hi ha moments en què prens més o menys riscs depenent de la situació de la vida o de la situació emocional. I aquest va ser un dels moments en què no en volia perdre. Per exemple, la meva idea era pujar [a l’Everest] per una altra via i el primer dia que vaig arribar al camp base vaig començar a pujar-hi. Però hi havia gel blau i vaig veure que valia més baixar. Volia jugar sobre segur. Segurament en una altra situació, si en Ueli no hagués tingut l’accident, molt probablement hauria acceptat aquell risc. Mentalment hauria cregut que valia la pena.

—Ferran Latorre comentava fa poc en una entrevista de VilaWeb: ‘Espero que no es malinterpreti, que en Kilian ha de decidir. Ha demostrat un talent únic i ha de triar si vol fer alpinisme de veritat o no. Alpinisme compromès. Fer rutes d’alta dificultat, perquè quan el terreny és complicat és quan costa ser veloç.’ Hi esteu d’acord?
—A mi m’agrada la polivalència. Tant gaudeixo pujant l’Everest, com corrent la Zegama o fent un quilòmetre vertical. I veig molt clar que no em vull passar dos mesos en un camp base i que si vull fer expedicions seran curtes. D’aquesta manera he vist que l’aclimatació funciona bé, que al cap de set dies o vuit pots fer un vuitmil i que pots encadenar cims d’aquesta manera. És la manera que a mi em satisfà perquè pots entrenar a casa, tornes de l’expedició i estàs bé. De fet dissabte vaig fer una cursa. I podia córrer amb normalitat. He vist que no em significa un desgast de temps ni d’energia gaire gran. D’una altra banda, al final, el problema que hi ha en les expedicions és que es valora si fas cim o no. I fer cim és una anècdota. Una conseqüència. Però no és l’objectiu final. És a dir, intrínsecament, la diferència entre fer cim i no fer-ne és ínfima. El que és valuós és que l’activitat sigui interessant.

—Per exemple?
—Mireu, l’any passat vàrem provar d’obrir una nova ruta a la cara nord-est de l’Everest. Vàrem ascendir fins als 7.800 metres. Però va venir mal temps i vàrem tenir dificultats. Però bé, vàrem fer una activitat molt tècnica, de gran altura i de molt compromís. Estàvem sols i havia nevat durant el monsó. I, intrínsecament, aquella activitat m’ha aportat exactament el mateix que haver fet el cim dues vegades. Però aquella vegada no vaig tenir entrevistes i ara sí. És a dir, externament es valora haver fet el cim o no. I normalment les activitats d’alpinisme molt poques vegades acaben amb èxit. Però t’aporten moltíssimes coses. D’aquest últim viatge en el qual he pujat el Cho Oyu i l’Everest, del dia que estic més content és de quan vaig pujar a 8.400 metres.

—Per què?
—Per la manera, per la velocitat i pels dies que previs d’aclimatació. Va ser brutal aquell dia. I havia estat un entrenament en què vaig sortir del camp avançat, vaig tardar sis hores a arribar a 8.400 i vaig baixar en tres. I coses com aquesta et fan veure quines possibilitats hi ha a la muntanya. Amb Ueli Steck, parlàvem d’això: que al final es valora molt fer cim o no, però no és pas la cosa més important. De fet, a l’Himàlaia ja hi havia estat a l’hivern intentant una cara difícil i fent esquí extrem, intentant una via nova o fent vies difícils en muntanyes de set mil i escaig. I són activitats d’alt nivell, però com que no són de vuit mil doncs no tenen repercussió. M’agrada tot. No deixaré de competir per fer els catorze vuitmils. No els vull fer. A mi em motiva fer una cursa, al cap de dues setmanes fer un vuitmil, al cap de dues setmanes fer una via tècnica als Alps i al cap de dues setmanes un quilòmetre vertical.

—Ueli Steck volia unir el Lhotse i l’Everest, una proposta que heu definit de futurista. És una de les vies que emprendreu, és a dir, fer travesses alpines que impliquin estar uns quants dies a grans altituds, per exemple?
—Sí, aquests anys a l’Himàlaia he obtingut unes quantes experiències. Per exemple, l’any passat, vaig adquirir l’experiència de poder fer vies tècniques tot sol, amb material molt lleuger i en terreny desconegut. I l’aprenentatge d’enguany és que es poden passar molts dies per sobre de vuit mil metres i fent tirades llargues. Cada vegada que vas a l’Himàlaia proves coses noves i s’obren noves possibilitats.

—Durant la vostra carrera us heu fixat objectius i projectes diversos. Heu anat cremant etapes. A final del 2011, vau tenir un episodi de saturació i vau abandonar la Cavalls del Vent. Explicàveu en una entrevista que no us omplia el que fèieu.

—Sí. És que sóc una persona bastant asocial. No he convidat mai ningú a sopar a casa. La gent té coses més bones a fer. Jo quan quedo amb algú a fer muntanya, vaig a fer muntanya. Allò d’anar a fer la cervesa després és perdre el temps. Sí, sóc una persona d’aquesta mena. En general em costa bastant estar amb gent perquè em demana molta energia. Ara estaré quatre dies per ciutats i després tornaré a casa perquè necessitaré dues setmanes sense veure ningú. Només veuré la meva companya. Vull sentir el silenci, sentir la solitud i recarregar l’energia. Em va ser difícil d’acostumar-me que la gent em reconegués, i que em digués que ho faig molt bé, que sóc un campió. I no és veritat. Cadascú fa les coses que fa perquè ha escollit un camí a la vida. Com que hi poses voluntat, doncs fas les coses bé. Però aquest impacte del reconeixement de la gent em va costar.

—No us pot tornar a passar una cosa semblant ara? Teniu una situació d’exposició mediàtica enorme. Us prova més?
—Crec que sí. També han passat uns quants anys des d’aleshores, he après a trampejar millor aquesta part més social. També visc on visc per això, precisament. En tornar de l’Everest, volia anar a casa, passar-me dues setmanes allà entrenant sol, abans de baixar aquí. I durant aquestes setmanes les xarxes socials quasi ni les he mirades. I he intentat dir: ‘Tornem a la normalitat abans d’això.’

—Això ho feu per una necessitat de subsistència, de modus vivendi, o també hi ha una voluntat de transmetre valors a la gent? Què pesa més?
—Quan comences, quan ets adolescent, vols mostrar-te. És l’edat de saber qui ets, mostrar-te i posar-te al mapa. L’ego hi té un pes important. Després, depenent de com siguis, hi ha gent que ho manté i gent com jo, que ho odia. Però d’una altra banda tens la necessitat de saber si vols continuar fent això; per tant, has de continuar fent un treball a part. I després et vas adonant que la influència que pots tenir arriba a la gent i que pots transmetre. Això és bonic. Avui, a través de les xarxes socials, som capaços d’influir, de deixar-nos influir. Hi ha coses molt interessants allà fora. Que ens arriben i que les podem interpretar i que podem deixar que ens inspirin i dir: ostres, aquesta persona és interessant. Com l’Alex Honnold, que fa escalada lliure. És brutal això que ha fet, que em pot aportar a mi? Doncs et pot aportar coses, idees. O allò que fa un científic. Caram, és molt interessant! Com ho puc aplicar jo a la vida? Sí que és veritat que hi ha molta informació que rebem que després hem de trobar el temps de digerir-la. Crec que estan molt bé les xarxes d’avui dia, les interaccions, però necessitem temps per a assimilar-les. Amb la influència que tinc com a persona per haver guanyat curses, doncs mira, van sortint projectes com el de Langtang amb el qual hem aconseguit reunir els diners per a construir cent setze cases. Per una altra banda, a mi l’ecologia em preocupa, el futur, les noves generacions, com els anirà. Hi ha una part hipòcrita, perquè jo faig molts viatges amb avió i es gasta molt molta benzina. Però després intentes ser coherent. A casa tenim un hort. Tota la verdura la cultivem nosaltres, no menjo carn… Intentem fer el màxim de trajectes possibles amb tren o amb bici. Intentem reduir al màxim. Per aquest motiu a casa no tenim ni calefacció ni aire condicionat. És a dir, tothom pot ser influent d’alguna manera amb les conviccions que té.

—I ara necessiteu un altre projecte com Summits of my Life?
—No em sentiré descobert pel fet de no tenir un projecte. També sóc molt del dia a dia. M’agrada llevar-me, mirar per la finestra i veure si fa bon temps per a sortir a entrenar. Posaré el mateix interès anant a fer el cim del dia, que pujant l’Everest. Aniré al cent per cent en tots dos casos. Idees i projectes, n’hi ha molts. Després sí que és cert que a vegades necessites estructurar algunes coses si vols dur endavant projectes més grans. Però de moment, aquest s’ha acabat i ara vull fer temporada de córrer. I després ja veurem què ve.

—De fet, tornareu a fer la Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB), tot i que havíeu dit que no hi tornaríeu.
—Des del primer any que la vaig fer, per la manera com em van tractar, no tinc bona relació amb ells. Però bàsicament enguany la faré perquè hi ha molt bon nivell. Hi ha hagut molt pocs ultres amb un bon nivell. Jim Walmsley, Sage Canaday, Tim Tollefson, Luis Alberto Hernando… Hi van els millors. Al final sóc un competidor i m’agraden les curses on hi ha nivell.

—Us agrada picar-vos, oi?
—[Riu] Sí, sí, sóc un picat! M’encanta anar a entrenar amb els joves i reptar-los. Al final la competició no és altra cosa que un joc.

—Per cert, han batut el rècord d’una de les vostres proves predilectes, Zegama. Hi tornareu per recuperar-lo?
—Tinc ganes de tornar-hi. Però no pel rècord. Hi he anat cada any que he estat bé i hi tinc molt d’afecte, a l’organització, al lloc…

—Sébastien Montaz… fins a quin punt és important? No s’entén el projecte de Summits of my Life sense ell.
—I tant que no. Ell és qui mostra tot el que faig. A banda de ser un dels meus millors amics, és una persona que té una facilitat brutal a la muntanya. És capaç d’esquiar un pendent de 50 graus d’inclinació amb la càmera a la mà. O escalar un sisè grau i filmar. Enregistra amb absoluta seguretat en qualsevol terreny. I per una altra banda, té la mateixa manera de veure la muntanya. És molt plàstic absorbint coses, té moltes idees i és capaç de captar el millor en moltes modalitats.

—Com us vàreu conèixer?
—Va ser l’últim any del Kilian’s Quest. En Sébastien era guia i feia vídeos per a alguns clients i el van contractar. Va filmar aquell any, i a partir d’aleshores vàrem començar a fer activitats de muntanya junts i ens vàrem fer molt amics. Hi ha molt pocs cineastes que puguin fer activitats d’aquesta manera. En l’expedició de l’Everest, jo vaig marxar de Ginebra amb una maleta de 23 quilos. Això era tot. I en Seb, amb tot el material de film, crec que en portava menys de 30! I és la demostració que amb molt poc material es poden aconseguir grans resultats. Vàrem fer volar el dron a 7.500 metres, em va filmar corrent…

—Ell us va enregistrar fins als 7.500 metres oi?
—Sí, ell portava un dron, un camescope i GoPros. Aquestes últimes són les que vaig portar jo per fer el cim i, malgrat que era de nit, en tenim imatges enregistrades. Ja anem començant a enregistrar la pel·lícula amb tot aquest material i el de l’any passat.

—Ja teniu reservat l’1 d’octubre?
—[Riu] Ho vaig saber fa dos dies! Com que corro la Cavalls del Vent, em sembla que seré per aquí. Anirem a votar, sí.

—Teniu clar el sentit del vot?
—Sí, és clar. I això que jo mai no he estat independentista ni nacionalista. De petit sí que volia que la Cerdanya fos independent perquè n’estava fins als collons de la gent que pujava de Barcelona els caps de setmana. Però després d’això vaig començar a viatjar i em vaig adonar que no tinc sentiment de país. He viscut a Catalunya, França i ara a Noruega. Em puc sentir com a casa en molts llocs diferents. Però sóc dels que votarà sí perquè Espanya… Cap a on va? Com a país, què fa? És a dir, en tots els aspectes que s’hauria de progressar, retrocedeix. Observant les traves que posen en molts aspectes que podrien evolucionar, crec que no ho poden fer pitjor. Sóc d’aquesta mena d’independentistes, que no ho faig per un sentiment nacional, sinó per allunyar-se d’Espanya i del tracte que té sobre Catalunya.

—Com definiríem políticament en Kilian? L’hem vist tenir afinitat amb ICV, amb la CUP però amb tocs anarquistes.
—Mireu, jo he votat molt poques vegades. Molt poques. Les podria comptar amb els dits d’una mà. De fet, crec que l’objectiu final seria abolir la política. Però per això caldria una educació molt diferent i molt profunda perquè la gent fos molt més responsable i solidària amb la resta. I això es veu en països on hi ha menys densitat de població, en els quals hi ha menys problemes. No hi ha robatoris ni conflictes. Però bé, som molt lluny de l’anarquisme. Hi va haver una època en la qual em sentia pròxim a ICV per l’ecologia i després a la CUP en l’àmbit social.

—Avui encara és notícia Guardiola perquè diumenge va llegir un manifest en favor del referèndum. En els mesos vinents, us veieu fent un gest similar? O no us agrada exposar-vos mediàticament?
—Més que mediàticament, jo crec que l’esport, en general, és massa mitificat. I jo no em sento amb la superioritat moral per a dir a la gent què ha de fer. Jo sóc un paio que corre una mica més de pressa que els altres. Que m’ho digui un filòsof que pensa, un mestre, que és qui crea el futur; que m’ho digui un científic, que pot parlar sobre molts temes… Jo no tinc una superioritat moral per dir què s’ha de fer o què no s’ha de fer.

—Però tot i ser esportista, no heu defugit mai de parlar de política.
—Perquè al final som persones i has de dir el que penses. A mi si m’ho demanen, dono la meva opinió. Cadascú ha de ser lliure de dir què pensa. És bàsic.