17.07.2022 - 21:40
|
Actualització: 18.07.2022 - 21:02
Ahir es va acabar el congrés de Junts per Catalunya. Un congrés important políticament per diverses raons. Primer de tot, perquè es va fer molt evident la desaparició tant de Jordi Sànchez com del president Puigdemont, que tan sols és un referent llunyà d’aquest moviment polític. Clarament, comença una nova etapa dirigida en tàndem per Jordi Turull i Laura Borràs, malgrat totes les dificultats de la combinació.
El congrés va ser especialment significatiu per la decisió amb què Junts sembla haver entomat el desemmascarament de l’anomenada taula de diàleg i l’explicitació que la independència no és cosa d’unes altres generacions futures, sinó d’aquesta. Treure’s de sobre tota la pressió per a acudir a aquesta taula i no seguir, per tant, la flauta que fa sonar la Moncloa (“ara vull que vingueu perquè m’interessa, ara no…”) és una decisió certament important. Més i tot, a parer meu, que aquesta crida vaga i inconcreta que el Primer d’Octubre vinent recomence la fase resolutiva del procés d’independència; una proposta que sona més a màrqueting que no pas a acció política.
I, especialment, perquè al costat d’aquesta cara n’hi ha una altra de molt demostrativa, també: aquella que fa que ni tan sols s’haja qüestionat la permanència lamentable de Junts al govern de la Diputació de Barcelona amb el PSC. I que s’haja deixat als llimbs una consulta –molt abstracta– als militants sobre si calia abandonar el govern de coalició amb Esquerra a la Generalitat o no.
Les propostes que anaven en aquest sentit van ser laminades per la maquinària del congrés, i així van evidenciar que el manteniment dels càrrecs públics també és una gran prioritat per Junts. És tan evident que, a hores d’ara, em sorprendria moltíssim que abandonessin el govern de Pere Aragonès, fins i tot si ERC votés en contra de mantenir Laura Borràs com a presidenta del Parlament de Catalunya.
La llei de partits i la llei electoral espanyoles tenen una capacitat enorme de domesticació de la vida política, demostrada durant dècades. I és allò que emergeix darrere aquesta incongruència de ser, justament, els més bel·licosos i clarividents amb l’engany de la taula de diàleg i, al mateix temps, els qui no s’atreveixen a trencar el govern que han format amb el partit del tafur de la taula.
I això no és pas anecdòtic, ni una qüestió menor. Quan permet, facilita, que molta gent visca dels diners públics administrats per l’estat espanyol –d’assessors a batlles, d’empreses pròximes a delegats, passant per diputats i consellers–, el règim s’assegura que els partits tremolen quan han de posar en joc aquests sous mateixos.
Això passa en tots els partits a l’estat espanyol, però cal recordar que fora no és així necessàriament. Hi ha molts estats en què els partits tenen molt poc marge de maniobra com a empresa, petitíssim. On no poden contractar a les institucions públiques la major part de la seua pròpia estructura i on s’han d’espavilar per viure dels recursos que creen. I, evidentment, en aquests països, les decisions que prenen els partits són molt més lliures que no pas ací.
En aquest sentit, mentre mirava la retransmissió de l’acte final del congrés de Junts, no podia deixar de pensar en el congrés fundacional de la Crida Nacional, aquell acte fet al Congost de Manresa un any després de la proclamació de la independència i del 155. Crec que és molt instructiu mirar-se els vídeos de tots dos actes –ací, el de l’acte de la Crida, i ací, el de l’acte de Junts– per entendre què ha passat durant aquests anys en aquest àmbit polític i quina ha estat l’evolució que ha portat on som avui. Algú pot dir, i tindrà part de raó, que aquella Crida no era un partit a la manera tradicional sinó que era un moviment molt poderós, però anàrquic, i que per això mateix no va saber tirar endavant. Però és molt difícil de comparar tots dos ambients i no pensar que aquella Crida tenia l’esperit del Primer d’Octubre, vibrant i obert: no pas la professionalització de la política, sinó la generositat personal per sobre les distincions i les diferències. En canvi, Junts, ara, sobretot és un partit. Un partit més. No res diferent.
Veia això, en les imatges. Junts té individualitats que destaquen molt, però també té un sottogoverno, bàsicament el d’allò que va ser Convergència, evolucionat i molt posat al dia, que omplia les primeres files cada vegada que la càmera feia un repàs. No sé si d’aquesta manera se superarà la confusió en què el moviment articulat al voltant del president Puigdemont havia caigut. Turull és un professional eficaç que, a més, ha estat a la presó i ha demostrat que, si té por, en deu tenir de poques coses. Potser Junts, amb el programa aprovat ahir, serà capaç de trencar aquesta dinàmica terrible de reducció i esmortiment del conflicte que tant profit li fa a Espanya. No dic que no, ni dic que això no es pose interessant. Però, en vista que no són capaços de trencar el pacte lamentable de la Diputació de Barcelona, em veig obligat a expressar el meu escepticisme. En qualsevol cas, el temps ho dirà, i ja veurem quin és el pa que s’hi dóna. I els fets, sobretot els fets, i ja no pas les paraules, solament, diran.
PS1. El vídeo de la Crida Nacional d’entrada sembla que no funciona. Insistiu-hi, que sí que va.
PS2. M’agradaria cridar l’atenció sobre l’entrevista que va fer Josep Casulleras Nualart a Gonzalo Boye ahir. L’advocat dels exiliats hi diu coses molt importants que obren perspectives noves.
