Bojos per aprendre coreà: Netflix i el k-pop sedueixen els joves catalans

Quan Netflix va estrenar la sèrie coreana Ojingeo Geim, més coneguda com El joc del calamar, va batre tots els rècords d’audiència en plataformes audiovisuals. Així mateix, el grup de pop coreà BTS és un dels més escoltats i ballats de tot el món. Aquests són dos exemples de com la cultura de masses de Corea del Sud traspassa les fronteres i va arribant a tots els racons del món. Casa nostra no n’és cap excepció. Bona prova d’això és que els cursos públics de coreà tenen com més va més demanda. Ho corrobora l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de Barcelona-Drassanes, l’única del país que ofereix cursos públics de coreà, d’ençà del 1995.

Com més va més demanda i més jove

Ara a l’EOI de Drassanes hi ha al voltant de 180 alumnes de coreà. Hwang Seung Ok, pionera de l’ensenyament de coreà a Catalunya i cap de departament a l’escola, assegura que com més va més demanda tenen: “Hem notat una forta pujada en el nombre d’alumnes. Hi entren 180 persones, però prop d’una seixantena en queden fora. Hi ha una demanda molt gran. És l’última moda, aprendre coreà.” La professora diu que no té por que el coreà passi de moda: “El 1995, quan ningú sabia situar Corea al mapa, ja hi havia estudiants interessats.” Seung Ok, que va participar en la primera traducció de poesia coreana al català, veu una relació clara entre l’augment d’alumnes i la internacionalització de l’idioma. “Els alumnes, que tenen un perfil molt jove, volen saber què passa a Corea i com és el coreà. Volen conèixer la cultura que veuen a les sèries i escolten a la música.”

És el cas de Maria Bach, de vint-i-quatre anys i graduada de Periodisme i Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Va començar a estudiar coreà a l’EOI arran de la seva passió pel k-pop (pop coreà) i perquè considera que li pot obrir portes al món laboral. També la va impressionar de descobrir a la universitat la filosofia i literatura coreana. “És un idioma que et demana de conèixer-ne la cultura. Va molt lligat. Les professores ens expliquen aspectes culturals molt sovint i és molt interessant”, explica. La jove destaca que el coreà és més fàcil que el japonès i el xinès, les altres dues llengües de l’Àsia Oriental amb què competeix. “La traducció de les lletres amb l’alfabet occidental és simètrica, les lletres es corresponen. Això en facilita l’aprenentatge.”

Hi coincideix Seda Hakobyan, de trenta anys, politòloga i ex-alumna de coreà a l’EOI. Explica que va tenir facilitat a l’hora d’aprendre a llegir i escriure. “Sempre havia volgut estudiar japonès o xinès i vaig pensar que el coreà seria més fàcil. En una setmana ja em sabia l’alfabet de memòria.” Explica que les sèries coreanes la van motivar a estudiar el coreà. “Un dia, a Netflix, em vaig posar una sèrie coreana que em va recomanar una amiga i em va agradar molt. Va ser molt inesperat.” Però puntualitza que, com Maria Bach, aquest no va ser l’únic motiu: “També vaig investigar sobre la cultura, la història i la política del país. I a més, ho veia una oportunitat de feina. Hi ha pocs politòlegs que sàpiguen coreà, n’hi ha més amb xinès o japonès.”

El perill de banalitzar l’idioma

Hakobyan ja va acabar els estudis de coreà, després d’haver superat els quatre cursos que ofereix l’EOI. A parer seu, l’experiència va tenir un punt agredolç: “Molts companys eren molt joves i els agradava molt el k-pop, fins a un punt obsessiu. Venien vestits com els grups de k-pop, tot girava al voltant d’això.” Assegura que l’obsessió era tan gran que, en alguns casos, hi havia persones que s’apuntaven a l’escola per “aconseguir un xicot coreà”.

L’adjudicació de places a l’EOI es fa per un sorteig aleatori, en què no es tenen en compte les motivacions ni la renda familiar. És pur atzar. Per això, Hakobyan considera que és un sistema injust, perquè hi ha persones que tenen “motius de pes” per a estudiar l’idioma i en queden fora. “Em vaig trobar amb una infantilització de l’idioma molt forta. Hi havia moments que et feien venir ganes de deixar les classes”, diu.

La cap de departament, Seung Ok, reconeix que no tots els alumnes tenen la mateixa motivació ni fan el mateix seguiment dels cursos. “Hi ha una davallada de l’alumnat a mesura que passen els cursos. El 65% aprova i passa de curs, però la resta no.” La professora adverteix que les sèries i la música són una part de Corea, però no sempre es corresponen amb la realitat. Tot i això, agraeix molt la curiositat per conèixer el país i diu que se sent molt realitzada amb la seva feina. “Sempre és interessant que la gent vegi que el coreà és molt bonic. És prou fàcil d’aprendre, és alegre. Els alumnes vénen molt feliços a les classes. Aprenen una cosa nova i els encanta.”

Una internacionalització interessada

Seda Hakobyan diu que l’expansió de la cultura de masses coreana és una forma de “poder tou”, un terme creat per l’acadèmic americà Joseph Nye que fa referència a la capacitat d’un estat d’aconseguir una rentada d’imatge a escala internacional per la influència cultural o moral. De fet, els primers vuit anys de classes de coreà a l’EOI de Barcelona van ser subvencionats per l’empresa coreana Samsung per donar a conèixer la seva llengua i cultura.

L’ex-alumna diu que hi ha sèries que presenten Corea del Sud com un país molt modern i molt democràtic, però que no és cert: “Els nens allà es passen el dia estudiant i no tenen vida. La quantitat d’hores de feina setmanals és una barbaritat. Els becaris dormen a les oficines. La competitivitat és malaltissa. Tenen la taxa més alta de suïcidi, d’alcoholèmia i d’abusos sexuals.”

Tot i que hi hagi una intenció de rentar la imatge de Corea, és innegable que el coreà ja és tot un fenomen juvenil a casa nostra. La ficció i la música condicionen la realitat. I com més es popularitzi el k-pop i el k-drama, més joves voldran estudiar-ne l’idioma.