Junts prova de convertir l’excepcionalitat en arma

La victòria abassegadora del president Carles Puigdemont el 2019 serà difícil de repetir. 1.018.000 vots, una xifra inaudita per a cap candidat a Catalunya en unes eleccions europees d’ençà del 1987. Ara Repúbliques, la llista d’Oriol Junqueras, en va obtenir 1.252.000, però, d’aquests, 519.000 eren de fora del Principat, gràcies a la coalició amb Bildu i el BNG. La situació era extraordinària: la ferida de l’octubre del 2017 era calenta, feia un any i escaig que Puigdemont era a l’exili, mig govern seu era tancat a la presó, encara era incert el destí de les causes a la justícia europea. Pocs dies abans de les eleccions, la Junta Electoral espanyola va vetar-los, a ell i als números dos i tres de la llista, els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí, i la candidatura va haver de nomenar tres substituts provisionals: l’advocat Gonzalo Boye, l’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias i la periodista Beatriz Talegón. Llavors la campanya del legitimisme i del vot de protesta contra la repressió va reeixir. Però el nou candidat, Comín, afronta ara unes circumstàncies molt diferents.

Comín ha descentralitzat la campanya, diu, per a escenificar la internacionalització del conflicte que s’ha assolit aquest mandat, però el canvi també li serveix per a evitar paral·lelismes i abaixar el llistó. Les desenes d’autobusos que fa tot just un mes es desplaçaven cada dia fins a Argelers, imantats pel poder de convocatòria de Puigdemont, difícilment hi anirien ara, per a unes eleccions que solen tenir poca participació –sovint al voltant d’un 40%– i sense el reclam del president, que ha decidit de cremar el cartutx d’entrar personalment en la dinàmica autonomista interior. Ahir, mentre Pedro Sánchez reconeixia l’estat palestí, Comín i Neus Torbisco eren a Ginebra per a exigir a la Unió Europea que canviï de parer i atengui els tractats internacionals que protegeixen el dret d’autodeterminació. Demà serà a Venècia i a Roma. Avui ha estat a la capital eslovena, Ljubljana, on s’ha reunit amb el vice-batlle de la ciutat, Boštjan Koritnik, l’eurodiputat Milan Brglez i l’ex-president eslovè Milan Kucan.

Sense el mateix clima insòlit de fa cinc anys, el discurs de Comín es basa a reivindicar que Junts continua essent, a Europa, l’única llista amb les mans prou deslligades per a “defensar els interessos de Catalunya sense servituds”, i que per això tenen aliats diferents a cada país. “Som l’única llista estrictament catalana”, va dir fa pocs dies. Puigdemont, Comín i Ponsatí –que no va a la llista perquè ha fundat un partit nou, Alhora– han hagut de restar al grup dels no adscrits al Parlament Europeu. Havien sol·licitat d’ingressar als Verds-ALE, la quarta força a la cambra, però hi va haver fortes discrepàncies dins la família sobre si calia acceptar-los, i al final hi van acabar renunciant ells mateixos. Fa pocs dies, Junqueras va entrar al cos a cos amb Junts justament amb aquesta qüestió: va dir que els republicans poden defensar millor Catalunya a Brussel·les perquè sí que els van acceptar els Verds-ALE, i que en canvi Junts és un partit “sol i aïllat”. L’objectiu de Comín és convertir l’excepcionalitat de la no-adscripció en una arma.

Junts malda per exhibir una certa xarxa de contactes al marge dels grans grups, plena de suports personals. A Eslovènia, per exemple, Comín i el seu número tres, Aleix Sarri, han participat en un acte organitzat pels socialdemòcrates a la seu del seu partit. Fa un parell de setmanes, Comín fou convidat per l’ex-primer ministre italià Giuseppe Conte al llançament de la campanya europea del moviment 5 Estels, que també forma part dels no adscrits i abans havia estat dins un grup euroscèptic. “Són moltes les forces polítiques europees que ens han volgut escoltar i entendre durant aquests anys, al Parlament Europeu”, va escriure el candidat de Junts a X. Demà, a Itàlia mateix, farà un acte amb l’eurodiputat del Partit Democràtic Massimiliano Smeriglio, que fa poc que ha deixat el grup socialdemòcrata per passar als no-adscrits. Al grup dels Verds-ALE també hi ha hagut eurodiputats que s’hi han compromès explícitament, malgrat tot, com la francesa Michèle Rivasi, que va demanar l’acceptació de Puigdemont i Comín. També han rebut el suport de l’N-VA flamenc, que forma part del mateix grup europeu que Vox, tot i que Junts se n’ha desentès.

A banda aquestes simpaties tàctiques, Junts també vol fer valer que la seva presència a Brussel·les i Estrasburg ha servit per a anar recordant la qüestió catalana. Comín vol mostrar una altra xarxa, no pas de contactes, sinó el reguitzell de sentències de la justícia europea que han donat la raó als represaliats independentistes. El Tribunal de Luxemburg, en una de les derrotes judicials més contundents de la persecució espanyola contra l’independentisme, va reconèixer que Junqueras havia estat eurodiputat per dret d’elecció, que per tant tenia immunitat quan el Tribunal Suprem espanyol el va condemnar per sedició, i això va permetre a Puigdemont i Comín, primer, i a Ponsatí, després, de ser reconeguts com a eurodiputats. Aquesta setmana, Comín i Torbisco han reivindicat que les resolucions que ha anat dictant Luxemburg han demostrat que la justícia espanyola amb l’independentisme català no actua de manera justa, i no respecta els seus drets.

L’envit és ara com demostrar que, després de l’amnistia, que es vota demà passat, la presència a Brussel·les continua tenint pes en aquest sentit. David Sassoli, president del Parlament Europeu ja finat, lloat sovint per Comín, va defensar els drets dels eurodiputats independentistes; els Verds-ALE que no volien admetre’ls al grup van declarar que eren favorables que fossin eurodiputats, i les denúncies contra la repressió han trobat sovint complicitats molt transversals. Com va explicar VilaWeb, la disputa davant la justícia europea continuarà, encara amb final incert, però l’acord de governació de Junts amb el PSOE i la negociació a Ginebra han canviat el paisatge d’hostilitat que ha regnat l’última legislatura. Junts, a poc a poc, s’anirà redefinint.

La frase

Diana Riba, ara candidata d’Esquerra, va mirar de negociar amb la direcció del grup Verds-ALE perquè acceptessin Puigdemont i Comín, però els últims dies s’ha sumat al to de Junqueras, més de confrontació. Avui ha retret a Junts que “no ha tingut tanta incidència” i que no han fet “una tasca tan intensa” com Esquerra a Brussel·les.

El focus

Els candidats no deixen de repetir que aquestes eleccions europees són importants, o molt importants, o importantíssimes, o decisives, o crucials, o un punt d’inflexió, però el fet cert és que fins i tot en plena campanya és una altra actualitat política que acaba atraient el focus. Avui la notícia política és també l’anunci d’Esquerra que està disposada a negociar amb Junts i la CUP per controlar la mesa del parlament, cosa que s’haurà de decidir l’endemà d’aquestes eleccions. La cap de llista de la CUP, Laia Estrada, ha dit que tots tres partits ja negocien. L’altra meitat del focus polític se l’ha enduta el cara a cara que hi ha hagut a Madrid entre Alberto Núñez Feijóo i Pedro Sánchez, que continua dominant l’escena.