12.01.2025 - 21:40
L’acompanyaven uns treballadors del jutjat, a qui comentava amb arrogància: “M’han dit que ahir van tombar la llei d’amnistia per mi.” El jutge Joaquín Aguirre s’atribuïa, com un èxit, la derrota parlamentària de la llei d’amnistia el 30 de gener de l’any passat, quan Junts finalment no va donar suport al text al congrés espanyol perquè hi volia millores; havia reactivat a corre-cuita la causa de la trama russa, que tenia adormida de feia temps, perquè veia l’oportunitat de rebentar l’amnistia si finalment imputava el delicte de traïció –que n’era exclòs– al president Carles Puigdemont i als altres investigats en l’anomenada trama russa del procés. I així ho va fer, amb una interlocutòria el dia abans d’aquella votació, una decisió avançada per El Periódico, per qui ha estat el braç i còmplice mediàtic en un dels despropòsits i abusos judicials més greus que es recorden. Perquè el cas Vólkhov, desautoritzat, desactivat, és el punt culminant d’un jutge abusador, d’un home que ha demostrat el poder monstruós que pot arribar a tenir un jutge d’instrucció per a vulnerar drets, i fer-ho amb la tranquil·litat de saber-se impune. La seva croada quixotesca tenia el propòsit declarat de salvar Espanya.
Aguirre es jubila dimecres, poques setmanes després d’haver rebut una humiliació sense precedents de l’Audiència de Barcelona, que el va acusar d’haver comès un frau de llei per haver continuat la investigació del cas Vólkhov contravenint les seves ordres d’aturar-la perquè l’allargava de manera irregular i abusava dels drets dels investigats. Però el jutge, el juny de l’any passat, quan acabava d’entrar en vigor la llei d’amnistia –que també va desobeir de manera clamorosa–, imbuït d’una mena transcendentalitat patriòtica, va decidir que tenia la missió de protegir Espanya i Europa d’una ingerència russa, i aquest rampell li va semblar que justificava prou l’argúcia per a desobeir la seva autoritat judicial superior.
I poc després d’haver fet aquest salt al buit processal, tan bon punt va fer seixanta-sis anys, el mes d’agost, Aguirre va demanar de jubilar-se anticipadament. Va encendre un gran foc i tot seguit va demanar de plegar, que ja l’apagaria (o l’acabaria d’atiar) algú altre. I, de fet, passades les vacances d’estiu, el jutge pràcticament ha deixat de treballar. Aquests darrers dos mesos ha estat la jutgessa titular del número 13, Alejandra Gil, qui ha assumit la feina del jutjat número 1, el d’Aguirre, en qualitat de substituta. I caldrà veure ara qui serà el substitut d’Aguirre per a fer-se càrrec d’un jutjat que durant trenta-sis anys va ocupar un personatge detestat per molts companys de toga, incòmode i perillós per a qui caigués dins el radar de les seves investigacions prospectives i enrevessades, en què sovint pensava que tenia a les mans el destí de la història.
L’obsessió amb Laporta
Algú haurà de decidir què fer, per exemple, amb el cas Negreira, pel qual Aguirre investigava els pagaments del Barça a l’ex-vice-president dels àrbitres espanyols com un suposat cas de corrupció en el món de l’esport. Aquest cas és un altre exemple que defineix el caràcter trampós i obsessiu d’aquest jutge, perquè va maldar per poder imputar tant sí com no Joan Laporta en aquesta causa, amb què es va arribar a creure que destaparia un cas històric de corrupció que canviaria per sempre la història del futbol espanyol. Però sobretot somiava a presentar-se com el botxí judicial de Laporta i del que representa per al Barça en termes més polítics que no pas futbolístics.
Però la manera que va tenir de provar-ho fou tallada en sec (una altra vegada) per l’Audiència de Barcelona. Perquè es va empescar que el cas podria encaixar en un delicte de suborn, que té un termini de prescripció més gran que no pas els delictes pels quals va començar aquesta investigació. Això li permetria de fer entrar el primer mandat de Laporta al Barça dins la investigació, però hi havia un problema important: el delicte de suborn és necessàriament per a funcionaris públics, segons el codi penal espanyol, i Negreira no n’era pas, de funcionari.
Doncs bé, Aguirre es va treure del barret una interpretació segons la qual a efectes de dret penal Negreira podia ser considerat un funcionari perquè formava part del Comitè Tècnic d’Àrbitres, que depèn de la Federació Espanyola de Futbol, que rep fons públics. Va fer aquesta acrobàcia jurídica per imputar Laporta, però li van parar els peus: l’Audiència de Barcelona el va obligar a desimputar-lo.
Les macedònies d’Aguirre
El cas Vólkhov i el cas Negreira són els darrers grans despropòsits de la carrera judicial d’Aguirre, que va començar en diversos jutjats de Barcelona fins que va aterrar el 1988 al jutjat d’instrucció número 1, i no n’ha sortit fins ara que es jubila. Un cas poc comú. El primer gran cas que va instruir fou el de famílies benestants de Barcelona que subornaven militars perquè lliuressin els seus fills del servei militar, però el que va situar el seu nom per primera vegada en els grans titulars fou el cas Grand Tibidabo, als anys noranta, en què s’investigava l’estafa comesa a accionistes d’aquest grup. L’acusat principal fou l’empresari Javier de la Rosa, que va acabar condemnat a tres anys de presó.
Però la trajectòria d’Aguirre sobretot ha estat marcada per grans desastres, com ara el cas Macedònia, que va deixar una gran taca de desprestigi al jutge. Fou una causa de suposada corrupció que vinculava agents dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola amb el narcotràfic. La investigació no va dur enlloc, la fiscalia no li va donar suport i de mica en mica, any rere any, es van anar tancant les peces del sumari que implicaven uns quants agents. Aguirre es va pensar que tenia a les mans el cas més gran de corrupció policíaca de la història, i va acabar en no res.
Enmig d’aquella investigació plena de peces separades i de ramificacions infinites que ja era impossible de reconnectar –un modus operandi característic d’aquest jutge, que li permetia d’embolicar la troca, eternitzar les instruccions i controlar-les totalment–, Aguirre va ordenar un escorcoll insòlit el 2012 a la seu dels Mossos d’Esquadra, al complex Egara, perquè sospitava que hi havia mossos que actuaven en connivència amb els narcotraficants. Ell mateix, en persona, es va presentar a la seu dels Mossos el dia de l’escorcoll. Allò no va dur enlloc, la fiscalia no donava suport a aquelles tesis. Ningú condemnat, però el prestigi del cos sí que va restar tocat durant molt temps.
Els abusos de Vólkhov i la prova del cotó
Molts dels afectats acusaven Aguirre de cercar això: que el mètode fos en si mateix una finalitat, és a dir, que la instrucció fos tan dura, tan llarga i tan invasiva, i que tingués un component d’amplificació mediàtica prou gran perquè això mateix ja fos la condemna. El jutge (segurament) sabia que les seves investigacions no duien enlloc, que era impossible de poder-les portar a un judici que acabés en sentència condemnatòria. La condemna ja era la investigació mateixa, i l’estirava i la complicava a pleret, en fruïa pensant que era l’amo i senyor de tots els despropòsits que cometia, i es permetia d’insultar i riure’s d’un dels investigats, com va fer amb Puigdemont durant un interrogatori a un altre dels encausats a Vólkhov, de qui va fer afirmacions falses i humiliants (“es va cagar a les calces”). Aquesta causa, la de la trama russa, ha estat paradigmàtica d’aquest modus operandi, perquè tot i que sembla clar que acabarà arxivada, ja ha complert la finalitat d’atemorir, d’assenyalar i de desprestigiar tota la gent que va arribar a investigar.
I tot això Aguirre ho ha fet amb impunitat. Amb estirades d’orelles i desautoritzacions de l’Audiència de Barcelona, però amb impunitat. Les recusacions presentades contra ell no han prosperat, i tan sols ara, just ara que es jubila, i hi ha una querella que encara resta pendent de ser admesa a tràmit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. És la querella per prevaricació que van presentar contra ell el president Carles Puigdemont i el cap de la seva oficina, Josep Lluís Alay, per la maniobra judicial irregular amb què va mantenir el cas Vólkhov. El jutge Guillem Soler deia en aquesta entrevista recent: “Serà essencial veure si s’incoa, o no, la causa contra el jutge instructor per prevaricació. Perquè difícilment hi pot haver un cas més clar en què, com a mínim, hi hagi indicis per a començar la causa.” Com una prova del cotó: si la querella no prosperés, ni en aquest cas tan clamorós, es veuria clar que no hi ha cap marge de defensa contra jutges instructors desfermats i venjatius com aquest Aguirre que ara plega.
