La Ventafocs socialista

L’espanyolisme més recalcitrant retrata Pedro Sánchez com un malànima que regala trossets d’Espanya com si fos un pastís a canvi de continuar manant. Però en realitat passa tot el contrari: després del 23 de juliol, hem vist sobretot uns grans esforços dels seus socis, consolidats i potencials, per a demostrar que li arrencaven una queixalada. Els membres de l’Aliança Perifèrica tenen problemes per a fer veure que són diferents del PSOE, que hi poden pactar sense beneficiar-lo necessàriament, i que poden obtenir-ne concessions de debò contra la seva voluntat. L’estancament en què sembla que es troba la negociació té molt a veure amb com n’és, de difícil. De moment, tots han topat amb la mateixa realitat: no tenen prou força per a escapar de les seves urpes sense arriscar-se a la intempèrie, a les acusacions d’antipolítica, a la marginalitat. Precisament per això, bona part de la premsa espanyola ha subratllat una vegada i una altra que, amb la negociació, Junts tornava a acceptar les normes del joc.

Aquesta setmana, Sumar ha fet grans escarafalls per a vendre un pacte de coalició que tothom ja donava per fet. Els punts de l’acord són plens de paranys. La reducció de la jornada laboral ha ocupat debats i titulars mentre Nadia Calviño, el cervell econòmic de la Moncloa, ja l’aigualia d’entrada i deia que caldria pactar-lo amb les patronals. La reforma del finançament territorial és una promesa socialista cíclicament traïda, com és de sobres sabut al País Valencià i les Illes. El 2005 ja s’hi va comprometre José Luis Rodríguez Zapatero. La reforma de la llei mordassa era un compromís de la legislatura anterior, que no va reeixir perquè el PSOE es va negar a prohibir-hi les pilotes de goma i les devolucions en calent que vulneren els drets dels immigrants. El “desenvolupament de la llei d’habitatge”, aprovada d’ençà del 25 de maig, ja es podria posar en marxa avui mateix si la ministra Raquel Sánchez en signés l’entrada en vigor. I així successivament.

Esquerra ha tingut el doble de feina. A banda d’escapar-se del PSOE, no pot fer el ridícul davant de Junts. Per això ha sabotejat cada fase de la negociació. Primer, donant per feta l’amnistia quan encara era a les beceroles; després, amb gestos erràtics que han enrarit les converses. La insistència que l’acord encara és molt lluny, per exemple. Els retrets al ministre d’Exteriors per no haver fet prou per l’oficialitat del català a Europa, mentre Junts li agraïa els esforços. El viatge a Madrid del president Aragonès. I el degoteig d’afegitons, setmana rere setmana: el traspàs dels trens de Rodalia, l’exigència que es desclassifiquin documents del cas Pegasus. Sumar i Esquerra representen una fase avançada de l’absorció del PSOE, i per això acusen símptomes més evidents que no pas Junts. Aquestes darreres setmanes tots dos han tingut disputes orgàniques: els uns, amb la revolta del pinyol de Podem; els altres, amb les primeres discrepàncies públiques entre l’entorn de Junqueras i el d’Aragonès.

Si s’espera gaire més a pactar amb el PSOE, el problema de la Ventafocs a mitjanit també engolirà el president Puigdemont. La fantasia d’un “compromís històric” dura una estona, però el PSOE sempre acaba mostrant els seus límits. Ell mateix havia dit que l’oficialitat a Europa seria una condició sine qua non per a començar a parlar, però ara ja sabem que és molt difícil que la veiem aviat. “Ara no és el moment”, va dir Letònia. Els engranatges de l’estat també fan els seus deures, mentrestant. Abans-d’ahir, la justícia espanyola va imposar definitivament una troncal més de castellà a una escola de Canet de Mar, emparant-se, a més a més, en la llei que van pactar l’any passat Esquerra, Junts, el PSC i els comuns. En la seva conferència a Brussel·les, el 5 de setembre, Puigdemont va haver de fer un encanteri per a explorar un pacte, però les rodes de la carrossa s’han començat a convertir en carabasses, i la clau és si no tornaran a ser-ho del tot el 27 de novembre, dia de la convocatòria automàtica d’eleccions.

Hi ha dues pistes sobre què pot passar. La primera és històrica: Puigdemont sol prendre les decisions a l’últim minut, com va fer l’octubre del 2017 (ahir, simbòlicament, va fer sis anys de la declaració de paper mullat). La segona és ambiental. A final d’estiu, tot de veus influents que es declaren irredemptes van donar permís a Puigdemont per a negociar amb el PSOE. “Ha transmès un discurs d’home d’estat”, va dir Lluís Llach. “Un home d’estat”, es titulava l’article de Pilar Rahola l’endemà a El Periódico. Aquesta és l’altra pista: avui, aquella grandiloqüència s’ha començat a esbravar. Els llorers i les exageracions poden tornar si finalment hi ha investidura, en aquest cas per a justificar el pacte. Però que aquell entusiasme s’hagi esvaït quan tan sols resta un mes perquè s’acabi el termini pot voler dir dues coses. O bé que hi ha un risc real de repetició electoral i, per tant, els arguments per a vendre la investidura als votants de Junts poden descansar; o bé que l’acord en què es treballa no és prou sòlid per a parlar de “compromís històric”, i tothom recull dissimuladament el cable.

El català: primera víctima, primera causa de crisi

En aquest temps de replegament i d’abandonament institucional, el conflicte lingüístic encara és l’element que més frena la pacificació. L’ús del català continua essent una piconadora. No tan sols va ser el front que van atacar primer el PP i Vox al País Valencià i les Illes quan van arribar al poder: també ha estat el primer que els ha fet trontollar. Els populars de Marga Prohens es van enfrontar a Vox, fa un mes, per haver presentat un esborrany de règim sancionador que proposava multes de fins a cent mil euros per incomplir les normes d’ús del castellà a les administracions. Aquesta setmana, Vox ha amenaçat Prohens que no li aprovaria el sostre de despesa per al pressupost si no imposava més castellà a les aules. El PP ha acabat cedint, però la tensió ha estat forta i un diputat de Vox, molest amb la pressa dels seus companys, n’ha estripat el carnet. “Tots sabem com va anar el TIL de Bauzá, que es va intentar aplicar en vint-i-quatre hores i va ser un fracàs”, va dir.

La desobediència de Vox a les normes fixades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua també ha portat problemes al PP. El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va haver de rectificar i reconèixer en públic l’autoritat científica de la llengua, tot i que continua fent declaracions que posen en qüestió la unitat de la llengua catalana. A poc a poc, Mazón ha mirat de cercar una posició més conciliadora i es va arribar a reunir amb la presidenta de l’ens, Verònica Cantó, a qui ha demanat de començar un procés per a “revalencianitzar conjuntament els criteris lingüístics”. No serà fàcil. Cantó va recordar fa uns dies a Mazón, sense esmentar-lo directament, que l’autoritat de l’acadèmia és reconeguda per l’estatut, i sobretot que fer servir menys el valencià danyava l’autogovern i condemnava el País Valencià “a ser un poble subaltern”. Per cert, un front desatès per la majoria de mitjans: la justícia espanyola ha anul·lat la normativa que donava preferència a l’èuscar en les comunicacions dels ajuntaments.