El regal final de Junts als socialistes

El president Carles Puigdemont ha fet l’últim pas que restava per a rehabilitar del tot el PSC i el PSOE. Ja no hi ha cap gran partit català que defensi la conclusió històrica de l’aventura maragallista: que el PSOE no ofereix cap llibertat de debò a Catalunya dins l’estat; que el PSOE no tan sols forma part del problema, sinó que n’és el centre, perquè manté el catalanisme pendent d’una reforma que els socialistes no volen, i que per tant cal confrontar-s’hi, i no pas aliar-s’hi. Aquesta és la idea fundacional del procés, la que propulsa l’independentisme més enllà del 15% del 2006, més que no pas la recollida de signatures contra l’estatut i altres menes de benzina. Junts ja havia governat amb el PSC a la Diputació de Barcelona i hi governa en uns quants municipis, però aquesta mena d’acords són sempre justificats amb l’excusa que cada terra fa sa guerra; ara, pactant directament amb el PSOE, Puigdemont ha dut el país fins abans del 2003.

El PSC torna a ser el primer partit de Catalunya perquè ho han permès Esquerra, Junts i la CUP. Arran del procés, els socialistes van baixar dels 50 escons de Pasqual Maragall el 1999 als 14 de Miquel Iceta el 2015. Com va explicar Marina Geli, Celestino Corbacho va arribar a proposar una separació: que el sector catalanista del partit s’apoderés de la marca PSC i el més espanyolista es presentés com el PSOE de Catalunya. No va passar, però de separació n’hi va haver igualment. Corbacho se’n va anar a Ciutadans i és difícil que torni al PSC, però Inés Arrimadas va seduir molts votants socialistes que sí que se’n tornen cap a Salvador Illa. Quan eren al PSC, polítics com Corbacho acceptaven el relat d’un sol poble i la immersió lingüística, mal que no hi creguessin. Ciutadans va esborrar el miratge, i ara el PSC en recupera els electors sense haver de reconstruir els consensos que Arrimadas va estripar.

Ciutadans va arrossegar el PSC a la radicalitat nacional, fins a l’extrem de votar la suspensió de l’autonomia de Catalunya. A partir del novembre del 2017, l’independentisme tenia una oportunitat d’or per acorralar el PSC. Fa sis anys hi havia la força per a obligar els escassos catalanistes que restaven al partit, i sobretot entre els votants, a haver de triar; fins i tot el president Montilla, llavors senador, es va negar a validar l’article 155. Així, tal volta, se n’haurien sortit els partidaris de convertir ERC en aquell PSC catalanista que proposava Corbacho, que és el que en el fons sempre han pretès Ernest Maragall i els vells socialistes que se n’hi van anar. Però la irresponsabilitat no fou tan sols convocar el referèndum sense cap intenció real d’aplicar-ne el resultat; la irresponsabilitat també fou que tampoc no hi havia cap estratègia de resistència per a evitar que la repressió espanyola s’endugués la nació pel camí.

El procés va servir, malgrat tot, per a fer emergir a la superfície un conflicte de fons que sempre intoxicava l’aigua, i durant un temps l’independentisme va aconseguir que semblés impossible de tornar-lo a enfonsar. Per impedir el dret d’autodeterminació dels catalans, el PSOE s’havia d’alinear amb el PP i l’espanyolisme més castís i ranci, i això els incomodava profundament perquè s’havien de sentir dir que no eren demòcrates, i perquè els posava al bàndol de la repressió política. Per això el programa electoral del PSC proposava el 2012 un referèndum d’independència, per això Iceta defensava la via quebequesa, i per això la posició del partit s’anà endurint fins que el 27 d’octubre de 2017 van votar a favor de destituir el govern de la Generalitat elegit democràticament. L’única possibilitat d’avançar passava justament per furgar aquesta contradicció bàsica dels socialistes.

Pedro Sánchez somriu perquè ja no és un antidemòcrata que obstrueix el dret d’autodeterminació dels catalans, sinó un “mur de democràcia” contra el PP i Vox. Posant l’autodeterminació al centre del debat, va ser l’independentisme de base que va obligar els socialistes a posar-se al mateix bloc que la resta de l’espanyolisme. Ara són els set vots de Junts que els han allargat la mà per tornar al bàndol de la tolerància. Gabriel Rufián és com la venedora de lleixiu que mostra el futur d’aquest camí: l’altre dia, adreçant-se gairebé exclusivament al PP i Vox, semblava que celebrés que Espanya no es trenca mai. Puigdemont ha tingut dues oportunitats històriques a les mans, per accident més que no pas per audàcia. La primera, ser president del govern el 2017. La segona, fer servir l’exili com una manera de mantenir el conflicte obert. De cap de les dues no n’ha fet res.

Gràcies a l’acord amb Junts, l’esquerra espanyola ja no té cap contradicció interna pública en l’eix nacional. Ans al contrari: l’exploten perquè el PNB i Junts no puguin pactar amb el PP, arraconat amb Vox com abans el PSOE estava arraconat amb els populars. L’independentisme ja no representa la llibertat política ni la democràcia, perquè n’ha regalat la bandera; i ajudant els socialistes a desfer-se de les seves contradiccions troncals, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras han eliminat també qualsevol mecanisme de convenciment, qualsevol incentiu perquè l’independentisme faci no ja nous votants, sinó nous independentistes.

El padrí basc

La primera prova que Junts ha canviat seriosament és que el PNB s’ha desacomplexat en l’estranya relació que tenien aquests darrers anys, i els bascs ja ostenten un cert paper d’apadrinament. Andoni Ortuzar es va reunir amb el president Puigdemont en plena negociació; i la primera cosa que han fet tots dos partits una volta investit Pedro Sánchez ha estat registrar plegats al congrés espanyol les comissions d’investigació sobre el 17 d’agost i l’operació Catalunya. L’acostament també s’ha vist per oposició: fins i tot Alberto Núñez Feijóo va esmentar-los alhora, i els va demanar si Junts havia renunciat a “la mica de Convergència que encara conserven” i si el PNB havia passat “del tractor a la falç i el martell” per investir un govern del PSOE i Sumar. Potser en aquest padrinatge hi ha també pistes sobre el futur. El PNB governa amb els socialistes al País Basc. Xavier Trias, ja curat de l’enuig, fa setmanes que ronda Jaume Collboni.