Als carrers de Kherson, els drons russos surten a caçar civils ucraïnesos

The Washington Post · Alex Horton i Serhii Korolchuk

Kherson, Ucraïna. L’exèrcit rus ha intensificat els atacs indiscriminats amb drons contra la població civil de Kherson, al sud d’Ucraïna, tot matant i mutilant desenes de persones com en un “safari humà”, segons que ho titllen els residents.

Les forces russes –estacionades a l’altra riba del riu Dniéper, que travessa la ciutat– han augmentat aquestes setmanes els atacs amb drons contra la població ucraïnesa que encara roman a la ciutat. La situació és força singular en comparació amb la resta d’Ucraïna, on les tropes russes, generalment estacionades més lluny de les ciutats, han de recórrer a armes de més calibre per a atacar els civils.

Les operacions humanitàries i els serveis urbans, com ara els camions de bombers i els autobusos, han estat un dels grans blancs dels atacs russos, segons les autoritats, encara que alguns drons també han atacat nens en bicicleta i persones grans que caminaven pel carrer.

Una ciutat castigada

Kherson va ser la primera gran ciutat ucraïnesa a ser capturada per Rússia després de la invasió del 2022. Però fins i tot després d’haver estat ser alliberada per les tropes ucraïneses durant nou mesos de batalla, els russos van aconseguir de reposicionar les forces a l’altra banda de la riba del Dniéper, tot mantenint la pressió amb atacs regulars que els residents de Kherson van descriure com una mena de càstig.

Aquests mesos han estat els pitjors que ha viscut Kherson d’ençà de l’esclat del conflicte, segons els residents, incloent-hi fins i tot els temps de l’ocupació russa. Entre el juliol i l’octubre, els drons i les mines han matat 133 persones a Kherson, segons l’administració militar de la ciutat, i n’han ferides 1.350.

En declaracions a The Washington Post, els residents de la ciutat expliquen que pateixen un estrès i una ansietat insuportables a causa dels atacs, que temen que poden produir-se en qualsevol moment i en qualsevol lloc.

Oleksandr Prokudin, governador de la regió, explica que les forces russes han llançat gairebé 7.000 atacs amb drons a la regió de Kherson d’ençà de l’agost. “És terrorisme selectiu”, afirma. “Saben perfectament qui ataquen i enregistren els atacs per presumir a les xarxes socials de com maten i fereixen civils”, continua.

La situació a Kherson és especialment difícil perquè les tropes ucraïneses no tenen la capacitat de seguir el ritme dels atacs russos, segons que explica Solomiya Khoma, cap de cooperació internacional del Centre de Seguretat i Cooperació d’Ucraïna, un think tank amb seu a Kíiv.

“Veiem aquests atacs com un mètode més de pressió i terror contra la població civil, amb la finalitat d’agreujar la pressió sobre les autoritats ucraïneses per empènyer-les a negociar”, assegura.

Viure sota el foc rus

Les ambulàncies són un objectiu prioritari dels atacs russos, seguides dels autobusos urbans i els cotxes civils, segons que explica Yevhen Piatak, voluntari de l’ONG Global Empowerment Mission. “Disparen contra tot allò que es mou”, afirma Piatak.

Les unitats militars russes han advertit als residents que atacaran qualsevol vehicle que es trobi en determinades zones de la ciutat i els han instat a informar de la localització dels actius militars ucraïnesos per tal de salvar-se. Tot i que els atacs són més freqüents en les zones assenyalades per Rússia, també se n’han produït en punts de la ciutat més allunyats del riu.

L’única treva han estat les tempestes que aquestes setmanes han assotat la regió de la Mar Negra, que han obligat a deixar a terra els drons d’atac. Els trons rugeixen sobre Kherson una tarda d’octubre, on la gent fa cua per rebre ajuda humanitària amb una certa confiança que no seran atacats.

En els dies clars i assolellats, la ciutat desprèn desesperació. Més enllà dels drons, els residents expliquen que les forces russes han escampat mines antipersones pels voltants de la ciutat. Aquests explosius són anomenats mines de pètals perquè tenen una forma distintiva que fa que semblin innocus. Solen ser de color verd o marró, cosa que ajuda a camuflar-les entre la terra.

Rússia no és signatària del Tractat de Prohibició de Mines del 1997, que prohibeix aquesta mena d’armes, i les ha utilitzades molt durant el conflicte. També hi ha proves que Ucraïna les ha desplegades en el camp de batalla, tot i ser signatària del tractat.

La saturació de drons i mines ha resultat aclaparadora per a la població civil. A la ciutat propera de Mikolàiv, un tren d’evacuació procedent de Kherson va arribar fa poc ple de gom a gom de famílies i persones que viatjaven soles, bo i fugint dels atacs constants.

Olena Boiko s’asseu al costat del seu fill Henrikh, de vuit anys, i relata el moment en què finalment va dir prou. Va ser a començament d’octubre, quan de cop i volta va veure que un dron sobrevolava quatre nens que jugaven al carrer, incloent-hi en Henrikh. Els va dir que correguessin a refugiar-se’n mentre provava de cridar-ne l’atenció de sota un arbre estant. Al final, el dron va marxar volant, però el mal ja estava fet: arran de l’incident, la família va decidir de fugir cap a Polònia amb l’objectiu últim de reunir-se amb la germana de Boiko a Noruega. El marit de Boiko, que té una discapacitat, s’ha quedat a Kherson.

Entre aquestes històries de desesperació destaca la d’una dona que va intentar d’allunyar el seu pare del perill i que s’ha convertit en un tot un advertiment per als residents que encara queden a Kherson.

La història de l’Oleskandra

El pare de l’Oleksandra, en Petro, vivia al poble de Antonivka, al costat de Kherson. Sotmesa a atacs russos constants, la població d’abans de la guerra s’ha reduït de 13.000 habitants a tan sols 400 o 500, la majoria persones grans que no van poder fugir-ne.

Dos dies abans de tornar a Kherson per pujar el seu pare al tren d’evacuació, el telèfon de l’Oleksandra va sonar. El seu pare havia mort en una explosió mentre anava a cercar aigua.

Durant mesos, una amiga va advertir a l’Oleksandra, que viu a cavall de Polònia i Ucraïna, que no tornés a Kherson perquè era perillós. Una dona del barri, explica, va recollir de terra un drap lligat a una mina de pètals, que li volà el braç i li cremà la cara. Tot tement pel seu pare, l’Oleksandra es va veure obligada a actuar.

“Li vaig dir: ‘Pare, si us plau, quan caminis, mira’t els peus, no agafis res'”, recorda. El seu pla era fer-lo pujar al tren i instal·lar-lo en l’afable regió d’Ivano-Frankivsk, als Carpats.

Va ser aleshores que el seu malson es va fer realitat.

Durant dies, ningú no va poder recuperar-ne les restes perquè era massa perillós i el cadàver del seu pare va quedar exposat als elements.

Quan per fi van recollir-lo, no va ser vetllat de cap manera, atès que els funerals s’han convertit en un altre dels blancs predilectes dels drons russos. Els treballadors de la morgue li van recomanar que no en veiés el cos: l’única cosa que li van donar, explica, va ser un floc de cabells.

La germana de l’Oleksandra li truca de Noruega estant cada dia per convèncer-la que surti de la ciutat. Tanmateix, ella continua a Kherson per recollir les fotografies que li queden de la mare i el pare. Encara no s’ha decidit a evacuar, diu, tot i l’amenaça constant dels drons i les mines russes.

“Res no em reté aquí, físicament, però el meu cor és a Kherson”, sospira.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb