07.10.2023 - 21:40
Un any després de la decisió de Junts de sortir del govern, el futur del partit és en mans de Carles Puigdemont. El president a l’exili s’ha convertit en l’abanderat d’un intent per a reconstruir-se a l’oposició i de mirar de disputar així l’hegemonia independentista a ERC. Però el resultat d’aquesta opció ha passat a dependre, solament, d’una variable: el resultat de les negociacions amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Dins el partit, tots els sectors tanquen files. Ningú no qüestiona en els òrgans de decisió el paper preeminent de Puigdemont, malgrat que faci de dirigent efectiu sense tenir cap càrrec a la direcció i hi hagi veus que interpretin la seva voluntat negociadora com un tomb tàctic que avala les posicions més pactistes de l’anomenat sector pragmàtic. L’expectativa és gran: Junts, que recelava de l’estratègia negociadora d’ERC a Madrid, acabarà fent el mateix? Aconseguirà de diferenciar-se’n, davant l’electorat, fent valdre la demanda insistent del cobrament per endavant? Durant la campanya electoral, Junts va dir que no faria president Sánchez si no era en canvi d’un referèndum i de l’amnistia. Però l’exigència del referèndum s’ha aigualit.
Junts va sortir del govern ara fa un any perquè, segons que argumentaven, no es complien les condicions per mantenir-s’hi en el terreny nacional: no hi havia coordinació amb ERC a les cambres espanyoles, ni una direcció estratègica de l’independentisme, ni compartien la continuïtat d’una taula de diàleg en què no havien pogut introduir els representants que desitjaven i el referèndum i l’amnistia no eren l’objecte central. ERC marcava el rumb del mandat gràcies a la seva posició decisiva a Madrid i a la victòria electoral que havia portat Pere Aragonès a la presidència. El pacte d’investidura que havia tancat Jordi Sànchez com a secretari general el 2021 es desdibuixava en paral·lel a la seva sortida de la direcció. Hi havia un esvoranc entre la retòrica independentista que difonia Junts i la seva quotidianitat al govern. Feia mesos que Laura Borràs tampoc no havia superat la prova de foc al parlament: no havia aconseguit d’evitar la pèrdua de la condició de diputat de l’inhabilitat Pau Juvillà. I, a més, la presidenta del partit ja havia estat suspesa de drets i deures per la mesa, amb el vist-i-plau d’ERC i la CUP, i apartada de la presidència de la cambra per l’obertura de judici oral que acabaria amb una sentència condemnatòria per prevaricació i falsedat documental.
No s’esvaïa mai del tot el perill d’una escissió. La direcció de Junts estava dividida i va delegar en la militància la determinació final: “Vols que JxCat continuï formant part de l’actual govern de la Generalitat de Catalunya?” Després d’una auditoria interna sobre el compliment de l’acord amb ERC, i d’haver constatat l’incompliment d’elements que creien centrals, les bases es van decantar pel no. Feia uns dies que Aragonès havia destituït el màxim càrrec institucional de Junts a l’executiu: el vice-president Jordi Puigneró. De manera que, en una situació de tensió màxima entre ERC i JxCat, els militants van empènyer el partit a sortir de l’executiu amb un 55,7% dels vots. Un resultat ajustat, però clar enfront del 42,3% que s’hi oposava. El sector pragmàtic o institucional del partit –majoritàriament amb llaços amb l’antiga Convergència– veia com la seva opció era derrotada. No solament s’havia imposat el parer de dirigents com Borràs i els seus afins sinó, també, el de Puigdemont: tot i que no s’hi havia pronunciat obertament, ho havia deixat entendre a les xarxes socials repiulant un article de Josep Rius en què es decantava per la sortida.
Després de la pèrdua d’una quota de poder tan important com implicava la sortida del govern, la direcció de Junts va veure com la victòria de Xavier Trias a Barcelona no era prou per a obtenir-ne la batllia. I la cúpula, dirigida per Jordi Turull, també es va imposar a la voluntat dels dirigents d’alguns territoris perquè el partit no pactés amb el PSC i restés fora del govern de la majoria de diputacions, llevat de la de Girona. El malestar intern que va causar solament va començar a suavitzar-se quan la carambola electoral de les espanyoles va donar a Puigdemont allò que havia desitjat de bon començament: la clau de la governabilitat espanyola. Això, malgrat la pèrdua de vots i la davallada electoral generalitzada de l’independentisme. Una oportunitat d’or per a provar de marcar el curs de la política catalana i espanyola que, sobre el terreny, executaria Míriam Nogueras, per qui va optar com a candidata.
Mentrestant, al parlament, Junts malda per erigir-se en el principal partit de l’oposició, malgrat ser el tercer grup en diputats. El pacte pressupostari d’Aragonès amb el PSC i els comuns va permetre a ERC de garantir-se l’estabilitat per un any, però Junts ha provat d’aprofitar la posició ambivalent de Salvador Illa per projectar-se com a alternativa. Com? Amb crítiques constants a la gestió del govern i marcant perfil amb iniciatives com ara la llei de mesures per la sequera o, fa poc, amb l’anunci de presentar una proposició de llei per engegar l’Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària de Catalunya. No és que Junts no trobi sentit polític a arribar a acords amb ERC, després de la sortida del govern, sinó que intenta d’aprofitar la minoria parlamentària d’Aragonès per desgastar-lo. Per això no va dubtar a unir els vots amb els del PSC i els comuns en el debat de política general perquè la cambra constatés la debilitat de l’executiu. Però, alhora, ho fa sense que s’albiri amb claredat qui serà el seu futur candidat a les eleccions catalanes després de la inhabilitació de Borràs. Malgrat que soni com a possibilitat el nom de Josep Rull, també Jaume Giró ha deixat entreveure la possibilitat d’intentar-ho. Una cosa sembla clara: el més probable és que el futur cap de cartell del partit haurà de mirar de guanyar ascendent polític a fora del parlament.
