La Junta Electoral espanyola, un àrbitre parcial i viciat políticament

Les darreres eleccions han estat marcades per l’actuació de la Junta Electoral espanyola –’Central’, segons la denominació oficial–, un òrgan pensat per a actuar com a àrbitre perquè la campanya electoral i les eleccions es facin amb transparència i equitat. A la campanya de les eleccions de diumenge, es van destacar decisions com ara la prohibició dels llaços grocs als edificis públics i, alhora, que els presos polítics poguessin participar per videoconferència en actes electorals i fer entrevistes. Ara, per a les eleccions europees, la junta no s’ha esperat a la campanya per a intervenir-hi i ha vetat Puigdemont, Comín i Ponsatí. Vist tot això cal demanar-se qui en forma part, de la junta.

Aquest organisme es va renovar la legislatura passada, poc abans de les eleccions del 21 de desembre de 2017. En la composició, s’hi pot veure una clara vinculació política, car una part dels integrants és triada pels partits del congrés espanyol. Aquesta vegada s’ho van repartir entre PP, Ciutadans, PSOE i Units Podem. Els mals resultats del PDECat no van permetre d’incloure-hi cap membre afí al nacionalisme català, tal com s’havia aconseguit durant les últimes legislatures.

Dels tretze vocals que la componen, vuit són magistrats del Tribunal Suprem, triats per sorteig pel Consell General del Poder Judicial –entre els quals el president i vice-president de la junta– i cinc són catedràtics en actiu de dret o de ciències polítiques i sociologia, designats per proposta conjunta dels grups parlamentaris. Dos els va nomenar el PP –Carlos José Vidal Prado, catedràtic de dret constitucional de la UNED, i Lourdes Nieto López, catedràtica de ciències polítiques també de la UNED–, un el PSOE –Ángela Figueruelo, catedràtica de dret constitucional de la Universitat de Salamanca–, un Ciutadans –Andrés Betancor, catedràtic de dret administratiu de la Pompeu Fabra– i un Units Podem –Inés Olaizola, catedràtica de dret penal de la Universitat de Navarra.

És en el bloc de vocals on es detecten clares influències polítiques que fan dubtar que sigui un òrgan imparcial. N’hi ha que tenen opinions molt vinculades amb els partits que els proposen. Per exemple, Carlos José Vidal, que no s’ha amagat de participar en actes del PP. També després de ser elegit membre de la junta, com en aquest acte amb el PP Basc l’abril del 2018. Vidal hi va presentar un informe jurídic que li havia encarregat el partit. Hi ‘concloïa’ que l’única nació titular del dret de decidir és l’espanyola i que en cap cas aquest dret no es pot incloure en una reforma estatutària ni constitucional.

Vidal també considera ‘bona’ la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut català: ‘No és cert que la sentència sigui un punt d’inflexió. El relat separatista manipula la realitat. El problema principal és que no hauria hagut de suprimir mai el recurs previ d’inconstitucionalitat davant estatuts d’autonomia’, deia en una entrevista al Correo de Madrid.

Vidal, com a ferm defensor de la unitat espanyola, després del referèndum català va signar un manifest ‘en favor de la constitució espanyola’, en què es demanava al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que complís la llei. Entre els signants també hi havia Ángela Figueruelo, membre igualment de la junta electoral. Aquesta catedràtica va agafar fama perquè va dur als tribunals la presidenta de la Comunitat de Madrid després de descobrir que li havien falsificat la signatura per aconseguir el màster que no tenia.

Betancor, bel·ligerància contra l’independentisme

El més bel·ligerant contra Catalunya és, sens dubte, Andrés Betancor, proposat per Ciutadans. Ha col·laborat estretament amb aquell partit: n’ha estat membre de la comissió d’experts jurídics i hi ha participat en diversos actes. També és una veu molt escoltada per Societat Civil Catalana i hi ha col·laborat en alguns actes. En el bloc personal tradueix amb paraules la seva ideologia, i el cas català hi té un protagonisme destacat. En un article elogia l’aplicació de l’article 155, una mesura que segons ell, és un precedent molt valuós, però que el PP va aplicar amb un excessiu ‘sentiment de culpa’.

Molt crític amb l’estratègia de l’independentisme, Betancor relacionava aquest moviment amb ETA: ‘Tots recordem l’heroisme dels caiguts en mans d’ETA. El sacrifici de tants per a tenir la llibertat que tenim avui. Aquest mateix record és el que fa acte de presència davant el cop que hi ha hagut a Catalunya. Són els mateixos morts, perquè és el mateix somni: un estat democràtic de dret fruit de la nostra llibertat, i no de la imposició d’uns quants.’

Especial atenció mereix l’article que va publicar quan el tribunal de Slesvig-Holstein va refusar l’extradició per rebel·lió de Puigdemont. Va escriure que estava decebut: ‘Una generació de juristes espanyoles hem crescut idolatrant la dogmàtica alemanya’, deia, però titllava la resolució d’escandalosa per manca de ‘rigor jurídic’. I acabava així: ‘Aquesta feblesa jurídica posa de manifest una arrogància que voreja el supremacisme a què tan acostumats ens tenen els nacionalistes i, ara també, alguns togats alemanys.’

Lourdes Nieto, proposada pel PP, no és estrany de veure-la en actes de la Fundació FAES. Té una visió particular del cas català, i no s’amaga d’expressar-la. En la primera declaració com a membre de la junta, en una compareixença que es va fer al congrés espanyol, va demanar de crear una assignatura de formació política arran del fet que –deia– ‘s’hagi pogut adoctrinar els joves a Catalunya’. Aquesta intervenció es va fer a final d’octubre del 2017, en plena ofensiva d’alguns mitjans espanyols i partits com ara PP i Ciutadans, que acusaven l’independentisme d’adoctrinar els joves i inculcar-los l’odi a Espanya. Vegeu-ho en aquest vídeo, a partir del minut 21:

Els vocals proposats per Podem i el PSOE, Olaizola i Figueruelo, menys avesats a fer públiques les seves opinions, es van oposar a la decisió majoritària de la junta d’apartar Puigdemont, Comín i Ponsatí de les llistes de les eleccions europees. També s’hi oposaren el president i el vice-president de l’òrgan, tots dos de tendència més progressista, però no van poder impedir que la resta de jutges i vocals hi votessin a favor.