04.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 04.09.2021 - 22:48
El juliol de l’any passat el jutge Joaquín Aguirre, titular del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona, va emetre una ordre europea d’investigació a Alemanya contra una de les persones investigades en l’operació Vólhov, aleshores secreta. No era pas una euroordre amb la finalitat d’extradició, sinó una petició d’investigació a un altre estat de la UE per a obtenir informació i proves durant la investigació judicial. En tots els estats de la Unió s’ha d’omplir un mateix formulari amb les dades de la persona investigada i del procediment. Aguirre va marcar que aquella persona era sospitosa de corrupció (que no és el nom de cap delicte a l’estat espanyol), malversació i emblanquiment de capital. I en l’apartat d’exposició dels motius va fer un resum de set pàgines en les quals no va fer cap esment al procés d’independència de Catalunya. Cap ni un.
Hi parlava de diners malversats, però no especificava on anaven a parar, segons ell; no explicava pas quina era la substància d’aquella investigació prospectiva que havia engegat, no deia —com sí que deia en totes les seves interlocutòries i en les ordres de detenció dels investigats— que sospitava que tot plegat era una trama de desviació i emblanquiment de diners per a finançar el projecte independentista, per a dotar de diners la Casa de la República de Waterloo, per a finançar i organitzar el Tsunami Democràtic i per a preparar el terreny per a una invasió de deu mil soldats russos per a fer valer la separació de Catalunya de l’estat espanyol. Això, escrit en un formulari oficial de la UE destinat a Alemanya potser li va semblar que els faria riure. I es va limitar a dir que la investigació era per sospita de malversació i emblanquiment de diners i poca cosa més.
Quan no t’ho compra ni el fiscal
Però dins de les fronteres de l’estat espanyol, el jutge Aguirre no es mossega pas la llengua, però va tan llançat que comet errors clamorosos. I això li ha passat aquesta setmana. Perquè el dia que el ventilador del jutge Joaquín Aguirre agafava la màxima velocitat per escampar la sospita de vincles entre l’entorn de Puigdemont i Rússia, amb aquest article del New York Times, es feien públics dos informes de la fiscalia espanyola que desestimaven precisament la validesa de les informacions difoses. Perquè assenyalaven una vulneració flagrant dels drets dels investigats. Hi ha una relació directa entre les dues desautoritzacions severes del fiscal al jutge i l’aixecament controlat del secret d’una part del sumari del cas Vólhov; l’una cosa pot explicar l’altra. Per què ha estat precisament ara que hi ha hagut el degoteig d’informacions, aparegudes a diversos mitjans, sobre la presumpta trama russa? La resposta més plausible: per la rotunda desautorització que ha fet el fiscal Fernando Maldonado d’una part de la investigació del cas Vólhov que ha fet el jutge Aguirre, el ‘jutge vedet’, com és conegut a l’àmbit judicial de Catalunya.
L’aixecament del secret de la part del sumari que té a veure amb el contingut dels mòbils que la Guàrdia Civil va segrestar al director de l’oficina del president Puigdemont, Josep Alay, ha coincidit amb la publicació en uns quants mitjans de converses privades amb, per exemple, el seu advocat Gonzalo Boye sobre la conveniència d’acceptar una entrevista amb un periodista rus que té un canal de Telegram molt potent; sobre quin contingut hauria d’aparèixer a l’entrevista, quin altre convindria d’evitar, etc. I també converses d’Alay amb un empresari rus amb lligams amb Catalunya. Amb el secret del sumari aixecat, qualsevol part ho hauria pogut filtrar, però hi ha proves que el contingut de les converses va circular molt abans, és a dir, amb el secret decretat. I això limita la responsabilitat al jutge i a la Guàrdia Civil, que eren els únics que hi tenien accés. Bé, i al fiscal. Però resulta que el fiscal va criticar durament el jutge per la manera com gestionava aquesta investigació, i li va demanar que l’arxivés.
El problema, tal com assenyala el fiscal, és que s’han fet servir dades d’una investigació policíaca per a un jutjat obtingudes amb la intromissió en converses privades de ciutadans, fetes de manera prospectiva, sense que hi hagués ni els més mínims indicis delictius. I tot plegat amb el propòsit de desacreditar aquests ciutadans, de difamar-los, de perjudicar-los políticament i personal, a ell i al president Puigdemont, tot incidint, una volta més, des de l’aparell judicial i policíac en la dinàmica política catalana. I ho van fer esbombant-ho a la premsa fins i tot abans no s’hagués aixecat el secret del sumari. Com s’explica que el New York Times pogués publicar aquell reportatge sobre converses i contactes d’Alay i de l’advocat Gonzalo Boye l’endemà de l’aixecament del secret de sumari si els periodistes que el van escriure s’hi havien posat en contacte força temps abans? Algú els va fer arribar abans una informació delicada, perquè eren converses privades, i que era protegida en aquell moment pel secret de sumari.
La policia judicial de la Guàrdia Civil, comandada pel tinent coronel Daniel Baena, àlies Tácito, és qui intervé els telèfons dels afectats, qui fa efectives les intromissions a les comunicacions per a donar suport a la investigació prospectiva contra empresaris, polítics i activistes independentistes que Aguirre ja fa temps que té entre mans. I l’equip de Tácito va trobar d’un gran interès una conversa entre Alay i l’empresari rus Aleksander Dmitrenko, perquè van trobar que tots dos estaven satisfets per una presumpta venda de petroli d’una empresa russa a una de xinesa. La van fer arribar a Aguirre el mes de juliol proppassat, i aquest hi va voler sucar pa. Perquè hi va veure indicis que podien alimentar una de les branques principals de la investigació per la qual l’octubre de l’any passat va fer detenir tant Alay com l’ex-conseller Xavier Vendrell, l’ex-dirigent de CDC David Madí i l’empresari Oriol Soler, entre més persones. Una branca del cas Vólhov sobre una presumpta ingerència russa en el procés, amb l’oferiment inclòs de l’enviament de deu mil soldats per a defensar la independència.
El jutge encara pretenia, arran de saber el contingut d’aquesta conversa, de prendre més mesures per a intervenir tant les comunicacions com el patrimoni d’Alay i de Dmitrenko. Però quan va veure-ho, el fiscal Maldonado es va posar les mans al cap, tal com palesen els seus arguments, duríssims, contra el propòsit del jutge. Deia això: “Aquesta investigació prospectiva, com a vulneradora dels més elementals drets i llibertats de la societat democràtica basada en la supremacia de la llei, pretén de ser revocada pel ministeri fiscal […] perquè és la demostració palpable de l’arbitrarietat dels poders públics.” I diu això perquè el jutge exposa el contingut de la conversa sense dir en cap moment “quins són els delictes comesos ni les conductes penalment rellevants ni la seva qualificació jurídica”. Encara més: “Afirmar que s’ha d’investigar ‘per esbrinar si aquesta operació és només una pantalla per a algun finançament d’un partit polític (?)’ és tant com facultar l’autoritat a investigar qualsevol fet i qualsevol persona per si s’ha comès cap delicte.”
El fiscal Maldonado li diu al jutge si creu que és normal d’intervenir comunicacions privades de gent de qui se sospita qualsevol cosa sense tenir-ne cap prova, tan sols la sospita. I demana que s’arxivi la peça separada sobre els telèfons de Josep Alay. Signa aquest escrit amb data del 20 de juliol proppassat. Però no s’ha sabut que existia aquesta desautorització tan dura fins ara que s’ha aixecat el secret d’aquesta part del sumari, un mes i mig després. I és precisament aquesta part de la investigació, que tant critica el fiscal, que surt publicada al New York Times i que també s’ha difós a El Periódico en un article replicat en anglès a la web d’Organized Crime and Corruption Reporting Project (OCCRP). I la relació que l’article del New York Times, signat per Michael Schwirtz i José Bautista, fa entre unes presumptes operacions russes per a afavorir econòmicament la Lliga Nord de Matteo Salvini i aquesta conversa d’Alay són calcades a les que fa el jutge Aguirre i que el fiscal Maldonado desacredita.
La investigació del cas Vólhov relacionada amb el Tsunami fa aigües, i no tan sols per aquest cop de porta de la fiscalia, sinó per un altre que també s’ha sabut aquesta setmana: el mateix fiscal Maldonado ha desautoritzat per segona vegada en dos mesos el jutge Aguirre per la pretensió de traslladar a l’Audiència espanyola la part de la investigació del cas Vólhov que té a veure amb el Tsunami Democràtic. Aquest sumari, instruït pel jutge Aguirre, és un poti-poti, una amanida amb molts ingredients: del presumpte desviament de diners de subvencions a entitats cap a la Casa de la República de Waterloo, als negocis de Xavier Vendrell i de David Madí, passant per l’activitat i la direcció del Tsunami Democràtic i l’esmentada trama russa. I com que l’Audiència espanyola, de la mà del jutge Manuel García Castellón (responsable de l’ofensiva contra els membres de CDR detinguts el 23-S), fa gairebé dos anys que va començar a investigar per terrorisme l’activitat del Tsunami Democràtic, el jutge Joaquín Aguirre va voler traslladar aquesta part de la causa a Madrid. Però ho va fer tan malament que el fiscal li va tornar a parar els peus.
El mes de juny, Aguirre es va inhibir d’aquesta part de la causa per mirar de vincular tot l’entorn del president Puigdemont, a qui té en permanent vigilància, a la investigació prèvia del Tsunami de l’Audiència espanyola. S’hauria penjat una medalla, la del jutge que va aconseguir de vincular l’entorn del president a l’exili en l’acusació de terrorisme contra el Tsunami. Però fins i tot ací el “tot s’hi val” té uns certs límits, i quan ja hi ha causes contra l’independentisme que es miren amb lupa als tribunals internacionals, sigui a Estraburg sigui a Luxemburg, encara més. Per això el fiscal Maldonado va rebutjar la pretensió d’Aguirre, perquè a la interlocutòria del jutge no s’exposava ni la qualificació jurídica ni els fets atribuïts als investigats. “Això implica infringir el dret de les parts no solament de tenir coneixement dels fets que els imputen, sinó també a saber les raons per les quals el jutjat s’inhibeix en favor de l’Audiència Nacional [espanyola].”
Maldonado entén que en aquest cas s’han vulnerat els drets de tutela judicial efectiva dels investigats, cosa que els ha causat indefensió. Per això, insta el jutge a declarar la nul·litat de l’acte d’inhibició del 9 de juny i a dictar una nova resolució que respecti el dret de les parts de saber els fonaments bàsics que el fan declinar la seva competència sobre el Tsunami Democràtic.
Aguirre ja va rebre un revés extraordinari del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quan va demanar d’investigar el diputat de Junts Francesc de Dalmases per malversació. Considera que Dalmases va desviar subvencions a les fundacions Igman i CATmón per unes altres despeses del procés d’independència. Però, com que és aforat, la investigació no la pot continuar Aguirre i l’hauria de fer el TSJC. Tanmateix, el tribunal li va dir que no veia pas indicis delictius contra Dalmases, que hi mancava concreció, que practiqués noves diligències i fins i tot que oferís al diputat la possibilitat de declarar voluntàriament al jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona. No havia fet res d’això, no havia dut a terme les diligències mínimes necessàries per a obtenir prou informació per a saber si hi havia cap mena de base per a continuar investigant-lo, de manera que la fiscalia li va dir que no estava d’acord a traslladar la causa al TSJC. I tanmateix ho va fer, i el cop de porta dels magistrats fou sonat.
L’historial amb Trapero i Baena
El jutge Joaquín Aguirre és un personatge heterodox a la judicatura, i amb una habilitat especial per a treure tothom de polleguera. El juliol del 2012 va fer escorcollar la seu dels Mossos d’Esquadra, al complex Egara, en el marc del cas Macedònia, una investigació sobre una presumpta trama de corrupció que vinculava agents dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola amb el narcotràfic. La investigació no va dur enlloc, la fiscalia no li va donar suport i de mica en mica, any rere any, es van anar tancant les peces del sumari que implicaven uns quants agents. El 2019, nou anys després d’haver obert la causa, Aguirre en va dictar el sobreseïment.
Curiosament, durant la instrucció d’aquella causa, Aguirre va arribar a demanar a l’aleshores intendent Josep Lluís Trapero que intervinguessin l’equip de crim organitzat de la Guàrdia Civil i el seu cap, Daniel Baena. Però Trapero s’hi va negar, perquè no hi veia indicis de criminalitat. Deu anys després, Aguirre ha volgut premiar amb la investigació del cas Vólhov el tinent coronel i la unitat policíaca que havia posat sota sospita. Va traspassar a Baena la investigació del cas, deixant-ne de banda la unitat de delinqüència econòmica (UDEF) de la policia espanyola, que és qui havia començat la investigació prèvia, el 2018, sobre subvencions de la Diputació de Barcelona. Aquest canvi de criteri d’Aguirre va encendre els ànims entre els comissaris de la policia espanyola, que van carregar amb duresa contra el jutge. Segons fonts de la investigació que esmentava El Món, Aguirre va fer el canvi de policia judicial perquè la UDEF es concentrava en la malversació, però no hi vinculava el procés independentista. Baena, en canvi, amb la seva fixació contra l’independentisme i el seu historial com a instructor policíac de la investigació del jutjat 13, hi encaixava perfectament.
Perquè sembla que Aguirre vulgui emular el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer, artífex de la causa general contra l’independentisme des del jutjat número 13. El president del CGPJ, Carlos Lesmes, el va acomiadar com un gran home quan va traspassar a final del 2018, tot dient que havia canviat “el rumb de la història del nostre país”. Potser Aguirre en vol ser el continuador, però la seva malaptesa és encara molt pitjor.
