El junquerisme és rancor

Amb la decisió de no anar a la manifestació de la Diada, Pere Aragonès s’ha posat la bena abans de la ferida. La por del monarca de passejar entre el poble és sempre una confessió de despotisme. L’espaordiment dels polítics populistes davant el poble ateny cotes inèdites. Si Jordi Pujol era capaç de fer emmudir un públic advers a la Feria de Abril, Ada Colau –tan bel·licosa temps enrere– s’esmuny de les festes de Gràcia per temor dels veïns. Aquest apocament no sols defineix la persona sinó tota la nissaga que s’ha apropiat les institucions públiques i pretén d’expulsar-ne la gent.

En política els gestos són definidors, no perquè manifestin res d’elusiu o esotèric, sinó perquè revelen de quina pasta és fet el polític. I de retruc posen llum al seu entorn. El gest “simbòlic” però de conseqüències reals del mai prou honorat Quim Torra defensant la llibertat d’Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Dolors Bassa i Raül Romeva, entre altres polítics, posà de manifest el fons moral del soci de govern. Com a aforat, Torra no podia ser jutjat pel TSJC; per a destituir-lo l’estat havia d’apujar molts graus l’aposta repressiva. Amb la cúpula judicial sota l’escrutini de les institucions internacionals, Marchena hauria gosat condemnar un president en funcions per haver penjat una pancarta en favor de la llibertat? El dubte és, com a mínim, raonable.

Expulsant Torra del parlament, la mesa no sols actuà per por de represàlies, reacció humanament comprensible, o per protegir els funcionaris, com van dir en un accés d’hipocresia, car la raó de ser del funcionariat és justament protegir l’empleat públic davant l’arbitrarietat política. Ho féu contra dret, com ha sentenciat el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides en una condemna a l’estat espanyol que és extensiva al parlament català. Per molt que Aragonès provi d’obscurir casuísticament una sentència que el despulla, aquesta no té escletxes. El text diu sense embuts que no és democràtic desposseir de les seves funcions públiques cap polític electe abans no sigui condemnat formalment. A Aragonès el veredicte de l’ONU l’agafa amb la contradicció al ventre. Obstinar-se que el dictamen no diu allò que diu, equival a confessar que, si més no en els casos del Molt Honorable Quim Torra i de l’actual presidenta del parlament, la mesa ha actuat no pas d’acord amb el dret sinó per raó d’oportunitat. A aquestes arbitrarietats encara s’hi podria afegir la negativa de Roger Torrent a investir Carles Puigdemont, mai no condemnat per cap tribunal malgrat haver-se sotmès a diversos judicis.

Darrere d’aquestes decisions hi ha la mà o més exactament el cervell d’Oriol Junqueras, un polític que amb el temps ha demostrat tenir, més que instint, una passió incontrolable pel poder. Som molts els antics votants d’ERC que ens n’hem apartat en comprovar que avantposaven l’afany d’incrustar-se a les institucions a lluitar per la independència. Els seus estrategs no han entès que la pacificació no és cap substitut de la justícia, que “desescalar” no comporta “desjudicialitzar”. Rendir-se incondicionalment mai no ha estat cap garantia que es respectin els drets, ben al contrari, però els indultats, els qui havien de tornar-ho a fer, “dialoguen” amb l’adversari, com si a la fiscalia ja fos l’hora de plegar.

Mobilitzant tots els recursos de la propaganda a què dóna accés controlar l’erari, l’independentisme institucional ha preferit fossilitzar una autonomia buida de contingut, com si els equilibris necessaris per a mantenir-la fossin un equilibri dinàmic que durà a un estat independent.

Com els intel·lectuals desenganyats del comunisme al llibre The god that failed, publicat el 1949, alguns podríem escriure sobre el desencís amb ERC. Als autors d’aquell llibre –Louis Fischer, André Gide, Arthur Koestler, Ignazio Silone, Stephen Spender i Richard Wright– se n’afegiren molts més a mesura que defensar la Unió Soviètica esdevenia moralment impossible. A Catalunya, pocs intel·lectuals de nivell trencaren l’ídol amb la nitidesa dels escriptors esmentats. Alguns com Joan Sales havien estat comunistes; uns altres com Josep Pla, autor d’un matiner reportatge sobre l’URSS, havien tingut vel·leïtats independentistes. Antiutopista certificat, escèptic de mena i col·laborador eventual del servei d’espionatge de Bertran i Musitu a Marsella, però també membre d’una xarxa que col·laborava amb els aliats passant combatents i informacions de la França ocupada, Pla ha hagut de suportar, pràcticament fins ara, el penjament de franquista. A França Albert Camus, un altre renegat del Partit Comunista, patí l’atac furibund del clan de Les Temps Modernes arran de la denúncia de l’estalinisme a L’homme revolté. Camus tenia un timbre d’honor com a editor de Combat, publicació clandestina de la resistència, però així i tot amb l’hegemonia del Partit Comunista Francès en la intel·lectualitat dels anys cinquanta i el prestigi de la parella Sartre – De Beauvoir n’hi hagué prou per a difondre una imatge reaccionària del premi Nobel.

La revolució devora els seus fills. D’ençà del procés són força polítics i partits que han passat per la guillotina. Tanmateix, seria més exacte de comparar l’atac als defensors del Primer d’Octubre amb la inculpació de la primera generació de revolucionaris per Stalin. En la mateixa línia de tergiversació de la història, ERC fa temps que alleva càrrecs contra els seus crítics. Alguns de molt xarons, com el de convergent, que amollen amb independència de la filiació, com si fos l’índole natural dels dissidents. Anacrònic en sentit literal i grotesc en tant que tòpic, l’epítet, emprat per la gent d’ERC, no vol dir res més que rival a extingir. Equival a “burgès” en l’argot dels paladins de la dictadura del proletariat. A mesura que antics simpatitzants d’ERC ens n’hem distanciat, ens ha substituït una gent submisa a l’autocràcia en què s’ha convertit el partit fundat per Macià. Així és com s’ha arribat a insultar icones de l’antifranquisme com Lluís Llach, a titllar de racista l’independentisme concurrent mitjançant figuretes del pessebre de la correcció política ensinistrades a posar el crit al cel en el moment oportú i a encomanar a un destraler com Gabriel Rufián de liquidar políticament Puigdemont, així com Stalin encarregà a Ramon Mercader d’assassinar Trotski amb una destral.

El despotisme és incontinent i indefectiblement troba el seu límit en la incontinència. Acusant l’ANC d’excloent, Junqueras ens recorda als qui tenim memòria un exaltat Alfonso Guerra expulsant els militants històrics del PSOE amb crits de “nosaltres som els vertaders demòcrates”. Al principi de la transició Guerra i Felipe González ho tenien tot de cara per a comandar despòticament el partit omplint-se la boca amb la democràcia. A Junqueras no li serà tan fàcil de fer passar bou per bèstia grossa. Quan, esverat per la crítica, titlla d’excloents els qui rebutgen el règim del 78, no sols assumeix el discurs espanyolista, com s’ha dit, sinó l’objectiu i tot. La seva històrica marxa enrere arrossega el partit, i potser el país, a l’abisme. Movent guerra contra l’ANC, l’organització popular que, més que cap partit o institució, empenyé els polítics al referèndum, ERC ha aconseguit de desplaçar el PSC en tant que objecte destacat de la crítica patriòtica. Ara són ells, els republicans, aquells a qui fa basarda l’esbroncada que esperava als socialistes cada 11 de setembre, quan els qui cridaven eren sobretot gent d’ERC.

Per a un polític que es proclama independentista, bescantar l’independentisme popular és un pèssim negoci. Obrint les hostilitats contra l’ANC, Junqueras ha acabat d’objectivar el cisma entre el poble i el seu partit, entre carrer i govern. El divorci no se saldarà amb una pèrdua de vots que tant podria ser eventual com precipitar ERC pel camí d’Unió Democràtica, de Convergència, d’Iniciativa, del PDECat o de Ciutadans. El resultat podria ser pitjor i conduir a topades no sols retòriques, en què l’acció independentista s’hagi d’enfrontar a l’independentisme postís i el govern que s’anomena independentista la reprimeixi. De fet, la repressió intestina ja treballa, d’una banda amb els Mossos denunciant i d’una altra amb la Generalitat actuant d’acusació particular en els judicis contra els defensors de la llibertat.