24.01.2021 - 21:50
Si no fos perquè és un símptoma greu i preocupant, seria fins i tot divertit d’observar les reaccions de bona part de l’independentisme reformista a la voluntat ferma i decidida del PSOE de guanyar les eleccions catalanes i formar un govern de partits espanyols. N’hi ha que han quedat estabornits perquè sembla que no acaben d’entendre què ha passat. Potser es pensaven que en canvi del suport incondicional –i incondicionat– al PSOE a Madrid, el PSOE es deixaria guanyar a Barcelona?
Ho denuncie de fa temps: amb comptades excepcions, el nivell intel·lectual dels partits independentistes és ínfim. Pitjor encara: funciona al revés de com hauria d’anar. En comptes d’analitzar honradament la realitat i fer propostes a partir d’això, de primer decideixen on volen arribar, on són els seus interessos, i després revesteixen aquest objectiu amb uns pobres fulletons intel·lectuals, cadascun més extravagant que l’anterior, destinats a arrapar quatre vots. Però la lliçó que els cau al damunt ara és monumental: després d’haver fet tant com sabien i podien per a rebentar la unitat de l’independentisme, es troben amb un Junts pel No, que no tan sols podria guanyar les eleccions sinó que fins i tot podria formar govern.
Espanya –no ens enganyem amb disquisicions; la nació espanyola– ha activat, novament, la màquina de guanyar unes eleccions. Ja ho va fer, amb èxit, el 21-D amb aquella promoció increïble de Ciutadans. La cosa consistia a unir el màxim nombre de vots entorn d’un sol candidat perquè, aprofitant la divisió de l’independentisme en tres candidatures, aquest fos primer. I ho van aconseguir. Després tot va ser fum –mireu on para ara Arrimadas i on para Ciutadans–, però l’objectiu nacional el van aconseguir. I això mateix fan ara amb Salvador Illa. Amb la diferència que aquesta vegada Junts pel No aspira també a formar govern i a fer fora l’independentisme de les institucions –com demanava fa pocs dies el director de La Vanguardia tot reclamant “que aparega un nou govern que es dedique a governar i no a passar-se el dia parlant del mandat del Primer d’Octubre”.
I, val més que us ho fiqueu al cap, aquesta vegada ho pot aconseguir, gràcies a dues coses. La primera és que el candidat Illa pot obtenir la màxima xifra de vots per a la seua investidura, dels comuns a Vox. Esbataneu els ulls tant com vulgueu, però apunteu-vos-ho. A Illa, per a ser president, el poden votar, al mateix temps, dels comuns a Vox. I ho faran. Si l’independentisme no té prou escons o si insisteix en la guerra partidista, ens trobarem això. Vox, molt hàbilment, ho ha dit i tot. Sap que té uns votants que es moren de ganes de votar-lo, però encara més de liquidar els governs independentistes. De manera que els han tranquil·litzats. Que no patesquen ni un segon. Els poden votar tranquils, que els vots de Vox seran per a Salvador Illa, per al socialista Salvador Illa. Uns i altres a Espanya poden ser enemics mortals, però a Catalunya són al mateix bàndol.
I els comuns poden dir missa, que després de la investidura d’Ada Colau gràcies als vots de Manuel Valls, la seua credibilitat en aquests afers és nul·la. Ho discutiran en campanya i diran que és impossible. Però recordeu la piulada de Gala Pin quan va començar a córrer el rumor que per a evitar que ERC tingués la batllia de Barcelona farien batllessa Colau amb els vots de Manuel Valls. En una sola còpia de pantalla hi és tot. Mireu-la. No tan sols nega el pacte que va acabar essent, sinó que damunt ho aprofita per fer assetjament a Esquerra exigint-li de triar entre el preciós i angelical pacte de les esquerres o el malvat i depravat acord amb la dreta catalana. Vist d’avui estant, i comprovat que van ser ells qui van pactar amb la dreta espanyola, l’incident és indignant o còmic, segons l’humor que tingueu. Però preneu-ne nota, que la cosa va pel camí de repetir-se. I pitjor encara.
Això és una operació d’estat com una casa, però sobretot és una reacció nacional. Brutalment nacional. D’emergència nacional, com tot allò que passa a Espanya d’ençà del Primer d’Octubre. Per més que ho vulguen negar en arameu. Una reacció que compta amb la intervenció entusiasta del poder executiu i del judicial coordinats i amb l’activació a tot drap de la maquinària mediàtica i demoscòpica. Amb l’objectiu de tornar a crear una hipnosi col·lectiva. Simplement hi ha desenes de milers d’espanyols que demanen: “I aquesta vegada a qui ens toca votar, què és millor per a Espanya, que és millor per a la meua nació?” I Espanya els respon: “Illa, Illa, Illa…”, com fa tres anys va dir “Arrimadas, Arrimadas, Arrimadas”. Com dirà què siga per mantenir la dominació nacional sobre el nostre país.
Tanmateix, a diferència de fa tres anys, ara sí que es veu possible i pot passar que un o dos dels tres grups independentistes que presumiblement entraran al parlament aconseguesca amb les seues decisions de fer impossible un nou govern independentista, negant-se a votar l’altre i que s’obri la porta a un govern dels espanyols. Esquerra Republicana no deixa de verbalitzar-ho, amb dirigents seus que afirmen una vegada i una altra que no es pot governar amb Junts. I Junts encara, amb tot el xàfec que cau damunt Núria Marín, manté, impassible i com si sentís xiular, el pacte amb el PSOE a la Diputació de Barcelona. I mentrestant la CUP fa allò que sap fer millor, que és desorientar la població: tria una candidata i li imposa el programa contrari. Ara no faré juguesques perquè no vull precipitar-me, però tingueu clar que segons qui quede primer, segon i tercer podem arribar a veure unes contorsions que ni el millor circ rus no seria capaç d’imitar.
Entenc els qui es desesperen per les conseqüències de tants errors i la proximitat del 14 de febrer. Però jo, en tot aquest episodi, més aviat hi veig una oportunitat. Fins i tot si al final l’independentisme resta fora del govern de la Generalitat. Espere que els independentistes vagen, anem, en massa a votar però si al final Illa, per unes coses o unes altres, fos president, que no s’enganye ningú, que això no canviaria el país. Ni faria desaparèixer com per art de màgia el moviment independentista i la majoria social que té al darrere. I, en canvi, potser serviria perquè aquella part del moviment que s’ha cregut la cantarella suïcida que és més important ser de dretes o d’esquerres que no aspirar a alliberar-nos tots reflexione sobre la conseqüència nefasta dels seus actes.
Hi ha molta gent que s’ha cregut sincerament que el moviment democràtic català havia de ser, per força, l’únic diferent de tots els altres moviments nacionals del món i que per això s’havia de dedicar a matar-se dins les seues files bo i disputant l’hegemonia en compte de guanyar la llibertat disputant el poder. És un dels errors monumentals que els fulletons intel·lectuals han inoculat. Però com que els fets solen ser fàcilment comprensibles, espere que a aquesta gent els faça veure que tot el nacionalisme espanyol, de l’esquerra a l’extrema dreta, és capaç d’unir-se en pro d’impedir la independència de Catalunya. Sense mirar el preu de tot plegat. Tal volta aleshores es deixaran de cabòries i fantasies i entendran que això és una batalla de nació a nació, com ho va ser amb tant d’èxit per a nosaltres del 2010 al 2017. I si és així estic segur que entre tots recuperarem de seguida el camí del qual no ens havíem hagut de desviar.
PS. Hi ha dies que pense que, alhora que recuperem la iniciativa política per guanyar la independència, en la línia que proposava la setmana passada, hem de tornar a “fer país”. Reprendre també les coses més bàsiques i disputar el poder en tots els terrenys. Per exemple: quants dels lectors d’aquest editorial encara són subscriptors de La Vanguardia però no han pensat a subscriure’s a VilaWeb per poder guanyar tots més capacitat i més poder? Quants no ho pensen tot i que aquest diari els diu cada dia les coses que els ajuden a entendre la realitat i aquell no. El “nació contra nació” no és tan sols una qüestió de política…
