05.11.2024 - 21:40
Les negligències de la Generalitat durant la gestió de la gota freda, que ja ha causat 211 morts al País Valencià, poden tenir recorregut als tribunals. Serà un camí llarg i complicat, però la primera gran iniciativa per a dur el president Carlos Mazón davant de la justícia ja ha començat a caminar. Francesc Miralles, Andrea Kruithof i Juan Cardona, creadors de Greuges pendents, un popular pòdcast d’actualitat política, promouen la campanya “Justícia per a València”. Ja han publicat un formulari per a recollir adhesions que després els serviran per a emprendre accions legals. De moment, diuen que ja tenen el suport de més de 1.500 persones, 400 de les quals s’han ofert com a voluntaris. Ja treballen perquè s’hi afegeixin entitats de renom. Demanen diners i l’ajut de juristes, experts –com ara geògrafs o enginyers– que puguin fer de perits i comunicadors que facin córrer la brama. Volen anar acumulant, de mica en mica, testimonis i documentació.
La utilitat del camí legal
Seguir la via legal hauria de servir, d’entrada, perquè els ciutadans tinguin informació de primera mà sobre què va fallar ben bé, què es podia saber i què no, quines decisions es van prendre exactament, etc. Les institucions no solen donar-la individualment, però els impulsors creuen que amb una demanda popular serà més factible. Una altra raó bàsica és l’econòmica. “Sabem d’altres riuades i fenòmens per l’estil en què acaba essent molt complicat que la gent cobre, perquè les asseguradores solen posar-hi moltes traves. Per açò és important esclarir qui en tenia la responsabilitat i qui se n’ha de fer càrrec. Un reconeixement judicial de la responsabilitat de l’administració facilitarà enormement que els afectats cobren”, explica Francesc Miralles, advocat i politòleg.
A banda els danys materials, hi ha la responsabilitat penal del govern. Un dels entrebancs que tindrà la iniciativa és que, en principi, les administracions públiques no poden tenir responsabilitat penal, que correspon tan sols als responsables individuals. Això serà més difícil d’escatir. L’acció apunta tres persones: el president Mazón, el secretari de Seguretat i Emergències, Emilio Argüeso, i la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, per bé que tots tres han jugat a passar-se la pilota perquè sigui complicat de precisar qui era responsable en cada moment. “Creiem que la responsabilitat del govern respon al tipus d’homicidi imprudent o negligent, perquè, malgrat que sabien un seguit de dades molt clares, no van donar l’alerta fins molt tard, i no tan sols això, sinó que no es van reunir fins a les cinc de la vesprada, quan els barrancs ja baixaven plens”, diu Miralles.
Els juristes avisen que sol ser complicat que aquesta mena d’accions judicials reïxin. És tot un desafiament demostrar que hi ha una relació causal entre les decisions concretes dels polítics i les conseqüències –les morts que s’haurien pogut evitar, per exemple. Els impulsors de “Justícia per a València” en són conscients: caldrà demostrar que, disposant de la informació de què disposava Mazón, la diligència normal d’un càrrec com el seu és actuar d’una altra manera, i que si no ho fas ets negligent. En el cas del president de la Generalitat, diu Miralles, una de les línies més importants serà precisament constatar que no és un ciutadà normal, sinó que té unes atribucions determinades de les quals prengué la decisió de desentendre’s. “Ell deixa un rastre de molles de pa. Per què esborra el tweet si ell no és responsable?”, es demana.
En tot cas, Miralles, Kruithof i Cardona són plenament conscients de les dificultats. “És complicat que el condemnen per açò? Sí, però pensem que val la pena invertir recursos a demostrar que un càrrec d’aquestes característiques té una responsabilitat, i el que fa o deixa de fer pot salvar o costar vides”, explica. Condemnar cap càrrec polític d’avui per demà no sembla viable, però pel camí es poden recollir uns altres fruits. Miralles traça un paral·lelisme amb el cas Cooperació, que originà la condemna de l’ex-conseller Rafael Blasco per delictes com ara malversació, tràfic d’influències i prevaricació administrativa. “En aquell moment era permès, segons els termes dels ajuts, que les ONG que rebien ajuts públics compressin pisos. Fins que no s’obre judici, no hi ha un jutge que considera que els diners no són per a això i que hi ha hagut una desviació. Moltes vegades es genera una doctrina sobre la marxa. És això que volem”, diu.
El rastre de Mazón
És tan clar que aquest rastre de molles de pa duu fins a Mazón que, segons Miralles, “ell mateix es posa la soga al coll”. Les contradiccions poden ser de gran ajuda perquè el cas triomfi. Mazón, diu, hauria pogut sortir el primer dia a culpar l’Associació Valenciana de Meteorologia (AVAMET) o la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, com ha acabat fent una setmana més tard. Hauria estat lleig, és clar, però hauria mantingut la coherència d’un relat. No ha anat així. “Dimarts, dimecres i dijous els van faltar reflexos per a sortir organitzats. Mazón estava paralitzat”, diu. “Mazón s’equivoca de blanc, perquè, sense haver coordinat res, dispara contra institucions que sí que feien alguna cosa i que a més a més sí que van avisar. És una línia de defensa molt maldestra, no li pot anar bé en cap context, perquè hi ha massa proves.”
La clau és com es configurarà el relat d’ara endavant. Miralles creu que és molt complicat que ningú atribueixi la responsabilitat al govern espanyol ni a Pedro Sánchez d’allò que va passar aquell dia. Li sembla detectar entre la societat valenciana el sentiment que el govern de Pedro Sánchez ha actuat amb un excés de tacticisme, però el fet és que la Moncloa no era competent per a gestionar la crisi de bon començament. Tots els dits apunten Mazón. “Que la tempesta se n’anava cap a Conca va dir-ho sense cap prova. No tenia cap informe. Cap. Algú li ho diu de boca i ell ho repeteix, i després esborra el tweet. Hi ha tants elements comunicatius i de percepció, a part dels purament jurídics, que li juguen en contra, i el relat ha estat tan maldestre, que ho té molt complicat”, diu.
