Ucraïna va alliberar la ciutat de Kherson. Un any després, les bombes hi continuen caient

The Washington Post · Francesca Ebel i Serhii Korolchuk

Kherson, Ucraïna. L’Oleksandr Andrienko jeu a la sala d’un hospital de Kherson amb el rostre pàl·lid i esgotat. La sang encara degota de l’embenatge que envolta el monyó que havia estat la part inferior de la seva cama esquerra.

Dos dies enrere, un projectil disparat per les forces russes des de l’altra llera del riu Dniéper havia travessat la part davantera del seu cotxe en un punt de control a la sortida del poble de Beryslav. En un soterrani entre les runes de l’hospital més pròxim, mentre continuaven plovent obusos sobre el poble, un cirurgià militar li va amputar la cama emprant tan sols anestèsia local. Andrienko va romandre despert durant tota l’operació.

Andrienko és una de les desenes de civils que han quedat mutilats o bé han resultat morts aquests darrers mesos a causa dels bombardaments sense treva de Rússia contra la ciutat meridional de Kherson i la regió circumdant. És una zona que Moscou va ocupar en el seu moment, i que el president rus, Vladímir Putin –en un desafiament descarat del dret internacional i la realitat geopolítica– continua insistint que forma part de Rússia, tot i que fa un any que Ucraïna en va fer retrocedir les tropes a l’altra llera del riu.

Aquestes darreres setmanes, les forces ucraïneses han intensificat les arriscades incursions pel riu amb l’objectiu d’establir noves posicions i fer retrocedir encara més les línies russes. Mentrestant, Moscou sembla que ha renunciat a la idea de voler guanyar-se les simpaties dels habitants de la regió per facilitar una hipotètica reocupació.

En lloc d’això, l’exèrcit rus –decidit a reduir la ciutat i els seus habitants a runes– ha optat per intensificar els bombardaments sobre Kherson amb artilleria, atacs aeris i míssils balístics.

Aquests bombardaments han esdevingut una realitat diària –o nocturna, més ben dit– per als residents que romanen a Kherson. A mesura que Ucraïna ha intensificat la contraofensiva vacil·lant per a travessar el riu Dniéper i establir posicions a la llera oriental ocupada, les autoritats i els metges locals diuen que els atacs russos contra la ciutat –i les víctimes civils– no han fet sinó augmentar.

Al poble natal d’Andrienko, Kozatske, situat a uns 80 quilòmetres al nord-est de la ciutat de Kherson, tan sols queden 200 persones, menys d’un 10% dels residents d’abans de la guerra. Han après a viure sota un bombardament gairebé constant. Dues setmanes abans de l’atac que va llevar la cama a Andrienko, un dron rus va llançar una granada sobre el seu cotxe en un punt de control. La metralla li va perforar l’espatlla.

“El nostre poble gairebé ha desaparegut”, diu. “Disparen des de tancs i drons. Ho destrueixen tot. No sé per què disparen així. L’única cosa que aconsegueixen és destruir del tot el poble.”

El mes passat, Rússia va disparar 2.706 projectils contra assentaments urbans a la regió de Kherson. Segons l’administració local, aquests atacs van matar vuit persones i en van ferir vuitanta.

En Leonid, un metge d’un dels cinc hospitals de Kherson que diu que ha estat capturat i torturat pels russos durant l’ocupació, explica que els assentaments a la llera del riu han estat el blanc d’atacs desproporcionats per part de l’exèrcit rus.

“Tan sols hi ha entre 500 metres i un quilòmetre fins a les línies enemigues”, diu en Leonid, que demana de ser identificat tan sols pel seu nom de pila perquè tem represàlies de l’exèrcit rus. “Volen intimidar-nos i posar fi a la força del nostre poble.”

“Creus que segueixen alguna lògica? Tan sols es limiten a seguir de manera estúpida les ordres del seu cap calb”, diu en Leonid en referència a Putin. “Terroritzen la gent, tot pensant que podran fer defallir el nostre esperit de resistència. I, per alguna raó, creuen que si aconsegueixen això, seran rebuts amb tots els honors a la regió quan hi tornin.”

La intensificació dels atacs russos reflecteixen, en part, l’augment de les operacions d’Ucraïna, que ha intensificat la contraofensiva en aquesta part del front.

Aquest darrer mes, la marina ucraïnesa sembla que ha assegurat posicions en la llera oriental, al llarg de l’assentament de Krynky. D’ençà d’aleshores, grups d’infanteria i reconeixement han provat d’avançar d’allà cap al sud.

Però amb el riu com a frontera natural, Ucraïna s’enfronta a una tasca gegantina.

Travessar el riu, de mitjana, dura uns vint minuts. A causa de les condicions impredictibles i a l’exposició als drons enemics, les ordres per a cada missió es reben sempre l’últim minut. Els soldats han d’actuar amb rapidesa.

Grups escalonats de sis a vint homes parteixen cap a l’altra riba a qualsevol hora del dia, però sobretot de nit, quan les embarcacions poden desplaçar-se a l’empara de la foscor. Així i tot, amb l’arrencada d’un motor n’hi ha prou per a alertar els russos.

A vegades, els ucraïnesos fan servir llanxes pneumàtiques. Els soldats que ja són a la riba oriental s’hi comuniquen per ràdio per dir als qui volen travessar si han de moure’s i quan. Els russos també utilitzen imatges tèrmiques per a vigilar el riu.

En Maksim, de 47 anys, és el comandant d’una companyia de tancs que sovint dirigeix grups de soldats pel riu. Explica que els viatges són massa perillosos per als soldats inexperts.

“Tan sols un ximple no tindria por”, diu. “El més perillós és entrar-hi i sortir-ne. Quan comencem, de seguida ens disparen: cada vaixell és un objectiu militar.”

Mentrestant, la capital regional que els ucraïnesos miren de defensar es debat entre dues realitats.

Un dels carrers de Kherson, Nebesnoyi Sotni, reflecteix aquesta estranya dualitat. A un costat del carrer, la gent espera pacientment l’autobús mentre els pares passegen amb els seus fills cap a casa. A les pistes de bàsquet, els homes juguen a futbol.

A l’altre costat del carrer es veu el rastre de destrucció dels atacs recents, amb un edifici residencial i una cafeteria en runes. Al bell mig de la vorera, hi ha un cràter causat per un petit projectil.

Al contrari que en moltes altres ciutats del front, els supermercats i els restaurants de Kherson funcionen i són plens de gom a gom. Les infrastructures essencials han estat restablertes, i els carrers són relativament concorreguts. La gent assisteix a classes de ioga i a cicles de poesia.

Aquestes escenes de normalitat es veuen interrompudes per les unitats mòbils d’artilleria que patrullen la ciutat i vigilen el cel a la recerca de drons i més naus enemigues. Persisteix el temor dels col·laboradors, i molts residents es mantenen en alerta per la possible presència d’informadors. Quan els periodistes de The Washington Post van visitar la ciutat, una descàrrega d’artilleria va impactar contra un parc en un moment en què molta gent s’hi asseia per menjar. Tan bon punt es fa fosc, els carrers es buiden i els ciutadans s’atrinxeren, preparats per a una nova nit de bombardaments.

“Creieu-me, això dista molt de ser normal”, diu el governador de Kherson, Oleksandr Prokudin. “És tot molt depriment. La situació és molt angoixant.”

Tan sols durant aquest dia en què parlem, diu Prokudin, els avions russos han llançat una trentena de bombes contra la rodalia de la ciutat. A Kherson, diu, queden uns 73.000 residents, aproximadament un 20% de la població de la ciutat abans de la guerra. “Això és terror”, assevera. “Terror nu i cru”, afegeix.

Entre els qui s’afanyen a tornar a casa abans no es faci fosc, hi ha Iryna Lytvynenko, de 46 anys, i Hanna Romanyuk, de 38, que treballen d’infermeres en un centre de rehabilitació per a nens discapacitats.

El centre, que compta amb tretze criatures, va quedar malmès fa poc per un atac. Els treballadors van haver de reconstruir-lo ells mateixos, i van traslladar les criatures a l’habitació que consideraven més segura. Avui, el centre continua funcionant.

“Ara hi ha molt de soroll i por”, diu Romanyuk. “Especialment a la nit, quan ets amb els teus fills i no saps cap a on córrer, què dur amb tu, perquè no saps de quina direcció volen les bombes.”

Totes dues dones diuen que han decidit de quedar-se a Kherson i resistir, tot esperant la victòria final d’Ucraïna.

“Aquí la gent està molt unida”, diu Lytvynenko. “Després d’un bombardament, tot es neteja i es repara ràpidament. Crec que som indestructibles. La gent de Kherson va decidir de romandre aquí; tots els qui enyoren el nostre vell Kherson van quedar-hi. Aquesta és la nostra ciutat, i som nosaltres els qui la reconstruirem.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb