28.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 28.04.2018 - 22:08
La política catalana viu un llarg blocatge. La majoria independentista renovada del Parlament de Catalunya no ha estat capaç de desllorigar la investidura ni de restituir el govern d’ençà del ple suspès del 30 de gener, quan la cambra havia de tornar a investir Carles Puigdemont. Demà fa tres mesos d’aquella jornada que va esberlar la possibilitat de restituir-lo i donar resposta al resultat electoral, malgrat les mesures cautelars extraordinàries que havia dictat el Tribunal Constitucional espanyol (TC).
La setmana anterior, Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP havien fet valdre els seus vots per elegir una mesa amb majoria republicana que reflectia la voluntat de l’hemicicle i de la ciutadania. La sintonia entre tots tres partits era bona. La victòria de l’independentisme el 21-D, contra tota la repressió, amb uns líders empresonats i uns altres exiliats, va tornar a evidenciar la solidesa del moviment.
No obstant això, la decisió unilateral de Roger Torrent, el president del parlament, de suspendre el ple del 30 de gener va trencar la confiança i la complicitat entre els grups. Des d’aleshores, negociadors de totes tres formacions han intentat cosir les desavinences, però fins ara ni s’ha pogut restituir Puigdemont ni elegir cap nou president. De fet, per entendre la situació, cal recordar que hi havia una guerra soterrada entre els dos partits majoritaris de l’independentisme. El jutge Pablo Llarena ha vetat dues vegades la presència de Jordi Sànchez al ple, una de les quals fent cas omís de la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU. La investidura de Jordi Turull no va reeixir en primera volta, però va engegar el rellotge del termini dels dos mesos abans de la convocatòria de noves eleccions, que acaba el 22 de maig.
En canvi, ara la situació ha canviat. JxCat i ERC en tenen prou amb els seus diputats per investir un candidat en segona volta si la CUP s’absté, atès que la mesa va acceptar les delegacions del vot de Puigdemont i Toni Comín. Ara, la possibilitat d’un quart candidat ha aixecat polseguera les últimes hores dins el PDeCAT. Alguns membres del partit i de JxCat mateix han demanat confiança en Puigdemont i que sigui ell qui ho decideixi. A més, divendres, el diputat Eduard Pujol va descartar de forçar una desobediència del TC per reformar la llei de presidència i regular una investidura a distància.
Tres estratègies en litigi
La manca d’unitat i d’acord s’explica per les tres grans línies estratègiques, amb matisos, que defensa cada partit. Les diferències han aflorat amb més intensitat o menys els darrers mesos, amb declaracions encreuades dels representants de JxCat i ERC. Qui ha mantingut un posicionament més nítid durant aquest temps ha estat la CUP.
Tot arrenca el 10 de gener. Puigdemont i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, havien anunciat un acord global per a la configuració de la mesa i la investidura després d’una reunió a Brussel·les. Torrent també va anar a veure Puigdemont dies abans del ple. Aquest acord es va esmicolar amb la suspensió del ple del 30 de gener. Després, el 2 de febrer, la CUP va fer públic el document pactat entre tots tres partits independentistes per a la investidura fallida.
L’agreujament de la repressió i la mobilització de la ciutadania als carrers tampoc no ha servit perquè s’acordés un pla compartit. JxCat i ERC van consensuar un programa de govern per a la investidura de Sànchez –finalment va ser Turull l’encarregat d’exposar-lo al ple–, però sense l’aval de la CUP. El 8 de març, JxCat i ERC anunciaven un nou acord de govern.
Els anticapitalistes es van plantar després del pas al costat provisional de Puigdemont. El programa de govern i les intencions de JxCat i d’ERC no els satisfan, i van definir la proposta acordada de ‘autonomista’. La CUP ha criticat durament les negociacions de repartiment de carteres dins el govern i el tarannà dels dos grups majoritaris. De fet, la militància no s’ha mogut de la posició inicial, la investidura de Puigdemont, el restabliment de les institucions i la implantació de la república. Si cal, per la via de la desobediència.
La CUP va dir que no a Sànchez i a Turull malgrat la pressió rebuda perquè decidís pràcticament en un dia si donava suport al conseller el dia abans que anés a declarar al Suprem, amb la perspectiva de tornar a ser empresonat. De llavors ençà, JxCat i ERC ja no cerquen activament el suport dels anticapitalistes perquè tenen els vots necessaris en segona volta, ara que la mesa ha acceptat les delegacions de vot de Puigdemont i Comín, que no poden sortir d’Alemanya ni de Bèlgica mentre l’euroordre sigui vigent.
La disjuntiva actual és si es tira endavant amb la reforma de la llei de presidència, que continua a l’ordre del dia del ple de dijous, o bé si Puigdemont designa un quart candidat a la investidura que rebi el suport de JxCat i d’ERC abans que, el 22 de maig, el parlament es dissolgui automàticament i Rajoy torni a convocar eleccions.
