L’estratègia interna de Junqueras fa més incert el pacte amb el PSC

L’oposició al lideratge d’Oriol Junqueras va traient el cap, entre les bases d’Esquerra Republicana, però no és cohesionada. El sector arrenglerat amb Marta Rovira inclou membres del govern, batlles i militants històrics, però Rovira ha promès d’abandonar la secretaria general del partit després del congrés del novembre, i, ara com ara, no ha emergit cap figura per a encapçalar-ne el relleu i oposar-se a Junqueras. Entre els qui volen una renovació més expeditiva i, per tant, s’oposen tant al sector de Junqueras com al de Rovira, també hi ha un problema de manca de portaveus visibles i destacats. La ràbia de molts militants es va encenent, però de moment és una massa amorfa, pendent d’articular. Mentrestant, Junqueras ha fet ja moltes trobades amb militants pel territori, reunions en què ha desplegat la seva coneguda oratòria amb llargues intervencions, i el seu equip funciona com un engranatge de campanya ben ordenat. Aquests dies, els crítics amb l’ex-president del partit, que vol tornar a la presidència a la tardor, observen amb nerviosisme com agafa avantatge.

El moment de la batalla interna fa més imprevisible el destí d’un possible pacte amb el PSC per a investir Salvador Illa. Aquests darrers dies, Rovira s’ha mostrat més procliu a un acord, però la promesa que els militants hi diguin la seva complica el procés. Rovira ha accelerat el procediment perquè hi hagi una consulta el dijous primer d’agost, però encara no se’n sap el contingut. La direcció nacional es reserva l’opció de no sotmetre l’acord a votació si ja d’entrada no és prou bo. El contingut de la proposta dels socialistes encara no és públic, però ara com ara no és clar que els militants l’aprovin, sigui quin sigui. En primer lloc, perquè ja estaven disgustats pels mals resultats electorals i tenien ganes de fer-ho notar, i l’escàndol dels cartells contra els germans Maragall els ha fet pujar la mosca al nas. En segon lloc, perquè n’hi ha que veurien un pacte amb Illa com un abandonament de la línia independentista i consideren que la lectura del darrer cicle electoral ha d’encaminar el partit cap a una reconciliació amb Junts.

La discrepància entre els dos grans sectors no té tant a veure amb la proximitat al PSC com amb l’abast de la renovació i la necessitat de girar full del lideratge de Junqueras. Una campanya d’ell i de Rovira podria encarrilar el pacte. “Perquè això funcioni, la proposta ha de ser molt bona i tant l’Oriol com la Marta hi han d’estar d’acord”, diu un membre destacat del partit. Però aquesta convergència tàctica no és tan clara: la por que s’escampa entre els afins a Rovira és que Junqueras faci un moviment explícit o implícit contra la proposta d’acord amb Illa per debilitar la posició de la secretària general. Els afins a Junqueras rebaten que el van convidar a plegar i, per tant, té les mans lliures per fer allò que consideri més oportú. L’ex-vice-president va plegar per fer “un procés d’escolta i reconnexió” amb els militants i és lògic, en defensen els aliats, que la seva posició sobre l’acord parteixi d’aquesta escolta. Els crítics consideren que Junqueras vol sembrar confusió per aparèixer com l’única opció. “Tant li fa que esclati tot”, apunta un altre dirigent.

Hi ha afins a Rovira que retreuen a Junqueras que no es pronunciï sobre l’acord i que se’n faci el desentès, no tan sols perquè ell ha promogut internament pactes amb els socialistes com el de la Diputació de Barcelona, l’estiu passat, sinó perquè a l’executiva hi continua tenint aliats que participen de les maniobres que va fent el partit i que garanteixen a l’ex-vice-president un seguiment minut a minut de tot allò que es negocia. Al mateix equip negociador hi ha Juli Fernández i Oriol López, dos homes de la confiança de l’ex-vice-president. Com que la direcció nacional té l’as a la màniga de descartar la proposta del PSC i evitar que la tombin les bases, això redueix el marge de Junqueras per a fer cap cop d’efecte. Ara bé, la preocupació del sector de Rovira és que ella concentri el desgast per haver dirigit el partit durant les converses amb els socialistes mentre Junqueras, amb un peu a dins i un peu a fora, se’n renti les mans. 

El precedent recent de Barcelona també fa témer que l’acord se’n vagi en orris. La nova cap del grup municipal, Elisenda Alamany, i la nova presidenta de la federació municipal, Eva Baró, van remar de valent a favor d’una entrada al govern de Jaume Collboni. Els militants havien de dirimir si avalaven l’acord en un congrés el 13 de juny proppassat, però l’afluència extraordinària va desbordar les previsions i la direcció nacional, adduint problemes de cabuda, van ajornar sine die la decisió. La mobilització elevada s’explicava, en part, per una contestació molt àmplia contra l’acord. El candidat mateix, Ernest Maragall, ja retirat, va dir que en aquell moment hi hauria votat en contra. “Hi anàvem a dir: ‘Ara i així, no.’” A més, molts militants van pair malament que el congrés fos convocat amb poca antelació, perquè ho van interpretar com un intent que hi hagués poc quòrum i així facilitar l’aprovació de l’acord. La investidura d’Illa s’haurà de decidir en ple mes d’agost, mentre molta gent fa vacances, però tal com mostra el cas de Barcelona, això no és garantia de res.

Per si de cas, la direcció nacional ja ha començat a enviar senyals d’escepticisme. La portaveu del partit, Raquel Sans, prepara el terreny per justificar una hipotètica negativa dels militants com un escenari comprensible. “El que més copsem en aquestes assemblees territorials és una gran desconfiança en el PSOE. El que em fa dubtar que la militància pugui o no avalar un pre-acord és la desconfiança en el PSOE. Aquesta sensació que de vegades s’arriba a acords i després queden en paper mullat i, per tant, si la militància s’expressa en un sentit o en un altre, serà per la manca de compliment del PSOE en alguns casos”, va dir. La intenció final és que una negativa no es pugui interpretar com un rebuig al comandament del partit, sinó com una prova que el PSC no s’ha mogut prou. Aquesta lectura podria encaixar amb un dels relats que Esquerra té a la màniga per si hi hagués una repetició electoral a l’octubre: és Illa, qui ha estat incapaç de convèncer. El contingut de la proposta serà decisiu en aquest sentit.

L’ombra d’una patacada encara més forta en cas de repetició electoral sobrevola la decisió. L’historial d’Esquerra demostra que el partit no ha tocat fons: després del segon tripartit, Joan Puigcercós el va fer baixar fins a deu diputats. Per a uns, és allò que passarà ara si es repeteix la maniobra de suport al president José Montilla i ara s’investeix un altre socialista; per a uns altres, és la mostra d’allò que passarà si el partit s’embranca en unes noves eleccions en un moment de tanta fragilitat. El primer dels grans inconvenients d’una repetició electoral és la manca de candidat, atès que el president Pere Aragonès ja ha anunciat la seva renúncia i que Junqueras té la mirada posada en el congrés nacional del novembre, en què espera de recuperar el timó. Els estatuts d’Esquerra preveuen que, si hi ha un procés electoral, la convocatòria del congrés es pot ajornar sis mesos, cosa que situaria el partit en una gran provisionalitat. El segon inconvenient és que Junts pot veure’s reforçat si el president Carles Puigdemont torna i és detingut en la sessió d’investidura d’Illa. Ara com ara, tot és obert.