I ara, què? Kamala Harris comença una cursa d’obstacles incerta i complicada

En una decisió sense precedents en la història moderna, Joe Biden, president i virtual nominat del Partit Demòcrata per a les pròximes eleccions, va anunciar ahir per carta que hi renunciava: “Tot i que la meva intenció era d’optar a la reelecció, crec que la millor decisió per al meu partit i per al país és que faci un pas enrere i em centri exclusivament a exercir el meu deure com a president durant el temps que resta de mandat.” Biden, per tant, serà president fins al 20 de gener vinent, quan el candidat que guanyi el 5 de novembre prendrà possessió del càrrec. La carta de Biden reivindica la seva obra de govern en la recuperació econòmica, la lluita contra el canvi climàtic i l’expansió del sistema sanitari, entre més coses. Minuts després, el president va dir a Twitter que feia costat a la seva vice-presidenta, Kamala Harris, perquè fos la candidata demòcrata. Just després, en un comunicat, Harris va acceptar l’encàrrec: “Tenim 107 dies per a guanyar, per a derrotar Donald Trump.” Harris ho té tot de cara, però tan sols la pot ungir la convenció del partit que es farà a final d’agost, i la situació és tan insòlita que els dies vinents hi pot haver sorpreses.

L’origen de la renúncia de Biden és la seva actuació desastrosa al debat electoral contra Trump del 27 de juny proppassat, en què el president es va desorientar sovint, va tenir dificultats per a formular oracions senceres i va mormolar idees inconnexes. Ja feia mesos que tenia lapsus greus en directe, però evitava les entrevistes i les compareixences amb preguntes de periodistes, i solia fer els discursos amb teleapuntador. Les reaccions entre les files demòcrates després del debat van ser dramàtiques: els grans mitjans parlaven de pànic. La premsa nord-americana amb prou feines s’havia referit fins llavors a l’estat de salut de Biden, que té vuitanta-un anys i en fa cinquanta que és a Washington, però de sobte es va abocar a donar informacions sobre el seu declivi. Han estat setmanes de neguit. El New York Times va arribar a informar que un metge especialitzat en Parkinson havia visitat vuit vegades la Casa Blanca, tot i que dins la notícia matisava que ja havia visitat els presidents anteriors. La New York Magazine va explicar que hi havia hagut “una conspiració de silenci” entre els aliats de Biden sobre el seu estat de salut. Els governadors del partit demanaven que el president els atengués en persona; molts feia mesos que no hi parlaven.

La resposta de Biden fou el tancament absolut. La família el va esperonar a continuar, ell s’hi va mostrar decidit i va defensar que ningú no tenia més opcions que ell per a derrotar Trump. Les veus crítiques entre els demòcrates van trigar a pronunciar-se en públic. L’ala esquerra del partit, representada pel senador Bernie Sanders i la congressista Alexandria Ocasio-Cortez, li van donar suport explícit. La premsa, mentrestant, informava que assessors molt pròxims al president volien que es fes enrere, però de cara enfora ningú no va dir res fins que congressistes de segona fila no van començar a demanar-li formalment que es retirés. Les coses s’han precipitat sobretot després de l’intent d’assassinat fallit contra Trump, en un acte electoral a Pennsilvània, en què van morir el tirador i un assistent. Biden havia començat a baixar en picat a les enquestes dels estats més decisius, i els dubtes dels mecenes –com l’actor George Clooney– el van posar entre l’espasa i la paret. La setmana passada va transcendir que dos antics grans aliats de Biden, l’ex-president Barack Obama i la congressista Nancy Pelosi, movien fils en privat per a donar-li el cop de gràcia. La pressió era extraordinària.

Biden encara ha de comparèixer per explicar més detalladament la seva decisió, però, al marge de la disputa electoral, és difícil que pugui evitar una pregunta constant: si no està en condicions d’optar a la reelecció, està preparat per a ser president els sis mesos vinents, en què haurà de prendre decisions d’alt voltatge encara que no sigui candidat? Mentrestant, la majoria dels demòcrates centraran tots els seus esforços per a fer pinya amb Harris. Els qui demanaven que Biden es retirés addueixen que un canvi de candidat renovarà els termes de la conversa mediàtica i permetrà d’abordar noves polèmiques. La virtut de Harris, diuen, és que pot reivindicar els èxits de l’obra de govern de Biden i, alhora, no fer-se responsable dels errors, atès que la vice-presidència és un càrrec sobretot simbòlic. El marc que esperen dibuixar situa la vice-presidenta com una ex-fiscal dura i eficaç contra un “delinqüent condemnat”, atès que un tribunal de Nova York va resoldre fa dos mesos que Trump era culpable de trenta-quatre càrrecs de falsificació de registres comercials. Però els republicans ja preparen la campanya per a atacar-la. Trump l’ha desdenyada i ha dit que serà més fàcil de derrotar.

Tanmateix, no tots els demòcrates veuen clara l’opció de Harris. Obama mateix ha dit que cal “un candidat extraordinari” sense esmentar la vice-presidenta. Les pròximes hores seran crucials per a veure si Harris és la figura de consens o bé si s’obre cap escletxa. S’haurà de fer valer: durant aquest mandat s’ha mantingut en un paper discret i els seus índexs de popularitat han estat, en general, pitjors que els de Biden. Fa quatre anys, la seva campanya per a ser la candidata demòcrata va ser un fracàs estrepitós. No tenia prou múscul de seguidors ni de donacions, i se’n va acabar retirant dos mesos abans de començar les primàries. “La meva campanya simplement no té els recursos financers per a continuar”, va dir. Biden la va elegir com a candidata a vice-presidenta, plegats van guanyar les eleccions i, ara, uns quants sondatges mostren que va a lleument a l’alça. Harris ha estat contundent contra la derogació de la norma que blindava l’avortament, una decisió empresa pels jutges del Tribunal Suprem afins a Trump i als republicans, i espera recollir un gruix determinant del vot femení. La seva edat, seixanta anys, també pot ser un revulsiu enfront dels setanta-vuit de Trump, però el gran públic no li coneix cap projecte ni cap proposta estrella.

Les primàries d’enguany han estat un pur tràmit: Biden no tenia rival intern i, per tant, tenia a la butxaca el vot dels 3.494 delegats i els 749 superdelegats que hauran de designar el candidat demòcrata a la convenció de final d’agost. El suport de Biden a Harris facilita que ara els delegats posin els ous al seu cistell, però la direcció del Partit Demòcrata encara ha de decidir el procediment. Els delegats, que són representants de les agrupacions de militants del partit arreu dels Estats Units, tenen marge de maniobra per a decidir què fer amb una certa autonomia. N’hi ha que ja s’han enfilat al carro de Harris. Ara, damunt la taula hi ha l’alternativa d’unes primàries ràpides en què la vice-presidenta podria enfrontar-se a uns altres candidats. Tant Pelosi com el popular congressista James Clyburn, per exemple, són partidaris que les bases demòcrates puguin votar, perquè consideren que això legitimaria i reforçaria el candidat que en sortís. Ara com ara ningú no ha alçat el dit, però de seguida que van començar els rumors, després del debat infaust de Biden, el nom de Harris no era pas a totes les travesses, on sí que hi havia la governadora de Michigan, Gretchen Whitmer; el de Califòrnia, Gavin Newsom; i fins i tot l’ex-primera dama Michelle Obama.

L’as a la màniga que té Harris per a convèncer les faccions del seu partit que no veuen clar el relleu és l’elecció del seu candidat a vice-president. Els qui tenen més números de la rifa són els moderats dels estats que seran decisius al novembre, com el governador de Pennsilvània, Josh Shapiro, o el de Kentucky, Andy Beshear, però, sense haver passat un procés de primàries com cal, Harris tindrà realment a les seves mans la tria? El temps, de moment, juga a favor seu, però si no segella la seva candidatura aquests dies vinents es pot trobar amb una convenció oberta en què, si qualsevol demòcrata aconsegueix un suport mínim de tres-cents delegats, pot forçar una votació i disputar-li el lloc. L’operació sembla improbable perquè la davallada de Biden ja ha malferit prou el Partit Demòcrata per a arriscar-se a una batussa de ganivetades a plena llum del dia, però les ànimes lliures que s’oposen a la vice-presidenta tindrien llavors una oportunitat i, encara que Harris se’n sortís, la seva candidatura es podria erosionar abans d’hora, en lloc de consolidar-se. I, és clar, una vegada superats els obstacles, la campanya per a les presidencials serà tota una altra cosa, amb un Trump més fort que mai i amb el Partit Republicà plenament cohesionat al seu voltant.