Junts i PNB: així s’ha forjat el retrobament dels vells aliats

El 8 d’octubre de 2017, Carles Puigdemont va sopar al Palau de la Generalitat amb el president del Partit Nacionalista Basc, Andoni Ortuzar. També hi era Marta Pascal. “Si renuncieu a la independència, el govern de Madrid parlarà del que vulgueu”, li va dir Ortuzar després d’haver-se vist aquell mateix matí amb Mariano Rajoy, segons que relata Puigdemont mateix al llibre M’explico. “A Madrid volen desescalar. Però heu de renunciar a fer la declaració d’independència”, hi va afegir el dirigent del PNB. Aquells dies, el president de la Generalitat també parlava –entre més gent– amb el president basc, Íñigo Urkullu, que feia de mitjancer. I el dia 10 va suspendre la DUI amb l’objectiu d’emprendre un diàleg sense el qual no era “possible d’arribar a una solució acordada”. L’endemà, va rebre el requeriment de Rajoy perquè aclarís si havia declarat la independència, com a pas previ per a aplicar l’article 155. Puigdemont va pensar que li havien parat una trampa. “Ho tenien tot planificat. Han aconseguit el que volien. Era una farsa. No hi havia cap voluntat de diàleg. No hi ha estat en cap moment. Els bisbes, Urkullu, Moragas… Només volien fer-nos aturar. Però a canvi de res. Van contribuir a fer creïble que hi havia aquesta voluntat de diàleg.” Uns dies més tard, Puigdemont no va convocar les eleccions tal com havia dit a Urkullu, i el president basc, a més, tampoc no va tenir mai el compromís de Rajoy de no aplicar el 155 si es dissolia el parlament. Per tot allò i el que va venir després, incloent-hi la declaració d’Urkullu com a testimoni en el judici contra el procés, les relacions històriques entre el PDECat i el PNB es van ressentir.

No va ser fins el 15 de setembre passat que van guarir del tot la ferida, quan Ortuzar es va reunir a Waterloo amb Puigdemont; el secretari general de Junts, Jordi Turull i el responsable de l’àrea d’organització del PNB, Joseba Aurrekoetxea. Era la primera vegada que Ortuzar i Puigdemont es tornaven a veure i, segons fonts consultades, no havien acordat abans si ho farien públic o no. Però Puigdemont en tenia la intenció. Quan la delegació basca va entrar a la casa, a la pantalla del televisor de sala hi havia projectada la bandera basca, preparada per a la fotografia que es farien més tard. L’objectiu era estrènyer les relacions entre els partits enmig de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez. El 25 d’octubre, Puigdemont i Ortuzar es van tornar a reunir a Bèlgica. Per a arribar a aquest punt, tots dos partits havien fet camí.

De fet, segons que expliquen tant fonts de Junts com del PNB, els contactes no es van arribar a trencar mai: van mantenir-se per un factor personal important. Turull, Josep Rull i antics dirigents de Convergència, com ara Lluís Corominas, es coneixen de fa dècades amb Ortuzar, Aurrekoetxea o Aitor Esteban. Turull mateix ha explicat públicament que, quan era a la presó dels Lledoners, el van venir a visitar més d’una vegada. Però perquè aquest fil roig personal es pogués traspassar a l’esfera pública entre tots dos partits van haver de canviar coses.

Feia temps que el distanciament s’havia fet explícit. En les darreres eleccions catalanes, el PNB, que no és partidari de la unilateralitat, va donar suport a la candidata del PDECat, Àngels Chacón. El PDECat s’emmirallava llavors amb els seus homòlegs bascs, però els seus intents d’esdevenir el PNB català van fracassar a les urnes i van ser abocats a la dissolució. Abans, el març del 2019, el PNB i el PDECat van convenir que anirien separats a les eleccions europees, tot i que signarien un acord de col·laboració postelectoral. Junts presentava Puigdemont de candidat i pretenia convertir els comicis en una mena de plebiscit contra la repressió i d’aval a la seva figura com a dirigent a l’exili. Uns plans que no encaixaven amb el PNB, com tampoc la previsió de Puigdemont de tornar-s’hi a presentar, encara que tots dos partits passin ara per un bon moment.

El PNB va marcar distàncies amb el camí de Junts, tot i que es va posicionar contra el 155 i la judicialització de la política. El context del País Basc, i el paper del PNB al govern i al congrés espanyol, era ben diferent. Els contactes no es van trencar –tampoc després de la declaració d’independència– però sí refredar. “És lògic que les relacions deixessin de ser tan intenses”, diu una font. El canvi de l’agenda política catalana i la determinació de Junts de fer valdre els seus diputats a Madrid si eren decisius van afavorir la intensificació de la relació. L’abril passat, abans de les eleccions del 28-M, el PSOE ja preveia que Junts podria acabar essent decisiu al congrés. I aleshores va demanar al PNB que li fes d’enllaç. Ortuzar va dir a Turull: “Et voldrien conèixer.” I ho van convenir tot. “Vam fer una reunió als afores de Bilbao i és quan vaig conèixer Santos Cerdán. Va ser Andoni qui ens va presentar, i Joseba”, va explicar Turull en una entrevista a Ràdio Euskadi. En aquella reunió, en un baserri de Biscaia, Junts va tenir el primer contacte amb el secretari d’Organització del PSOE, l’home clau dels socialistes espanyols per a tancar l’acord d’investidura amb Junts. El mateix que mesos després es fotografiaria en una reunió amb Puigdemont al Parlament Europeu, quan les negociacions eren prou avançades per a escenificar-ho.

Junts i el PNB s’han trobat a molts llocs, també a Navarra i Saragossa, per escurçar els desplaçaments a mig camí. Al juliol, segons fonts coneixedores dels contactes, Junts i el PNB es van reunir a Valls, a casa d’Albert Batet, president del grup parlamentari. I és que el paper de Batet també ha estat important en la represa. El 24 de novembre, el dia que tots dos partits van oficialitzar l’acord per a coordinar-se al congrés espanyol, Batet era un dels representants de Junts que seia a la taula de Sabin Etxea, la seu del PNB, on es van reunir, amb Turull i la cap de files de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras. A l’altra banda, Ortuzar, Aurrekoetxea i Esteban. L’objectiu: fer pinya davant el PSOE perquè compleixi els compromisos adquirits amb tots dos partits i contra possibles invasions de competències. Una manera de fer, també, un contrapès ideològic al pacte del PSOE i Sumar.

Uns dies abans, Junts havia registrat amb el PNB les comissions d’investigació sobre l’Operació Catalunya i els atemptats del 17-A pactades amb el PSOE. Junts ara al congrés espanyol es coordina més bé amb el PNB que no pas amb ERC, arran que el partit d’Oriol Junqueras va refusar de fer-ho en la legislatura passada, en una mena de quid pro quo que tan sols s’explica per la competició permanent entre tots dos partits. El PNB comparteix que la llei d’amnistia contribuirà a desjudicialitzar la política a Catalunya i n’ha garantit el suport. Junts també ha promès respecte a les polítiques dels nacionalistes bascs.

El PNB, que fins ara no ha aconseguit el propòsit de reformar l’estatut basc i sotmetre’l a referèndum, també pot haver trobat en la palanca que fa Puigdemont una oportunitat per a aconseguir avanços nacionals. Tot i que fonts del PNB desvinculen el paper d’Urkullu en els alts i baixos de la relació amb Junts, perquè els contactes sempre han estat entre partits i el PNB separa completament totes dues esferes, la decisió que no repeteixi de candidat també ha greixat l’entesa en què treballaven amb Junts. La situació s’ha capgirat. I els vells aliats ara tornen a ser socis per a allò que convingui.