Si de justícia parlem

Sovint prefereixo una pel·li a una sèrie. M’ho estimo més perquè una bona sèrie m’enganxa i no puc parar fins a acabar-la, massa temps. Cert que la imatge en moviment, la narrativa en imatges, és per a mi una forma de sentir i sobretot de pensar. De petita no te n’adones però de gran ho saps: l’ull i el cap estan del tot connectats en doble direcció, no és possible mirar sense pensar ni pensar sense mirar, ni quan ho fas malament, ni quan ho fas impulsat per la propaganda i prou, ni tan sols quan no ho saps. Feu-ne la prova, en cas que no ho hàgiu comprovat amb escreix. De la combinació ull-cap-ull la cosa arriba al cor, al teu i al cor del tema de les imatges. Per això en general m’estimo més un bon film, que ho concentra tot en molta menys estona que una sèrie i va directe a la cosa. Aquest dimecres vaig tornar a veure Network de l’enorme Sidney Lumet en versió remasteritzada (Filmin). Que bé que se sosté, quina força, quina anàlisi sense contemplacions i fins a l’arrel de la televisió, un film del 1976.

El bon cine fa que siguis exigent amb les sèries. Et fa escrupolós en tot, la veritat, però aquesta és una altra història que la d’aquesta crònica, només hi afegeixo que sense cine, sense bon cine, no podem fer gairebé res de bo en una societat i una cultura contemporànies, el cine ens relliga i si no en fem de bo sobre nosaltres mateixos en veurem, en veiem, sobre altres societats que sí que fan bon cine.

I així vaig anar a parar fa uns dies a una molt bona sèrie, que no en sabia res, no se n’ha parlat prou: Seven seconds (Netflix), del 2018, creada per la guionista d’origen canadenc Veena Sud, que n’escriu tres dels deu capítols, i dirigida per diversos directors. L’interpreta un estol excel·lent encapçalat per les actrius negres Regina King, nord-americana, que Time ha declarat enguany una de les cent persones més influents del món, i la britànica Clare-Hope Ashitey. La sèrie és tan bona que la plataforma es va negar al cap de poc d’emetre-la a produir-ne una segona temporada. Regina King deu ser influent, entesos, però no tant per a impedir que una productora continuï una sèrie sense complaences que destapa en pantalla el sistema judicial nord-americà.

Si de justícia parlem, no n’hi ha, de cap manera, i l’acció passa el 2017, per als negres nord-americans. No n’hi ha de cap de les maneres, en absolut no n’hi ha.

He vist algunes sèries des que em vaig apuntar a les plataformes, que no fa pas tant. N’hi ha moltes que no he vist. D’altres que he vist senceres en marató, bones, molt bones: quan les veus seguides en copses les repeticions i allargassaments, el narcisisme de creadors i intèrprets, el refistolament d’enamorar-te del que fas i de creure’t que bo que és. Però feia temps que no em trobava amb una història llarga que no pots deixar perquè això seria abandonar aquella gent a la seva sort. Impertèrrita en la posada en escena, d’una cocció lenta que t’estreny la combinació d’ull-cap-cor, d’una desolació implacable –com Network–, quan l’acabes admires la capacitat nord-americana d’afrontar de cara els problemes greus, gravíssims, que tenen. Com Network.

Des del primer fotograma veus que Seven Seconds parla dels Estats Units, la societat, les institucions i els seus diguem-ne ideals: l’estàtua de la Llibertat. Icona que serà decisiva en les proves de la fiscal de l’estat davant el jurat popular que sense pal·liatius demostren que el policia encausat per la mort d’un noi negre de quinze anys ha mentit un cop i un altre, i ha fet servir la Llibertat precisament com a coartada. La foto d’amunt recull el moment en què la fiscal certifica al lloc del crim la coartada impossible del policia, que no obstant això sortirà gairebé indemne del judici. Les icones del passat com a coartada del present.