Joe Biden eclipsa el final de festa de Kamala Harris

Era la gran nit de Kamala Harris. Enfilada damunt un escenari a l’El·lipsi, la gran esplanada circular que hi ha davant la Casa Blanca, la candidata havia de presentar el seu al·legat de final de campanya davant més de 50.000 espectadors expectants, i sota el focus implacable de tots els grans mitjans de comunicació nord-americans.

Tanmateix, qui acabà acaparant els titulars fou el seu cap i predecessor al capdavant de la candidatura demòcrata, Joe Biden. Poc abans que Harris comencés el seu discurs, en una trucada amb un col·lectiu d’hispanoamericans, el president semblà titllar de “brossa” els seguidors de Trump, que si fa no fa conformen la meitat de l’electorat nord-americà.

“L’altre dia, una persona al seu acte va titllar Puerto Rico ‘d’illa de brossa flotant'”, digué el president, en al·lusió a la broma del comediant Tony Hinchliffe a l’acte de campanya de Trump a Nova York diumenge. Els porto-riquencs, continuà Biden, “són gent bona, decent i honorable: l’única brossa que veig flotar són els seus seguidors”.

L’equip del president no va trigar a provar de desinflar la polèmica, assegurant que Biden –ben conegut, a hores d’ara, per les pífies retòriques– no s’havia volgut referir als seguidors de Trump en si, sinó a la cruesa del llenguatge emprat durant l’acte. Fos com fos, ja era massa tard. “El soci de Kamala Harris al govern acaba d’insultar desenes de milions d’americans. Es disculparà Kamala? Rebutjarà les paraules de Joe Biden?”, preguntà la campanya de Trump en un correu electrònic. Hores més tard, en un acte a l’estat frontissa de Carolina del Nord, l’ex-president aprofità per burxar en la ferida. “La meva resposta al Joe i la Kamala és ben simple: si no t’estimes els americans, no pots dirigir Amèrica“, reblà.

El problema no són els insults

Els insults d’aquesta mena, certament, fa temps que van deixar de ser inaudits en la política nord-americana. Trump mateix, per molts escarafalls que faci ara, ha dedicat tota mena d’epítets ofensius als demòcrates durant la seva carrera política, de “llunàtics d’extrema esquerra” al “feixistes” habitual. El problema, per a Harris, no és tant de decòrum com d’estratègia: que el president dels Estats Units insulti –o, si més no, sembli insultar– els seguidors de Trump no tan sols afegeix llenya al foc d’un candidat que sempre s’ha presentat a si mateix com a alternativa a l’establishment polític; també mostra una manca de coordinació flagrant entre la candidata demòcrata i la resta del partit, començant ni més ni menys que per l’actual president dels Estats Units.

Lluny de galvanitzar les bases contra Trump, com va fer Biden a les eleccions de mitjan mandat del 2022, Harris s’ha passat les darreres setmanes provant de festejar votants conservadors que, en eleccions anteriors, es van decantar per Trump. La candidata presidencial demòcrata ha aparegut en actes electorals de bracet de Liz Cheney, filla del vice-president de George Bush i ex-congressista republicana convertida en crítica de Trump, i ha promès de nomenar polítics republicans al seu executiu si és elegida presidenta.

Si Biden –tant a les eleccions presidencials del 2020 com a les eleccions de mitjan mandat del 2022– va pintar Trump com el cabdill d’un moviment de fanàtics obstinat a destruir els fonaments del sistema polític dels EUA, Harris ha optat per una línia d’atac molt menys abrandada: centrar-se en la polarització a què el trumpisme ha abocat la política i societat nord-americanes per reivindicar-se com la candidata de la unitat i la concòrdia. “Donald Trump s’ha passat una dècada provant de mantenir el poble americà dividit i amb por: és qui és. Però, Amèrica, avui sóc aquí per a dir-vos: nosaltres no som així”, exclamà Harris dimarts a la nit a l’El·lipsi, precisament el punt on Trump va pronunciar el seu darrer discurs abans de la insurrecció al Capitoli, del 6 de gener de 2021.

Això explica per què tant Harris com el seu company de candidatura, Tim Walz, s’han afanyat a distanciar-se de les paraules del president dels Estats Units, que ha tingut un paper inusitadament testimonial en la campanya demòcrata d’ençà que el partit s’avingué a declarar-lo no apte per a governar aquest estiu.

Resta veure, tanmateix, fins a quin punt són sòlids els fonaments en què se sosté l’estratègia electoral de Harris. Que els republicans han fet les paus amb Trump d’ençà de la insurrecció del Capitoli és evident: tot i que la reputació del magnat va sortir tocada immediatament després del 6 de gener, ningú no va poder fer ombra al magnat en les primàries republicanes d’enguany, i qualsevol membre de la direcció del partit que hi hagi expressat recel ja fa temps que ha estat purgat.

Vuit anys després de les seves primeres eleccions com a candidat presidencial, el públic nord-americà tampoc no sembla particularment alarmat pels suposats perills de l’autoritarisme trumpista: ni haver-se referit a la insurrecció del Capitoli com “un dia d’amor” ni haver suggerit que faria servir l’exèrcit per perseguir els seus enemics polítics, per esmentar dos exemples de fa poc, semblen haver-lo perjudicat de cap manera en els sondatges. Tan sols un 7% dels votants veuen la democràcia com el factor prioritari a l’hora d’elegir un candidat presidencial, segons un sondatge de The New York Times. El 2016, amb Hillary Clinton de candidata, resultava legítim de pensar quants electors repel·lits per Trump quedaven al Partit Republicà, o fins i tot en l’abstenció: després de gairebé una dècada de trumpisme, el dubte sembla menys raonable.

L’espectre de Biden continua empaitant Harris

L’economia i la crisi del cost de vida, que els sondatges coincideixen a assenyalar com la preocupació número u dels votants nord-americans (incloent-hi els indecisos), no van ser pas totalment absents de l’acte de l’El·lipsi. El govern de què Harris és vice-presidenta ha aconseguit taxes d’ocupació rècord i un creixement econòmic excepcionalment alt entre les economies avançades, però també ha hagut de bregar amb un episodi inflacionari, el més dur d’aquestes darreres dècades, que ha fet un mal incalculable a la reputació del govern. No és estrany, doncs, que el programa electoral de la candidata demòcrata sigui una llista de desigs per a la classe mitjana: subsidis per a la compra del primer immoble, mesures per a rebaixar el cost de la llar d’infants i restriccions de l’augment del preu del menjar, segurament l’únic punt del programa que ha suscitat una mica de polseguera.

L’estratègia de presentar Trump com un multimilionari allunyat de les preocupacions de l’americà mitjà, com Harris va repetir en l’acte de dimarts, no sembla forassenyada, però potser arriba massa tard: els votants nord-americans continuen confiant més en Trump com a gestor econòmic, tot i que la diferència amb Harris en aquest punt s’ha anat reduint aquestes darreres setmanes.

El llegat fantasmagòric de Biden, mentrestant, continua empaitant la vice-presidenta en uns altres àmbits. Harris pràcticament no va encarar la polèmica qüestió de la immigració en l’acte de l’El·lipsi, i ni tan sols va gosar fer esment de la política de suport sense condicions a Israel que Washington ha mantingut d’ençà dels primers compassos de l’Holocaust a Gaza. Dimarts, durant l’acte, molts dels assistents que corejaven el nom de la candidata demòcrata no provaven tan sols de mostrar-li suport, sinó que s’escarrassaven també a fer callar els manifestants que, de fora del recinte, li cridaven “Palestina lliure!”.