Junqueras, Torra: només es pot guanyar anant a l’atac

Molt d’acord amb l’editorial, especialment amb aquestes dues frases encadenades: “Vist el punt on som, jo crec, com vaig dir fa uns quants dies, que aquesta agressió a la presidència de la Generalitat ha fet esclatar el polvorí i que, per tant, cal reaccionar-hi anant a totes, una vegada més, a l’atac. I això significa recuperar l’actuació unilateral que va fer possible el referèndum del Primer d’Octubre, la vaga general del 3 i les proclamacions del 10 i del 27.”

Si m’apureu, amb aquestes dues frases n’hi hauria prou. No caldria afegir-hiu res més.

Hem arribat al cap del carrer. Ara ja sabem tots on som. El MHP Joaquim Torra està sol, el futur es negre, les manifestacions son obsoletes (ja s’encarrega el Conseller Buch de que ho siguin), i els dirigents que sobresurten son escapçats sense contemplacions, ni vergonya ni motiu (ara li toca al President Torra). La impunitat que te l’estat espanyol es total (com la Xina i Hong Kong). I queixar-se no serveix de res. Portem ja massa temps així i ja estic fart de tanta fatxenderia, ignominia, infàmia, menyspreu, insults molt greus, mofes grolleres, mentides sense cap pudor i penes de presó, obviament. I ara, la sorprenent UE que es molt capaç d’aprovar ara la interlocutòria presentada contra el MHP Carles Puigdemont.
Davant d’això i com que no em rendeixo, proposo que recolzem plenament al Consell de la República constituit com a Govern de la Generalitat de Catalunya a l’exterior (si es possible, a la Catalunya Nord). Que s’instauri com més aviat millor i amb múltiples activitats per garantir una llum a aquesta Catalunya a les fosques borbóniques. Es tractaria del legítim Govern de la República Catalana a l’exili, amb una activitat constant arreu del mòn explicant la situació del nostre pais, de la seva llengua i de la seva gent. Som molts per a donar-li suport i, sobretot, fer-lo crèixer.
Mentrestant, aqui, un govern mesell del partit o coalició que sigui (amb un sou arregladet), que administri el poc que ens retornen, i que ens faci combregar amb rodes de molí (autonomisme amb fraseologia independentista, com encertadament va dir el Sr. Partal).
O es que hi ha alguna altra alternativa on agafar-nos ?. Perque el principal inconvenient d’una DUI som nosaltres mateixos.

Benvolgut Vicent, jo no suplicaré cap cosa, però sí que li diré que no vull lluitar pel sr. Junqueras perquè la possibilitat de guanyar un estat com l’espanyol passava entre algunes altres coses per l’UNITAT. Faig al sr. Junqueras responsable de la ineficàcia i de molts dels fracassos que hem patit. A més ens exposa quan parla d’amor a Espanya (que ens escura les butxaques a cop de fiances, que ens nega drets i ens converteix en ciutadans de segona, que menteix i fins i tot que ens assessina) i amor cap els espanyols (que ens insulten, a ell el primer, se li mofen, es burlen, viuen a costa de tant de despreci i ens volen mal); quan parla del seu partit en pronunciar la paraula NOSALTRES; quan diu de l’Ana Rosa que és simpàtica. Ho sento però és indigne i de la ràbia que em fa venir em nacionalitzaria espanyola només per no tenir res a veure amb algú que ens obliga a tal massoquisme. I calculo que és el que els deu passar a milers de catalans unionistes: que han acabat per sentir ràbia i fàstic de la pròpia classe política.
Ja en tinc prou d’aquesta estupidesa i estultícia majors.

Mireu, a mi el que m’importa no és si Junqueras, Puigdemont o Comin són eurodiputats. Ni si Torra és o no és President o diputat, o el que sigui.

Jo el que vull és la Independència.

És el que vam votar, i vam guanyar. És senzill. És democràtic. I és la única cosa que ho solucionarà tot. És el tot o res. I ho sabem tots des del minut 0 d’aquesta història.

Per tant, no vull saber res de jutges ni fiscals ni d’advocats i procuradors. Ni d’estratègies, pactes o diàlegs, ni de lliris que no floreixen ni de tirar trets a la lluna ni de fer sermons al mig del desert hispànic o europeu.

O sigui que a partits, organitzacions i entitats independentistes, us dic: quan us decidiu a anar a alliberar el molt il·lustre senyor de Tamarit, o bé directament quan aneu a prendre el Palau d’Hivern, aviseu-me i vindré.

I sinó, senzillament, oblideu-vos de mi.

Jo no crec que a ER siguin capaços de fer aquesta necessària reflexió. La gent que comanda aquest partit o són uns fanàtics o tenen mala fe i per dissimular el seu error encara s’hi encaparren més, com els espanyols, vaja.

Jo em conformaria amb que ER deixi de posar pals a les rodes dels que volem seguir lluitant per la independència, de fer guerra bruta contra JxCat i el MH diputat europeu Puigdemont i expliqui per què o a canvi de què, realment, ha investit Sánchez.

Altrament, ara mateix estàn quedant com uns babaus, perque la seva gran estratègia en dos dies se n’ha anat en orris.

Doncs sí. Ja està clar que només aquell que ataca pot vèncer. I qui retrocedeix i accepta les regles de l’enemic està condemnat a perdre. A perdre-ho tot. Fins i tot la dignitat. Aquells que van triar acceptar les regles de l’enemic i deixar-se fer presoners, ja haurien de tindre clar que la seua estratègia no serveix de res. Caldrà que rectifiquen i no facen com els enemics: “sostenella y no enmendalla”. Perquè es quedaran sols. Després del pacte per a deixar fer govern a Espanya, el Règim s’ha enfortit. I no servirà de res arrossegar-se davant d’ells. Si ho fan, compliran els cent anys de presó. O més i tot, encara. I el Poble Català no s’ho mereix. El partit continua, però ja no es juga a l’Estat Espanyol. La propera jugada correspon a la Justícia Europea. I als nostres parlamentaris europeus. A l’interior, cal recolzar el president Torra i no deixar-lo sol, amb una mirada més que miop. És la institució; no la persona.

El parlament de Catalunya no pot acceptar aquesta intromissió, encara menys quan aquesta legislatura concreta va ser elegida amb el mandat de restituir el govern legítim, que és com ens van dir que farien a tots els qui vàrem votar els partits independentistes.”

D’aquí plora la criatura: Del maleït dia de traïció amb traïdoria del 30 de gener de 2018.

Després del 21-D jo esperava sincerament la RESTITUCIÓ del MH President Puigdemont, l’únic i legítim. Però després de l’espantada de Torrent/ERC del 30 de gener quan va impedir unilateralment la posibilitat de ratificar amb tots els ets i uts a Puigdemont ja no n’espero res: ens tenen en apamats. Constato només claudicacions i reculades sense aturador al nostre bandol -tipus pendent ferroviari per entendre’ns. El President era el símbol de la Catalunya sobirana i de la seva restitució en depenia la nostra dignitat com a poble.

Però abans del gran dia de la vergonya n’hi va haver d’altres incomprensibles:
1. Per què si ja s’havia proclamat la Republica de Catalunya no es va publicar al DOGC i immediatament arriar la bandera espanyola i hissar la nostra? Per què llavors no és van tancar a Palau? Per què després els mandataris de la nostra República van lliurar-se al Regne d’Espanya a què els engarjolessin?
Abans l’exili a lliurar-se voluntàriament a l’enemic.

2. Per què els Jordis van anar a Madrid Dl 16 oct 2017 quan Dj 12 (a la Festa Nacional d’Espanya) tothom allà ja sabia que anaven a presó segur? Si tots ells en comptes d’anar voluntàriament com xais al Regne veí -en TGV a sobre pagat de la seva butxaca- s’haguessin quedat a casa o tancats a Palau nosaltres aquí hauríem montat una bona resistència pacífica.

3. Al final tots ells haurien acabat a presó però el sideral per entrar els Piolins a Palau hauria estat monumental perquè milers de conciutadans els hauríem defensat i l’Estat hauria repetit el 1 oct: això sí que els feia i els hi fa por de veritat! Però no, vam perdre els Jordis i els nostres representants de la República sense lluita: Vull dir amb defensa pacífica a Palau, a la nostra Republica, amb tota la ciutadania envoltant-los. Un “Urquinaona” en estat superlatiu. Els hi vam posar massa fàcil!.

4. Delegar acte seguit tot en els advocats de bon inici va ser un error, no son estrategues. Vam haver de sentir declaracions dels acabats d’engarjolar a la AN vergonyants (de Forcadell, de Forn… com un “Auto de Fe”) induïdes pels advocats per no res i escarni de tothom. Fan molt bé la seva feina els advocats: miren articles de lleis del Regne veí i d’Europa per mirar de salvar els seus clients -a canvi de diners- i res més perquè només són advocats, no polítics ni estrategues. Del judici millor no parlem.

5. Després vagues de fam a deshora i caputxinades i governs efectius i mocions de censura a Rajoy (155) i dialogar amb els carcellers i tsunamis de sedació del tremp del País i la ciutadania i ara investir Sánchez president del Regne veí que ens té subjugats (+155).

Sr. Partal es usted un crack. Y lo digo sin segundas.

Es usted un crack porque en sus últimos editoriales, y ahora me doy cuenta de que es la tónica desde que le leo, trata de justificar lo injustificable (la traición de los partidos políticos independentistas, uno en especial) pero trata usted de contentar a todos sus lectores, como decía en uno de mis últimos comentarios, con una de cal y otra de arena.

Mire usted. No le habrá pasado desapercibido que el 40% de los comentarios que recibe se limitan a decirle, en nueve palabras, “muy de acuerdo con lo que ha escrito usted”. Yo nunca he sido director de un periódico pero, la verdad, imaginándome serlo, me inquietaría.

Porque Sr. Partal, periodismo significa, no “contentar” a sus lectores, sino decir lo que piensa aún a riesgo de perderlos.

Mi pregunta (que espero sea contestada en un próximo editorial, si no lo hace tampoco pasa nada, descuide que no me voy a suicidar).

Usted, más allá de comentar, los vaivenes (va y viene) de la patética situación del independentismo catalán a costa de los de a pie ¿qué propone?

Yo propongo que usted proponga una opción política para las próximas elecciones catalanas (que están al caer). Una opción que aglutine a todos los que tenemos una cosa clara: primero independencia, pero no independencia por ser independientes, sino independencia porque entendemos que no hay entendimiento no con el pueblo español, sino con el poder español.

El independentismo catalán cada vez se parece más a un gallinero. No colabore usted en mantener el cacareo.

Disculpe mi insistencia pero m’agradaria molt que respongués a la meva pregunta.

Creu Vilaweb que per a les pròximes eleccions l’independentisme català del carrer requereix d’un partit a la SNP?

¿Sí o no?

Copio de la Viquipèdia:
“Quan Alexandre el Gran (356–323 aC) es dirigia a conquerir l’Imperi Persa, en el 333 aC, després de creuar l’Hel·lespont, va conquerir Frígia, on es va enfrontar al dilema de deslligar el nus. Va solucionar el problema tallant el nus amb la seua espasa. Aqueixa nit va haver-hi una tempesta de llamps, simbolitzant, segons Alexandre, que Zeus estava d’acord amb la solució, i va dir: «és el mateix tallar-lo que deslligar-lo». Efectivament, Alexandre va conquerir Orient”
La sopa d’all ja està inventada, les solucions imaginatives i les jugades mestre son pura faramalla i no cal brodar, a parer meu, raonaments alambinats per explicar allò que te una solució evident peró no s’es capaç de portar-la a cap: es el mateix tallar el nus que deslligar-lo.
Fa por prendre l’espasa, no conquerirem Orient, seguirem partint-nos les ungles per desfer el nus judicial. Estalviem per fer-nos la manicura.

Junqueras diu primer que el PSOE no té cap responsabilitat amb la decisió del TS d’inhabilitar-lo com a Eurodiputat. Sassoli va dir que, davant la resolució del TJUE habilitava Puigdemont, Junqueras i Comin com a eurodiputats i demanava que el TS espanyol permetés a Junqueras acudir a Estrasburg per acreditarse. Sassoli en aquell moment seguia les indicacions d’un tribunal europeu que és l’últim esglaó de la justícia europea, el més alt. Avui Sassoli diu que Junqueras no és eurodiputat perquè així ho diu el TS espanyol i el Parlament europeu no pot anar en contra de la justícia d’un estat membre. A qui obeeix avui Sassoli?, ha pres una decisió política, a qui obeeix?, us ho diré: a pressions polítiques, de qui són aquestes pressions?, us ho diré: dels companys de taula negociadora. Així és que avui, deu de gener del dos-mil-vint, Sánchez és president gràcies als cornuts que, a més, han pagat el beure. Fem memòria i posem les coses en ordre. L’estat espanyol no m´ha decebut -en el concepte estat hi és la judicatura i el govern (PSOE ara, abans PP)- ha fet les maniobres coercitives necessàries perquè la UE se salti el seu propi tribunal i la UE tampoc m’ha decebut perquè, com ha dit sempre, som un afer intern. Què faràs ara ERC? Seuràs a parlar amb qui et fa la pirula? No exigiràs que Sánchez demani a Sassoli que rectifiqui?. El tema del president Torra és un escàndol de la mateixa categoria i amb els mateixos responsables. Llarena ja ha demanat el suplicatori al Parlament Europeu (amb majoria socialista i conservadora) perquè Puigdemont i Comin perdin la immunitat. Vicent, dius que l’únic poder que resta intacte de la nació catalana és la gent. Intacte no, a mi no m’ho sembla veient la gent del meu entorn, que en tantes ocasions ens hem trobat al carrer. Ara sabem que no som a un pam de la independència.

Ens estem forjant el nostre destí individualment i col•lectiva, sempre. Tant amb l’encert o ineficàcia per a comprendre els fets com per la iniciativa o la manca d’estratègies guanyadores.

Vàrem guanyar el Primer d’Octubre perquè compartíem una visió de nació democràtica, inclusiva, justa i plena que tant espanyols com catalans democràtics vàrem defensar plegats.

La disjuntiva entre la presó i l’exili va evidenciar que s’anteposava, des del meu punt de vista, la qüestió personal a la responsabilitat, com govern legítim perseguit, col•lectiva.

El relat posterior relliga diferents autoritats en disputa per mantenir, deslliurar o canviar el fins aleshores, poc o gens denunciat interiorment, jou colonial espanyol sobre la societat catalana.

Sense una visió d’estat de la nació catalana compartida ens fan oficialment dèbils; quan hi ha estratègies guanyadores que no s’han posat, per exemple en les municipals, en pràctica.

L’autodeterminació del Primer d’Octubre és un fet com la suspensió de la independència, també. Perllongar l’agressió portarà a l’estat a degradar la convivència de manera alarmant.

Hem de continuar el camí, que l’estat i els col.laboradors interns volen aturar, de compartir la visió d’una nació on no ens calgui, com a qualsevol país democràtic, ser ni unionistes ni independentistes, perquè serem tots lliures.

El quedo amb l’obediencia neutral del president del Parlament europeu a la decisió del torn dels òrgans judicials quan es manifesten. Dit d’una altra forma, la decisió del TS espanyol haurà de tenir de nou una resposta judicial paralel·la. I amb el to que pertoqui.
Més complexa o menys, la lluita de O Junqueras pels seus drets, ara està enfrontada ja directament amb la lluita del TS per la seva visió. No es tracta doncs de cap correcció sinó de la nul.litat total d’una o altra via. L’enfrontament està servit i la batalla és entre aquestes dues posicions. El que fins ara eren prolegòmens, ara és la guerra legal oberta que s’ha de jugar en un camp de batalla delimitat per anar definint. Però que ningú s’enganyi, una batalla, no és la guerra. I que ningú es desinfli, quan les coses van de veres, a la brega hi són les posades les parts sense matisos. També la judicatura espanyola. Fent obeir l’ordre donada l’objecte en qüestió era la immunitat de Junqueras, a partir d’ara el que està en joc és el TS.

De les dues estratègies adoptades per l’independentisme, a dia d’avui, una encara es viva. L altra, ni se’n surt ni deixa fer: s ‘ha mostrat inoperativa. No sé qui va dir que no era de rebut deixar el destí de la República en mans de qui està empresonat entre moltes altres coses, perquè els interessos, lògicament, no són els mateixos.

Més enllà d aquesta evidència, vull expressar el meu respecte per tots aquells que pateixen tan si són la la presó com a l:exili per un igual, sense fer diferències.

Hi ha hagut un munt d’equivocacions perquè Espanya té tots els poders possibles i Catalunya no en te cap més que la seva gent. El que s’hauria d’haver fet en cada moment, és fàcil saber-ho ara. En realitat són els dos camins que en Vicent explica a l’editorial. El sorprenent és que hi hagués gent que amb tota la bona fe cregués que el millor camí era el d’intentar convèncer als espanyols que deixessin de fer la bèstia i es tornessin demòcrates, i sorprèn sobretot després d’una història de més de tres-cents anys d’espoli i humiliacions, i el que ja no sorprèn sinó que entristeix i és clarament vici, una evident síndrome d’Estocolm, o fins i tot potser una certa simpatia per l’enemic, és que encara hi hagi gent avui que creient-se polítics cometin l’error de pretendre negociar-hi. No és aquest el camí. Un espanyol actua com els toreros. Quina necessitat té un torero després d’haver estat enganyant el brau amb una capa, de ferir-lo de mala manera i matar-lo, i encara no content amb això arrossegar-lo per tota la plaça perquè tothom pugui veure que han vençut un animal tan noble i valent? És la necessitat de superar per un moment el seu enorme complex d’inferioritat, evidentment fent trampes, sent molts contra el brau i utilitzant tota mena d’eines que el brau no pot utilitzar. Un espanyol no pot compartir res, sempre ha d’humiliar al contrari i ha de tenir públic per a gaudir-ne de debò, per això sempre ataquen en manada, mai sols.
És evident que el camí d’acostar-se a l’agressor no funciona sinó que el fa créixer en la seva voracitat. Per tant, amb situacions de persecució com ara pateix el President, com a resposta només ens queda l’opció de començar a ocupar pacíficament la Generalitat i el Parlament de dia i de nit per a protegir el govern. Si no comencem a fer gests com aquest, suposo que no cal demostrar més que continuaran torejant-nos a tots mentre el seu poble (que per alguns és tan amic nostre) els victoregen i aclamen perquè això els fa sentir units i per un moment se senten dominadors. Nosaltres, fent només manifestacions ja no espantem a ningú per tant, potser que inventem altres mètodes.
A ERC només informar-los amb tot el respecte que a Espanya no mana cap govern, sinó que manen el senyor Lesmes, el seu rei i la miríada de jutges que no han estat mai jutges sinó eines de repressió i venjança i per tant, perdre el temps anant a pactar amb els titelles, ja els sembla bé als titellers, però com heu pogut observar en només dos dies no serveix per a res més que per a dividir al vostre poble.

Jo hi veig un gran error,l’abstenció i posterior investiment del Sànchez, i els fets ho demostran. Sassoli es socialista com Sànchez,fins al dia 7 tot eran bones noticies,ara es tot al contrari. Peró lo pitjor de tot es com a canviat tot al carrer. La represió no s’atura peró ja no sortim en massa a protestar i tots sabem el perquè.
Com podem ilusionar de nou a tots als independentistes? jo no més veig una manera UNITAT, la veuen ells partits? Le interessa als partits? estem a temps encara? als paisos amics (belgica,escocia,suissa,etc) entenen aquet trencament de l’unitat? avui jo no més en faig preguntas ,fà temps que hem pasat no més a defensar nos, i utilitzan el simil futbolero un equip que no mes es defensa….mai guanya.
On es Tsunami democratic?

Es confirma el diagnòstic de Sun Tzu: “Si els teus generals són presoners, qui mana és l’enemic”. Amb Junqueres a la presó, ara ja amb l’únic horitzó dels permisos penitenciaris, ERC poc podia collar el PSOE de Sánchez, i menys ara que ja ha estat investit. Vae victis! Per la seva banda, la post-cripto-neovergència del PdCat es nega a acceptar la defunció definitiva de CDC i refusa acabar dissolta dins la Crida. Cada un dels dos partidets de fireta de l’independentisme sembla molt més motivat per fer la guitza a l’altre que per cooperar-hi lleialment de cara a l’objectiu solemnement proclamat de la independència. L’assalt de la Brigada Aranzadi contra el President Torra no tardarà a provocar advertiments i amenaces dels victoriosos jutges a la mesa i a la presidència del Parlament de la Ciutadella; primer s’oferirà una tronant resistència verbal, buida de tremp veritable, i s’acabarà amb la ràpida rendició total per por de rebre condemnes de presó, multes confiscatòries i inhabilitacions que deixarien els nostres professionals de la politiqueta a l’atur, sense perspectives laborals en no saber fer res més.

No sé si ens calen nous partits independentistes. Probablement el seu mer anunci podria provocar un resultat en principi desitjable, la unitat immediata de PdCAT i ERC, com ja va passar amb la candidatura de Primàries encapçalada per Graupera, però només per enfonsar-los! Potser no ens calen partits nous. Però sí que ens calen ESTADISTES al capdevant dels partits. Persones alienes a les lluites interpartidistes (i als cops de colze interns dels partits), que posin la considerable força de l’estructura del partit (de qualsevol partit) al servei de l’objectiu prioritari de la independència. Persones molt respectades per tothom, de qualsevol partit o (millor) sense adscripció partidària, amb una AUCTORITAS indiscutible dins la nostra societat per aconseguir d’una santa vegada la imprescindible unitat d’organització, d’objectius i d’acció de l’independentisme. Ja hi haurà temps per als objectius propis de cada partit quan serem independents, però mentres tant no hem d’afavorir l’adversari amb les nostres lluites internes.

CAL CANVIAR ELS NOSTRES MEDIOCRES DIRIGENTS PER ESTADISTES. I cal fer-ho immediatament.

La conclusio que trec, i potser es errònia, es que la posicio de bons xicots que ha agafat ERC no porta enlloc. Por lo vist, la esperança de que Europa ens doni un ajut incondicional es una quimera.
Jo sempre ho he cregut aixo. No coneixo cap proces de independència com a resultat de negociacions del tipus “sit and talk”. Malauradament se han tingut que guanyar a garrotades i amb la voluntat del ciutadans a plantar cara. Les conclusions estan a la vista. uns segueixen a la preso i altres estan lliures. Uns estan neutralitzats i els altres poden fer feina. O abandonem la idea de la independència i anem per altres vies federalistes o plantem cara disposats a to. Es aquest el esperit del article?

Sr. Alegria: Vicent Partal fa allò que és la seva feina. Que ell personalment opini si ens cal un SNP o no, no ho és. I que no escriu “per contentar els lectors” ho demostra vostè mateix amb els seus retrets. Amb qui vol muntar un SNP, si ja ara tenim un guirigall polític insuportable? Esquerra, seguint una “estratègia” que la majoria considerem equivocada i que ja comença ara mateix a fer aigues per totes bandes. L’espai postconvergent, com es pot llegir avui a l’article de Pere Martí, fragmentat per la manca de visió de mès d’un dels seus dirigents. La CUP encastellada en els seus reductes fonamentalistes… Jo tampoc sóc ningú per pontificar sobre solucions. La única cosa que puc dir és el meu parer: 1. La majoria independentista del Parlament Català s’ha de posar en sòlid bloc al darrera de Torra i desobeir obertament els Tribunals espanyols. 2. Per tots els camins possibles cal fortificar el Consell per la República i el President Puigdemont que són els que més poden fer en tots sentits.
I aclareixo: No em poso de banda de Puigdemont per idees partidistes. Si ell s’hagués quedat i hi hagués Junqueras al seu lloc a Brusel·les em posaria de costat de Junqueras.

D’acord en tot. Però sempre he dit que la guerra serà molt llarga i no guanyarem totes les batalles. Hem de seguir. L’opció de l’exili és la millor, però la de l’interior també és molt important perquè, amb l’actuació d’Espanya, els dona plena legitimitat. Ara el que ha passat amb Junqueras ens dona una carta molt important que hem de jugar a fons. S’han de respectar les sentències del TJUE, o ja no cal i cada estat pot fer el que li doni la gana ? Això és el que es dirimeix i això és un tema europeu de gran calat en el qual s’hi hauran d’involucrar.
El totxo d’en Llarena ja ha començat ajudant-nos. Reconeix l’inmunitat de Puigdemont i Comin a tot arreu , menys a Espanya . Què és això ? vol dir que la sentència del TJUE no és vàlida a Espanya perquè ell ho diu ? Si Europa cedeix en això, s’ha acabat la UE.

Quin desori.
La oportunitat de fer esclatar el tema Torra no és tornarà a presentar. El camí inmediat es fer funcionar el Parlament i la Generalitat normalment. Amb independència de poders judicials; una manera de desobeir i començar el tsunami d’independència. Oblideu vos de ERC i mossens. Tsunami de defensa de las nostres institucions. Protecció del parlament per part del poble. DUI, pot ser seria la millor solucio; la votació i resultats ja són fets, Ocubte 2017.
Aprofitem el tarrabastall Torra; “a por ellos”. Tot PDF, Pacífic, Democràtic, però mooooolt Ferm.
Bon dia i bona sort, poble i doble T.

L’error no és l’estratègia, l’error és l’objectiu, mentre que per alguns (independenment dels partits) l’objectiu continua essent polític, i per tant arribar a ser unaajoria per negociar amb l’Estat, altres han entès que això ja no va de política, sinó que és una qüestió de drets humans i que s’ha de defensar com el que realment és una causa justa. Ser d’esquerres no impossibilita que renunciis als teus drets i que prenguis decissicions pic democràtiques, i que perjudiquis greument la causa justa de tots, com va passar al 78, quan es va renunciar a pogueren jutjar el franquisme aquí i internacionalment en nom de totes les víctimes antidemocraticament, doncs ningú va preguntar si hi estaven d’acord. Igual que ser cristià no va impedir a molts matar infidels en nom d’un Déu que la seu llei diu clarament “no matràs

Ja es hora de que es pensi i es digui clar i català, que no més hi ha possible sortida si anem a l’atac, i a l’atac sense pors o complexes, encara que sincerament aquest paper no fa per una majoria de el poble català tant acomodat. Es evident que no ho podem fer tots sols, que ens cal un bon “company” o soci que cal trobar urgentment, si no ho fem, si no es fa, es per que els nostres polítics ja els hi va be anar fen la puta i la Ramoneta i viure de la política, a cap soldat amb dos dits de front, que conegui be el drag verd enemic, si l’hi acudiria anar contra ell sense un bon cavall i una bona llança, això es de bledes infantils pensar que amb xerrameca el tombarem, per que aquest soci o “company” que ens cal, el podem pagar sobradament, i més estan on estem en un lloc molt geoestratègic, que de segur es un caramel per a molt “companys” amb poder, cal fer una acció potent, arriscada però decidida, si ho va fer Finlàndia per que no ho podem fer nosaltres?, es clar que Finlàndia va pagar un alt preu, que nosaltres no volem pagar, però son lliures, ara be, ull viu amb els garibaldis de torn, que et poden trair com al MHP F. Macià …hi ho deixo aquí, doncs no es lloc per ser més clar….

Vicens, amb tots els respectes, és com si acabessis de descobrir la sopa d’all quan dius que “ara sabem que el camí de l’apaivagament de la tensió no funciona perquè no apaga la voratitat de l’estat espanyol”. Fa molts mesos que ho vivim en pròpia pell, però sembla que aquest caracter tan nostre, tan kumbià, tan de cançons de guitarra i concòrdia i de posar l’altra galta, no ens deixa veure la realitat i ens fa caure en una mena de síndrome d’Estocolm cap al nostre botxí. Parlo l’ERC i en el fons de tots nosaltres. O sigui, cornuts i a sobre pagar el beure. El problema és de fons. ERC no havia d’afavorir la governabilitat, perquè fer-ho va contra natura. Per principis, vaja. No podem actuar allunyats dels nostres principis en nom d’un suposat bé comú (governabilitat d’Espanya) o per evitar mals majors (la ultradreta) perquè al final tot cau pel seu propi pes. Pactar era l’opció fàcil. I ho justifiquen dient que s’han de donar segones oportunitats i començar de zero. Com aquella persona maltractada que sempre intenta justificar el botxí després de cada pallissa.

Foc amic, falsa bandera, coacció, violència policial, sentència sense proves, mentides impunes, revenja institucional i, sobretot, el poder d’un estat en contra, però avancem. Cada cop estem més aprop del que ja és inevitable:
Marxar d’Espanya per ser un estat independent en forma de república (per cert, aquest és l’objectiu i no cap altre).
Un dia, quan ens ho mirem amb perspectiva, podrem entendre el mèrit de les duríssimes proves que hem pogut superar per aconseguir l’objectiu.
Mentrestant, encara sense perspectiva, només veiem les duríssimes proves.

En V. Partal amb. la seva lucidesa habitual ens diu clarament a on estem i el seu rol no és el d’un líder polític sinó el de un periodista amb conviccions i honrat.
Per el que fa els comentaris n’hi ha per tots els gustos o sigui propi de una societat complexe.
Dit això, el 30 de gener 2018 va començar el camí d’espines que patim. El poble va votar el MHP. C. Puigdemont i el President del Parlament no va permetre investir-lo. Tenia les seves raons ???? Molt segur…….. però ni ell ni ningú ens ho han explicat. I sense transparència no hi ha democràcia .
He llegit moltes vegades que és un error que es dirigueixi un partit des de la presó , no puc més que compartir aquesta opinió. Però també em permeto de dubtar de que els que estàn lliures estiguin en la línia que demana el poble.
Si el Consell de la Republica no ha estat el que s’havia previst, tampoc ho és el Tsunami Democràtic, cal buscar-ne les causes en els partits polítics, TOTS. De cap de les maneres volen que el MHP. Puigdemont lideri el moviment independentiste. Així la profecia del Sr. Asnar es compleix. Els que no volen la independència, o la volen d’aquí 300 anys, per la raó que sigui, no son fidels al poble que va votar República el primer d’octubre i Puigdemont el 21 de desembre 2017. Això sol els fa perdre tota credibilitat i si fossin honrats renunciarien als seus sous i anirien a casa.
La incompetència que demostren molts dels nostres representants amb els fets expressats fins ara, per desgràcia, invaliden la possibilitat de tirar endevant .
Sense líders el poble és impossible que és mobilitzi….. tots els moviments d’alliberament i també els socials ens ho han, i ens ho, demostren.
El que acaba de fer el Sr. Sassoli no és degut a la perversió dels funcionaris sinó com molt bé diu l’editorial, aquest Senyor només ha llegit el document que li ha donat el Tribunal Europeu…..la partida continua.
Tot i això mai hem de desistir del nostre objectiu. El nostre país, la nostre llengua i cultura només ens té a nosaltres.

L’estratègia política i mobilitzadora no s’hauria d’improvisar, de sobte, segons la música que toque l’estat espanyol, d’avui per demà, s’haurien de reunir els principals actors socials i polítics i definir un full de ruta de mínims, amb el consens de presons, exili, ANC, Òmnium, Consell per la República i societat civil independentista catalana, ajut internacional i mitjancers per posar fil a l’agulla..

No sé si des del Consell de la UE s’ha acatat la decisió del Suprem espanyol sobre l’afer Junqueras, perquè ha rebut fortes pressions del PP espanyol (González Pons) i del PSOE (Borrell i la senyora Garcia, la que va perdre els papers per la decisió del Parlament Europeu d’acatar la sentència del TJUE), o només ha alçat acta notarial… No obstant això, el que és evident que això és insostenible; si la UE, per interés dels clubs d’estats (gos no mossega gos!), accepta la picaresca, les trampes, les mentides i paranys que ha fet el Suprem espanyol, per sobre del TJUE i els drets humans, per condemnar-lo i passar-se pel forro les sentències del TJUE, la UE s’afebleix fins a l’extrem d’incorporar el feixisme existent a les estructures de l’estat espanyol (herència franquista amb monarquia arbitrària de “l’aporellos” i tot), a les estructures de la UE, contribuiria a dinamitar la UE de dalt a baix… quan enmig de les superpotències mundials desfermades i prepotents, caldria una UE que no abdique de les seues ‘responsabilitats’… Avant!

Sobre l’afer del MHP Torra, desgraciat el poble que ha de fiar-ho tot en una sola persona, per molt valenta que siga, quan aquest home està sent atacat amb l’acarnissament i la crueltat feixista habitual de l’estat espanyol, com assenyala Albert Miret, a les 8:15, que aplica contra els Països Catalans i qualsevol colònia, dissident, contrincant o enemic, el mètode dels toreros contra els bous: ferir-los de mort en manada, matar-los i arrossegar-los per terra, vantant-se de la seua enorme valentia per a sublimar les mancances espanyoles, complexos d’inferioritat, supèrbia, prepotència i ignoràncies… Això és Espanya!

Que podem esperar de la UE. Va acceptat un país amb una monarquia imposada pel franquisme. Va acceptat una constitució promulgada en un referèndum sense totes les garanties democràtiques. Va acceptar tota una estructura militar en capacitat per intentar un cop d´estat violent assalt al parlament espanyol. Va acceptar el desplegament militar GC per un territori de la UE i la agressió a persones pacifiques. Ha acceptat totes les vulneracions d´un judici, presons preventives excessives. dilació de las dates en el judici per fer coincidir l´estratègia política de les clavegueres de l´Estat. etc

“no és sensat de demanar al parlament europeu que faça la feina que pertoca a l’eurodiputat, en aquest cas l’eurodiputat Junqueras, que ara ha de fer com ha fet i tornar a reclamar al TJUE.”

Vejam si ho he entès. El TJUE diu que en Junqueras és diputat, el TS diu que no, en Junqueras torna a reclamar al TJUE, el TJUE torna a dir que en Junqueras és diputat, el TS torna a dir que no, en Junqueras torna a reclamar al TJEU , el TJEU que sí, el TS que no, en Junqueras torna a reclamar…

És així? O m’he perdut alguna cosa?

Decir que hoy me ha gustado mucho el comentario de Berta Carulla, salvo notar un cansancio muy grave, si se quiere lograr la INDEPENDENCIA,. Toda la razon ,cuanto comentas sobre Junqueras, pienso que el y ER al completo ( no las bases) han pactado un acuerdo que me temo tenga que ver con la presidencia de la Genelaridad de una autonomia catalana, que colmaria con todas pretensiones que ER y Junqueras , pacto posiblemente con Pedro el Hermoso de España. Por ello hay un Tsunami callado y anulado, no fuera que se rompieran los papeles,animo querida Berta, yo soy un seguidor convencido que Puigdemont en Bruselas y la ANC aqui, son la solucion mas rapida para que surja una UNIDAD que con la ayuda absoluta de todos los independentistas se logre nuestro objetivo.

Qualsevol activista amb cara i ulls ens dirà que aplanar el camí a l’opressor garanteix la derrota.
Com diu el Vicent, l’atac és l’única estratègia que posa l’estat espanyol contra les cordes. ERC i el PdCat ho saben, però trien la via més fàcil a la qual estan acostumats. Són incapaços de fer el que cal.
Sense una crisi aguda al carrer i a les institucions, una desobediència massiva amb totes les conseqüències, no tindrem República. Les negociacions només arriben al final de les guerres.

Crec que hi ha una trampa argumental. Diu el director que l’exili i la presó són dos camins per seguir endavant, però què és “endavant?”

Ho dic perquè crec que ha quedat clar que l’horitzó ja no és la independència sinó acabar amb el malson de la repressió. “Qüestionar” l’estat espanyol és molt diferent de lluitar per la independència. Per mi seria més acurat dir que hi ha dues formes d’entendre la lluita dins el moviment: aquells que creuen que hem de seguir i els que no. I m’atreviria a dir que la majoria de líders del procés ja han triat. Potser és cert que la situació dels exiliats els força a seguir amb la mentalitat de qüestionament, atès que volen poder tornar a casa algun dia, però tampoc tinc clar que els exiliats realment es vegin en de cor de fer res gran.

El poble també està representat en aquestes dues visions, però aquells que preferirien no haver d’enfrontar-se a més repressió (és a dir deixar-ho estar) sempre es poden seguir enganyant escudant-se en que els polítics no fan la seva feina.

I sobre les decisions dels presos, un altre tema conceptual seria: què entenem per “respectar i fer costat?” Perquè em sembla que fer-ho no significa que la potencial estratègia de país hagi de quedar condicionada totalment pel que fan (i aquí el posicionament de Junqueras mereix una menció apart per castrador i miserable). Si els presos són hostatges d’Espanya nosaltres som esclaus de les seves decisions.

Som nosaltres que hem de trencar aquestes cadenes i poder així reformular aquest respecte reverencial tòxic cap a un respecte mutu i més sa. Cada cosa i cadascu té el seu moment. Ells eren els polítics ideals per a aquell moment. Ara s’hi necessiten uns altres.

Agafant idees del Sr. Aregall i del Sr. JM Martin.

Primer, del Sr. Martin.
Tenim la estrategia a mitges.
Molta manifestació, molta queixa del que està fent el gobierno naZionalista espanyol, però això no arriba al ciutadà mig europeu degut a la conxorxa d’Estats a Europa. Ho plantegen com un problema recent (30 o 40 anys) d’una part d’espanya que anomenen Catalunya. I que aquesta part, per egoisme econòmic, s’en vol separar.

Doncs no, cal fer pedagogia un dia si i l’altre també de que Catalunya es territori envaït militarment, ja fa 300 anys, i que no ha estat mai, llevat de per la força de les armes, una part del corrupte regne d’espanya.
Per tant estem en un procés d’alliberament semblant al fet per Flandes i semblant al fet per Portugal, i no un proces separatista. Som i ens tracten com una colònia, igual que ho era Mèxic o les Filipines.

Aquest missatge és el que haurien de dur sota el braç a Europa, al món, els nostres polítics, i pel motiu que sigui ningú ho fa. És un error.

Segon, del Sr. Aregall.
Tallem el nus gordià de la corrupta judicatura espanyola desobeint el Parlament els veredictes mafiosos espanyols i obeint la judicatura europea. Com hauria d’haver fet el 30G o al Juny de 2018 (el fatxenda espanyol ho va interpretar com a debilitat i va augmentar la repressió).
Ara toca no fer ni cas de la pretesa inhabilitació del MHP Torra. Ara toca deixar anar Junqueras al Parlament europeu i, si aquest no va tenint la porta oberta, que quedi retratat ell solet i els seguidors autonomistes del seu partit ER (abans ERC), que quedin com a talps autonomistes dins l’independentisme.
ERC no era, ni ha de ser, és el que avui representa el tàndem Junqueras – Rufián.

Certament la llibertat no està regalada, i possiblement ens haurem de deixar la pell, això ja ens ho havien avisat,
Però déu n’hi do, com aguantem, visca.
Sóc del parer que no tothom ha volgut jugar la carta d’anar-hi a Estrasburg amb el vist i plau del TJUE o ha estat mal aconsellat, doncs el merder que s’hauria organitzat fora d’infart pels de la toga i els de les medalles.
Deixem-ho aquí.
Referent al meu President MH Q. Torra, per a mi crec que la millor jugada que pot fer i vist que hi ha massa gent dins de casa que l’està fent el llit, fora convocar eleccions i penso millor abans de votar pressupostos.
Noi i que el poble català decideixi, abans d’un altre cop de força que molt em temo hem perdut amb els actuals companys de ruta.