Jurassic Park 78

Felipe González, de setanta-nou anys, ex-president del govern d’Espanya (1982-1996), i Miquel Roca Junyent, de vuitanta-un anys, advocat de la casa reial espanyola, ponent de la constitució del 1978, membre de la comissió que va redactar l’estatut i etern número 2 de Jordi Pujol, es van trobar ahir al Círculo Ecuestre de Barcelona per parlar de la vigència de la constitució espanyola. A primera fila, Isidre Fainé, el comte de Godó, Salvador Illa, Pere Navarro, Jaume Collboni, Pau Regàs i Rocío Martínez Sempere, “que ha estat molt important en aquesta trobada”, en paraules del president de l’Ecuestre, Antonio Delgado. Moderava l’acte Joaquín Luna, periodista de La Vanguardia que anys enrere feia informació política, però que per als lectors d’ara és conegut per les desconcertants columnes sobre la nit barcelonina, amb títols com aquest: “És saludable una parella jove?”, en què teoritza sobre si els homes de més de cinquanta anys han d’anar amb dones joves o no. Ahir es va viure, doncs, un Jurassic Park 78 en la màxima esplendor, sentit de l’humor inclòs (quan a Felipe González li van demanar com veu Catalunya d’aquí a deu anys va respondre: “I això ens ho demanes a nosaltres, que tenim vuitanta anys?”, frase que va arrencar la rialla franca de l’audiència).

Felipe González i Miquel Roca són vells coneguts, i ahir vam saber que Felipe, a Roca, li diu Miguel. Són coautors del llibre ¿Aun podemos entendernos? (Planeta, 2011), de fa deu anys. Tots dos, després del seu pas per la política, viuen intensament una vida al sector privat: Felipe González ha estat al consell d’administració de Gas Natural (2010-2015), a la segona naviliera del món en remolcadors, Boluda Towage (2019), o a Ialcon Consultoria, l’empresa familiar que té amb els fills dedicada a la compra-venda de terrenys i urbanització de finques. Miquel Roca dirigeix el seu poderós bufet Roca Junyent i ha format part del consell d’administració de moltes empreses de l’ÍBEX-35, com ara Abertis, Banc Sabadell, ACS i Accesos de Madrid. Els ara milionaris Felipe González i Miquel Roca, doncs, van dedicar una hora a parlar de la constitució espanyola, patrocinats per Merlin, la Zona Franca i La Vanguardia, en un acte emès per YouTube que es pot veure sencer ací:

Si haguéssim de resumir les intervencions amb una sola idea dels dos ponents triaríem aquesta de Miquel Roca: “Va arribar un moment que la crítica a la constitució m’irritava. Ara m’avorreix. És d’una pobresa intel·lectual tan forta!”; i aquesta de Felipe González: “Quan Kamala Harris jura la constitució americana, jura defensar-la contra tots els seus enemics interns i externs! Això és constitució militant. I a vegades ho trobo a faltar. Em vénen ganes d’enfrontar-me amb els enemics de l’únic pacte de convivència de tota la nostra història contemporània. I després dic: no, estic conforme que tothom pugui expressar el que pensa de veritat”.

Però els ponents van deixar anar més idees que no aquesta, en un diàleg constant que ara resumim i editem:

Felipe González: “M’omple de satisfacció que algú ens digui ‘règim del 78′. Vol dir que un altre règim va quedar enrere, el de la dictadura. Suposo que Miquel i jo som dels que ens sentim els últims de Filipines: orgullosos de pertànyer al règim del 78. I els que ho critiquen no han contribuït a res!” [aplaudiments del públic].

Miquel Roca: “S’ha de modificar la constitució? És clar que es pot reformar. La mateixa constitució ho preveu. Però veig més desig de canviar-la que no saber què volen canviar. El que negaré fins al darrer dia és que canviar la constitució ens farà més feliços. Això no. Que no em vinguin amb ximpleries.”

Interessant va ser la resposta a la pregunta: “Us preocupa què diguin de vosaltres les xarxes socials?”, perquè explica molt bé la incomoditat de tots dos sobre la nova manera de transmetre el relat. González va optar per la rialla que salva, Roca per la intel·lectualització del moment:

Felipe González: “Si em preocupen les xarxes? Moltíssim! No dormo” [rialla del públic].

Miquel Roca: “Ja tenim una diferència. González sap què són les xarxes. Jo, no. La cridòria dels extrems s’imposa sobre la centralitat. Ens hauríem de preguntar si la centralitat respon a la cridòria amb un silenci excessiu. Callem molt. El que ens passa és molt complicat. Vejam, que la cridòria mani, però quan hàgim superat l’esclavitud del silenci, no? Si hem d’enfocar el futur, mirar el nostre passat més recent hauria de donar-nos ànims. La transició no va ser fàcil. I la vam superar. No ens neguem el motiu d’orgull. Ens reforça de cara el futur. Doncs ens el neguem!”

“Callem molt.” La percepció de Miquel Roca és que l’establishment del règim del 1978 calla molt.

I un altre moment interessant va ser quan van parlar sobre els deu anys de l’alto-el-foc d’ETA. Aquell dia, quins noms els van venir al cap, els demana Luna. Felipe González, president del govern amb ministres i alts càrrecs seus condemnats per la justícia espanyola per terrorisme d’estat (Corcuera, Barrionuevo, Vera, etc.), va citar com a record més punyent la mort de Francisco Tomás i Valiente i l’atemptat d’Hipercor. Però també va explicar que no sabia que matarien Ernest Lluch, però sí que ETA volia atemptar a Barcelona. I va acabar dient: “Les meves memòries, em resisteixo molt a fer-les.” I que encara avui quan dorm es posa el telèfon fix lluny, i el mòbil apagat; fou una referència que no vam acabar d’entendre (no vol rebre males notícies a mitjanit? Té por encara d’atemptats?)

Miquel Roca va dir això: “Em sembla ofensiu i molt negatiu distingir entre víctimes civils i militars. Totes les víctimes són víctimes, i en una democràcia tot exercici de violència repudia a l’essència. I això és tan elemental!”

Per acabar, va haver-hi un al·legat monàrquic de Felipe González en favor de Juan Carlos I: “No se li ha respectat la presumpció d’innocència. Anticonstitucionalistes, aquests són els que no apliquen la presumpció. No se li valora el llegat. I tots portem una motxilla, si hem fet coses. Diré públicament que vull que torni i que es respecti la seva presumpció d’innocència”; i una frase final de Miquel Roca que permet al senyor advocat d’acabar citant Cambó, sempre tan adient en actes com aquest: “Cambó al parlament espanyol va dir: ‘Passaran els règims, canviaran els governs però el fet etern de Catalunya, romandrà.’ Que en prenguin nota.”

I es va fer el silenci.