Kalàixnikovs i barricades a l’Òpera d’Odessa

Tres homes armats travessen la plaça de Hretska envoltats de barricades i fan cap a Deribassovska, la principal avinguda d’Odessa. S’anomena Deribassovska i no d’una altra manera com a homenatge a Josep de Ribes i Boyons, un militar napolità de pare català i mare irlandesa, amb lleialtat a la monarquia hispànica i a l’Imperi Rus, que va conquerir pels russos la fortalesa de Khadjibey, i en aquelles terres s’hi va fundar la ciutat d’Odessa.

Dos dels homes van amb roba militar; l’altre, de negre. Tots tres porten el braçal groc que identifica tots els combatents lleials a Kíiv. Tot just abans d’arribar a l’avinguda, de sobte, comencen a córrer cap a un costat, s’enganxen a la façana, i avancen lentament amb els kalàixnikovs en alt. Uns segons després, arriben reforços per Deribassovska, per dreta i esquerra: en total, hi ha uns quinze o vint homes. Mentre els uns cobreixen la rereguarda, els altres s’arramben a una cantonada, en posició de tir, mig ajupits, apuntant vés a saber on. Una dona crida uns gats perquè se n’allunyin (“xsss xsss”). Uns minuts després, sense que hagi passat res més, abaixen els canons, i desfilen carrer avall, ocupant tot l’ample del passeig. La gent se’ls mira amb una barreja d’incredulitat, desídia i por.

Mitja hora abans de tot això, en un control policíac a l’hotel, habitació per habitació, l’advertència és contundent i fraternal: “Mai no facis una fotografia a algú armat sense demanar permís si no vols que et fotin un tret. El país és en una situació molt difícil, i sabem que hi ha sabotejadors i espies russos a la ciutat, i tothom és al límit.” Mitja hora després de l’incident de Deribassovska, a tocar del pont de Sabanyeyiv, que és ple de barricades i militars, una dona gran treu el mòbil i fa una fotografia d’una façana. Dos militars corren cap a ella, l’escridassen i s’emporten el mòbil, la identifiquen, continuen escridassant-la, la dona no s’arronsa, tothom es calma, i li retornen el mòbil cinc minuts després, segurament després d’haver-ne fet una còpia.

Vist de fora, tot plegat sembla desmesurat, fins i tot paranoic, però, al capdavall, els hi va la vida, literalment. El front rus que ve de Crimea ja ha arribat una mica més enllà de Kherson, i és a menys de dos-cents quilòmetres d’Odessa. Però no és la principal amenaça.

Visita guiada a les defenses de la ciutat

“Intentaran de fer un assalt amfibi abans de quaranta-vuit hores”, diu l’Eugen, oficial de premsa de l’exèrcit a la zona. Arran de la impossibilitat de fer fotografies de militars anant per lliure, organitzen una mena de tour per les barricades del centre històric d’Odessa: hi van també un periodista local amb quipà, pal de selfie i patinet elèctric, i dos periodistes d’una televisió turca.

El carrer de Rishelievska va fins a l’Òpera d’Odessa i és ple de barricades antitancs. En arribar al primer encreuament, les barricades són fetes amb pneumàtics i sacs de sorra i de qualsevol cosa que hagin arreplegat, i són custodiades per combatents molt joves, vestits de negre i amb el braçal groc. Als peus d’algunes barricades hi ha mines antitancs, de moment desactivades. La imatge de les barricades amb l’Òpera de fons és bella i colpidora. En Rostislav té vint anys, i fins fa quinze dies estava a l’acadèmia militar encara formant-se per ser de l’armada. És la seva primera missió: “Els primers dies tenia por, però ara em sento amb confiança.” Son pare també és membre de les Defenses Territorials en una ciutat, i la resta de la família participa de voluntària en tasques logístiques de suport als cossos armats.

La situació de tensió és agreujada pel fet que molts dels combatents que patrullen la ciutat no tenen formació ni han superat gaires filtres. En una mesura desesperada, han donat armes a molts civils, i als carrers s’hi barregen amb els cossos de seguretat regulars: “Hi ha les Forces Armades, la Guàrdia Nacional, els de fronteres i les Defenses Territorials… Bé, i segurament algú més”, diu l’Eugen. La situació és prou caòtica perquè el dia abans, el Sergii, l’altre oficial de premsa de l’exèrcit, fos encanonat per algú que el va prendre per un espia rus.

La visita continua amb més interès gràfic que no pas purament periodístic. Els límits que posen, per raons de defensa lògiques i legítimes, són no fotografiar carros de combat –sovint amagats darrere les jardineres dels restaurants–, ni armes pesants, ni el front marítim. La periodista turca remuga cada vegada que no poden filmar allò que voldrien, i sovint exigeix allargar les aturades per acabar la seva part, i en acabat es fa selfies amb els soldats darrere o a les escales del Cuirassat Potemkin, sense ser gaire conscient ni d’on és ni de la tragèdia que ve.