Justícia poètica per a Ventura Ametller, el veterinari amb vocació de literat

“Els seus versos avui per avui no són res. Vull dir que són encara informes. No té vostè gens de domini lingüístic, com vostè sap prou, ni un món ni una expressió propis. El seu pensament i els seus sentiments són elevats i magnífics, però això no és encara, ni de lluny, poesia, almenys en el meu modest entendre.” D’aquesta manera va despatxar els versos presentats per un jove aprenent al poeta Salvador Espriu, considerat aquell any 1963 molt més que un poeta, gairebé un profeta civil. De tota manera, l’autor de La pell de brau no deixava de donar-li alguns bons consells, que aquell escriptor pràcticament secret no va estar-se de seguir al peu de la lletra: “Treballi molt i molt la seva llengua, fugi de tota mena de pensaments i sentiments abstractes o massa transcendentals o generals, no vulgui dir més del que està al seu abast, no s’empari en citacions il·lustres, culli la bellesa concreta, arran de terra. No es deixi portar de cap facilitat. Pateixi la seva poesia: que ella valgui la seva vida. Si no està disposat a pagar aquest preu, val més que ho deixi córrer. Recordi que la poesia és residual, és a dir, és allò que no es pot dir en prosa i que està al capdavall del camí, és la quinta essència d’una experiència o d’un dolor, és allò que està gairebé més enllà de les paraules i que prepara el nostre dret al silenci, és l’última i nua senzillesa, és un terrible combat per una conquesta tot sovint inabastable.” També li va aconsellar que fes servir un nom de ploma, perquè amb el que deien els documents no aniria enlloc.

Així, Bonaventura Clavaguera i Clavaguera es va convertir en Ventura Ametller, nom que va prendre de la casa pairal de Pals, al Baix Empordà, on havia nascut el 1933, fill cabaler d’una família de tractants de bestiar. Origen que el va portar irremeiablement a l’ofici de manescal rural. Així doncs, l’escriptor Ametller va conviure durant dècades amb el més prosaic veterinari Clavaguera, que apareix en alguns texts de Josep Pla. N’hi ha prou de revisar les notes dietarístiques de La vida lenta, per adonar-se que Claveguera era una presència habitual al mas Pla, a mitjan anys seixanta. Va ser un altre dels consells d’Espriu, que va adreçar el jove escriptor cap a Pla, assenyalant-li com si es tractés d’un facultatiu que aquell tractament equivaldria “a tones de penicil·lina mental”. De fet, arran de la mort de Pla, Ametller va confessar que havia tingut l’oportunitat de conèixer-lo l’any 1959, amb motiu d’un homenatge a uns pagesos de Pals, promotors del cultiu de l’arròs, empresa en la qual també havia estat ficat el pare de Pla. “Era antic amic, conegut de la meva família des de molts anys. Jo llavors era un jove embadocat i no vam parlar per res de literatura”, assegura en aquells mateixos papers que vaig tenir l’oportunitat de consultar al despatx mataroní de l’escriptor-veterinari.

“Poemes monstruosos”

Ventura Ametller va ser un dels biògrafs frustrats de l’escriptor de Llofriu, com testimonien un centenar de notes que es conserven al seu arxiu familiar, i que comencen de puny i lletra del mateix Pla, com una indissimulada mostra del caràcter subjugant que el personatge donava a l’encàrrec fet al seu biògraf. Ametller no se’n va sortir, però la relació entre aquells dos homenots va ser estreta, fins i tot quan l’empordanès Clavaguera, en temps de minva del bestiar agrícola al seu país i conversió d’antics pagesos en gestors de càmpings i hotels, l’any 1967 va agafar els trapaus i se’n va anar a Mataró, d’on era la seva dona, Isabel Viñals, i on acabà com a director tècnic de l’escorxador familiar. “La nostra relació fou sempre –des del primer dia– d’una senzillesa i cordialitat admirables. La ironia i el sarcasme tan temibles de J. Pla, no van tocar-me ni remotament. Ni tan sols quan vam fer la tria feroç i crítica dels meus 400 poemes de joventut. La majoria dels quals van anar al foc d’aquella llar d’enorme campana del Mas Pla”, escriu en aquests papers Ventura Ametller. Ara el miler d’aquells “monstruosos poemes”, com els descriu irònicament i amb múltiples sentits Pla a les notes de gener del 1965, que conformen la seva Poesia completa, acaben de ser publicats per Edicions de 1984 en dos volums que volen esdevenir un acte de “justícia poètica” cap a un poeta gairebé clandestí.

Ametller, que havia publicat l’any 1968 l’assaig Teoria general de l’universalisme i el 1986 la novel·la Summa Kaòtica, només va veure editat en vida dos dels seus poemaris: El primer quadern de Bel Dezir i Paradigmes esotèrics. Això no vol dir que fos un poeta de producció exímia. Ben al contrari, durant anys va dedicar-se a construir amb rigor, discreció i de manera sistemàtica una obra poètica que després de la seva mort la família va trobar perfectament endreçada, classificada, datada i mecanografiada, preparada pràcticament per a dur a impremta. Ni amb la dona ni amb les filles, Elisabet i Teresa, n’havia parlat, d’aquesta obra, que tot sovint la seva família gaudia escoltant les nits d’estiu a Pals –a Mataró mai no s’hi va acabar de trobar bé–, sense acabar d’entendre’l del tot. Va ser el seu gendre, el pintor Josep Maria Codina, qui en una llarga conversa poc abans de morir a la sala que havia estat el seu despatx i biblioteca, va rebre’n l’encàrrec. Recorda perfectament que el seu sogre, ja molt delicat de salut, va fer un ampli gest amb la mà amb el qual volia abraçar el munt de carpetes i llibretes que contenien la seva poesia i el seu dietarisme, i va deixar anar un “Tu mateix, fes-ne el que vulguis.”

Professionalment allunyat dels seus contemporanis, el seu estil i el seu llenguatge tampoc no s’avenien amb els dels companys de generació. Les seves aproximacions als cenacles de la cultura catalana del moment, al mileu barceloní, no van ser reeixides, i aquest fracàs el va fer sentir menysvalorat i va fer que es tanqués encara més en la seva passió secreta. La seva vida pública fora de la literatura era la ciència, i la literatura n’era la part privada, gairebé secreta, la que només compartia amb els que li eren més propers. Alhora, com explica la seva filla Teresa, presidenta de l’Associació Ventura Ametller aquesta obra era fora del seu temps, difícil, constituïa un món críptic. Potser per això Clavaguera va preferir no fer gaire soroll i, en tot cas, connectar amb autors més joves, com el malaguanyat Valerià Pujol, prologuista de la Summa, i la gent de la Font del Cargol, que hi podien connectar, o camarades outsiders, com Lluís Racionero, que el definia com un Dalí posat en paraules. Potser per això la seva poesia i la seva narrativa han estat lloades per autors tan diversos com Adrià Pujol, Carles Duarte i Jaume C. Pons Alorda, aquests darrers autors del pròleg a l’obra complet d’un poeta que veuen lliure i singular, que altera el cànon poètic català, i que a tot estirar es podria agermanar a dos Joans, Vinyoli o Perucho, però també podria dialogar amb Josep Palau i Fabre, Andreu Vidal, Josep Palàcios i Màrius Sampere. Com afirma Pons Alorda, alquimista de si mateix, del rebuig dels seus coetanis en va treure or.

La tasca i l’esperança de l’Associació Ventura Ametller

El fet és que els dos toms, de vuit-centes pàgines cadascun, hauran de servir per a fer conèixer Ametller i posar a l’abast tant dels lectors com dels estudiosos una obra que s’havia començat a difondre amb una Antologia d’emergència, a cura de Marta Puigventós i Joan-Carles González Pujalte. Fou publicada a instàncies de l’associació, creada l’any 2017 a redós de l’èxit del trentè aniversari de la Summa Kaòtica, que és previst que es reediti, juntament amb la Resta Kaòtica, l’any 2026, coincidint amb els quaranta anys de la primera publicació. Hi ha també una Multiplicació del kaos, inèdita. L’Associació, de la qual m’enorgulleixo de ser membre fundador, tot i que actualment m’escau més l’adjectiu maçònic de “dorment”, també és la impulsora del premi de poesia Ventura Ametller, amb el qual vol relligar el nom de l’autor empordanès amb les noves generacions poètiques.

En un intent d’aproximació a la poesia de Ventura Ametller, Puigventós –responsable de l’edició de la poesia completa– usa l’adjectiu “exuberant”, en què es troben tots els temes, i “maximalista”, amb una aparença d’escriptura a raig, però molt ben pensada. El dolor, abstracte i concret –la mort del seu fill, posem per cas– hi és omnipresent, però també les circumstàncies personals, el context general, bo i no ser gens ni mica un poeta del realisme social, tan de moda a la seva època. Marcat, com tots els nens de la guerra, pel conflicte bèl·lic de 1936-1939 –com una pensada de l’atzar, va morir el 18 de juliol de 2008– no va pas reprimir la seva ambició, típicament empordanesa, i proposà la Teoria general de l’universalisme –de pròxima publicació a la col·lecció Figura, que dirigeix Antoni Martí Monterde– com una utopia filosòfica d’unitat i germanor entre els pobles del món i de fe en l’evolució humana, en un context marcat per la guerra freda. En un poema compost arran de la mort del seu amic Josep Pla, va escriure: “Resta la flama al cor.” Ara, amb la publicació de l’obra completa, de Ventura Ametller també hi restarà la poesia.