23.10.2023 - 21:40
Pedro Sánchez té tan sols un mes de coll per a poder ser investit president del govern espanyol. El termini se li acaba, i la negociació amb Junts per a aconseguir aquests set vots imprescindibles continua encallada en els aspectes més essencials d’allò que va exposar el president Carles Puigdemont en la conferència a Brussel·les el 5 de setembre proppassat: no hi ha acord sobre el reconeixement nacional de Catalunya ni sobre la demanda d’un mitjancer internacional, sobre la qual ja hi ha hagut un intercanvi de parers. Sense aquestes dues condicions no pot començar la legislatura, i si els negociadors de Junts per Catalunya, dirigits per Puigdemont, no n’arrenquen cap compromís, la repetició electoral serà un fet. Resten poques setmanes de marge, i l’única cosa sobre la qual sembla que hi ha un acord pràcticament total és l’amnistia, segons les fonts pròximes a la negociació consultades per VilaWeb.
Puigdemont va traslladar divendres als membres del secretariat permanent de Junts, la direcció del partit, l’estat de la negociació amb el PSOE. Fou en una reunió en un indret de Catalunya Nord que no s’ha fet públic, una reunió que es va voler fer amb una certa discreció i amb el temps i la calma que no permet una reunió telemàtica. El missatge que van rebre és que l’acord encara és lluny, però que, malgrat el temps com més va més escàs per a poder-lo tancar, es manté la disposició a explorar la possibilitat d’un “acord històric”, tal com s’hi va referir Puigdemont.
L’amnistia la tenen pràcticament acordada. L’articulat de la hipotètica llei, que és aquell que té un valor jurídic, ja s’ha tancat, segons les mateixes fonts. És a dir, ja hi ha acord entre Junts i el PSOE sobre quin és l’àmbit temporal que ha de comprendre l’amnistia, per quins fets i quins delictes i quins procediments administratius i comptables amb què l’estat espanyol ha reprimit l’independentisme arran del 9-N i del Primer d’Octubre; i també sobre si s’hi han d’incloure els agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil que van agredir els votants del referèndum.
Falta la discrepància sobre què ha de dir l’exposició de motius de la llei. És la part més política, però hi ha juristes que consideren que el Tribunal Constitucional pot tenir-la en compte a l’hora d’avaluar la constitucionalitat del text. El PSOE voldria que hi constés un reconeixement de la il·legalitat de l’1-O, o una renúncia a la via unilateral (que Junts ha descartat del tot), i Junts demana que s’hi reconegui la legitimitat del referèndum, que fou una votació en què s’exercien drets fonamentals. Els negociadors exploren una fórmula que no incomodi ni els uns ni els altres, però Junts no ho veu pas com un obstacle insalvable.
Ara, per més que hi hagi acord sobre l’amnistia, ja fa temps que és impossible que se’n pugui aprovar la llei abans de la investidura de Pedro Sánchez, tal com pretenia i exigia Puigdemont. Si finalment hi ha un acord sobre tot el text de la llei, Junts n’haurà de tenir prou amb una primera votació al congrés espanyol i la defensa pública que en faci el PSOE com a garantia, si no vol estripar les cartes i que hi hagi una repetició electoral.
Uns quants mitjancers
I tot plegat amb una colla de condicions addicionals que Puigdemont va fixar i que encara són més lluny per a tancar. Per exemple, en relació amb el mitjancer internacional. El 5 de setembre Puigdemont va parlar de “la creació d’un mecanisme de mediació i de verificació que aporti les garanties del compliment i seguiment dels acords”. No va especificar res més sobre aquest “mecanisme”, però els negociadors de Junts volen que sigui un mitjancer, o uns quants, que no tinguin cap interès en el joc polític espanyol, és a dir, que no siguin ni espanyols, ni tampoc bascs, per exemple.
Sobre això, Junts va arribar a proposar al PSOE una fórmula amb diversos mitjancers, segons fonts pròximes a les converses. Els socialistes no ho accepten, però estan disposats a parlar que n’hi hagi un. Si més no, és una possibilitat sobre la qual es continua negociant. La figura del mitjancer internacional, criticada pels negociadors de Sumar, va suscitar molta controvèrsia a començament del 2019, després de la Declaració de Pedralbes en què va començar un diàleg entre el govern de Quim Torra i el de Pedro Sánchez. El PSC (Miquel Iceta) i el PSOE (la ministra d’aleshores, Carmen Calvo) es va arribar a defensar públicament l’existència d’un “relator” que ajudés a establir el diàleg entre ambdues parts, però la fúria que va desfermar això entre la dreta i l’extrema dreta espanyola pel fet que això donés a l’afer la categoria de conflicte polític entre iguals va fer que el PSOE s’arronsés i se n’acabés desdient.
El reconeixement de la nació
És un dels aspectes més delicats en la negociació prèvia a la investidura. De la mateixa manera que l’exigència del reconeixement de Catalunya com a nació, ja sigui amb la fórmula de la “minoria nacional” que va publicar La Vanguardia el cap de setmana passat, o d’una altra manera. Puigdemont recordava diumenge un fragment de la seva conferència del setembre: “Catalunya és una nació, una vella nació europea, que ha vist atacada la seva condició nacional pels règims polítics espanyols des del 1714, fet pel qual veu en la seva independència política l’única manera de continuar existint com a nació.”
La idea de Junts és que aquest reconeixement nacional s’esdevingui abans de la investidura, com una condició sine qua non, i que, si hi ha hagut també acord amb les altres condicions (l’amnistia i el mitjancer), comenci la negociació per a la resolució del conflicte polític, d’entrada entre Junts i el PSOE, quan arrenqui la nova legislatura. I que la proposta de la part catalana per a la resolució sigui un referèndum pactat sobre la independència; un referèndum que el PSOE rebutja taxativament i que Puigdemont ja va fer caure de les exigències prèvies a la investidura per a presentar a Sánchez un camí de converses més transitable. En canvi d’això, el reconeixement com a nació, que Junts vol vincular al compromís per a fer efectiu el dret d’autodeterminació en una negociació que es pugui fer durant la legislatura però que fóra bo que no s’allargués més de dos anys o tres.
I tot plegat quan avui el Consell de la Unió pot constatar la dificultat per a fer realitat una altra exigència de Puigdemont prèvia a la investidura, el compromís que van arrencar al PSOE per a fer presidenta del congrés Francina Armengol: fer que el català esdevingui llengua oficial de la UE. El govern espanyol ha donat mostres de voler-ho fer, però la seva capacitat diplomàtica no ha pogut vèncer les renuències d’alguns estats membres, i la proposta roman, encara avui, encallada.
