La reconciliació de Junts amb el poder econòmic

El president Carles Puigdemont s’ha reunit a Perpinyà amb la direcció de Foment del Treball –en públic, almenys, per primera vegada. No és una mera formalitat. Per a recuperar l’hegemonia, Junts necessita que el sistema els torni a considerar un espai poc perillós, un factor d’ordre, i, per tant, té tres deures: trobar una fórmula estable de relació amb Madrid, disciplinar de nou els seus votants i reconciliar-se amb el poder econòmic català. L’acord amb el PSOE i les picades d’ullet a Alberto Núñez Feijóo han començat a endreçar la relació amb Madrid. El canvi de contracte amb els votants –per arrossegar-los en la mateixa direcció que ara navega el partit– va començar amb el nomenament de Xavier Trias a Barcelona i ha continuat amb la introducció de nous marcs, com la immigració o la seguretat –amb la proposta d’expulsar els delinqüents multireincidents que siguin immigrants, la petició de penes de presó per als robatoris de mòbil o el flirteig amb Aliança Catalana. Ara s’accelera la part dels diners. 

La relació del món convergent amb el poder econòmic era esbocinada i ara miren de tornar a enganxar les peces, però caldrà paciència i molta cola. El procés va trencar el conveni entre Madrid i la xarxa clientelar convergent perquè se sustentava en el compromís de mantenir els coloms dins el colomar. El govern de Mariano Rajoy va jugar bé les cartes amb una estratègia dual. Va espantar una part de l’alta burgesia a través de l’operació Catalunya, que tingué objectius com Jaume Giró, onzè de Junts en aquestes eleccions, o Carles Sumarroca i Carles Vilarrubí, especialment pròxims a Convergència. Amb el missatge captat, la resta –més maquiavèl·lics o més tristos per la desaparició del seu oasi autonòmic– treballaren activament, entre vestidors, per frenar la independència, encara que alguns haguessin votat fins i tot Junts pel Sí. En podria ser un exemple l’actual president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, “amic d’Artur Mas, però no independentista”.

Mentre els “catalanistes sense esperança” s’acostaven al PSC per continuar remenant les cireres; i mentre Junts errava pel regne del caos discursiu, casant alhora el PDECat i el sector de Laura Borràs, Oriol Junqueras va començar a recollir peces de terra i Esquerra mirà de fer ponts amb els grans empresaris, omplint els forats que la trencadissa convergent havia deixat buits. És així que el president Pere Aragonès ha tingut una relació públicament magnífica amb el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, i de fet va inaugurar el seu mandat a la seu de la patronal, en un acte d’homenatge al comte de Godó. “Tant de bo aquest acte d’avui sigui l’inici de la solució”, digué Sánchez Llibre. El mateix dia, Junqueras havia publicat un article al diari Ara blasmant definitivament la via unilateral. I és així també que Esquerra ha acabat acceptant que calia “millorar l’aeroport”, ampliar la B-40, acabar el Hard Rock, i que fins i tot s’ha deixat la pell en la proposta dels Jocs Olímpics d’hivern.

Amb els socialistes a l’oposició i Junts a les musaranyes, el poder econòmic va deixar la joguina a Esquerra durant un temps. El president Aragonès ha mirat de comportar-se com l’alumne més aplicat de l’escola, però ha hagut d’afrontar un cert desdeny. Primer, perquè Esquerra ha rebut una certa mirada de suficiència classista, de legitimitat incompleta. I segon, perquè els republicans han nedat entre dues aigües, mirant de satisfer alhora els interessos de Foment i els de la seva base electoral. Aragonès ha volgut comprar voluntats i relatar un canvi de cicle que, des de dalt, més aviat s’ha viscut com una etapa d’interinitat mentre tot es tornava a posar a lloc. El pujolisme s’aguantava perquè els interessos de la burgesia autòctona i el nacionalisme de la classe mitjana confluïen contra el centralisme madrileny. Esquerra ha ocupat aquest paper per la incompareixença del vell món convergent. Ara que torna, tothom està disposat a fer gests, Sánchez Llibre el primer.

Per substituir la independència, els pròxims anys tornarà a agafar força el discurs contra el centralisme. Per això Junts insisteix tant en la diferència d’inversió executada a Catalunya i a Madrid. “Cada any els catalans paguem pràcticament la totalitat del pressupost de Madrid! Cada any!”, digué ahir Puigdemont. Junts té tots els números de la rifa per a beneficiar-se’n. Pot fer un discurs de resultadisme patriòtic, despullat de literatures ideològiques, cosa que l’afavoreix davant els votants pragmàtics cansats d’Esquerra. I Junts es pot presentar com una opció el doble d’útil que no el PSC si, a més, continua asfaltant el camí de futurs pactes amb el PP. “Governem perquè s’aconsegueixin coses per als catalans, no perquè s’imposi un bloc ideològic al congrés”, digué també ahir Jordi Turull. L’argument del dèficit fiscal serveix per a brandar una pancarta rere la qual puguin reunir-se Junts i Foment, igual com les consignes econòmiques li donen un pretext per a abraçar Feijóo.

Puigdemont és l’únic que pot reunir aquests dos mons, perquè és l’únic que sap acostar-se de nou al sistema mentre diu que el combat. A poc a poc, el seu discurs també convergeix amb els plans de Foment, però de manera discreta. “Si no en parlem, el retorn de seus acabarà passant”, va dir Jaume Guardiola fa poc en una entrevista a l’Ara. La filosofia de l’operació és fer-ho obertament però en silenci, i Puigdemont és expert a deixar senyals prou ambigus per a qui vulgui interpretar una cosa i la contrària. Aquesta setmana, per exemple, hem sabut que està a favor de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, però no ho ha dit en cap entrevista, ni fent un discurs programàtic, sinó en una conversa enregistrada per a YouTube amb la seva número 2, l’empresària Anna Navarro. En la seva reunió, Sánchez Llibre –ex-company de Puigdemont a Convergència i Unió, per cert– va demanar-li “una fiscalitat més competitiva” i “l’execució de les inversions que el país necessita”, coses que fa temps que Junts ja defensa.

Però que Puigdemont sigui al centre no vol dir que dirigeixi ell la conversa. L’hostilitat de Foment contra l’independentisme va ser absoluta el 2017 i ho ha estat, encara, fins molt de temps després. Sánchez Llibre, per exemple, va ser un dels ariets contra la campanya del Consum Estratègic i va dur l’Assemblea Nacional Catalana als tribunals, que van obligar l’entitat a aturar la campanya i a tancar-ne el web. Tal volta Puigdemont administraria de manera més creïble les lleialtats i els contactes amb els empresaris, però això no vol dir pas que tingués ell el brau per les banyes. És una de les grans lliçons del procés, i convé no oblidar-la: Convergència només vigilava el colomar, però no en tenia les claus. I l’amnistia encara rebla més la hipoteca de Junts. Res no ho explica millor que la fotografia del seu cartell de campanya, feta pública aquesta setmana. Hi diu que “Catalunya necessita lideratge” i hi apareix Puigdemont en un cotxe, amb actitud seriosa i mirant endavant… però no condueix ell.