17.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 17.06.2024 - 22:06
Esquerra Republicana es troba en un mal pas. Em fa l’efecte que molt més greu que no són capaços de valorar i entendre ells mateixos. El darrer cicle electoral ha certificat, més enllà de qualsevol dubte raonable, que la seua línia, la seua acció política, ha perdut la confiança de bona part d’allò que havia estat el seu electorat, sobretot a partir del 2014. I ara, de sobte, més que lluitar per l’hegemonia, fent servir el mantra junquerista, ERC es troba abocada a haver de començar a lluitar per la supervivència. I, per si encara no en tenia prou, es troba davant un calendari absolutament enverinat.
Repetir les eleccions a l’octubre pot ser un suïcidi per a ells –un sondatge publicat ahir ja els feia baixar de vint escons a setze. Però evitar-les, evitar-les investint Salvador Illa com a president de Catalunya, segurament és un suïcidi encara més directe i contundent. Tot això amb l’horitzó del congrés del novembre que ha de triar una nova direcció i que ja ha originat un començament espectacular de les hostilitats dins el partit.
Més de tres-cents dirigents, perquè bàsicament són dirigents els qui la signen, han fet públic fa hores un manifest en què, sense atrevir-se a dir-ho clar del tot, demanen a Oriol Junqueras que es retire –en el moment de redactar aquest text ja n’hi ha prop de cinc-cents, de signants. Una demanda que caurà en sac foradat perquè Junqueras no solament no es vol retirar, sinó que presenta batalla i vol guanyar el congrés del novembre, recuperar la presidència del partit i, fins i tot –si s’aplica l’amnistia–, ser el nou candidat a la presidència de la Generalitat.
En relació amb això, Odei A.-Etxearte formula una hipòtesi suggeridora, en aquest article que publiquem avui. Podria ser –fóra una explicació– que aquesta crida en massa de la cúpula d’Esquerra demanant a Junqueras que faça un pas al costat responga a la por que ell puga guanyar el congrés? Una volta apartat voluntàriament el president Pere Aragonès i eliminada Marta Rovira, que no es vol presentar a la renovació, qui pot fer-li ombra, en realitat?
En vista del manifest, sembla claríssim que l’aparell del partit no vol que Junqueras continue, que s’estima més sacrificar-lo, per a evitar d’analitzar què passa de debò. Però resta saber què volen les bases. I la gran pregunta és si les bases fan costat a Junqueras. O, encara pitjor, des de la perspectiva dels signants, si les bases van contra Junqueras, però també contra ells. L’episodi recent de l’assemblea de Barcelona potser és anecdòtic, però hi és.
He dit que els signants del manifest sembla que prefereixen sacrificar Junqueras a analitzar què passa. I ho dic perquè la cosa més sorprenent del text és que no hi ha ni una sola autocrítica, no s’hi expressa cap discrepància ideològica amb el junquerisme que puga justificar el clam per la seua retirada. I no solament això, sinó que tot allò que s’hi diu és farcit dels mantres, dels lemes, dels motius i de l’emotivitat d’Oriol Junqueras. Si és com si l’hagués escrit Junqueras mateix…
S’hi parla del “catalanisme sobiranista republicà de base popular”, dels “valors irrenunciables de l’ètica republicana” de la “política honesta”, de generar “nous consensos socials amplis”, de l’orgull de tenir “mans lliures”, de la “generositat”… S’hi advoca per “ser capaços de recuperar l’Esquerra Republicana guanyadora, el referent inequívoc de l’esquerra nacional” i s’hi demana de convertir-la en la “força central del catalanisme republicà”, bastint “una incontestable hegemonia política”… Us sona tot plegat?
És evident que Oriol Junqueras ha esdevingut, finalment, un problema per a Esquerra Republicana. Els signants del manifest, sobretot ells, han aguantat massa anys el seu hiperlideratge sense dir ni pruna a les seues constants excentricitats i ara ho paguen molt car. Això s’entén. Però em sembla que m’equivocaria molt –i molts lectors deuen estar d’acord amb mi– si no digués que la causa profunda de la davallada electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya és el junquerisme, no pas Junqueras tot sol. De manera que no crec que resolga res de res aquesta maniobra tan aparatosa, que sembla destinada a mantenir viu el junquerisme matant Oriol Junqueras –sense assumir els errors de tots aquests anys i sense fer res per rectificar-los.
PS1. La rebel·lió dels fiscals del procés portarà avui al límit la guerra interna per l’amnistia. Ho explica Josep Casulleras en aquest article.
PS2. Mercè Martínez protagonitza El tigre, amb David Olivares. L’obra, escrita i dirigida per Ramon Madaula, es va estrenar a final de maig i, d’ençà de llavors, tan sols ha rebut bones crítiques. Emma Granyer n’ha parlat amb ella en aquesta entrevista, en què reflexiona sobre el fet que les coses es traguen tant de context que, sense saber com, et trobes a l’ull de l’huracà i tothom va a fer mal.
PS3. En dies com avui se’m fa difícil d’oblidar que VilaWeb ha estat molt discriminat per les institucions públiques d’aquest país per haver mantingut sempre la independència professional i no haver-se deixat arrossegar cap al partidisme i la bandositat que han promogut amb els diners públics. Si ho hem pogut fer ha estat gràcies al suport de milers i milers de lectors que se n’han fet subscriptors i fan possible el diari. De manera que moltes gràcies.
