Junts mastega el xiclet del temps

Aquests dies, més que els angles morts de la llei d’amnistia, hi ha en joc les posicions de sortida per a les eleccions europees del juny i, més enllà, les eleccions al Parlament de Catalunya, que sembla que seran d’aquí a un any. La diputada d’Esquerra Pilar Vallugera va demanar als diputats de Junts, el dia que van frenar la llei, si estaven segurs que d’aquí a un mes el text hauria millorat. Però per a Junts això no és cap prioritat: saben perfectament que el PSOE ho té difícil per a cedir en el terrorisme, i saben perfectament que no es poden fiar de la interpretació que en faran els jutges espanyols. No té res a veure amb això. L’objectiu de Junts, essencialment, és que no els puguin dir que fan el mateix que els republicans. En tenen prou amb la cara de pasta de moniato que feien l’altre dia Pedro Sánchez i Félix Bolaños. L’instint convergent no és complaure els socialistes ni tampoc plantar cara: volen controlar la Generalitat, i tant la servitud mostrada amb el pobre acord d’investidura com la tossuderia que escenifiquen ara amb l’amnistia són vehicles per a arribar-hi.

Junts no ha negociat millor que Esquerra el contingut de la llei. Com explicava Josep Nualart Casulleras, tots dos van anar força de bracet fins que Junts hi votà en contra. Tots dos partits van investir Sánchez sense haver aclarit abans el problema del terrorisme. La seva trista traça durant la negociació de les esmenes no ha resolt cap dels problemes que hi havia i, en canvi, n’ha creat de nous. La diferència principal és que Junts sap dir que no cedeix durant una estona més llarga: controla millor el temps, sap tenyir d’agonia les situacions. L’esperança de Junts és justament marcar el ritme, estirar el xiclet tant com puguin. Segons els darrers sondatges de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, tan sols un 5% de catalans creu que la independència serà una realitat. Això dóna oxigen: Junts pot fer servir ara tots els ressorts independentistes per a tornar a palau. Si ho aconsegueix, ben poca gent esperarà que la facin. Aleshores, l’eix del debat haurà evolucionat: la immigració, la cultura woke, l’educació tradicional, els imposts, els pagesos, les renovables.

Tant Junts com Esquerra han acceptat que el cor de la llei siguin les intencions, i això dóna un poder extraordinari als jutges que l’hauran d’aplicar. Sánchez mateix diu que “tothom sap que l’independentisme català no és terrorisme”, però el codi penal espanyol fa una descripció del terrorisme molt imprecisa. Considera terrorisme qualsevol delicte greu “contra la vida o la integritat física, la llibertat, la integritat moral, la llibertat i indemnitat sexual, el patrimoni, els recursos naturals o el medi ambient, la salut pública […]” –i altres generalitats– si aquest delicte es comet amb intencions tan etèries com “subvertir l’ordre constitucional”, “alterar greument la pau pública” o “provocar un estat de terror a la població o una part de la població”, entre més. Serveix de poc ridiculitzar la creativitat literària de Manuel García-Castellón o posar-la en evidència amb comparacions. Segons el codi penal espanyol, tot pot ser terrorisme: depèn, en gran manera, del parer dels jutges. Tant que van parlar d’incloure-hi la lawfare per contrarestar-ne els excessos, aquesta llei encara els dóna més eines.

L’altra raó per la qual Junts juga amb el temps d’aquesta manera és que el camí és ple de mines –la justícia espanyola– i no poden estar segurs de quines explotaran. Si n’exploten, han de procurar que la culpa sembli d’Esquerra o del PSOE. Hi ha por d’una nova onada repressiva, amb els jutges Aguirre i García-Castellón de mascarons de proa. Alberto Núñez Feijóo va dir l’altre dia que “el terrorisme és terror i a Catalunya hi va haver dies de terror absolut”, i la reacció mediàtica general va ser de considerar que havia perdut la xaveta, o que tenia por de les eleccions gallegues, o que s’havia de fer l’abrandat perquè Isabel Díaz Ayuso li feia ombra. Accidental o no, era un gest de preparació del terreny clàssic al PP, que cerca de falcar una narrativa política perquè penetrin al debat públic els conceptes que després els jutges hauran d’emprar per reprimir. Si el codi penal espanyol diu que pot ser terrorisme un delicte contra el patrimoni que pretengui de causar terror, això s’introdueix abans en la conversa per relativitzar els conceptes.

El vell delicte de sedició, ja desaparegut, deia que en són culpables “els qui s’alcin públicament i tumultuària per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis o bé, a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions […]”. Quan no havia passat ni una setmana del 20 de setembre, després de la victimització de l’emissària de la comissió judicial que escorcollà el Departament d’Economia, el ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, i més càrrecs populars van començar a parlar, molt oportunament, de “mobilitzacions tumultuàries de suport al referèndum il·legal”. Set anys després, hi ha en marxa una operació semblant per a apujar el cost de l’amnistia i enviar un missatge a Sánchez i al president Carles Puigdemont: “Farem tot allò que calgui perquè l’amnistia sigui inaplicable, sempre trobarem l’escletxa.” En la discussió d’Esquerra i Junts, cap dels dos no té raó: l’amnistia no és prou robusta, però difícilment n’hi pot haver cap que ho sigui més, a hores d’ara.

És difícil de preveure si s’aprovarà l’amnistia, en quin grau s’aplicarà i quin serà el futur de la repressió. La cosa que és ben segura és una altra: Esquerra i Junts continuaran basant les seves decisions en la conveniència electoral i el rèdit que n’obtinguin en termes de relat, molt més que no pas en funció dels resultats. Una nova onada d’empresonaments i judicis no els comportaria necessàriament cap fuita: en l’apogeu de la repressió, igualment governaven.

El millor moment de la història d’Espanya

L’ex-president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero va explicar l’altre dia en un acte organitzat per La Vanguardia que som en “el millor moment de la història d’Espanya”, perquè l’economia anava bé, deia, no hi havia violència política i eren un estat “líder en drets i llibertats”. Zapatero és el màxim exponent dels espanyols que, cofois, consideren que ja han guanyat, i observar-ne el discurs és molt útil per a entendre com Esquerra, Junts i la CUP han netejat els pecats socialistes i els han deslliurat de la contradicció pública de ser un actor més de la repressió.

Sense cap voluntat de respectar l’autodeterminació de Catalunya, és clar, i després d’anys havent fet servir els legalismes per justificar-ne la prohibició, Zapatero va tenir la gosadia de criticar el PP perquè no entén que “les constitucions, en democràcia, són constitucions vives”. Ell mateix assenyalà un horitzó: el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya que, si mai arriba, ho farà també sense dur associat el reconeixement del dret d’autodeterminació. A l’Espanya catalanista de Zapatero, qualsevol avenç serà tutelat pel PSOE.