La nova cap de la diplomàcia de la Unió Europea té una ordre de crida i cerca del Kremlin. Després de la legislatura en què ha esclatat la guerra de Rússia contra Ucraïna, Kaja Kallas, la persona que dirigirà la política exterior dels vint-i-set, figura a la base de dades criminal russa com a “cercada pel codi penal” per accions hostils en contra de Rússia i per “profanació de la memòria històrica”, perquè el seu govern va retirar els monuments d’homenatge als soviètics per la Segona Guerra Mundial. Mentre l’exèrcit rus continua pressionant Ucraïna, la nova Comissió Europea haurà d’afrontar tres partides d’escacs. Primera, la possible victòria de Donald Trump el novembre, que implicaria un canvi important en l’acció internacional dels Estats Units i una reestructuració de l’OTAN. Segona, el moment de la negociació entre Rússia i Ucraïna, ple de tensions entre aquells que la volen accelerar i aquells que creuen que si Vladímir Putin no perd clarament, la taca d’oli s’escamparà. I tercera, la divergència interna sobre la política de rearmament i la proximitat de dirigents com ara el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, amb Rússia.

Kallas, de quaranta-set anys, era primera ministra d’Estònia d’ençà del gener del 2021. La seva solidesa en les qüestions nacionals li ha portat més d’un maldecap. Estònia té un 24% de població d’ètnia russa, sobretot a les zones urbanes, i a la capital, Tallinn, el rus és la llengua materna de gairebé la meitat dels ciutadans. El juny del 2022 va expulsar del govern un dels seus socis, Centre, perquè va votar en contra de fer obligatori l’ensenyament de la llengua estoniana a parvulari. D’ençà de la invasió d’Ucraïna, Kallas ha estat una de les veus més dures contra Rússia, i Estònia és el país que més armament per càpita ha enviat a Ucraïna. Kallas ha estat incisiva: va ser de les primeres veus a demanar que es posés fi a les obres del gasoducte Nord Stream 2, va promoure de seguida sancions contra Rússia, amb més estats bàltics ha prohibit l’entrada de turistes russos al país, i va demanar a totes les empreses estonianes que deixessin de fer tractes amb empreses russes. Això últim gairebé li costà el futur polític, perquè l’estiu passat es va descobrir que el seu marit tenia accions en una empresa de logística que continuava transportant mercaderies a Rússia.

La visió que Kallas té de Rússia, robusta, inflexible, està molt marcada pel seu arbre genealògic. La família de Kallas ha estat políticament molt influent a Estònia de moltes generacions ençà. Un besavi patern fou comandant de la milícia de la Lliga de Defensa Estoniana durant la guerra d’independència del 1918 i 1919 i, en acabat, fundador de la república. Després en va ser el primer cap de la policia. Després de l’ocupació soviètica del 1940, la mare de Kallas, a tan sols sis mesos, fou deportada a Sibèria amb vint mil estonians més. El pare, Siim Kallas, fou una figura clau a Estònia durant el procés de desintegració de la Unió Soviètica: va ser un dels autors del pla que preveia d’independitzar econòmicament el país de Moscou, i, després de la independència del 1991, el primer director del Banc d’Estònia. Siim Kallas va ser ministre d’Afers Estrangers i després va fer un recorregut semblant al de la seva filla: primer ministre entre el 2002 i el 2003 i, tot seguit, un alt buròcrata a Brussel·les, fent de comissari d’Afers Econòmics i Monetaris, després d’Afers Administratius i Antifrau, i després encara de Transport, càrrecs que va ocupar entre el 2004 i el 2014. 

Kaja Kallas, impregnada d’aquesta herència política i del record de la deportació que va viure la seva mare, ha explicat més d’una vegada que creu que Rússia no ha canviat de cap manera i que l’única opció perquè Estònia i la resta de repúbliques de l’est no tornin a ser subjugades per l’imperialisme de Putin és una Unió Europea forta i autònoma. En una entrevista de fa pocs mesos a Politico, Kallas afirmava que Putin “segueix el manual del dictador” i que forçar-ne el relleu per una altra figura menys autoritària i menys assimilacionista no seria cap solució a llarg termini, perquè el problema rus, a parer seu, està incrustat en totes les estructures de l’estat. “Ja ho hem sentit moltes vegades, abans d’entrar a l’OTAN i després. Diuen que Rússia en el fons desitja ser una democràcia i que si hi hagués un nou dirigent, la cosa canviaria. No, no canviaria. Com va dir l’historiador Timothy Snyder: ‘Perquè un país pugui millorar, ha de perdre la seva última guerra colonial.’ Rússia mai no ha perdut la seva última guerra colonial, i per això hem de concentrar els nostres esforços perquè la perdin de debò. Només aleshores veuríem alguna mena de canvi”, deia. 

La posició de Kallas prové del convenciment que qualsevol acord que cedeixi massa davant del Kremlin n’alimentarà les ganes de continuar l’aventura militar, i ha avisat fins i tot que segons quina sigui la conclusió de la guerra podria obrir les portes a una tercera guerra mundial. Kallas s’oposa a renunciar a qualsevol part del territori ucraïnès, i això connecta bé amb la resta de repúbliques ex-soviètiques que temen que si Europa i els Estats Units no aconsegueixen de frenar Putin, el seu projecte serà envair-ne de nous. Romania té por que Moldàvia no fos la pròxima víctima del tauler rus, i la Comissió d’Ursula von der Leyen, atenent la preocupació, ja ha començat les converses amb el govern moldau per a la incorporació a la Unió Europea. Serà un dels deures del nou executiu comunitari, mentre també es debat la possible entrada d’Ucraïna després de la guerra, però Von der Leyen demana reformes en tots dos països abans de fer cap pas. Letònia ha reinstaurat el servei militar obligatori i Lituània fa campanyes per conscienciar del risc d’un conflicte armat, i, d’ençà que l’europeista Donald Tusk en torna a ser el primer ministre, Polònia també vol més contundència europea. 

El nomenament de Kallas conjuga amb la defensa del rearmament que ha promogut el Consell Europeu, tot indicant a la nova Comissió de Von der Leyen que l’economia de guerra haurà de ser la gran prioritat de la legislatura, fins el 2029. Kallas ha estat un dels motors d’aquest tomb, i ha demanat una vegada i una altra als membres de l’OTAN que augmentin el pressupost de defensa al 2% pel cap baix. El president francès, Emmanuel Macron, de la mateixa família europea que el partit de Kallas, també hi ha advocat: a principi d’enguany va posar damunt la taula l’opció d’enviar tropes de l’OTAN a fer entrenaments en terres ucraïneses, cosa que va neguitejar Alemanya i més aliats, i encara ho va tornar a insinuar fa unes setmanes. El govern de Tusk no ho veu amb mals ulls. Kallas no exigeix que la maniobra vagi endavant, però diu que cal parlar-ne perquè el missatge que s’ha d’enviar a Putin és que no es descarta cap possibilitat. “Per a nosaltres és molt important que la resta de països entenguin que hem de fer allò que calgui perquè Rússia no guanyi la guerra, perquè, si no, ens podem enfrontar a conseqüències més greus”, afirmava Kallas fa uns mesos.

Però entre les potències occidentals, no tothom comparteix la vehemència de Kallas. L’aliança militar atlàntica serà precisament un altre dels deures de la nova cap de la diplomàcia europea. L’ex-secretari general Jens Stoltenberg va proposar un ajut extraordinari, pagat per tots els membres, de 100.000 milions d’euros, però molts en recelen perquè no és clar d’on hauran de sortir els diners. Quant a Trump, no tan sols ha demanat, com més antecessors seus, una redistribució de les despeses que rebaixi la contribució dels Estats Units, sinó que l’opinió dels republicans sobre Ucraïna i Europa s’ha anat refredant aquests mesos. La tria del seu candidat a vice-president, el senador d’Ohio J. D. Vance, és una declaració d’intencions, perquè s’oposa radicalment a enviar més ajuts a l’exèrcit ucraïnès i perquè avisa que “Europa i la resta del món han de saber que no donarem xecs en blanc de manera indefinida”. Dins de casa, el creixement de l’extrema dreta pròxima a Putin també posa l’alè al clatell de la Comissió. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha causat un fort terratrèmol a Brussel·les per haver visitat Putin a Moscou en “missió de pau” i ha aplegat tots els seus amics en un nou grup al Parlament Europeu. 

La tasca de Kallas no serà fàcil. Ara esdevindrà la primera persona de l’Europa de l’Est que ocupa un dels tres càrrecs més importants de la Unió Europea. Ha estat una de les seves lluites: la representació política de la seva regió en els llocs de comandament de la política exterior occidental. Tindrà el vent a favor del consens entre la majoria de caps de govern que cal avançar cap a una política de defensa comuna, més robusta, més coherent i més coordinada. Però els equilibris seran complicats, caldrà veure el preu que en fan pagar als ciutadans europeus, i el món pot canviar molt, aquests cinc anys que vénen.