Llarena s’emporta l’amnistia de Puigdemont de vacances

La setmana passada, el jutge Pablo Llarena era de vacances a la Cerdanya, on fa anys que té una segona residència, concretament, al municipi de Das. Segons algunes cròniques periodístiques, la nit del 6 d’agost va sopar amb uns amics al restaurant gallec O Meigallo de Puigcerdà. “El magistrat va ser reconegut per un grup ampli de clients que eren en una altra taula. Un d’ells es va aixecar i el va anar a saludar. En català li va expressar el seu ‘orgull’ i ‘agraïment’ per la feina del jutge”, relatava el diari El Español.

L’endemà, el magistrat es va traslladar a Madrid i va comunicar al Tribunal Suprem espanyol que suspenia la seva “llicència de vacances” arran de l’imminent retorn de Carles Puigdemont a Barcelona. Llarena preveia que el dirigent de Junts fos detingut pels Mossos en algun moment abans de la sessió d’investidura de Salvador Illa, tenint en compte que Junts i les entitats sobiranistes havien convocat un acte de benvinguda a les nou del matí a l’Arc de Triomf.

Tanmateix, la història no va transcórrer tal com se l’imaginava el jutge. Puigdemont no va ser detectat quan va travessar amb cotxe la frontera administrativa i, segons que va explicar Jordi Turull, va dormir dues nits en un pis de Barcelona sense aixecar sospites. El matí del 8 d’agost, va aparèixer pel passatge de Sant Benet i, acompanyat per una munió de dirigents, càrrecs electes i ciutadans, va arribar a l’Arc del Triomf, on va fer un discurs. Llavors, quan la multitud va començar a marxar cap al parc de la Ciutadella, Puigdemont va pujar en un cotxe i va desaparèixer.

Costa de creure que Llarena no veiés les imatges per la televisió en directe. Superada per la situació, la cúpula dels Mossos –que havia desplegat 602 agents, sense èxit– va provar de detenir a la desesperada el dirigent de Junts amb l’anomenada operació Gàbia, que va col·lapsar l’àrea metropolitana de Barcelona i els passos fronterers. Uns nervis que també van arribar a Madrid. A mig matí, fonts del Suprem van reiterar que els Mossos tenien l’ordre de detenir Puigdemont, tal com havia deixat “molt clar” Llarena en la interlocutòria que li denegava l’amnistia.

La crida i cerca va durar hores –es van detenir tres agents de la policia catalana–, però el dirigent va arribar sense problemes a Catalunya Nord i, més tard, a Waterloo. “L’arribada de Puigdemont a Barcelona es va assemblar més al que fa Jimmy Jump que no al retorn d’un ex-president de la Generalitat”, va dir l’endemà el comissari en cap dels Mossos, Eduard Sallent, en una conferència de premsa surrealista. Unes hores abans, un Llarena furibund havia enviat dues providències als Mossos i al Ministeri de l’Interior exigint explicacions.

Abans de tornar a anar-se’n de vacances, el magistrat del Suprem va reclamar a la policia catalana un informe detallat sobre els “elements que van determinar el fracàs [de l’operació] d’un punt de vista tècnic i policíac.” A més, va exigir els noms i cognoms dels responsables dels Mossos que van dissenyar i aprovar el pla de detenció, però també dels agents que en van fer “l’execució o el desplegament operatiu”. Ara per ara, la cúpula policíaca encara no ha respost, però sí que ho ha fet el ministeri, que se n’ha espolsat totes les culpes.

Abans vacances que no amnistia

En el retorn fugaç de les vacances, Llarena no va moure cap dit per resoldre l’aplicació de la llei d’amnistia a Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín que ell mateix els havia denegat el primer de juliol amb una interpretació molt recaragolada del delicte de malversació. A parer seu, els exiliats es van enriquir personalment amb l’1-O –per l’estalvi que els va significar organitzar la consulta amb diners públics– i van posar en risc els interessos financers de la Unió Europea, tot i que no s’ha acreditat que el capital emprat provingués de fons europeus.

Pocs dies després d’aquesta interlocutòria, les defenses, la fiscalia i l’advocacia de l’estat van presentar recursos de reforma davant el mateix jutge perquè reconsiderés la seva decisió. Ara, en compte de moure els engranatges per resoldre’ls com més aviat millor, Llarena va decidir d’encallar-los durant tres setmanes. I no va ser fins el 29 de juliol que va fer públic que havia traslladat els recursos a les parts perquè presentessin al·legacions en un termini de dos dies. En aquell moment, el magistrat ja se n’havia anat de vacances cap a la Cerdanya.

La cosa més lògica és que Llarena es pronunciï sobre els recursos en algun moment del setembre. El recurs de reforma, que previsiblement serà desestimat, és un pas imprescindible perquè Puigdemont, Puig i Comín puguin fer un recurs d’apel·lació dins el Suprem mateix, i l’haurà de resoldre una sala formada per tres magistrats. En el cas que també sigui denegat, les defenses podran anar finalment al Tribunal Constitucional espanyol i a la justícia europea.

Amb la maniobra de dilació, Llarena ha aconseguit d’empènyer el cas dels exiliats catalans més enllà del ple d’investidura de Salvador Illa i de l’11 d’agost, quan s’esgotava el termini de dos mesos perquè s’apliqués la llei d’amnistia i es retiressin les mesures cautelars contra els represaliats en causes vinculades amb el procés.