02.01.2020 - 21:50
La política catalana resta avui pendent d’una decisió clau. Tanmateix, aquesta vegada no és cap decisió política ni parlamentària ni tan sols, com és habitual aquests darrers temps dins el sistema polític espanyol, vinculada a cap tribunal, sinó de la Junta Electoral espanyola (JEC), la màxima autoritat en matèria electoral.
La JEC ha de decidir si inhabilita el president de la Generalitat, Quim Torra, i també si el vice-president Oriol Junqueras perd la condició d’eurodiputat. En el cas del president, podria decidir-ne la inhabilitació, malgrat que la sentència no és ferma. Si pot prendre aquesta decisió és gràcies a una reforma del 2011 de la llei electoral, que va afegir un nou delicte als supòsits pels quals es podia inhabilitar algú sense condemna ferma: el delicte contra l’administració pública; els altres són rebel·lió, terrorisme i contra les institucions de l’estat. Tanmateix, aquesta reforma havia estat pensada per a destituir batlles i regidors condemnats per corrupció. Per tant, la inhabilitació contra Torra seria un fet sense precedents, tenint en compte el motiu, el fet que és la màxima autoritat catalana i que la decisió del Suprem arribarà d’ací a pocs mesos.
La JEC, entre l’obediència a Luxemburg i l’escàndol d’inhabilitar Junqueras i Torra
La inhabilitació de Junqueras, en canvi, sí que es fonamenta en una sentència ferma, i l’acta d’eurodiputat hauria de passar al següent candidat de la llista. Malgrat tot, aquest cas xoca amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que reconeix la immunitat de Junqueras com a eurodiputat. Si la junta electoral pren cap resolució sobre aquest cas, s’avançarà al Suprem. És a dir, que podria prendre una decisió irreversible dies abans que s’hi pronunciés l’alt tribunal espanyol.
Un òrgan com més va més protagonista i més polititzat
La Junta Electoral, que teòricament té la funció d’àrbitre en els processos electorals, s’ha anat polititzant i ha anat agafant un tarannà partidista cada vegada més marcat. Això es va intensificar a partir de les darreres eleccions catalanes, quan va obligar a retirar pancartes pels presos polítics, no va permetre als interventors i apoderats de dur llaços grocs i fins i tot va prohibir d’il·luminar fonts i façanes de color groc.
D’ençà d’aquell moment, les prohibicions van créixer, amb expedients contra els editorials de la directora i presentadora de ‘El matí de Catalunya Ràdio’, Mònica Terribas. Així mateix, va qualificar les manifestacions de l’Onze de Setembre d’actes partidistes, i va fer que les retransmissions televisives d’aquestes manifestacions fossin compensades als partits unionistes. Fins i tot va arribar a prohibir expressions com ara ‘presos polítics’, ‘exili’ o ‘Consell per la República’ als mitjans de comunicació. I encara va tenir un criteri ambigu a l’hora de determinar en quins actes electorals els presos polítics podien participar-hi per videoconferència o quan podien concedir entrevistes.
A les eleccions europees, la intervenció va arribar a l’extrem de vetar Puigdemont, Comín i Ponsatí a les llistes i excloure’ls del cens electoral, malgrat que no hi ha cap sentència que els inhabiliti. La decisió, revocada més tard pel Tribunal Suprem, va ser especialment discutida, perquè dins la JEC va haver-hi quatre vots particulars, inclosos el president i el vice-president, que són magistrats; en canvi, els més ferms defensors van ser els membres proposats pel PP i Ciutadans.
Una composició polèmica
La Junta Electoral espanyola és integrada per 15 membres. D’aquests, 13 tenen dret de vot: 8 són magistrats del Tribunal Suprem –entre els quals el president i el vice-president de la junta– i 5, catedràtics en actiu de dret o de ciències polítiques i sociologia, elegits pel congrés espanyol; a més, hi ha 2 membres sense dret de vot, que són el lletrat major del congrés espanyol i el director de l’Oficina del Cens Electoral.
Els 8 magistrats són triats per sorteig (Antonio Jesús Fonseca-Herrero, Inés Huerta Garicano, Ana María Ferrer García, Antonio Vicente Sempere Navarro, Francisco José Navarro Sanchís, María Luz García Paredes, Eduardo de Porres Ortíz de Urbina i José Luis Seoane Spiegelberg); en canvi, els 5 vocals nomenats pel congrés espanyol són proposats pels partits polítics. D’aquests, 2 van ser a proposta del PSOE –Consuelo Ramón Chornet i Juan Montabes Pereira–, un pel PP –Carlos Vidal Prado–, un per Ciutadans –Silvia del Saz Cordero– i un per Units Podem –Inés Olaizola. El problema és quan, a més de ser proposats pels partits, exerceixen el càrrec amb un clar tarannà partidista. Això es va palesar, per exemple, en l’exclusió de Puigdemont, Comín i Ponsatí: els vocals proposats pel PP i Ciutadans van votar-hi a favor, i els del PSOE i Podem en contra. La defensa dels eurodiputats fins i tot va presentar una querella contra un vocal del PP i un de Cs per la decisió de no autoritzar la candidatura.
El membre proposat pel PP, Carlos Vidal, a més de fer declaracions polítiques contra l’independentisme, també ha participat en actes del partit, fins i tot quan ja era membre de la Junta Electoral. El de Ciutadans, Andrés Betancor –que va dimitir al juliol– ha participat en actes de Societat Civil Catalana, ha format part de la comissió d’experts jurídics de Ciutadans i ha col·laborat en actes del partit.
Aquestes darreres setmanes, també es va fer públic el cas d’un membre de la Junta Electoral Provincial de Barcelona, proposat pel PP, que elogiava el partit, cosa que tornava a posar en dubte la imparcialitat d’aquest òrgan.
Els altres tribunals de l’estat profund
La Junta Electoral és un òrgan encara amb més punts foscs, sobretot en el terreny de la transparència: les reunions són sempre a porta tancada, la difusió de les resolucions no té cap calendari concret i les deliberacions poques vegades es fan públiques.
A més, els dubtes sobre la transparència judicial i la separació de poders també impregnen aquest òrgan, com ja ha denunciat el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO), dependent del Consell d’Europa. Els vint membres del Consell General del Poder judicial, l’òrgan de govern dels jutges espanyols, són triats pel congrés i el senat espanyols, i com que en proposa els membres el Tribunal Suprem, això també afecta més de la meitat dels components de la Junta Electoral espanyola.
Editorial de Vicent Partal: ‘Van perdent el control de l’estat profund…’
Un altre òrgan amb un clar tarannà partidista és el Tribunal de Comptes. Fins i tot el Suprem espanyol va arribar a denunciar la politització d’aquest tribunal, perquè té més membres nomenats pels partits que no pas de carrera; alhora, més de cent treballadors (un 14%) tenen llaços familiars amb càrrecs de la institució i hi ha indicis clars de contractació per influències. Els dotze consellers són nomenats pel congrés i el senat.
Entre més casos, va condemnar a pagar prop de cinc milions a Artur Mas, Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau arran de la consulta del 9-N; els va imputar malversació comptable, tot i que al judici al TSJC s’havia desestimat la malversació en l’àmbit penal. Seguint aquesta estratègia particular, el tribunal ha citat el govern de Puigdemont el 28 de gener d’enguany, per les despeses del Primer d’Octubre, amb l’amenaça de multes milionàries. En total, abasta una trentena de persones, entre membres del govern i alts càrrecs.
