09.11.2023 - 18:05
|
Actualització: 17.11.2023 - 17:44
A l’hora d’analitzar el pacte entre Junts i el PSOE, que permetrà finalment la investidura de Pedro Sánchez, crec que cal distingir tres elements per separat: el pacte mateix, les garanties d’aquest pacte i la llei d’amnistia. D’aquesta darrera, no en puc parlar fins que siga pública i es puga llegir; però dels altres dos, sí.
El pacte és molt ambiciós i significa un canvi gros d’escenari. Però té un problema greu que vull assenyalar d’entrada: no hi ha garanties de compliment, i això, parlant del PSOE i sabent quin peu calça, és assumir molt de risc. Junts afirma que el mecanisme internacional de verificació i la seua pròpia capacitat de tombar el govern espanyol en tot moment són les garanties del pacte. A mi em semblen unes garanties insuficients, però en qualsevol cas reconec que només el temps posarà les coses al seu lloc.
Hi ha una segona cosa que també vull assenyalar abans d’analitzar el document. Fa sis anys, després de no haver implementat la república independent proclamada pel parlament, es va obrir una via política de confrontació amb l’estat espanyol de l’exili estant. Basada a denunciar que Espanya no és una democràcia i acorralar-la des de les institucions europees per obligar-la a reformar-se. Aquesta via canvia dramàticament avui. Hom pot considerar i defensar que, precisament, canvia ara perquè és arran del seu èxit, especialment en els tribunals, que s’ha pogut construir la nova situació. Però, novament, no tenim cap certesa que el PSOE estiga convençut del que fa i, en canvi, sí que sabem que l’exili i la línia de lluita, confrontació i deslegitimació de l’estat espanyol que representa s’acaben.
Parlant, finalment i en concret, del pacte polític signat entre Junts i el PSOE, he de dir que m’ha sobtat molt, i m’ha sorprès especialment, la forma en què està redactat. Per la tècnica. Això no és un acord de legislatura, no és un pacte típic de qualsevol democràcia europea, sinó que té l’estructura, la tècnica i la narrativa d’un acord de pau. I en aquest sentit, va molt més enllà de qualsevol cosa signada abans i no es pot comparar amb res del que hàgem vist fins ara. Entre més obvietats, perquè en aquest cas Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, com sí que ha fet, en canvi, el govern de Pere Aragonès a la taula de diàleg.
Remarque això de la tècnica dels acords de pau perquè crec que podem cometre un error d’apreciació tots plegats si no ho tenim en compte. Per exemple, en una negociació política normal i corrent sonaria simplement ridícul dir que una part defensarà un referèndum d’autodeterminació i l’altra l’estatut de Maragall. Però en un procés de pau aquesta és precisament la tècnica apropiada, partir de la discrepància, perquè és arran d’aquesta discrepància que l’equip de mediació internacional és qui proposa els nous passos a seguir.
Però, una vegada més, no sabem res d’aquest mecanisme de mediació internacional, i aquesta inconcreció fa malfiar d’entrada. He d’aclarir que tampoc no és una situació inusual, aquesta. Els mecanismes de verificació internacional dels conflictes actuen a l’ombra i amb discreció, necessiten fer-ho així per ser eficaços. I es fa així perquè les dues parts que negocien els reconeixen autoritat. Una darrera inconcreció inquietant, doncs, és que no sabem si, en realitat, el PSOE els reconeix aquesta autoritat o no.
Sobre el paper la reconeix, això sí que és veritat. I això i el canvi de narrativa pública que fa el PSOE són, precisament, els valors principals del document signat.
Perquè la narrativa desplegada en l’acord, com a narrativa compartida per tots dos partits, conté prou elements nous per a significar un canvi molt radical de posició dels socialistes.
Els socialistes reconeixen per primera vegada la narrativa independentista que situa el marc de les relacions entre Catalunya i Espanya en un conflicte nacional irresolt i, els darrers anys, en una manca de reacció democràtica per part de l’estat, que ha de tenir solució i que ha de tenir una solució estrictament política.
En aquest sentit, hi ha molts detalls que esquitxen el document. La referència als decrets de Nova Planta i l’abolició per la força de les constitucions catalanes, per començar. Una referència que no té res de banal ni d’anecdòtic, precisament, perquè va a l’arrel del conflicte i invoca la sobirania primera i original de Catalunya. I una referència també, per cert, que inclou implícitament el País Valencià i les Illes, perquè la Nova Planta es va imposar a la nació sencera.
També és molt significatiu el moment en què el text parla sense embuts ni dissimulacions de la “distància entre els nostres projectes nacionals”. I que, per tant, situa cada partit, de manera implícita, en una nació diferent.
I, tot i que podria ser més clara i seria millor, encara hi ha la referència final al parlament de Catalunya com a representant legítim del poble. No diu pas, com Junts dóna entenent, que reconeix que la darrera paraula la tindrà només el poble de Catalunya, però tampoc no ho nega, cosa que fins ara era un tabú en el discurs del PSOE.
Siga com siga, el punt més important del document, per mi, és quan els socialistes reconeixen, d’acord amb Junts, que hi ha un conflicte que “només la política en democràcia pot canalitzar per cercar una solució atès que, sis anys després, la qüestió de fons continua sense resoldre’s”.
Ací, per tant, el PSOE reconeix que sis anys després de la proclamació de la independència, el conflicte nacional català no tan sols existeix, sinó que continua sense resoldre’s i ha de ser endreçat.
Crec que estarem tots d’acord que això no té res a veure amb la retòrica de la rendició de l’independentisme, el final del procés i totes aquestes coses que els hem sentit a dir tot sovint. Però, novament, sense garanties que res de tot plegat continuarà essent assumit de debò pel Partit Socialista espanyol una volta Pedro Sánchez torne a instal·lar-se a la Moncloa.
En resum. Aquest acord és una fita major i té una ambició gran, però també té el perill que no hi ha garanties tangibles de res –tot esperant de veure com funciona el mecanisme internacional de verificació.
Estic segur que al final, com passa sempre, serà el temps i l’evolució del conflicte que ens diran si ha estat un encert o un error, signar-lo. La gent hi dirà la seua, segur, i es mobilitzarà i un dia votarà i decidirà amb el seu vot si això tenia cap sentit o no. El protagonisme del carrer tornarà. I paral·lelament, Espanya entrarà en una desestabilització majúscula –com hem vist clarament avui amb l’atemptat contra Vidal-Quadras i els discursos colpistes de Feijóo i Abascal–, que és una cosa que sempre juga a favor de Catalunya. La combinació de tot plegat i la constatació que anirem obtenint sobre si parlem de paper mullat o si realment hi ha un canvi, marcaran la política catalana i l’espanyola, d’una manera brutal, els mesos i anys vinents.
