Katixa Agirre: ‘Cercar dins les pròpies contradiccions sempre és fèrtil’

Una escriptora que acaba de tenir un fill queda impactada per l’infanticidi que ha comès una dona que en un altre temps havia tractat. Aquesta proximitat amb la tragèdia enmig de la seva maternitat, la impulsa a indagar el motiu d’aquest acte brutal, per entendre’l i per afrontar la maternitat trencant barreres. Perquè Les mares no de l’escriptora basca Katixa Agirre (Vitoria-Gasteiz, 1981) és també una exploració cap a formes de maternitat que fugen del tòpic únic, de la maternitat com un moment idíl·lic, mancat de contradiccions. Aquesta és la segona novel·la que publica Agirre i la primera que es tradueix al català. L’autora forma part d’una nova i nodrida generació d’escriptors en llengua basca, que sumen lectors al País Basc i fora.

Parlem de l’interès que suscita la maternitat com a tema literari, de com aquests últims anys s’ha convertit en tendència, però també dels tòpics al voltant del tema. I de molt més. Però comencem pel títol, perquè és un títol estrany, que queda penjat.

—Les mares no… què?
—El primer títol que tenia al cap era més llarg. Venia d’una de les cites que obre un capítol, que diu: ‘Les mares no escriuen, estan escrites’, de la Susan Suleiman. I durant el procés d’escriptura pensava que el títol del llibre havia de ser: ‘Les mares no escriuen’. Però en el darrer moment, quan el llibre ja era a la impremta, vaig adonar-me que si treia ‘escriuen’, el títol quedava molt més potent. Alhora, perquè el llibre no només va de mares que no escriuen, sinó que parla de mares que fan coses que no haurien de fer: les mares no maten als seus fills, les mares no tenen amants quan estan embarassades, i tantes altres coses, tants tabús menors que tenen vigència encara. Titulant ‘Les mares no’, els lectors també podien acabar la frase com volguessin i era la manera que es preguntessin si les mares no fan alguna cosa, pel fet de ser mares.

—Un dels grans temes que afronta el llibre és la idea sobre si és compatible la maternitat amb la creació artística.
—L’afronto des de la tensió que sent la mare de la novel·la, que és escriptora i vol escriure, però no pot compaginar aquestes dues tasques. Aquest és un fet que jo he viscut en primera persona, però que és extrapolable a qualsevol activitat creativa o professional tan absorbent com la creació literària. Qualsevol dona que abans de ser mare, una part de la seva identitat estigués basada en una activitat professional creativa i de cop es troba que ser mare no li deixa espai ni temps ni energia, ni autoritat moral per a fer-ho, podria sentir el mateix que la protagonista. Però no és tant una reflexió sobre la creació artística, sinó com sembla que aquesta identitat pròpia queda anul·lada enfront de la nova identitat com a mare. El llibre l’han llegit moltes dones que em diuen que s’hi senten identificades, tot i tenir una altra carrera professional. Per a una dona dedicada a una carrera professional, que té molt d’èxit, que és bona en això que fa, si de cop li ho treus i la deixes només exercint de mare pot ser molt dur per a ella.

—Sí, però sumar maternitat i creació artística, no creieu que pot ser encara més dur i incomprès?
—Sí, per la consideració social que té la creació i els treballs creatius. No es valoren com si fossin una feina de veritat. Aquí la protagonista deixa el nen a l’escola bressol per poder escriure i gairebé li fa vergonya dir-ho. Perquè dir que deixo la criatura per posar-me a escriure sembla que sigui un caprici, un fet que no és rellevant, que pots fer en el teu temps lliure, però no hi deixes la criatura per escriure. La protagonista ho viu així. Els treballs creatius tenen una consideració social força baixa i d’aquí ve com es paguen els treballs creatius i com es considera que es poden fer de franc. Perquè no es consideren una feina.

—Mirat aquest fet al llarg de la història, trobem moltes escriptores o artistes visuals que per defensar el seu espai creatiu, per poder exercir el seu art, han abandonat l’opció de la maternitat. Precisament per no trobar-se lligades.
—S’entén en aquest context: t’ho posen tan difícil que et toca triar.

—Per tant, aquesta situació de confrontació entre creació i maternitat havia de sortir. Perquè el llibre afronta la maternitat des de múltiples mirades, però totes intenten trencar la idea de maternitat com un fet idíl·lic, que no genera conflictes a les dones.
—És desmitificar-ho tot i veure que la maternitat és una experiència humana com qualsevol altra, que és una relació humana, entre persones, i que, per tant, és complexa i ambivalent, en la qual caben molts sentiments alhora. Tu pots sentir molt d’amor pels teus fills, però aquest sentiment és una barreja de tendresa, sensació de voler protegir-los i que et pesa també. És un sentiment molt complex, com tota relació humana. Tampoc poso la maternitat com si fos una relació especial. Sol ser important, però és una relació més, no té res d’especial.

—Res?
—De per si, no, res. Pot ser la relació més especial de la teva vida, però ni es pot generalitzar ni s’ha d’imposar que ho sigui.

—Un dels elements que utilitzeu i que caracteritza el llibre és la utilització de la ironia.
—Bé, és un tret del meu estil, tant quan escric com a la vida en general. Sempre hi poso aquesta distància irònica per intentar desdramatitzar, perquè un dels fets que evito sempre és caure en el sentimentalisme, que és una cosa que em repèl bastant i en aquest cas més encara. Perquè toques un tema molt dur, que et pot portar a un lloc molt fosc i tèrbol. Per això prenc aquesta distància i per això la protagonista de la història no és la infanticida sinó aquella que mira la infanticida. La distància permet jugar també amb la paròdia i l’auto-ironia.

—Perquè tractar un tema com la maternitat té el risc de caure en llocs comuns. Quantes persones pel fet de ser mares per primera vegada han tingut la necessitat d’explicar la seva experiència com si fos única. Però això no ha de contenir un procés creatiu necessàriament. El tema és molt potent però arriscat.
—De fet, la narradora expressa aquest fre, perquè quan la història de l’assassina se li escapa i no acaba de saber com enfocar-la, diu: ‘Bé, ara podria escriure un assaig sobre la meva experiència però, què puc explicar més enllà de la tos, els mocs i febre infantil?’ És aquest patiment i gaudi continu, aquesta bola ambivalent que no va enlloc si no l’eleves una mica. En el meu cas, vaig triar la ficció per elevar-la, per superar el dia a dia dels bolquers i convertir-lo en un fet més universal.

—Dins d’aquesta ficció utilitzeu un infanticidi com a motor de la història. Decidiu doncs col·locar-vos en un extrem i això connota radicalment la història. Què us va fer decidir a posar un motor tan extrem?
—La primera idea era buscar el xoc: que el lector pensi que llegirà un llibre sobre maternitat i que es trobi una mare que ofega dos nadons en una banyera. Pot suposar un curtcircuit per a algú que té unes expectatives estereotipades, plenes de clixés, sobre la maternitat. Això va ser al principi. El que passa és que quan vaig començar a investigar sobre el concepte de l’infanticidi des del punt de vista cultural, històric, em vaig adonar que era un fet molt estès, que havia deixat una forta petjada a la cultura. Hi ha un munt d’obres literàries que en parlen. Vaja, que sempre hi ha estat, com un corrent subterrani, com una cara B de la maternitat, el seu costat fosc, que hi ha estat sempre encara que no hàgim volgut veure’l. Em va semblar molt interessant indagar sobre les raons, que són moltes, per les quals l’infanticidi ha estat tan comú i avui continua passant. Tot això et dóna peu a parlar de tot allò que envolta la maternitat. De manera que al final no he fet servir l’infanticidi només per al xoc inicial davant les expectatives del lector, sinó que és un punt de partida interessant.

—Un punt de partida que pel que dieu va superar les expectatives.
—Completament. Al principi va ser com una intuïció i després em vaig trobar que era un tema que tenia molta molla.

—A la literatura catalana hi ha un dels grans infanticidis de la literatura universal: La infanticida, de Víctor Català, a qui citeu a la novel·la. A aquesta escriptora li va suposar un escàndol de tal magnitud que va haver de refugiar-se en un pseudònim masculí a partir d’aquella obra. Explicar un infanticidi ha estat un tabú al llarg de la història. Vós us heu trobat encara amb actituds tan bel·ligerants per haver escrit Les mares no?
—Fins al punt d’haver de canviar-me el nom, no. Però de rebuig pel tema de partida, sí: gent que no vol llegir la novel·la perquè no vol llegir sobre un infanticidi. Ja m’ho esperava i també ho entenc. Hi ha temes massa dolorosos sobre els quals passem pel costat. També he rebut una altra mena de comentaris: que com puc parlar de mares que assassinen als seus fills, quan les que són assassinades són les mares, les dones.

—Crítiques des de l’altre extrem, el feminisme?
—Això també m’ha passat. Però sobretot les crítiques han estat per part dels homes.

—I com heu encaixat aquestes crítiques?
—Que es parli del llibre sempre va bé. El que penso és que no entenen la literatura com jo l’entenc. Per a mi la literatura no serveix per denunciar feminicidis, que també es pot fer, però en el meu cas no ho era. És una reflexió que transcendeix la ideologia, també el feminisme, del qual posa en dubte alguns aspectes. Perquè la literatura l’entenc així: t’endinses en un terreny en què et pots sentir molt incòmoda, ple de dissonàncies cognitives, coses que no concorden amb la teva forma de pensar. És que si no fem això en la literatura, en el dia a dia no hi ha espai per a aquest pensament més ambivalent, més contradictori, més profund. Preguntar-me per què hi ha coses que em produeixen incomoditat, malestar, buscar en les pròpies contradiccions sempre és fèrtil.

—Quant de temps vau estar carretejant aquesta història?
—Uns tres anys. Amb un part pel mig, amb un nen.

—Al llibre, una escriptora decideix indagar sobre un infanticidi quan acaba de parir. Es fa estrany això, perquè en aquest moment, acabada de parir, les hormones creen una capa de protecció mental i generalment la dona és incapaç d’afrontar el dolor i la mort associada a una criatura.
—S’explica a conseqüència d’una reacció hormonal també. Li passa quan està parint, que té una revelació. És una manera de donar la volta a la idea que quan pareixes només vols veure allò que és dolç. A aquesta dona li passa el contrari: prefereix endinsar-se en un forat negre, per després intentar sortir-ne i afrontar la maternitat d’una manera pròpia.

—Voleu explicar als lectors l’epifania que té l’escriptora protagonista de la història durant el part?
—Ella s’adona que coneix la dona que ha fet l’infanticidi i que no és un monstre abstracte, que és una persona que va formar part del seu cercle d’amistats en una època, que és de la seva mateixa edat, algú que podria ser ella. Per això decideix investigar sobre aquest infanticidi, per poder-lo entendre i entendre’s a si mateixa i la seva maternitat. És una mena de mirall que li torna una imatge aberrant d’ella mateixa. És amb la literatura que pot donar sentit a alguna cosa que d’entrada no en té.

—Es veu que us heu documentat molt perquè traslladeu aquesta recerca a la narració. Un dels aspectes més brillants dins de la investigació que apareixen en el llibre és la part jurídica de l’infanticidi.
—Va ser la part que em va costar més de documentar, perquè era la més desconeguda per a mi. No sabia res sobre la història jurídica de l’infanticidi, lleis, legislacions… I realment va ser molt interessant, perquè les lleis reflecteixen la moral de cada moment i què ens diuen de cada moment. I penses en com es veuran algunes lleis actuals en un futur, que potser es consideraran aberrants. En algunes societats era un infanticidi si el cometia la mare amb el seu fill petit, que no era el mateix que si ho feia el pare o si el nen era més gran.

—Al Canadà no està penat.
—L’última vegada que ho vaig consultar –perquè en aquell moment era un tema a debat–, encara existia l’infanticidi com un fet separat de l’homicidi, pràcticament sense pena. Perquè es dóna per fet que si una mare mata el seu fill abans de l’any, aquesta mare ho ha fet per bogeria, no hi ha cap altra explicació. És interessant. Si apareix una ‘antimare’, que fa tot allò que se suposa que no fan les mares, doncs se la titlla de boja i punt.

—El vostre llibre ha tingut èxit, ha sumat lectors, sobretot a través de les traduccions.
—Diria que el tema ajuda, perquè està de moda i jo m’he sumat a aquesta tendència.

—La cineasta Mar Coll vol adaptar la novel·la al cinema.
—De moment ha fet una opció de compra dels drets, per dos anys, per mirar si pot aixecar el projecte. Em fa molta il·lusió perquè jo li vaig enviar el llibre a la Mar sense conèixer-la, perquè sóc una fan de les seves pel·lícules. I ha estat molt bonic que ella hagi connectat tant amb el llibre, fins al punt que vulgui que sigui la seva propera pel·lícula.

—Formeu part d’una nova generació d’escriptors en llengua basca. Com a generació, com us definiríeu?
—Sempre és complicat això, perquè sembla que hagis de posar-te una etiqueta i a ningú li agrada ser una marca. Però és evident que essent d’una mateixa generació, provenint d’un mateix lloc, els nostres referents culturals, la manera de veure el món és similar, encara que després cadascú faci una cosa diferent. És innegable que tenim coses en comú.

—Considereu que és un bon moment per a la literatura basca?
—Sí. Des de fa uns quants anys hi ha molta gent escrivint. I quan hi ha molta gent escrivint és quan pot sorgir la qualitat. Ara, és una feina de pic i pala. Perquè entremig de la generació del Bernardo Atxaga i la nostra, on hi ha el Kirmen Uribe o l’Harkaitz Cano, que han guanyat premis importants, hi ha una altra generació, ‘la del pelotón’, perquè són molts, però sembla que cap no ha aconseguit de destacar gaire. S’han quedat com entre dues aigües, però el seu treball hi és i ha ampliat el corpus i ens ha donat referents.

—Teniu escriptores basques que considereu referents literaris?
—És un tema difícil, perquè no hi ha hagut tantes escriptores abans de la nostra generació. Les de la generació anterior, no volen ser les ‘escriptores dones’, perquè se les ha encasellat, i tenen una certa objecció a ser encasellades. I no hi ha una relació especialment fluida entre les escriptores de les dues generacions. Entre les autores de la meva generació sí que tenim molt bona relació, però trobo que falta aquest pont. Potser per la manca de sororitat que se sol generar entre les dones. És una tasca que tenim pendent les escriptores de la meva generació, tendir cap aquestes dones que ens han precedit. Ara, també m’agradaria reconèixer una autora a la qual cito al darrer capítol del llibre, Arantxa Urretabizkaia. A Per què, Panpox? va ser la primera vegada que en una novel·la en basc vaig llegir sobre la menstruació. I em vaig adonar que era la primera vegada. La resta eren homes que no hi havien pensat i no era un tema que consideressin. I aquesta novel·la deu tenir quaranta anys o una mica més. Quan les dones comencen a escriure apareixen altres temes.

—Quin tipus de lectors teniu? Perquè m’han dit que feu molts clubs de lectura.
—En els clubs de lectura sobretot em trobo moltes lectores, al voltant d’un 80% són dones i de força edat. Jo crec que en èuscar m’han llegit sobretot dones i gent d’edat. A la fira del llibre de Durango venien un munt de nois que em deien: ‘Signa’m el llibre per a la meva mare’, ‘Signa’m el llibre per a la meva xicota.’ I gairebé cap no semblava que se’l volgués llegir. En canvi, quan va aparèixer la versió en castellà, van començar a arribar-me inputs de nois joves. Això m’ha sorprès molt. No entenc què passa. I ara veurem què passa en català.