Junts, amb els vots al sarró, renuncia al Primer d’Octubre i a la unilateralitat

Soc dels que creu que la unilateralitat és la única sortida i que el combat pacífic però ferm s’ha de fer ja.

Però també penso que el combat l’ha de fer el poble i les entitats que defensin aquestes vies per organitzar-lo. Des de l’Octubre del 2017 no tinc cap confiança en que els polítics institucionals treballin de debó per la independència.

Ara bé, em sembla que s’havia de fer un govern independentista perquè si no s’hagués donat una imatge de divisió i incapàcitat de les formacions indepentistes. Fixem-nos que el pacte no ha agradat gens Madrid.

La Generalitat i el Parlament son institucions autonómiques condicionades pels tribunals i el govern de Madrid, trant econòmicament com en competències. Cal governar-les perquè encara que minso tenen algun poder i perquè deixar-les en mas unionistes perjudicaria molts àmbits com per exemple el català a TV3.

Patim de sobredimensionar la importància de les institucions autonòmiques. La independència la farà el carrer,

Jo m’he queixat moltíssimes vegades en aquest mitjà tant de la manca de presa de posició d’aquesta editorial per apostar decididament per JxCat abans de les eleccions (a l’estil de la premsa anglosaxona) com de l’excessiu ús de l’ambigüitat i els eufemismes per no desemmascarar la submissió d’ERC. El resultat electoral és el que és (un empat tècnic) entre d’altres raons pel biaix partidista de la majoria de mitjans, VW inclosa.
Així doncs, no sé de què es queixa ara el director, haver estat més combatiu quan tocava.
Visca Catalunya Lliure !!*!! i que jo ho pugui veure !!*!!

NO SABEM QUANTA PERÒ MOLTA GENT SEGUIRA AMB LA CONFRONTACIÓ

I això és així, pesi a qui pesi i caigui qui caigui. El govern de Madrid seguirà massacrant als independentistes i la reacció serà organitzar-se, potser a l’entorn del Consell per la República o potser amb noves formacions.

Ara és quan comença de veritat la lluita per la independència, violenta o no violenta, no ho sé. Però comença l’autentica lluita i cada dia creixerà a costa del que sigui. Desgraciat qui intenti aturar-la.

No estic per tan tremebundisme. No hi havia altre opció, després de la victòria d’Erc.
La gent som la mateixa, lluitem per fer efectiu l’1O, que és fundacional i vigent.
Però calia refer la unitat de l’independentisme, posar fi a les picabaralles, que tant ha aprofitat el govern Psoe-Pd.
Ara tenim més fortalesa, encara que hem de gastar dos anys en la inutil taula de diàleg. Després vindrà “l’embat”, volgudament inconcret en el text de l’acord

Era d’esperar, els que d’alguna manera coneixem la trajectòria d’en Jordi Sánchez, des de la Crida a l’ANC (bon trampolí d’entrada a la política), sabíem que no era un independentista i molt menys capaç d’un enfrontament real amb el poder de l’imperi.
En aquests moments en Jordi a la presó, és qui realment controla JxCat, ell i el teixit de persones seleccionades escrupolosament per exercir el control del partit.
La renúncia d’Elsa Artadi, té més a veure amb una incompatibilitat de pensament o de projectes amb el Sr. Sánchez, que una preferència personal per la política municipal.
Ara bé, la qüestió de tot això és; qui i amb quin criteri ha situat aquest senyor, amb el currículum polític, que molts coneixem a un càrrec de tant poder, i encara més, ha permès que situés totes les peces claus del tauler afins a ell i contràries a seguir el mandat del primer d’octubre.
La resposta segur que més d’un la coneixem, però com que ja estem prou tocats, millor que cadascun treiem les nostres pròpies conclusions.

Es podia haver plantejat de moltes maneres des de l’honestedat, sense mentir ni enredar el personal. En particular a Junts sense les formes matusseres de democràcia tramposa que un dels protagonistes ens té acostumats de fa més temps que el previst per l’altre per assolir la Independència.

I, finalment, s’ha renunciat a l’u d’octubre en el sentit de la seva aplicació i punt de partida. Diran que si que Junts té totes les essències immaculades, però tan ben conservades com a les millors vitrines d’un museu.

En fi. Com sempre, haurem de tornar a arrencar de la base de l’associacionisme, de la gent, amb l’esperança d’arribar a bon port abans que els polítics i els seus interessos ho espatllin de nou.

Perdoneu, però avui no estic gens d’acord amb vós. Al mandat del primer d’octubre no s’hi renuncia més ara que el 10 d’octubre o el 27 d’octubre, en que, suspenent la declaració primer i no exercint la independència declarada després, s’acceptava jugar amb les regles imposades per l’ocupant, i per aquells que estan per sobre de l’ocupant (què fa el vicepresident Junqueras deixant-se atrapar per l’estat sinó acceptar les normes de l’estat, i què fa el president Puigdemont sinó provar de derrotar l’estat espanyol amb les regles de la UE i la comunitat internacional? Cap dels dos intenta derrotar l’ocupant amb les regles de la república de Catalunya).
Per una altra banda, tenim a una part molt important de l’independentisme, que trobo que heu qualificat molt encertadament com a reformista, que s’ha autoconvençut que el primer d’octubre va ser un fracàs. Hom pot pensar que els dirigents d’aquesta facció mantenen aquesta posició per interès i càlcul, però bona part de la gent de base que els vota i que no està especialment polititzada, em temo que l’han acceptat com a certa i actuen en conseqüència .
Amb un panorama com aquest, què pot fer l’independentisme rupturista sinó negar la major part possible de posicions de poder a l’enemic? En què beneficiava la causa de la independència tornar a fer eleccions o forçar a ERC, si és que se la podia forçar, a signar un pacte que no tingués la més mínima intenció de complir? La nostra és una guerra guerrejada, on el més important sempre és sobreviure per lluitar un altre dia. Fer mal a l’enemic allí on li puguem fer mal, esquivar-lo allí on ens pugui fer mal ell, atacar-lo a pessigades per provocar-li errors que puguem aprofitar. I hem d’aguantar el país, i l’hem d’aguantar amb el mínim de preparació necessària per aprofitar el següent error de l’estat i, aquest cop sí, anar a totes.
I aquesta forma de fer no té perills? Sí, és clar que en té. El més evident és la traïció dels comandaments de segon nivell, que poden caure en la temptació de la vida plaent de gestió sense sobresalts de l’autonomia, amb una bona posició personal. Però per això hi som nosaltres, oi? Per evitar que estiguin massa còmodes i que se sentin vigilants. I als que pateixen perquè pugui aïllar el president Puigdemont, un altre perill evident, només els puc fer una pregunta: ja us heu fet del Consell per la República? Ja treballeu, en la mesura que pugueu, perquè cada cop el CxR sigui més gran i estigui més preparat?

Fa deu anys els ciutadans de Catalunya començavem a entendre que els fonaments de l’Estat es poden canviar.
Vam avaluar els fluxos econòmics que ens afecten perquè es relacionen els recursos generats i la inversió real amb un dèficit escandalós. Descobríem a Catalunya que el genocidi cultural endèmic de segles, també comportava marginació i bosses de pobresa, de manera que ens interessava la independència, en defensa pròpia.
Així de senzill.
Després vam aconseguir un 9-N i, sobretot, l’1-O per arribar a visualitzar el que els fonaments de l’Estat efectivament podien trontollar.
El canvi és possible, i som aquí.
Ara bé, em quedo molt sorprès de veure tots els que avui encara no s’han adonat (VW, tv3 i 3/24 inclosos) que per obtenir la independència de Catalunya en forma de república, NO té cap utilitat el Govern de la Generalitat Autonòmica i sempre intervinguda. Aquest govern que resulti NO influeix per res en el mandat de l’1-O ni en la declaració efectiva de la independència de Catalunya.
Si fem el mateix que hem fet sempre, només obtindrem més del mateix. Per això m’agraden les notícies “inexplicables” com la renúncia a la vicepresidència per part d’una dona de 44 anys, intel·ligent i molt preparada. Ho trobo sensacional, amb un contingut didàctic descomunal.
El pas següent seria que tots els independentistes abandonin el Congrés, el Senat o la Generalitat de Catalunya.
Comencem doncs a fer coses diferents per obtenir un resultat diferent.

Qui busca la solució d’un problema que se li resisteix i troba un remei que li funciona, no deixarà pas d’aplicar-lo. Al contrari, augmentarà la dosi per assegurar-se una solució total.
“La repressió no s’aturarà ni un sol minut.”
Cap de nosaltres no som profetes, però l’experiència històrica adquirida ens diu que aquesta és la continuació més probable.

“…hi ha un gruix de la població, que no sé quanta gent és, però que és molta més que el 2009, el 2010 i el 2012, que entén que som definitivament submergits en un conflicte nacional –nació contra nació–, que ja no es pot reconduir com si no hagués passat res entre el 2010 i el 2021.”
A la força de la gent, o del carrer, li cal un ànima organitzativa per poder ser efectiva. Cal un nou 2012, no per recrear una nova ANC, sinó per veure l’aparició d’aquesta “ànima organitzativa”. En aquest sentit tampoc no som profetes, però l’experiència històrica d’arreu del món ens diu que aquestes coses acaben passant.
Serà per força un ànima organitzativa independent de les pastanagues del càrrecs públics i del bastó de la legalitat espanyola.

Ara, potser, quan ja ha quedat clar per a tothom que ho vulgui veure, potser més aviat que no pas pensàvem, que les institucions espanyoles [la Generalitat ho és, també la de 1931] no serveixen per fer la independència, ara s’hauran fet mentalment i sentimental independents un nucli de dirigents, nous o coneguts, que activaran l’ànima organitzativa, o ànima dirigent en el bon sentit de la paraula.

Berta Carulla, Enric Emo, Francesc Gilaberte, teniu molta, molta raó.

A mi m’agrada quasi sempre portar la contrària, ja és un hàbit, pensar en l’opció minoritària del que s’està opinant. Provar d’entendre-la.

Fins ahir he estat defensant “l’opció Ponsatí”, no partipar en el que no es creu. Deixar governar qui ha guanyat, avaluar i actuar en conseqüència passat el temps de gràcia. No he canviat.

Ara bé, avui que tothom es posa les mans al cap per l’error de Junts, aleshores vull posar-me en la pell de qui ha decidit governar. Per definició els polítics, els bons polítics, saben llegir la tendència social i surferjar-la.

I tenim el que tenim. Moltes ganes d’heroïcitat per bastir una república, i molta por a perdre el benestar que això suposarà a curt termini. Molta por -i lògica- a un estat autoritari, que voreja la criminalitat, que no té escrúpols per rabejar-se contra els caiguts. Davant d’això, aquesta gent es replega -ens repleguem- en la defensa, en la resistència, en salvar el que és salvable, i a esperar temps millors amb líders que no ho empitjorin. De fet, ja en tenim un, MHP Puigdemont, però sembla que no ha convocat la massa crítica necessària.

Dies tristos, però merescuts.

Si miréssim el nostre país amb una mirada ampla i el cap fred segurament ens adonaríem que la gran jornada de l’1 d’octubre va ser una fita històrica en la qual, com sempre passa a la vida, es van guanyar i es van perdre coses: com a mecanisme eficaç per aconseguir l’autodeterminació va ser un fracàs, com a fita espiritual col·lectiva un gran èxit. Un èxit del qual es parla poc i que l’editorial apunta molt bé, és el de la construcció d’un punt d’ancoratge comú de memòria. Allò magnífic -i dramàtic- que va passar i que és constantment sobrepassat pel món real de cada dia, ha creat un punt de rememoració.
En el seu llibre La Penúltima Bondat, el filòsof Josep Mª Esquirol diu: “Fixem-nos que la rememoració és una posició del pensament; del
pensament que es resisteix al temps continu que ho deixa tot definitivament
passat.” Les persones, moltes persones, ens oposem al temps continu, al fat inexorable, a la mort espiritual i física, construint punts des d’on rememorar.
David Lowenthal afirma, en el títol d’un dels seus llibres, que ” El passat és un lloc estrany”, un lloc amb el qual mantenim vincles bons i dolents però que és allà i del qual no podem prescindir perquè ens genera, ens projecta, ens lliga, ens atordeix però també ens conforma com a futur.
L’1 d’octubre dos milions i escaig de persones, ciutadanes i ciutadans exercents, vam crear passat i punts de rememoració. Això val molt més del que sembla. Preservar-ho és una feina delicada que ens implica a tots i que, tot i les entrepussades, hem anat fent de manera excel·lent al llarg de la Història .

Després de l’etapa de l’eufemisme del “govern efectiu”, ara ja podrem parlar de Govern de Vichy, definitivament ara ja sí.

Diuen que, poc o molt, cada país té els governants que mereix. Difícilment sortiran lleis de nivell més bo que el nivell dels parlamentaris que les fan, difícilment els polítics seran molt millors que la mitjana de la societat que els produeix. Sobretot si és un país on es vota.

Bé, ara s’obre una etapa en que podem demostrar si aquest adagi és equivocat, si més no en el nostre cas.

He rellegit l’editorial sobre Wollin i és cert que el canvi sentimental s’ha produït però la pregunta que ens hem de fer tots i cadascun de nosaltres és, què estem disposats a arriscar per a ser coherents i arribar a fer efectiva la independència fins a les darreres conseqüències? Els polítics ja s’ho han respost (I Espanya també ha respost què està disposada a fer per a impedir-ho). Ara ens toca a nosaltres.

P.S.: Tranquils, catalans. Que ja sabem que Espanya no ens acostuma a fallar i farà (encara més) algunes de les seves barroeres maniobres que ens faran de catalitzador. O de metxa.
Hauríem de ser més actius i no tan reactius, però en fi….

No entenc aquest editorial. Després de donar peixet a Erc, menystenint Junts, la Borràs, el Consell i els comentaris dels lectors (dient que demanar noves eleccions era irresponsable, que érem massa extremistes o maleducats o vés a saber què), ara en Partal es queixa del que tots vèiem venir des del 15 de febrer.
Bé, gràcies per haver-ho reconegut. Però jo voldria saber què farà Vilaweb ara.
Llegirem el dia a dia del govern? O potser donarem veu al Consell?
Ai, no! Ara ja tenim l”excusa per no parlar-ne més. Ara ja podem dir que la culpa és de Junts que ha renunciat al mandat del 1O.
Quina barra! Com si els que han renunciat no fossin els de ER des del gener 2018.
Vilaweb haurà de repensar-se. Voldrà parlar de l’Albano Dante i les seves propostes per sortir de l’atzucac? Voldrà parlar de Meridiana Resisteix com a exemple d’empoderament ciutadà?
Voldrà parlar de com recuperar el mandat del 1O promocionant el Consell perquè arribi a 500.000 inscrits?
Jo, en aquests moments, només tinc una minsa satisfacció. En Cotarelo us dóna mitja volta a tots. És l’únic que ha entès el que passa i ha intentat posar-nos en guàrdia mentre vosaltres (els mitjans d’informació creguts i superbs) l’heu acusat de tot i més.
Jo us està bé. Ja ens està bé.

Això va començar al carrer i te que acabar al carrer.
Els polítics han de gestionar les engrunes, de fet, es l’únic que poden fer i hi ha molts alts càrrecs que no estan disposats de cap manera a posar en risc la menjadora i saben que si no creuen, poden acabar embargats per una injustícia que ja ha donat prous exemples de fins on es capaç d’arribar.
Si no ens tenen mes por a nosaltres que a ells, no mouran un dit.
Jo encara confio, en que una vegada mes, Espanya no ens fallarà i remoure les brases com només ells saben fer-ho.
I estan nerviosos i el que te que venir d’Europa econòmica i judicialment, encara els hi posa mes i la gent nerviosa es precipita i comet errors

Molt bona nit. Un magnífic editorial. Sabeu, em sento reconfortada. Quan JXC va començar a entrar gent nova al partit i fer les seves proclames d’independència, vaig apuntar-me com a militant. Ahir vaig deixar el partit. Em vaig sentir tan malament amb les declaracions de Jordi Sánchez “Digui el que digui la militància investirem Aragonès” i en aquesta editorial veig que es reconeix això mateix. A part d’una bona exposició del passat del present i d’entendre com també ho veig jo que la unilateralitat és l’únic camí.

Que en fa de temps que denuncio per activa i passiva que els polítics són persones mediocres. Mercenaris al servei del millor postor. Dit això, a mí no em busquin per manifestacions ni performance que, vist el cas que li fan els “nostres” políticots, no serveixen per res. Fins i tot l’ANC ha jugat a favor d’aquesta estafa. Dubto molt que torni a viure un 1O però si el poble Català no s’ha extingit i té forces per tornar-ho a fer, el primer que han de fer és llançar tot els “nostres” polítics a la foguera un cop proclamada la República abans no ens tornin a traiir novament per 155 monedes de plata.

EL IAIO FRANQUISTA, L’ANGUILA I JO:

Mon iaio no era un franquista convençut sinó de conveniència. N’era d’aquells murcians que hi van vindre impel·lits per la pobresa de la seua terra i les poques expectatives econòmiques de supervivència. Ell i sa família s’hi afincaren per tal de matar-vos la cultura i l’idioma i inserir elements dominants entre vosaltres. Els indígenes.

Tota una operació d’estat com aquella d’Stalin enviant russos a les diferents colònies. O urbanites al camp o viceversa.

Mon iaio fou un d’aquells que es van apropar al franquisme per tal de traure’n profit. Va arribar a representar l’empresariat del tèxtil valencià i negociar les quotes d’impostos que aquest cluster hi havia de pagar a Màdrix.

L’home estava ben pagat de si mateix, malgrat ésser un home sense estudis, però amb un cap privilegiat per a l’aritmètica.

Cada vegada que se n’anava a Màdrix la família fèiem seguici per a acomiadar-lo a l’Estació del Nord, com si se n’anara a la Conxinxina. Anava amb un parell d’assimilats indígenes de cognoms Mateu i Nebot. El trio de los Panxos.

En tornar, fèiem el mateix cerimonial: anar a esperar-lo a l’estació i fèiem parada a sopar a la cafeteria Barrachina (plaça del Caudillo) que hi feia uns entrepans de pernil boníssims i uns “pepitos” farcits de “mullador” que se’n desfeien dins la boca.

Ja sabeu: cobrava de l’Estat i de les comissions que el clúster li amollava per defensar-los davant els poders públics.

La faena dels cacics. L’egipcià. Una mà davant i l’altra mà darrere.

En una de les darreres “visites” a Las Cortes Españoles van aparèixer en les càmeres de TV i tots tres allà en un racó, mentrimentre la panoràmica enfocava els ministres de l’època com ara Solís, Fraga, dormits.

I ell, tot ufanós, ens digué: “¿nos habéis visto en el televisor?

I jo li vaig dir: “Sí, y los tres estabais “torraos” en las butacas”

Al que, mon iaio, amb molt mala hòstia es regirà cap a mi, tot dient-me: ” Y tú, ¿qué sabrás?, tontito !

Jo era el seu primer nét, i qui més s’estimava de tots i anava a pescar amb ell a les comportes del Perellonet.

Muntàvem en un albuferenc i Cassany, el llogador i cuidador ens duia al bell mig de Ia comporta. Allò començava en havent dinat fins que es feia poqueta-nit. I Cassany venia i ens duia a la vora. Una vesprada anava fent “porra” (no n’havia pescat cap ni un)…però vers les 8 del capvespre -i ja enfosquint- va agafar una anguila enorme de quasi 60 cm i ben grossa.

Total, que l’home estava més content que un gínjol i jo, més avorrit que una petxina, i per a distraure’m vaig traure de l’aigua el petit mornell amb tapadora que lligaven a la barca i ficar-hi les captures dintre l’aigua fins tornar a casa.

Total que, jugant jugant, l’enorme anguila se’m va esmunyir entre les mans i retornà a les aigües.

MORAL (de Victòria):

Si n’identifiqueu el meu avi amb l’estat colonial.

A mi, amb una circumstància atzarosa

I l’anguila: com a nosaltres, TOT el nostre poble.

Hi haureu entès que cal persistir sense defallir i que la nostra llibertat està esperant la circumstància insospitada per a deslliurar-nos de l’empresonament colonial actual.

Josep Blesa (València)

Fem balanç des del 14F a dia d’avui dels fets documentats.

603607 catalans van votar a ERC, sabent que és un partit que diu que és independentista però que a l’hora defensa que ara no toca. Un partit que ha deixat ben clar que no vol la unió dels partits independentistes que segons ells no són d’esquerres. Diu que hem de tenir el permís dels espanyols per exercir l’autodeterminació i no vol que el Consell per la República ens representi en Europa. Una tercera part dels que vam votar l’1-O ha certificat que ja no vol la indepèndencia.

568002 catalans vam votar a JUNTS, un partit que diu que és independentista, que la indepèndencia ha de ser ara, que no hem de demanar permís als espanyols per ser lliures, que sí hem d’estar units i vol que el Consell per la Repúblia sigui un institució representativa. En aquest cas: fins les properes eleccions no sabrem si els seus 568002 votants certifiquem que també hagin renunciat a la independència fent president a un autonomista. Ara només sabem que pocs milers de militants sí els hi està bé.

189087 catalans van votar la CUP, i aquí no puc constatar res perquè els fets documentats es contardiuen d’un dia a l’altre.

És un fet que ÒMNIUM, a primers del 2018, va dimitir de la unitat de les entitats i de la “lluita compartida” per la unilateralitat necessària per alliberar-nos del Règim franquista. L’entitat va centrar l’acció únicament en els presos polítics.

També és un fet documentat que l’ANC ha estat més activa al carrer però passiva en la denúncia de la contrarevolució d’ERC contra el Primer d’Octubre. Fins hi tot, l’ANC s’ha sumat als mitjans de desinformació catalans, públics i privats, per pressionar a JUNTS a fer un botifler president de Catalunya, un Montilla 2.0.

La represió del Règim franquista és exactament igual o més efectiva.

CONCLUSIÓ:
Avui els independentistes que sí volem la via unilateral ara, i que per tant creiem que sí és possible la independència d’un estat franquista mitjançant la desobediència i l’acció directa al carrer: NO TENIM CAP PARTIT NI CAP ENTITAT FORTA QUE ENS REPRESENTI I LIDERI.
Tenim molta feina per fer però estem sols.

Sinn Féin.

MOLT TARD.

Molt tard Sr. Partal per parlar clar i denunciar la contrarevolució contra el Primer d’Octubre que han culminat ERC i CUP. Amb la col·laboració de l’ANC i Òmnium per no denunciar-ho i a més a més pressionar a JUNTS per formar govern amb un partit autonomista de facto, que només és independentista de titulars de PowerPoint. Tanta presió ha estat determinant perquè els de “confiança” de JUNTS, els amorrats a la menjadora, hagin guanyat i traït al seu electorat fent president a un clon del Montilla. L’opinió publicada pels opinadors professionals de TV3, d’entre altres mitjans fidels al Règim, també ha estat clau.

Parlant d’opinadors sicaris del Règim: encara tinc present el “monòleg” a dos veus d’en Barnils i l’Odei Etxearte que VilaWeb ens va voler vendre com a debat. Festival de dos “professionals” en reprogramació de l’opinió pública amb l’opinió publicada cuinada en la FAES. La tàctica: repetir i repetir que la independència no és possible i per tant ens hem de conformar amb una autonomía colonial tutelada per Madrid. “Què farem davant els violents…?” Deia en Barnils.

En cap moment ningú diu que els càrrecs electes NO els hem votat perquè DECIDEIXIN per nosaltres, NI els seus militants. Els hem votat per COMPLIR amb la NOSTRA de decisió.
No tenen cap dret per reinterpretar-la ni ells ni els seus militants. Si no en saben més o tenen por han de dimitir, no pas negociar coses diferents al mandat de les urnes.

SI NO SABEN QUE FER AMB ELS VIOLENT I NO SABEN QUE FER PER L’AUTODETERMINACIÓ QUE PLEGIN I DEIXIN PAS A MÉS LLESTOS I VALENTS.

El d’avui sí que el subscric plenament punt per punt:

Ja no hi hauria cap partit que mantingués el mandat del Primer d’Octubre.

2. En. Puigdemont i Laura Borràs, es van presentar a les eleccions prometent que si se superava el 50% dels vots es proclamaria la independència.

3. Els militants de Junts que han votat a favor del pacte de govern entre ERC i Junts han guanyat.

4. Quan el president Quim Torra l’encertava plenament quan avisava que l’autonomia, i la voluntat de gestionar l’autonomia i tot allò que representa, és un dels obstacles més clars que frena la independència.

5. Ja no queda ningú que puga amenaçar l’estabilitat de Pedro Sánchez. Per quin motiu hauria de compensar ningú si ningú no l’amenaçarà amb res? El pacte és dolent fins i tot en això.

6. La ruptura s’ha aparcat.

7. Hi ha dos líders que de moment resten muts. Per què?

8. Borràs ja pot anar fent les maletes.

9. Quant al president Puigdemont, aquest pacte implica la seua marginació i representa un menysteniment total i rotund del Consell per la República.

10. Si el Primer d’Octubre ja no és el punt d’arrencada de res, aleshores el president del Primer d’Octubre simplement deixa de ser això que en deien “el president legítim” i passa a ser un president més.

11. Espanya sí que s’ha instal·lat en la confrontació. I per tant, ni que ho vulguen, als polítics catalans no els serà fàcil sostreure-se’n. La repressió no s’aturarà ni un sol minut.

12. I finalment tot el darrer paràgraf, per mi el més important de l’editorial: hi ha un gruix de la població, que no sé quanta gent és, però que és molta més que el 2009, el 2010 i el 2012, que entén que som definitivament submergits en un conflicte nacional –nació contra nació–, que ja no es pot reconduir com si no hagués passat res entre el 2010 i el 2021. Gent que sap, perquè ho ha comprovat fent córrer urnes, que la unilateralitat és l’únic camí que funciona. Gent que ha tastat la victòria i la llibertat. I per aquesta raó ja no pot renunciar-hi de cap manera. Recordeu què explica Wollin.

CONCLUSIÓ:

Amb aquest pacte s’ha dilapidat tot el capital polític construït pacientment i amb molts esforços de molts catalans, esforços fets en aquesta darrera etapa d’alliberament nacional, des del 2006 fins a aquest cap de setmana de maig de 2021(15 anys, poca broma!). I a més a més s’ha trencat qualsevol espurna de confiança que pugués quedar del poble envers els líders i els partits.

Definitivament, no ens serveixen per alliberar Catalunya. Ara ja ho hem constatat per activa i per passiva.
S’ha acabat el broquil!
Ells aniran a la seva però nosaltres anirem a la nostra! Ens cordarem ben fort els cinturons i ens lligarem a tots els pals que calgui per passar la tempesta. Amb el poble no s’hi juga! Com diu en Llach, la gallineta ha dit que no, que no vol pondre cap més ou. I com diu en Raimon, no és això companys, no és això!

Jo em trobo malament i tot. I amb una vergonya, aquí al Canadà! 26 anys fent classes de cultura catalana, amb més d’una dècada parlant-hi d’independència –fins i tot Vicent Partal va venir via skype a respondre preguntes sobre aquest tema dels meus estudiants. I tots aquests anys passant-ho ben malament amb la intromissió de l’ambaixada i consulat espanyols, que paguen per moltes coses a la universitat i els dóna el dret de intentar fer-me fora de la universitat continuament; ja em van fer fora del despatx que tenia (se’n va apropiar Espanya, sí) i posar-me en una mena d’armari… I una llarga llista de fer-me la vida impossible. I ara el tip de riure que es farà tothom (ja trobo gent que se’n riu, de Catalunya). Tanta lluita tants anys per arribar a això.
Sí, em trobo ben malament.

Tristament, es aixi Sr Partal. Es cert que VW no ha avisat de la traicio d ER fins ara, com si que ho porta fent des de fa temps el Professor Cotarelo, pero VW i les editorials del Sr Partal segueixen essent dels pocs espais lliures on es pot denunciar la farsa del pacte ER-Cup-Junts-Anc-Omnium. Aqui no arriba Sergi Sol, ni els comissaris politics Voltas, Minoves, Heredias, Ridaos, Cruanyes….per sort. Es evident que el pacte es una presa de pel, i el certificat de defuncio de Junts. Si junts “assumeix com a propia la taula de dialeg”, en paraules de J Sanchez, llavors que el diferencia d ER? El pacte es brillant per ER. I a sobre, li donen via lliure al Sergi Sol, el que anomena “fill de puta pelomocho al MHP Puigdemont, a seguir manipulant tv3 i guanyant eleccions eternament. Aixi no, J Sanchez. Aixi no, Junts. La poltrona no ho pot tapar tot. Us espera una caiguda estrepitosa en les properes eleccions. Heu acabat amb el que fou un ptojecte il.lusionant i engrescador. La gran traicio s ha consumat. ER, Cup, Junts, Anc i OC. Todo atado y bien atado.

Vilaweb es un diari digital, on les opinions son totes molt interesants, on en el meu cas,he anat legin comentaris bons I directed, avui hem sento confos, un editorial que masacra a junts, (soc militant I he votat no al pacte) però trovo a faltar la mateixa critica a Erc que ja fa temps va deixà de banda el 1-O , trovo a faltar un anàlisis profund del moment. I trovo a faltar una opiniò-soluciò del que era mes adient per fer, de moment seguirè com soci de l,anc,omnium,junts I CxR tambè es clar de vilaweb,però serè molt critic vui que es parli clarament,ara semble que nomès junts te la culpa de aquet pacte fastigos(he votat no) I les altres: tots volian aquet pacte:cup,erc,anc,omnium I ara es junts qui se carrega a sobre el mort (segon l’editorial d’avui) que hagues fet vostè I no ha fet ni dit, cuan es tè la posibilitat de arrivar diarament a molta gent,se ha de escriure I parlar clar I fer costat a qui pot fer mes per el 1-0.
Visca catalunya lliure

Dic moltes vegades que el problema actual i històric de l’independentisme català és la incapacitat de posar-se d’acord i ordir un pla per arribar a la independència. Començant per la unitat. No tindrem mai- em temo- l’equivalent a un Parti Québequois o un SNP.

Però és que més enllà d’això falla la classe política. Aquesta generació de polítics ni ens portarà ni ens acompanyarà a la independència. Les situacions de la majoria són lamentables: a la presó o a l’exili. Però no són fruit de cap actuació real, sinó d’un mal càlcul. Algú va pensar que Espanya es comportaria com un estat democràtic normal, quan tots els antecedents històrics deien el contrari, la ultradreta ja estava instal·lada a tot arreu i la població odiava clarament els catalans.

El pecat original no és el d’ara. És el 10O i el 27O en què no es va defensar la república. No vàrem lluitar i per tant vàrem perdre. I Espanya s’assegura i s’assegurarà que no aixequem cap, com si a la Plaça de Sant Jaume hagués onejat l’estelada i haguéssim tancat l’aeroport i demanat l’ingrés a l’ONU. I ho sento, el MHP Puigdemont també hi té responsabilitat en això. En aquella època jo era a ERC i sempre deia que calia que guanyéssim, perquè l’alternativa a no intentar-ho era una repressió ferotge. Però quan preguntava per quins plans hi havia tothom em deia allò del “ho tenim tot pensat però no es pot dir”. No tenien res pensat, i per això no es podia dir res. Com deia la Dra. Ponsati, pura catxa.

Totes les accions posteriors han estat el resultat d’aquest pecat original. Els nostres enemics (que no adversaris) poden semblar enzes, rudes, risibles, però no són ximples. En 3 mesos varen desmuntat el poc que hi havia a la Generalitat d’independentista, varen inocular la por en el cos de funcionaris i en la gent normal i varen tallar tots els mecanismes que ens permetrien revifar la lluita. L’actuació de Roget Torrent amb les no investidures només és la conseqüència d’allò. I l’actuació posterior del govern Torra, etc. Diguem que el problema no és el 155, sinó que quan varen arribar aquí, amb un punt de temor, els nous amos de la Generalitat i la Presidenta Saez de Santamaria (o Rajoy), no varen trobar cap resistència en ningú.

Ni en la població civil. Encara em recordo tallant la Plaça Cerdà contra la repressió, mentre la majoria de conductors, en comptes d’afegir-s’hi, ens miraven amb cara d’enuig perquè arribaven tard a treballar.

El problema, ara, és tornar a construir l’entusiasme necessari, teixir les col·laboracions necessàries i convèncer la gent que aquesta vegada sí que serà veritat.

I, ho sento, però jo no ho veig. Si JxCat hagués obtingut un 99% dels vots i al parlament fóssim 134 diputats independentistes, amb els precedents algú em pot explicar com tiraríem endavant la independència ? Perquè, ara, aquest és el punt clau. Com ?

No, no ens hem de rendir i hi hem de tornar. I aquesta vegada sense enganyifes de la classe política, però crear un clima com el de l’1O no s’aconseguirà més que amb molt treball i segurament amb una nova generació de polítics i de ciutadans. Simplement perquè els que tenim ara no en són capaços, o tenen massa por, o massa afició al sou.

Que arribarà, si aconseguim com a mínim mantenir la flama de la llengua i de la cultura (i aquí estic amb Òmnium), sí. És evident. Perquè la mateixa manera de fer de Madrid fa que no en tinguin mai prou. Ens aniran collant i collant en tot, fent-nos perdre més i més pes i intentant que siguem menys que Múrcia. I un cop ja t’han agreujat tant que no tens res a perdre, saltes. Com el 2006, o el 2010, o el 2012. Però em temo que falta molt de temps.

Mentrestant haurem d’anar veient les misèries autonomistes dels partits, barallant-se per quatres prebendes i despatxos o per dues frases en un comunicat. Pura misèria.

Ah, i com encertadament diu l’editorial, Espanya, aconseguits tots els objectius i sense resistència per part nostra, de cap tipus, evidentment no té cap mena d’alicient per negociar. Ni indults, ni pluges de milions, ni taules de diàleg, ni distensions. Res de res. Llenya al mono, que és de goma. Com deia Jordi Sánchez l’altre dia, l’horitzó pels presos polítics és complir íntegrament la condemna amb només 36 dies de permís anyal (i ves que no se les empesquin per ni això).

De moment han guanyat la presó i la menjadora. Cert. També ho és que, en general, volíem que el 52% anés a bon port, no? I, amb els resultats electorals a la mà, li tocava a ER estar al capdavant.
Però jo no perdo la esperança. El moment de fer efectiu l’ 1O no és ara, encara. S’ ens menjarien! Tocarà quant els tribunals europeus vagin fotent clatellades al estat espanyol, quan deixem finalment, de cop, les empreses del Ibex, quan tinguem un banc on posar diners per subsistir un temps, etc.
La Clara Ponsatí deia, amb molta raó, que el 27O no hi havia res apunt. Ara, encara menys. Dons, aprofitem el temps i PREPAREM-NOS! I d’ aqui dos anys ho tindrem a tocar.
Queixar-se no serveix de res.
Vinga, ÀNIM! Vicent Partal 🙂 i tothom.

Per endavant he de dir que no tinc carnet ni càrrec de cap partit, i vaig votar Junts perquè em semblava que era el partit que prometia més clarament la independència, la qual cosa em sembla la principal. Després ja parlarem de polítiques d’esquerres o de dretes, si és que això encara és possible en el món d’avui dia, governat pel capital i on els governs manen més aviat poc.
Em sembla que no es pot criticar que Junts faci l’acord amb ERC i investeixi president Aragonés.
No crec que això signifiqui renunciar al 1r d’octubre, però aquesta no va ser l’opció de vot majoritària.
Cada partit va anar a les eleccions autonòmiques amb les seves promeses i el resultat electoral no m’agradà però s’ha de respectar.
Llavors, havent-hi el que hi ha, què voleu que faci Junts? Provocar noves eleccions amb el que això pot significar?

Bon dia!
Avui no estic d’acord amb l’estripada. És evident que l’estat inhabilitarà a Laura Borràs, però dir, que amb la pressió tan bèstia q ha rebut Junts per totes bandes, i els menysteniments dels teòrics companys de lluita, i sense unitat, no hi ha cap partit q reivindiqui l’1-Oct com el naixement d’una futura República, em sembla exagerat. El President Puigdemont segueix essent el President legítim i guanyant batalles a la UE, mantenint la dignitat del moviment, i ha volgut crear sempre un marc unitari q els companys de viatge independentista han menystingut. De veritat algú es creu q fora del govern s’hagués estat millor. Ens agradi o no la realitat és tossuda i els q ens hem fotut pedres a sobre la teulada hem estat nosaltres mateixos, amb la repressió de l’estat ja hi has de comptar, aquest és l’escenari. I sense unitat, cosa q ha demanat la Crida, Junts, Puigdemont, el CR, ANC, i els independentistes de base no hi ha res a fer. Res! I no em vingueu en que els ciutadans sols hem de tornar a fer la feina. Ara aquest govern té els dies comptats a 2 anys, és provisional, com tot a la vida, avui dia amb el canvi de paradigma a sobre. Quan comencin les retallades imposades pel programa Hamilton actualitzat q en dos anyets imposarà la UE (llegiu Schauble a l’Ara fa un parell de dies), i quan es vegi q és impossible cumplir el pacte CUP-ERC, imposat, ja sabem qui trencarà la baralla, titllant els altres de neoliberals, com si ho veiés. Avui estimat Partal, no estic d’acord
Una abraçada i a seguir lluitant.

No puc estar més en desacord amb aquest editorial. Sembla que perdi de vista que l’opció de la unilateralitat, que en campanya només defensava Junts (a part de Primàries i FNC que van treure uns resultats residuals), ha tret només el 20% dels vots i 32 escons de 135. Comptant només els vots independentistes Junts representa el 38,5% del vots. Amb aquesta xifres em sembla impossible imposar aquesta via en el conjunt de l’independentisme.

Vist els resultats em sembla lògic donar una oportunitat de 2 anys a la via del diàleg, tot i que aquí sí que estem d’acord, sigui una via sense recorregut. En tot cas l’acord crec que, precisament, no tanca la via a la unilateralitat, i pel propi pes dels esdeveniments, serà la via que s’acabarà imposant.

Sobre el Consell per la República per què no el fem gros i e legitimem la gent? En sóc membre des del primer dia i no entenc perquè encara no hem arribat a 100.000 membres. Un Consell per la República amb mig milió o un milió de membres tindria una potència i una legitimitat indiscutible, seria l’actor central de l’independentisme. I perquè sigui així està a les nostres mans, no només a les dels partits.

JxCat ha signat la seva autodestrucció.

La gent el vèiem com a hereu de l’1-O i únic partit independentista, tot i que al partit autonomista ER l’hagués votat un 50% de vots “independentistes”. Vot realment configurat pels 3.000 càrrecs d’ER i famílies que només tenen interès en la seva butxaca, i per una munió de gent que encara creia en Junqueras i les seves falses promeses electorals independentistes pel 14-F, tot adobat amb el suport dels mitjans de comunicació espanyolistes i els mitjans botifleristes com TV3 i CatRadio. Ah, i també d’una esbiaixada ANC que volia fer president l’Aragonès abans que repetir eleccions, patètic.

En Jordi Sánchez estava inhabilitat per a negociar amb criteri, igual que ho està l’Oriol Junqueras. Tots dos són ostatges de l’enemic de Catalunya, espanya, que els té empresonats. Un general a la presó no pot ser particep de cap negociació, està condicionat.

Estic segur que ER, l’Aragonès, hagués baixat del burro abans que no ser investit, i perdre el moment de tenir un 52% de vots independentistes. Al cap i a la fi, sempre ens venien des d’ER que calia passar del 50%. Hem passat i no han fet res.

Tot i així era millor repetir eleccions que no sacrificar el que va representar l’1-O. Vàrem estar a un pas de la independència però va faltar determinació i unitat. Si unitat, perquè les estructures d’estat, responsabilitat de l’Oriol Junqueras, no estaven fetes, ens havia enganyat, era autonomista (pujolisme era el seu objectiu batejant-lo com junquerisme).

No entenc aquest 80% de vots de la militància de JxCat a favor d’aquest pacte suïcida, tot plegat, així, l’únic que han fet és endarrerir quedar-se sense feina i ensorrar Catalunya.
Crec que Elsa Artadi ha renunciat a la poltrona de la Vicepresidència perquè realment estava entre el 20% que ha votat NO al nefast acord de Jordi Sánchez.

ALLÒ DEL DIT-QUE- ASSENYALA- LA-LLUNA (DALL)

Permeteu-me. El dit seria el poder autonòmic dels 3 partits independentistes, la lluna, la independència. Tots tres apunten en la direcció de la lluna.

Els majoritaris del dit volen dialogar amb la resta de la mà, amb els dits plegats contra la direcció de la lluna, i en fan d’aquesta una entelèquia per aqui a 20 anys.

Els segons, tenien la voluntat d’anar-hi, però han caigut a la pinça dels primers: o eleccions de nous projectes llunàtics o negociar amb la mà. I l’eina de l’exterior watterlotesca els l’han tallat de soca-rel.

Els últims, més que assenyalar la lluna, és el dit imperatiu que els diu als altres que vigilaran com ho fan i si no els convenç seran oposició als projectes llunàtics… De llunàtics ja en són prou.

Conclusió: L’1-O potser no és l’arrencada de res, però pot ser la tomba del dit, perquè som molts que no mirem el dit que assenyala la lluna, del carrer estant, mirem directament la lluna.

Certament cada vegada que l’independentisme ha bregat per l’hegemonia del govern català, s’ha anat dividint, primer entre autonomia i independència, desprès en les estratègies, ara dins cada partit (sobretot en Junts) en diferències manifestes…. Realment Torra tenia raó. L’autonomia ens mata a poc a poc.

Bon dia,
Cada dia hi tinc més clar els governs del PSOE són fatals per a Catalunya, m’entra la dreta extrema i l’extrema dreta van de cara el PSOE és un núvol del no saber. Amb l’auto ajuda dels polítics catalans que es creuen la pell de xai que es posen a sobre l’inflat nacionalisme espanyol que també porta el PSOE.
Per a Catalunya és molt més favorable que mani la dreta perquè són desacomplexats i no els cal amagar-se a l’armari del diàleg.
Com deia el gran Josep Pla, no hi ha res que s’assembli més a la dreta espanyola que l’esquerra espanyola. Tinguem clar que l’1d’O es va poder fer perquè governava la dreta extrema perquè si hagués governat el PSOE els haguessin enredat amb cants de sirena. A més amb el P. Sanches que és un trilero erràtic.
Bé, no passa res això durarà el que durarà, aquest és un pacta antinatural, la llàstima és que esquerra ha portat junts al seu terreny.
A més el PSOE té els dies comptats, els propers comicis a la Moncloa guanyarà el pp-vox, i no em digueu que la por que hi tenim no ens amaga aquesta certesa.
Bon dia, si pot ser.

D’acord, els militants de Junts no han votat [respecte l’acord amb ERC] el que alguns dels seus electors del 14F [quants? Chi lo sa!] hauriem volgut. Però la majoria, com a militants, tenien clars els interessos de l’organització dins la qual aspiren a obtenir càrrecs, i com la fidelitat i la submissió els poden ajudar a assolir-los. La concentració de poder en les poques mans de la cúpula del partit és essencial per mantenir la clau de volta de l’organització, reforçada encara més per un sistema electoral a base de llistes tancades. Nosaltres, els votants, no podem ser tant naïfs de creure que en emetre el nostre vot ja hem complert. Votem, sí, però per evitar mals majors. Cal practicar un sa escepticisme, confirmat sempre per la comparació entre les promeses electorals en campanya i les subsegüents accions de govern.

Però a més de votar cada quatre anys, cal que fem accions decidides per apropar-nos ràpidament a la independència. I ara mateix, a banda dels partits, que semblen haver postposat aquest objectiu, hi ha organitzacions dins (ANC, Òmnium) i fora (Consell per la República) de l’estat espanyol que tenen aquesta finalitat. En no ser sotmesa a la constrictiva legislació espanyola, el CxR és qui pot fer més per arribar-hi, però incomprensiblement encarra no ha assolit el mig milió de membres. CAL QUE TOTHOM SE’N FACI MEMBRE. Donem-li força!

I SÍ, efectivament, el CxR està presidit pel MHP Carles Puigdemont. Em nego a considerar-lo un president més! És el president legítim, foragitat pel cop d’estat il·legal del 155!! Espero que la seva intel·ligent batalla jurídica europea, que tant incomoda els successius governs espanyols (i que també sembla incomodar notablement la cúpula d’ERC), contribueixi destacadament al necessari embat democràtic que indubtablement farà trontollar l’estratègia repressiva espanyola. Sempre i quan, és clar, li donem prou suport fent créixer l’afiliació del CxR i participant en les accions que proposi.

Ja sé, ja sé. Tots els qui volem la independència estem disposats a fer sacrificis per assolir-la. Però potser no volem fer-ne de massa dolorosos, o de duració massa llarga, o de cost econòmic massa elevat! Una cosa és rebre alguna garrotada i una altra és perdre la llibertat, perdre la feina, perdre la proximitat de la família i perdre el patrimoni. Però sempre podem practicar la resistència, començant per la llengua. Penseu que si l’imperi se’n surt, el català pot desaparèixer en una generació. Avui ja és primera llengua per només el 36% dels habitants de Catalunya (fa vint anys era vora el 50%), i si el català desapareix ens quedem sense país. La primera resistència és la cultural! I sense independència l’extinció del català és inexorable.

NO HEM DE DEFALLIR! ENS CAL LA INDEPENDÈNCIA PER CONTINUAR TENINT EL NOSTRE PAÍS!!

Crec que aquesta vegada VIcent vas molt errat. l’1O continua vigent en l’acord i a més deixa ben clar que tan sols un referèndum pactat amb l’estat deixaria enrera el de l’1O. Com no hi haurà pacte el Referèndum ja es va fer, per aquest motiu hi haurà una comició a 5 bandes (ERC, JUNTS, CUP, ÒMNIUM i ANC) liderat pel CxR per anar preparant el moment de fer efectiva la DUI.
Respecte a Elsa Artadi, malgrat ha estat al capdavant de les negociacions, sempre ha dit i ha repetit en totes les entrevistes, per cert molt poques, que el seu objectiu ha estat i és Barcelona.
Per acabar, Junts no va guanyar el 14F per desgràcia nostra. Pactar vol dir fer concessions i per descomptant ha d’estar dins el Govern per anar empenyent perquè ERC no s’adormi davant el compromís vers la Independència.
Vicent has deixat ben clar que cadascú veu allò que vol veure. Tal vegada ja anaves amb aquest convenciment abans de llegir l’acord i no t’ha permès veure realment el què hi ha escrit.
Salutacions i República!!!

Crec que als que se’ns en fot qui guanyi les eleccions, que simplement volem la independència i ens malfiem de qualsevol partit o polític ja per sistema, no ens ha sorprès gens la decisió de Junts.

Amb paraules diferents, tots 3 partits estaven dient coses semblants a la campanya electoral. El que passa és que segons qui ho digui i com ho digui, si és del “nostre partit”, no sembla tan greu.

Tenim els polítics idealitzats i això no és bo. Per a nosaltres, és clar, per a ells sí.

La pretesa unilateralitat de Junts és molt teòrica i està per veure. És clar, al costat dels d’ERC i després del seu gir descarat cap al autonomisme, no els costa gaire semblar uns revolucionaris de pedra picada. I no, tampoc és això.

Ens tornaran a enganyar amb promeses d’independència tants cops com calgui, les menjadores sempre manen.
De nosaltres depèn, això sí, que no tinguin 4 anys plàcidament autonòmics i que sentin la pressió del carrer.

Crec que el nostre gran problema, es que esperem que una espardenya dins una gàbia canti….l’espardenya son els partits polítics que viuen i no malament d’això, i la gàbia es Espanya…..

Dit això, la independència no la portarà els polítics, ho farà un poble organitzat, disciplinat amb Estat o Plana Major i combatiu fins las darreres conseqüències, mentre el poble, vol i dol i delegui en polítics, no hi haurà independència, ni en 10, ni en 20 ni en mil anys…

Per a mi hi han dos primers passos vitals, o be llogar un exercit com va fer Finlàndia, i aturar els peus i la repressió dels invasors…..o be, crear un cos armat i fidel que no cal sigui molt gran com va fer Eslovènia abans de ser independent, per que la solució amb l’Estat invasor no es de dialeg ni de diplomàcia, es militar mal fa por i esveri a moltes o molts….Ja es hora de dir las coses per el seu nom i sense pors….

Repeteixo per las i els acomplexats que viuen agenollats sota el invasors,…NO SOM TANT PETITS,….fins i tot amb moltes coses vitals som més grans…..el ser petit o gran, no es pren mida amb la demografia, ni amb la geografia, si no amb la capacitat econòmica i la capacitat de tenir una força en gent igual o superior a la seva, i quina es la seva?…a molt estirar uns 200 mil,…..per tant menys por…

Que consti que això que dic només son reflexions per qui no ho veu clar, que no estic incitant a res, que el poble no vulgui…..però si el poble vol, -que no els polítics-, doncs podem…i tant si podem….però ens calen soldats com el MHP Quim Torra….o el MHP i Coronel Francesc Macia……

Torno a repetir, la independència només ens pot arribar del poble, si aquest fa confrontació amb l’Estat invasor…..mai dels panxa contentes de polítics homes i dones……

Un editorial dona pel que dona, i crec que la incorporació dels comentaris dels lectors n’ajuden a complementar i completar el contingut.

Sobre la situació actual, estic segur que no és tan perfilada i evident com la descriu Vicent Partal, i en qualsevol cas, crec que les maneres d’actuar també ens fan fer marrada. Vull dir: sobre l’1 d’octubre, tothom d’acord. I el 27 d’octubre, declaració d’independència, encara amb l’acord de tothom, però comencen els camins bifurcats: “resistència” i judici i presó, i exili. Al cap del temps apareix el Consell per la República. La qüestió és: per què hem d’anar amb eufemismes?

Quan una institució i un govern són foragitats sense respectar el dret fonamental de l’autodeterminació, què se n’ha de fer d’aquesta institució i els òrgans de govern? Històricament es desplacen a l’exterior. Ras i curt: el Govern havia de tenir continuïtat a l’exili. I internacionalment els “resistents” serien un vicepresident de Govern a la presó, i diversos consellers a la presó, com la presidenta del Parlament. I el president Puigdemont seria, continuaria sent, el president a l’exili.

A partir d’aquí la internacionalització hauria estat (potser) més potent. I la Generalitat podria haver fet alguna declaració del seu caràcter gestor, merament administratiu, perquè el polític resta a l’exterior. I ara, amb Pere Aragonès, es podria fer novament, assumir la necessitat de gestionar el que es pugui, perquè cal continuar gestionant. Però el pes polític, a l’exterior.

I no disposo d’informació, però potser tots diuen el mateix però no saben explicar-ho.

Amics comentaristes: sempre he defensat el Sr. Partal de tots els atacs injustos que ha rebut en aquest fòrum. Avui el “defensaré” de tots els elogis que li feu. Crec que el nostre admirat cap de Vilaweb, aquesta vegada s’ha deixat vèncer (cosa molt humana i comprensible) per la decepció que la situació actual ha de causar per força a un incansable lluitador com ell i, per una vegada aquesta angúnia, aquest empipament l’ha portat ha veure-la amb un màxim de pessimisme, poc habitual en ell. Consti que no ho critico. Senzillament em permeto de diferir-ne amb tots els respectes. Potser els meus 91 anys em fan ser més “tou”? No ho sé. En tot cas, crec que és massa d’hora per fulminar el nou govern amb tants exabruptes, i penso en més d’un factor que segurament influirà en el curs dels esdeveniments futurs:
1. Els resultats del pretès “diàleg” esgotaran les excuses i els arguments molt abans de dos anys.
2. La repressió seguirà (potser fins i tot més forta per estemordir el nou govern) encara ho farà més evident i com sempre tindrà efectes contraris els que vol la caverna espanyola
3. Encara que lentament, l’evolució de la pandèmia fa esperar que aquest estiu el carrer podrà animar-se molt més que fins ara, i podrà fer sentir altra vegada la seva veu, tan alta com calgui.
4. Carles Puigdemont té un nivell polític i humà massa alt com per poder-lo “apartar” o “fer callar” així com així. I (amb faltes o no, que ell mateix ja fa temps que va reconèixer) és el polític més apreciat per la majoria dels catalans, el més conegut a l’estranger i el que, malgrat totes les dificultats que té d’afrontar, el que està fent la feina més efectiva per desmuntar la falsa façana democràtica d’Espanya. I si hi hagués un altre “Perpinyà” es demostraria altra vegada que no hi ha qui el pugui “apartar”
5. Cal veure si el nou govern fa o no, allò que voldríem que fes: preparar les eines que ens calen, sense fer rebombori inútil.
Perquè com diu molt bé el Sr. Calbet (7:24): “El moment per fer efectiu el 1-O no és ara. Se’ns menjarien”. I aquesta veritat (incontestable, per molt que ens dolgui) pot ser un dels motius que han portat al pacte de govern. Si ha estat per deixar-ho córrer tot, que totes les fúries de l’avern els persegueixi. Si ha estat per guanyar un temps precís per a estar més ben preparats (i no parlo de deu o vint anys, sinó d’un o dos) que els déus de l’Olimp els guiin i els il·luminin.

Un bon editorial però arriba tard. Estem en un joc on quasi tothom intenta projectar en un altre allò que no li agrada inclòs que no li agrada d un mateix però no vol reconèixer.
El pacte de govern està dins del que era possible tenint en cta amb qui has de pactar. L alternativa era deixar el govern en mans d ERC i fer oposició per d aquí màxim dos anys ser l alternativa davant el fracàs d ERC d aconseguir res important amb Madrid.

Anar a eleccions ara no era alternativa i inclòs hagués penalitzat més a jxc quan s estava demanant per tot arreu no fer malbé el 52%. De No es pot demanar realistament. un govern del 52% i un pacte de maximx en coalició,

Tenim el país que tenim. Aquest pacte no durara gaire si jxc no vol anar reduint se a pdcat… Es època d enganyar a Madrid i les estratègies reals no es publiquen perquè això beneficia a l agressir

L’editorial d’avui està fet, crec jo, des de una concepció irreal-màgica del moment històric polític que estem vivint i des de la nostàlgia de l’1 d’octubre del 17 que no fa més que embolicar-lo amb capes i capes de paper cuixé i llaços fins al punt que perd tota semblança amb el què va ser. Tinc el dret de dir-ho perquè jo ho vaig viure des del dia abans, i abans ja vaig ser al carrer davant de la Conselleria d’Economia i abans a totes les manifestacions. No es pot calar foc, tirar benzina i mirar-s’ho des del sofà. Sr. Partal, vostè és un bon periodista, l’admiro perquè les seves opinions són ben raonades i té un bagatge intel·lectual innegable però avui no estic d’acord ni amb el to ni en el fons del seu editorial. Crec que està fet des de massa a prop, com aquell que està davant d’una muntanya i descriu tot el paisatge, amb pena, que no pot veure. Amb perspectiva, doncs, mirem exactament on som i d’on venim. Què hauria passat si l’Estatut d’Autonomia aprovat el 2006 al Parlament de Catalunya no l’hagués recorregut el PP i no l’hagués tombat el TC?, estaríem en el carril de la independència en què som ara?. No sé respondre aquesta pregunta però si que recordo que ERC va fer campanya per votar contra aquell Estatut que trobava insuficient, el mateixos que ara són reformistes -en el nomenclàtor VilaWeb-. La vida política dona moltes voltes i els esdeveniments depenen, sovint, de variables no controlades. Cadascú pot fer el relat de la història com vulgui. Per a mi l’1 d’octubre és un punt culminant i estranyament victoriós, després vam recular molt però ara tenim una perspectiva que no teníem abans i això és un avenç indubtable. Podem dir moltes coses d’aquell procés que ens va portar a votar fent front a l’estat, però hem de dir també, diguem-ho perquè és veritat, que ni sabíem, ni podíem, ni havíem planejat com controlar el territori, que un cop declarada la independència i avortada i tornada a proclamar, el president i part del govern van fugir -amb tota la legitimitat- sense donar l’oportunitat al poble de defensar-la, que els que es varen quedar al país i van ser empresonats no van parlar amb català al judici i van perdre l’oportunitat de fer una “objecció de consciència” que hauria estat exemplar i hauria tingut un ressò brutal, sense que hagués variat la sentència. El 14 de febrer vam votar en unes eleccions autonòmiques, cosa que jo no m’hauria cregut en aquella cua interminable de l1 d’octubre, però és així. A més, de la part independentista, han guanyat els que creuen que hem de ser més, l’estat ens ha de donar permís -negociar- i Europa també. Ens pot agradar o no, però és així. I sent així com són les coses, l’independentisme guanya amb solvència les eleccions i arriba a un acord -les tres forces- de govern que, a priori, ningú en donava un duro. Aquest acord que, no oblidem, és per governar l’autonomia diu coses com: “Aquest document recull la proposta que ha de permetre al Govern i al Parlament aprofitar aquesta legislatura per materialitzar el mandat independentista del 52%”. “Compartim que cal preparar des de tots els ressorts a l’abast els diversos escenaris de confrontació democràtica per guanyar l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació”. La Independència no la farà el Parlament de Catalunya, ni el Consell per la República, ni ningú de nosaltres des del sofà. Si la fem, la farem tots des del carrer i això depèn bàsicament de la gent, del poble, no ho esperem només dels polítics. L’1 d’octubre és una tenda de campanya plantada molt amunt, l’allau ens va fer caure molt avall però ara veiem la tenda i sabem el camí. Cada cosa al seu lloc.

En el procés de l’alliberament de Catalunya, la unilateralitat fa la funció de xeringa. La xeringa és per un moment determinat, i cal garantir de que, si cal que el producte vagi a la vena, aquesta sigui assequible, hi hagi bona punteria. Centrar tot un procés curació en la xeringa, sense preparar el marc i la situació, ja es veu que és un desastre més gran que no fer res, ja que encabrita més als franquistes si els hi dóna més ales. Així una eina tant important hauria d’estar en mans d’algú que tingui en compte, i en sintonia, amb tots altres elements , sigui eixamplant la base, dialogant, i sobretot fent créixer la consciència social mare de la independència. Sabem que la cultura capitalista dóna als partits aires de rivalitat, no pas de de cohesió de la força de la diversitat, com seria en una democràcia de debò, i la virtut competitiva fa malbé la majoria d’esforços humans que passen a engruixir lideratges i butxaques d’usurers. Tothom és important, i tothom hi fa falta, però cada gest que vagi contra independentistes o partidaris de les pràctiques democràtiques, és roc a la pròpia teulada i molt possiblement una teula esquerdada. és clar que serà necessària la unilateralitat, però malament si algú es llença del trampolí sense que algú hagi posat a aigua ala piscina. Fins ara les coses s’han fet ben fetes a pesar de que el partidisme és un pes feixuc. La consciència alta del 2017 va fer un pas important. Que la d’ara que no sona esplet de dansa, sinó més aviat es puntegen curts, amb els braços avall comptin tirades seguint el compàs i concentrant energia per quan la plaça bulli, peus fent punts i amb els salt. Sense saber quants contrapunts caldran i quants braços marciran mentre duri la revessa. No sempre el que necessita una persona és el que necessita una nació, però en una nació sense llibertat els que hi habiten són esclaus, i per deixar de ser esclau no serveixen els capricis individuals

Primer de tot em sap molt greu Shaudin Melgar i per tanta gent honesta, treballadora, activista i confiada. Puc imaginar el què sentiu.

No hi entenc en política, utilitzo el sentit comú. Des de les primeres eleccions que va imposar l’estat espanyol desprès de l’1O, he tingut claríssim que no s’havia de donar confiança a uns partits que varen renunciar a tirar endavant el mandat de la gent.
Des del minut 0 ni els partits ni les entitats varen estar a l’alçada, però la majoria de l’independentisme tampoc. Als que hi sou des de sempre perdoneu però també sabeu que sóm els menys.
Quanta gent hi ha al carrer quan convé de veritat, quan no hi ha xerinola pel mig?
Quantes traïcions hem comptat des d’aleshores? La majoria del poble mut.
No tenim líders capacitats per una gesta com aquesta i els poquets que surten, els mitjans, fins i tot públics, se’ls carreguen.
On són els dos milions de l’1O quan caldria fer accions contundents? A l’aeroport? A l’ AP7? Entenc que bona part no podria però ni tan sols 100.000 en podem trobar? 50.000?
Ni tan sols al CxR es volen apuntar?
Sempre es busquen excuses quan cal ser-hi de vetitat.
Per tant, al meu entendre la majoria de l’independentisme té el govern que es mereix. Si se’ls hagués deixat de banda des del 1r moment potser haurien tastat què vol dir decebre l’electorat. Però l’electorat mesell a pagar-los les cadires, despatxos, xòfers i el què faci falta.
Estic molt enfadada perquè es veia a venir de fa molt.

No penso tornar a votar ni ERC, ni JxC ni la CUP, han perdut conpletament el crèdit que els hi havia donat. L’han malbaratat i haurien de fer heroicitats (que no faran) per recuperar un minim de credibilitat. Pero crec que molt elector independentista (com passa amb els espanyols amb la roja y gualda) veient l’estelada els continuaran votant malgrat l’estafa. Com va dir aquesta setmana l’advocat de la Clara Ponsatí amb altres paraules: la gent només la defensa la gent, oblidem els politics i tots al carrer sempre que calgui i sense importar qui segui a les poltrones. Sempre endavant!

Evidentment avui no tenim el mateix Partal d’altres dies i me’n faig càrrec. En el fons, ell practicava un optimisme que alguns hem compartit a mitges.
Jo no ho veig tant malament, perquè penso que s’ha certificat el que s’esperava:
La traïció del Junquerisme (déu meu a quina pandèmia ens ha ficat aquest element) ja era un fet en els dies anteriors a l’u d’Octubre del 2017, i no diguem que no ho sabíem.
El que tenim ha estat obra de l’ansia de llibertat de part del poble de Catalunya, amb l’encapçalament exclusiu del MHP Puigdemont.
Fins aquí no em perdut res, perquè en realitat no teníem res i si teníem quelcom, es manté: un poble assedegat de llibertat i un President que hi esta compromès fins a la fi. I jo no veig que això no hagi de continuar sent així.
Crec fermament que el que ha passat no es altre cosa que una clarificació real del que hi havia, i que molts s’havien negat a acceptar.
Que passarà a a partir d’ara?. Que s’han acabat els falsos profetes de la “redenció” a l’estil Sol, Tardà, Voltas, Esther Vera, Sanchez…. i ens haurem de cenyir en allò que ens és sòlit i real : “nosaltres i el nostra President Puigdemont”, que no es poc.
Perquè en definitiva i com sabem, les revolucions les fan sempre als pobles (i mai els funcionaris que si alguna cosa fan, és confondre-les i endarrerir-les)
Per cert, que cap revolució s’ha fet mai solament portant els clavells amb les mans . Les fotos del 25 d’Abril a Portugal , ho diuen clar.

Sí senyor: hem de mantenir bones relacions amb les nacions europees democràtiques. I millor encara: Espanya és més forta que Catalunya, però menys que Europa. Per tant, davant la pugna per si l’1-O és un exercici de democràcia o un acte que s’ha de pagar amb presó ( perquè queda molt malament afusellar tot i que al senyor Casado ja li agradaria tal i com va dir en sessió del Congreso de los Diputados ), no en resta altra que esperar el determini respectuós d’un veredicte. La fortalesa d’Espanya també es veurà en la seva capacitat o incapacitat d’acceptar-ho. I no és això mateix el que molts suposàvem, en última instància, que passaria quan l’1-O?
En cap moment el MHP Puigdemont no és un president autonòmic més. Com no ho eren cap dels presidents a l’exili republicà. Per tant, quan torna MHP J.Tarradelles torna alguna cosa més que un president autonòmic.
Resta però una qüestió oberta molt important: la força d’un poble en les seves demandes revolucionaries i legítimes. Legitimades per la via democràtica dels seus drets civils. La força que ha d’aplicar-se pressionant a un estat fins a les últimes conseqüències. La força a la que entenc fan esment des de l’exili, alguns destacats líders. L’embat no és i no era exactament això? Una força que volem conduir per les vies de màxima rendibilitat i eficiència, allunyada d’una vegada per totes, de la desconfiança que pogués donar aquí i allà. La mateixa força que va ser emprada per les nacions democràtiques europees en la seva lluita contra qui volia malmetre la democràcia.

Mentir té sempre conseqüencies molt greus a molts diferents nivells.
Aqui l’unic que no ha mentit i que sap que es fill de la terra catalana i que sap el qué vol es el poble. Els demès , politics i no politics professionals, malhauradament per ells , hauran de carregar amb la pesada llosa de les seves mentides que els acompanyarà mestre visquin.
La conciència personal es un mirall que ens reflexe volguem o no.
Han exhibit a ulls de tothom no unicament la mentida sino la por, l’ambició, la hipocresia, deshonestedat , l’ignorància….
¡ VAJA TEATRE D’INFIMA QUALITAT PER FER EL PAPER DE TRAIDORS A LA CAUSA QUE DEIEN DEFENSAR !
Aquest sistema de representació del poble no funciona en absolut.

𝐒𝐫. 𝐕𝐢𝐜𝐞𝐧𝐭 𝐏𝐚𝐫𝐭𝐚𝐥 … 𝐌𝐚𝐢, 𝐣𝐚𝐦𝐚𝐢, 𝐫𝐞𝐦𝐚𝐢 𝐡𝐞𝐮 𝐞𝐬𝐜𝐫𝐢𝐭 𝐮𝐧 𝐞𝐝𝐢𝐭𝐨𝐫𝐢𝐚𝐥 𝐚𝐢𝐱í, 𝐫𝐞𝐟𝐞𝐫𝐢𝐧𝐭-𝐯𝐨𝐬 𝐚 𝐄𝐑𝐂!
Subscriptor, lectors … si encara calia, està ja absolutament clar que el Sr. Partal, i per la seva direcció VilaWeb) és reiteradament parcial i injust. La línia editorial manté, sovint amb el camuflatge de l’ “equidistància”, obviar i disminuir allò positiu de Junts, i del President Puigdemont, i d’ignorar o dissimular allò negatiu d’ERC, sovint amb una subtilitat, per no dir capciositat, que no correspon a la qualitat periodística i personal que se li suposa i li atribuïm.
Sr. Partal, ara, sí, s’ha presentat una ocasió, i l’heu trobada, per a desqualificar (!) Junts, i indirectament al President a l’exili, per a desacreditar i, per tant, desafeccionar-hi … Però, quantes moltes i més ocasions hi ha hagut de fa temps, i ara mateix, per a fer un editorial “monogràfic” sobre el capteniment d’ERC i el/els seus dirigents, clarament més de partit que de país, més de governar una pseudo-autonomisme, i una independència retòrica a “la setmana dels treus dijous” (!) … Com és possible Sr. Partal?
Subscriptor, lectors … per a que ho tinguem en compte i els seus efectes.
𝐒𝐫. 𝐕𝐢𝐜𝐞𝐧𝐭 𝐏𝐚𝐫𝐭𝐚𝐥 … 𝐓𝐞𝐧𝐢𝐮 𝐭𝐨𝐭 𝐞𝐥 𝐝𝐫𝐞𝐭 𝐚 𝐪𝐮𝐞 𝐯ó𝐬, 𝐢 𝐕𝐢𝐥𝐚𝐖𝐞𝐛, 𝐞𝐬 𝐝𝐞𝐜𝐚𝐧𝐭𝐢 𝐩𝐞𝐫𝐪𝐮è 𝐞𝐬 𝐜𝐨𝐧𝐬𝐨𝐥𝐢𝐝𝐢, 𝐨 𝐟𝐢𝐧𝐬 𝐢 𝐭𝐨𝐭 𝐭𝐫𝐢𝐨𝐦𝐟𝐢 (𝐚 𝐥𝐚 𝐥𝐥𝐚𝐫𝐠𝐚) 𝐮𝐧𝐚 𝐟𝐨𝐫ç𝐚 𝐩𝐨𝐥í𝐭𝐢𝐜𝐚, 𝐢 𝐩𝐞𝐫𝐪𝐮è 𝐞𝐬 𝐝𝐢𝐬𝐠𝐫𝐞𝐠𝐢, 𝐢 𝐟𝐫𝐚𝐜𝐚𝐬𝐬𝐢 (𝐚 𝐥𝐚 𝐜𝐮𝐫𝐭𝐚) 𝐮𝐧𝐚 𝐚𝐥𝐭𝐫𝐚 𝐟𝐨𝐫ç𝐚 𝐩𝐨𝐥í𝐭𝐢𝐜𝐚 … 𝐏𝐞𝐫ò 𝐬𝐢𝐠𝐮𝐞𝐮 𝐟𝐫𝐚𝐧𝐜! … 𝐩𝐞𝐫𝐪𝐮è 𝐧𝐨 𝐞𝐧𝐬 𝐩𝐨𝐠𝐮𝐞𝐦 𝐜𝐨𝐧𝐟𝐨𝐧𝐝𝐫𝐞 … 𝐒𝐀𝐋𝐔𝐓!

Bennvolgudes /guts,

Volia posar un comentari a l editorial i ja no em deixa,… es normal o ho heu tancat perque mes gent no pugui expressar el que pensem del comentari d en Vicent…

Diu que escriu el que pensa i n’ assumeix les conseqüències… doncs una estripada d aquesta mida es mereix avui una estripada similar de ER i de CUP….i sobre tot que tenia que haver fet Junts i les seves consesquencies…hi havia una solucio millor????? Es la menys dolenta de totes… us repto a que m’ ho rebateu.

Vicent, mal fet , molt mal fet.. culpar a la víctima de que els seus socis el posin contra la paret, em sembla d una hipocresia inexplicable a un diari com el teu.

Fastic.

PD Espero resposta de tema dels horaris per posar comentaris al editorial

Salutacions

L’acord de govern pactat per JxC, ERC i CUP correspon a una visió independentista però realista. Per a orientar al poble català cap a la independència, amb veritables probabilitats d’èxit efectiu, i no nomes per a demanar-la amb discursos i declaracions d’aplaudiment fàcil, com va passar el 2014 i el 2017.

Per a complementar i no allargar aquest comentari, com mereix l’editorial d’en Vicent, remeto, a qui el llegeixi, al meu article de dia 16 11 017 a VilaWeb, Opinió Contundent. També es troba a http://www.comites-poble-catala.org També hi ha la formulació del Pacte Nacional per a l’Autodeterminació que vàrem proposar l’any 2010.

Sí, alguns independentistes nacionalistes ja proposàvem des del 2010, amb bases jurídiques internacionals sobre dret dels pobles a l’autodeterminació, procediments semblants a alguns que ara figuren a l’Acord de Govern per la investidura de Pere Aragonès. Però no van ser aplicats, amb els efectes resultants que encara pateix l’independentisme. En un futur proper potser serem més ben acceptats.

En conclusió, des de la Federació de Comitès Poble Català, desitgem que acord de govern no trenqui la unitat interna dels partits independentistes que l’han adoptat.

Albert Bertrana i Bernaus

Tots els que hem tastat la llibertat serem ben morts d’aquí vint anys; si encara queda algú que sent la independència del país (dels Països) serà d’haver-nos-en sentit parlar a nosaltres (serà una vella història heretada). Si deixes refredar el ferro, ja pots picar… Avui, si encara hi ha algun poder que ens resta, és la força del poble; però, on són els líders que l’han de guiar cap a uns objectius raonables i factibles? Si deixem caure Puigdemont i etcètera, a més de quedar-nos sense res, no ens podrem treure la vergonya de sobre: vençuts i humiliats.

Vicent, el teu editorial manca de realisme. Parles de vots al sarró de JxCat però, ignores l’interès que han tingut sempre els d’ERC de foragitar els sobiranistes de JxCat i de ser els únics membres amb dret a governar. Et recordo la lamentació que en Junqueras va deixar anar en unes eleccions, que no recordo la data, però, fàcils de recordar, on Convergència, amb Artur Mas al front, va perdre 12 escons: “quina pena que no podem sumar per fer un tercer tripartit d’esquerres”, font diari AVUI uns dies després de tals eleccions. I, és que l’orador fluidament apostòlic, la sap llarga. Si les coses van maldades, aposta pel vot unitari, però, així que es veu les orelles, detesta la solidaritat i aposta per un vot en solitari i d’esquerres. La dreta no té dret a ser independentista. Vet-ho aquí.

Junts, amb els vots al sarró, renuncia al Primer d’Octubre i a la unilateralitat seguint els passos de ER. Sí.junts ens ha fallat, i molt, fen una consulta a les bases pròpia de països no democràtics. Les bases demanaven NOVES ELECCIONS però aquesta possibilitat no hi era a la papereta, com tampoc el vot en blanc. Han cuinat i han amanit uns resultat amb l’ajuda de tota la premsa catalana inclosa VilaWeb aquest error monumental, JUNTS el pagarà car i ja no diguem el PROCÉS. Després de la rendició incondicional de ER, JUNTS no ha tingut valor i li ha fet por no tenir cap suport, llevat el de les seves e incondicionals bases, però ara molt em temo que això també s’ha perdut. Així doncs punt final a una etapa. El futur no està escrit però quasi segur que això estarà escrit per altres persones, altres líders, altres bases…

Quins comentaris més interessants de la gent de Vilaweb! N’hi ha fins i tot millors que l’article del nostre director…Una gran quantitat dels votants de Junts crec que ens hem vist sorpresos per l’exclusivitat negociadora de Sánchez, la marginació final d’Artadi i el silenci absolut del president Puigdemont. De tota manera, eleccions no era cap solució; ER havia guanyat i pactat amb la Cup: què es podria fer? És clar que la nostra societat NO està disposada a jugar a fons, potser perquè estem massa bé encara i els patrimonis no es volen perdre en cas d’anar a totes. Els polítics són el nostre reflex i no podem esperar que actuïn diferentment. Passem-hi per sobre, es podria dir, però qui organitza la gent?:l’ANC està pixant fora de test des de fa temps, Òmnium només està per l’amnistia i, a més, no es coordina per a res amb l’Assemblea. Jo vaig fent el que puc: no tinc cap companyia espanyola en el meu dia a dia, des de l’electricitat, el gas, la telefonia, els bancs, les botigues i els viatges a les Escanyes. Si ho féssim tots, això de desconnectar d’Escanya i ens fiquéssim al CxR d’una punyetera vegada seria el primer pas a l’altra desconnexió: la social i política

Tan de bo haguessis sigut tan crític i bel·ligerant amb ER i la CUP quan feia falta com ho estàs fent avui amb Junts. Però no ho vas fer. I segueixes sense fer-ho. Els esmentes de passada però els dolents de veritat, segons tu, sempre són Junts.

Tot i que estic d’acord amb molt del que dius de Junts a l’editorial (estic molt decebuda amb el pacte que han fet , que a més crec que és una rendició), m’avergonyeix la contundència que fas servir contra aquest partit (el titular, el destacat i tot l’editorial) perquè aquesta contundència i mala llet (perdó per l’expressió) només l’utilitzes contra Junts. Mai contra altres partits (ER i Cup) que han fet i fan el mateix que Junts ha fet ara, però ells des de fa molt de temps i més fortament . És una gran injustícia.

A més ets incoherent amb moltes de les idees transmeses en editorials passats (que no cal que explicar, perquè ja ho han fet molts altres tertulians).

Avui fins i tot et permets anar contra el President Puigdemont dient que és un President com qualsevol altre i traient-li tota la legitimitat que té. Sembla talment que esperessis la ocasió per a poder-ho fer. Entre tots, tu també, us voleu carregar el President.

Per acabar vull expressar la meva opinió per la baixa qualitat i el gran biaix de dos dels periodistes del teu diari: Etxearte i Barnils.

Segueixo a Vilaweb, però ho faig només per seguir llegint els comentaris de tothom.

Dubto d’aconseguir la independència a mig termini, que és la meva opció política, però encara dubto molt més de les fórmules màgiques quan es deixen guiar pel sentiment, la immediatesa, i, sobretot per la bona voluntat, però sense cap recurs efectiu a la vista.
Sense furgar en els problemes aliens, procuro entendre algunes coses, com ara:

Partal, referint-se a Quim Torra la voluntat de gestionar l’autonomia i tot allò que representa, és un dels obstacles més clars que frena la independència, l’encertava de ple. No és això l’obstacle, massa fàcil com a explicació, Partal: amb la pancarta tampoc… i no convocant eleccions quan podia tampoc.

No entenc aquest 80% de vots de la militància de JxCat a favor d’aquest pacte suïcida, diu algú aquí…

Borràs proclamació? Amb quins efectius reals? (Sr Cuevillas)

Elsa Artadi, enfortir el partit a Barcelona i a l’àrea metropolitana (eixamplar la base?) això porta massa temps!

Puigdemont es va presentar a les eleccions autonòmiques. Crec que va ser també una devaluació de l’1O

Amb tot això, el culpable només és ERC, J Sánchez (qui l’ha designat?) Òmnium, l’ANC, els presos (només els d’ERC) Els medis, fins i tot VW. Periodistes i opinadors…

Les dissenssions a dins de JXC perquè hi són?

I la pregunta que es fa algú: i nosaltres? Tenim el què ens mereixem? perquè no hi posem gent més capacitada?
Amb tanta gent valenta i honesta, també que menysprea els polítics, no s’entén que no facin un pas endavant per transformar el què tenim avui. No s’hi val a dir després: jo no hi crec, els partits no serveixen per res… falta intel•ligència? doncs és que falta implicació.

Bé, la bona notícia, i molt bona, és que avui som menys idiotes (en els dos sentits de la paraula) que fa tres anys i mig. Ens hem empassat el lliri i el llaç i, òbviament, la digestió és dificultosa, sobretot tenint en compte que l’imperdible del llaç ens ho hem empassat obert. Gens greu. Ho expulsarem. És un bon començament. Som menys idiotes i això ens apropa d’assolir la Terra Promesa.

P.S.1 Si em permeteu. Els catalans encara pequeu d’un pecat que és incompatible amb assolir la independència. El vostre ridícul i infantil partidisme polític, com si l’assoliment de la independència hagués de passar inexorablement per la benedicció dels partits. Encara no heu assimilat que separar-se de la Corte del Reino no es pot fer amb estructures polítiques que participen d’una manera o altra amb la Corte del Reino (en aquest sentit, és obvi que l’exili és una actitud més, molt més conseqüent que l’acceptació de les regles del joc judicial de l’enemic, a menys que s’aprofite del sistema judicial espanyol per denunciar-ho amb contundència, com feien alguns encausats bascs sense esperar la resolució dels tribunals europeus).

P.S.2 En tot aquest batibull no cal disparar sobre el pianista Vicent Partal. Ell només és el pianista. I ho fa bé. Una pena que no sigui una veu contundent en uns temps on manca lideratge conseqüent. Però això és una altra història. La història de si un diari pot o no canviar el curs de la història d’un país (Washington Post).

Resumint:

1. No es poden confiar negociacions a un pres polític. Jordi Sánchez ha fallat en els punts previsibles. Ha regalat la presidència a Pere Aragonés a canvi de res, com va fer ER amb Pedro Sánchez.
2. Si la majoria de catalans realment volguessin la independència, la tindríem a prop. Però ER va guanyar, per més estreta que fos la victòria, i les bases de JxC han votat per l’opció menys combativa. El CxR, fins ara, no suma prou.
3. El poble català va sortir amb força impulsat per dos factors: la (aparent) unitat de Junts x Sí i la creença ingènua que la independència es podia gestionar de llei a llei amb un mínim de risc. Quan s’ha instaurat la repressió i s’ha posat la confrontació damunt de la taula molts catalans s’han fet enrere.
Conclusió: no arribem al número (per això Junts no es tira a la piscina).
Pregunta: quan falta el número, només queda la intensitat. Els que estem convençuts que la independència és ruptura, tenim la intensitat necessària per revitalitzar el carrer? Tots sabem que els partits i les institucions no faran la feina. Estem disposats a fer-la nosaltres?

Caldrà fer foc nou. Amb tots plegats. No pot ser que ens dirigeixi gent que estan a les presons espanyoles, amb el que això vol dir: que van passar, en qüestió d’hores, de mig proclamar la República Catalana a reconèixer la sobirania espanyola i entregar-se a l’enemic. No ser detinguts sinó entregar-se, insisteixo. Quina coherència i consistència nacional i política té aquesta actitud? A més d’un altre fet evident: un hostatge està condicionat per la seva situació personal i, empresonat i aïllat com està, té una visió esbiaixada de la realitat.

Em sap greu dir-ho, però els nostres consellers i president eren tan ineptes que es pensaven que Castella acceptaria la independència de Catalunya; que s’avindria a negociar. Tan ineptes que ni coneixien la història i mentalitat de Castella -fet especialment greu amb Junqueras-, ni tenien res previst per quan aquesta reaccionés com ho va fer -que no és sinó com històricament ho ha fet. Si no preveus el que és més que previsible quin polític estàs fet?

Tota aquesta gent, que varen fracassar com a polítics i com a estrategs, s’hauria d’haver retirat. No sols no ho han fet sinó que continuen al capdavant, comandant els partits i el destí del Principat de Catalunya. Exhibint, a més, una impúdica superioritat moral perquè estan a la presó i aquest fet fa que no se’ls pugui qüestionar.

Si us plau, comencem la desobediència amb el que ara per ara és més urgent: vers les cúpules d’ERC, Junts i la CUP. Cal foc nou. Amb unes bones brases, això sí, no féssim altre cop només foc d’encenalls.

No estic d’acord amb el fons de tots els editorials darrerament. Sempre amb una equidistància entre les dues visions de l’independentisme. Una visió que assumeix la derrota de la batalla de l’1-O i una altra que volia continuar batallant però que no sabia ben bé com fer-ho. Al final li poses les culpes a Junts d’abandonar l’unilateralitat i assumir la derrota de l’1-O, quan no li has donat suport directe mai. No s’ha pogut aconseguir negociar res de res. Hi havia l’obligació de no repetir eleccions. Estava cantat que s’esperaria fins la data límit i llavors no hi hauria més remei que claudicar. A repartir-se les poltrones i ja està. Ja ho ha dit Elsa Artadi avui, que aquest acord és el mateix que ja hi havia a l’inici de la negociació.

Una pena tot plegat. Cal deixar de pensar amb l’1-O i veure com farem el nou referèndum, evidentment sense cap acord amb l’estat espanyol. Segurament l’evolució dels esdeveniments a Escòcia ens afectaran i espero que positivament. Costa de dir, però seguim.

Molt decebut. No entenc ni l’editorial ni al Sr. Partal.
No em considero cualificat per fer un comentari il·lustrat.
Només puc recórrer al sentit comú.
Junts tenia una millor opció?
1.-Repetir eleccions cambiava res o ens portaven al mateix lloc?
O a tenir com president a l’Illa?
2.- Renunciar a entrar al govern només debilitaba econòmicament a la gent de Junts i reforçava a ERC.
Des del govern pot ser es podrà revertir la guerra bruta de ERC des de Tv3 i Ràdio Catalunya. Donant veu a indecents impresentables com Sergi Sol. (que ERC no descalifica) i decantant sempre, subtilment, opinions negatives de Junts.
3.- Junts accepta la taula de diàleg i dos anys, o fins que es demostri que no es posible el diàleg, de marge per l’embat final.
Crec que és intel·ligent. Es un marge necessari per culminar la batalla judicial a Europa i tenir més suport internacional.

Vista la poca vocació independentista de ERC (Junqueres, Tardá, Rufian, etc., etc.) només veig un camí realista cap a la República Catalana:
Fer evident al mon que el nostre president legítim es el MH Carles Puigdemont.
Convèncer d’això als militants independentistes de ERC.
Sumar-nos tots al Consell X la República I contribuir-hi econòmicament per fer possible una acció judicial i política potent.

I quan sigui el moment oportú per guanyar (dos anys?) tots al carrer sense por!

No hi estic gens d’acord amb l’editorial d’avui del Sr. Partal.
La legitimitat del MHP Puigdemont li la va donar el poble català lliurement … i només el poble català lliurement li la podrà revocar, no els seus actes o pactes.
Dit això, el poble català podrà votar lliurement quan des de la Generalitat es puguen fer unes eleccions sense intromissions ni pressions judicials (TC, TS, JEC, …) com tenir gent a la presó, a l’exili o encausada per raons polítiques (els més de 3000 represaliats). És clar, això, aquest context, resta molt lluny de ser així en la configuració de l’Estat actual, donat que no sols no respecta els procediments democràtics, sinó que els persegueix.
El Sr. Oriol Gordó -en aquests comentaris- fa una interessant esmena a les raons del Sr. Partal, que crec que són més atinades i reals.

Avui, Vicent, no estic gens d’acord amb tu.
No és un acord maco, ok, no és el que m’hauria agradat, però crec que les alternatives eren pitjors.
Un govern ERC+Comuns em possa el pèl de punta i repetir eleccions, tal com vares dir tu mateix… no arreglaria res.
L’acord parla del valor de l’1O… si ho vols llegir. És veritat que no s’hi fonamenta.
Soc de Junts, vaig votar SI al acord, no crec en el dialeg amb Ñ i sé molt bé que l’únic camí és la unilateralitat.

Si la estratègia a la que sembla s’ha apuntat Junts, ara resulta no ser ” la bona” ( que es així, que no ho es…) i es tan criticable el seu “ajuntar-se” a l’estratègia de ERC -molt pressionats per l’ambient general de salvar el 52%- i perque les personas saben molt bé ” a qui votan ” ( oi ? ) , quin trellat té carregar-se ara a Junts per assumir una estratègia aliena, en comptes de carregar-se la versió original d’aquesta estratègia que es ERC….? Penso que es injusta i no té solta ni volta aquest editorial d’avui. I es de les poques vegades que estic bastant en desacord amb en sr. Partal i ho sento….. i estic d’acord amb altres molts comentaris, d’en Joan Lopez, d’en Agustí Delgado, d’en LLuis Masdevall, d’en Albert Parés, d’en Pere Grau, d’en Josep Soler….i alguns més. No crec a més a més que l’Estat espanyol hagi aconseguit tots el objectius, ni que s’hagi acabat la resistència…( que més voldrían ells ).